Diferent

No havia pujat mai a esquiar a Núria, perque és l'estació més petita de tot el Pirineu i ningú no la volia acompanyar. Li feia molta il.lusió poder pujar encara que fos sola i per qüestions de feina, no era el mateix que anar amb els seus amics de sempre, però com que tampoc no tindria tot el dia per esquiar, no calia que l'estació fos molt gran, així es podria treure aquella espina. Vall de Núria té fama, de tot i ser petit tenir les pistes de més dificultat.

Pujar a Vall de Núria http://www.valldenuria.cat/ , sempre és una delícia, la pujada amb el cremallera i ja al cap vespre la fa melangiosa i si comencen a caure flocs de neu fan l'arribada encisadora. Pujar amb el cremallera a aquella hora, amb poca gent al vagó i el tren al seu ritme, anar fent, la transportaven a una altra època, en que el temps es deixava escolar com si res i no tenia cap valor, no recordava, qui li havia dit no feia gaire, que abans la gent no portava rellotge perque el temps no tenia valor, de totes formes va pensar que això li diguessin al conductor del tren!!!Aquestes sensacions la feien evadir de totes les presses i neguits que li generava la gran ciutat.

En aquest punt, hom podria pensar que potser seria una mica avorrit si no anés a fer res, doncs la meditació i la calma no són el seu fort. Deixem les coses clares d'entrada, anava sola, però això no vol dir que anés a estar sola, estaria envoltada de gent, amb qui normalment només es trobaven un cop a tot estirar dos cops l'any, amb un sol nexe comú, l'esquí. Per tant sabía que no havien mals rollos ni res per l'estil i la diversió, tot i que feina al cap i a la fi, estava assegurada.

Sabia, que podria esgarrapar a tot estirar dues baixadetes per la Pala Bèstia a primera hora del matí abans d'engegar amb la seva feina. És quan més li agrada deixar-se lliscar per les pistes, poc o gens trepitjades per altres. Així, va anar a dormir en una habitació amb possibilitats.

L'endemà, quan va sonar el despertador, es va llevar sense mandra, després de dinar ja tindria temps per mandrajar. Es va dutxar, es va vestir de feina, va baixar a esmorzar al menjador de l'hotel i ja un cop esmorzada es va calçar les botes d'esquí. Ja estava preparada per fer al menys la baixada del dia abans de posar-se a la feina. Abans d'arribar al telecadira, ja es va trobar amb els altres i també amb el treballadors de Vall de Núria, amb qui és un gust tractar, sempre tan amables i amb un somriure al rostre. Van pujar al telecadira i d'allà estant es veia la pista, sempre li fa una mica de cosa la Pala Bèstia, per allò del nom, i pel pendent d'un 36,64% que té! però que coi! no era pas el primer cop que la feia!. No feia fred, però a la nit havia gelat i va ser quan van començar a veure la pista, que va començar a patir una mica. Per qüestions logístiques i de pes, havia pres els esquís menys pesats i més tous en lloc d'agafar els altres que a més si que els hi havia preparat les soles feia pocs dies. Perque tothom ho entengui, des de dalt, la pista brillava com un mirall. Ja li agraden, ja, les pistes dures, tot ha de ser dur. Però entre neu dura i gelada hi ha un abisme i si els esquís tenen pocs cantells, l'abisme és enorme. Així, van arribar a dalt i van baixar del telecadira, allò era una pista de patinatge, com brillava i es reflexava tot el bosc del voltant! Quin goig! " Que han de fer una Copa del Món aquí?", era el comentari més escoltat. No tocava el sol i fins que no toqués, la neu no es transformaria, però no es podien esperar allà fins aleshores. Havien de baixar i així que ho van començar a fer, havia trossos en que més que esquiar derrapaven, però calia mantenir la dignitat i l'orgull i ella és més xula que ningú, no era el moment de lamentar-se i enyorar els cantells dels altres esquís. No podia fer-se la nena tonta i emporuguida i anava seguint el ritme dels altres dos pels qui la neu i l'esquí era la seva feina. Com que el seu turmell esquerra feia mesos que no rutllava gaire fi, en fer un gir cap a l'esquerra, no va apretar prou i el mirall que tenia sota els seus peus va fer el que estava intentant desde feia estona, fer-la caure en el tram més costerut de tot el recorregut. Va picar amb tot el seu costat esquerra sobre el gel. Es va espantar molt i intentava parar de forma desesperada, però no havia aturador per allò, ràpidament va decidir que no faria res, sentia com tothom li cridava que clavés els cantells, però era inútil, no s'aturava, i aquells pantalons que li havien jurat i perjurat que no relliscaven i li havien costat un munt de calés, què? Cap a la meitat de la pista la neu ja no estava tan dura i per fi va poder parar. Ja sabem que a ningú no li agrada caure, però en ella especialment més, perque després li fa molta mandra aixecar-se, és especialment gandula per aquestes coses. Al seu darrera en baixava un altre igual, lliscant per la pista, va caure abans i parar més avall que no pas ella. La caiguda, va ser espectacular i quan va parar, tothom li preguntava si s'havia fet mal, ella que ja feia uns quants anys s'havia trencat els lligaments del genoll esquerra, sempre va tot al mateix cantó. Sentia tot el seu costat esquerra fregat sobretot els dits, però no li feia res mal, tret del seu orgull. Es va aixecar, i va continuar baixant fins el final, amb una neu dura, però esquiable.


Va fer la feina i ja després de dinar i dutxada un altre cop, a la tarda va sortir a fer algunes fotos al voltant del santuari, sempre és agradable passejar pels voltants, que com ja començava la tarda molta gent anava marxant i només quedaven aquells que s'estaven a l'hotel. S'estava passejant per davant del llac que era gelat i no l'havia vist mai, i això que havia pujat d'altres cops en hivern! i anava fent fotos, anava pensant que amb les presses al preparar la bossa no havia pres cap llibre, quin error, s'hauria donat cops al cap si hagués pogut i no fos tan covard. Fotos al llac, fotos al gel, fotos al santuari, ara amb la tecnologia digital no cal tenir por a pitjar el botó de la càmara, això mai no li havia fet por i a casa seva les fotos en comptaven per centenars. Doncs mentre pensava si entrava o no al Santuari a veure altre cop la famosa Olla de Núria, on mai no havia posat el cap, per si de cas no fos veritat. Li agradaven molt totes les llegendes i tot pensant en això, es va trobar amb un d'aquells que al matí havia tingut tota l'estona al seu costat. Havien rigut molt tots dos plegats. Li va proposar d'anar fins el mirador, tenien temps abans d'anar a sopar i no es fes fosc. El seu orgull encara estava ferit per la caiguda del matí. Ell li va recordar i la va consolar traient-li importància al fet. El sol es ponia per darrera les muntanyes i la boira començava a pujar, i van decidir tornar cap a l'hotel a sopar. Van sopar i després d'unes copes van pujar amb l'ascensor cap aquelles habitacions amb possibilitats..............

Fantasmes

Gent rica o amb diners hi ha molta, més de la que ens podem arribar a imaginar. També hi ha aquells que viuen bé i es poden permetre certs capritxets. I també hi ha gent pobre, que no és el mateix que una pobra gent. Però deixem de banda tota la tipologia de gent que hi ha al món, perque llavors podriem entrar en guapos i lletjos, alts i baixos......Però, hi ha un tipus de gent que tant fa que tingui o no diners, però si resulta que en tenen encara és pitjor. Es tracta dels fanfes, fantasmes o com vulguis que es diguin.

La Cristina no era rica, perque treballant ningú no es fa ric, però per diferents raons podia anar tirant més o menys bé. I d'un temps ençà es feia amb gent, que culturalment si que pertanyien al mateix nivell, però en quant a guanyar-se les garrofes, se les guanyaven millor. Cap problema, ella sabia on podia arribar i això no l'amoïnava. De feia temps, aquest grupet era un trio molt particular, fins que fa poc al trio es va afegir un altre personatge. Segons un, era un "tio" amb molts calés i que tenia molts negocis que anaven molt bé. Quina sort! va pensar la Cristina, que tot li vagi tan bé. En ella, les coses no li anaven malament del tot, però tampoc era per anar tirant coets i de cop apareixia aquell personatge, a qui semblava que totes li ponien.

Un dia vindrà amb nosaltres en Carles i ja veuràs, li deia en Toni, té un Porsche model no sé que, perque a la Cristina això no li interessa gaire i un BMW també d'aquests, de ves a saber quants cavalls, tants que molt probablement no els podrien encabir en el Cuartel de la Remonta de l'Hospitalet!. En Miquel, deia que no acabava d'entendre el tema dels diners i la dona d'en Toni no el veia aigua clara. I per fi, va arribar el tan ansiat dia. La Cristina va conèixer en Carles, n'havia sentit a parlar tant!. Físicament, un tio normal i per la seva edat prou ben conversat, però no per dir que semblés més jove.

Així doncs, va entrar en una parcel.la de la vida de la Cristina aquell personatge, qui dels cotxes normals com els que tenim tots parla amb menyspreu o ja està bé per una dona, però no per a ell. Ell no tindrà mai un cotxe així, però després de dos mesos la Cristina mai no havia vist el seu súpercotxe, tan fantàstic i meravellós, perque amb aquell cotxe no es pot circular per carreteres de muntanya. Qui es compra un cotxe que no et pot portar a tot arreu? I si és cert que té tants calés, com és que no té un tot terreny? Això es preguntava la Cristina, igual que tots us ho pregunteu, perque jo també m'ho pregunto. En Carles sempre parlava de cotxes, dels "seus" cotxes, i així un dia va aparèixer el concepte de cotxe-joia. La Cristina no s'en sabia avenir, una joia, és quelcom que un cop comprat, no perd valor, ens al contrari, en guanya, a l'igual que una obra d'art. Cotxe-joia són tots aquells cotxes, de les marques que ja us podeu imaginar, Porsche, Ferrari, Jaguar, BMW i així, però que són edicions limitades, com evidentment eren els seus. La Cristina no ho entenia, una joia és quelcom que no perd valor o si més no, no es fa malbé i a més fet amb un metall noble, i per a ella els cotxes, costessin el que costessin no entraven en aquella categoria.

La Cristina, mai no pregunta a ningú a que es dedica i menys el primer dia que coneix algú, però aquell tipus li va dir que feia "bussines" de forma totalment gratuïta, que són "bussines"? es va preguntar i quin tipus de "bussines"?.

En Carles és el tipus de gent que menysprea tots aquells que el serveixen i a tots els seus empleats i que es pensa que tothom es pot comprar, així un dia, va fer el comentari: "Per 10 euros, ja veuràs com en Jordi em guarda lloc davant del bar i em vigila el cotxe", aquell cotxe fantasma que la Cristina mai no va veure. En Jordi era el cambrer del bar on anaven a fer l'entrepà i les cerveses cada dissabte quan pujaven a La Cerdanya. En Miquel, un dia es fa sincerar amb la Cristina: "A mi em fa una mica de vergonya quan es posa en aquest plan, perque un favor és un favor i l'està menyspreant si li ofereix diners" Tenia tota la raó del món, però si es pensa que amb diners tot val, així acabarà.

I ja l'últim tòpic, perque és certament un topic, les dones. A la Cristina allò la posava dels nervis, però per respecte en Toni i en Miquel, no li contestava el que realment pensava. Totes les dones li agraden, però totes són uns pendons tret de la seva dona, que és guapíiiiiissima i les seves filles que també són guapíiiiiiiiissimes. La Cristina suposava, que en ella la respectava més o menys, perque era amiga d'en Toni i en Miquel i perque el seu nivell d'esquí era molt superior al d'ell, trist que el respecte estigui basat en això, però millor això que res, així, no es pensen que són els número u en tot i a sobre superats per una dona, va pensar la Cristina. Un dia tornant, en Miquel li va dir, que en Carles i en Toni cumplien tots els tòpics del típic mascle, cotxes, dones i esport. I és que encara queda molta gent així al món plural, obert i global del segle XXI en el que vivim.

Pels péls!!!!

Era diumenge a la tarda i tornava d'un dinar de familia. L'autopista de la costa anava plena tot i que plovia a bots i barrals. Com era costum, havia deixat la bossa al seient del darrera, i per la llei de Murphy segur que el mòbil sonaria, com així va ser. No el va contestar perque no hi arribava, no perque el cotxe fos massa gran, sinò perque ella no era prou llarga. però quan va arribar al peatge va agafar el telèfon per tenir-lo a la vora per si de cas tornava a trucar el mateix. Amb el temps que feia, no fos cas que algú tingués una emergència. No havia fet gaires kilòmetres que la va tornar a trucar.

Era ell, sempre amb presses, "Ens podem veure avui?", no li anava gaire bé de quedar aquell vespre-nit, amb ell, els vespres sempre acabaven sent nit i sovint matinada i tot. " Va, vinga, que necessito urgentment unes fotos, em pots fer el favor?" Sempre es deia a si mateixa, que no tornaria a caure en les urpes del xantatge, però era inútil, sempre hi tornava, fos qui fos el qui li demanés. I si era ell, segur que li deia que si. No sabia perquè, no tenia cap encant, però ell confiava en ella i sempre li demanava la seva opinió i el que era millor, li feia cas. Ningú més al món ho feia i amb ell a més tenia doble mèrit, perque era la persona més desconfiada que havia conegut mai, ella que era tot el contrari. I si li demanava que li anés a fer unes fotos, com dir no.

Com era de suposar van quedar. "D'acord, passo per casa, miro unes coses de la feina, agafo la màquina i vinc". Van quedar on sempre. Quan es van trobar, li va explicar que potser es podia vendre aquell cotxe antic que tenia i que el volia vendre per poder arreglar els altres, però que el que estava interessat volia veure el cotxe, la qual cosa li va semblar d'allò més normal. Les trobades amb ell, sempre eren d'allò més surrealistes, com el dia que van fer l'amor en un dels cotxes antics. Però, havia de ser tot molt ràpid, i calia fer les fotos del cotxe, en un local que no tenia llum, en aquell moment, per després enviar-les per correu electrònic a l'interessat. Quan van acabar de fer les fotos i decidir quines eren les millors ja eren les deu de la nit i per enviar-les van anar a un locutori. Ja us podeu imaginar quin tipus de gent podia haver en un locutori regentat per dos semi-adolescents francesos d'origen magrebí un diumenge a la nit. Van haver d'escanejar una foto del cotxe que ell tenia en paper i com que això ho va fer en Mohamed, van començar a sortir connexions i negociacions.

- ¿Cuanto pide por el coche?

- Seis mil euros

- En Bélgica podria sacar hasta 60.000

- ¿Que conoces el mercado?

- Hay gente de dinero, tiene prisa por venderlo

- No, ninguna.

Van descarregar les fotos per enviar-les i en Mohamed va tornar per allà per dir-li que tenia un amic jueu israelià que era agent en una companyia de diamants. Fins aquí, no havien pensat que pogués passar res, però amb la desconfiança d'ell i la por encomanadissa, en ella no li feia cap gràcia que les fotos triguéssin tant en carregar-se al missatge, allò s'estava fent més llarg que un dia sense pa. Els minuts s'escolaven en la pantalla de l'ordinador i anar pagant. En Mohamed va trucar al seu amic jueu i aquest va dir que havia de venir i que llavors li compraria. Ell ara ja no les tenia totes i va començar a malpensar més del que és habitual, però no li va dir res en ella encara, sabia que si li feia algun comentari, ella li diria de marxar d'allà inmediatament, sense acabar d'enviar les fotos al "sevillano" que era l'interessat en el cotxe. Finalment van poder enviar el missatge, van pagar i van marxar.

Van anar a prendre alguna cosa, i allà estant ell li va explicar totes les seves pors, i si ens han seguit i quan tornem m'han buidat el local, va ser el primer que li va dir quan van estar asseguts a la taula d'un bar on tothom parlava en català, per estrany que pugui semblar. Ella ni tan sols hi havia pensat, però ara, allà estant ho va minimitzar tot i li va treure del cap totes aquestes cabóries. Van estar parlant de tot el que sempre parlen quan es troben i com que era diumenge a la nit van decidir d'anar a dormir cada un a casa seva. Mentre caminaven pel passeig en aquella nit agradable, van sentir soroll de sirenes. Allà al cantó havia la municipal i no hi van donar cap importancia al fet, fins que van arribar on havien aparcat els cotxes. Uns metres més enllà, havia el locutori que fins feia una estona hi havien estat. Al davant, era plé de cotxes de policia i de lluny estant, van veure com s'enduien en Mohamed i d'altres que ells no havien vist. Els van agafar totes les pors, es van dir adeu depressa i van marxar.

L'endemà, van llegir als diaris, que havien trobat un "zulo" en un locutori, on es tramava de tot menys coses legals, que havien detingut als que allà hi eren i que la policia no descartava més detencions. Van passar tres dies i cada cop que sonava el telèfon o l'intèrfon de casa o veia un cotxe de la policia, tenien una desgàrrega d'adrenalina comparable amb res que mai els hagués passat. I amb aquest neguit continuen vivint.