De petita, com tots els que ja tenen una edat. A l'escola pel dia del pare, que llavors a Catalunya era festa, i pel dia de la mare també, però sempre ha caigut en diumenge, que curiós, sempre és diumenge!, com el diumenge de rams, el dijous sant, el dijous gras o el dilluns de pasqua. Va, no em deixeu marxar "por los cerros de Úbeda"!. Doncs, el que deia, a l'escola ens feien fer un regal pels nostres progenitors. El dia del pare, acostumàvem a fer un cendrer de fang, un estri per guadar l'encenedor, un got pintat per fer bonic al despatx del papa i coses per l'estil, llavors fumar no era delicte. Pel dia de la mare, el regal, de vegades podia no estar acabat i la seva elaboració començava tot just passat Sant Pepe, es tractava de "la labor". No recordo si era cada dia, però si molt sovint, per poder tenir-la presentable per la data. L'objecte podia ser molt variat, però sempre igual, un tapete de sac amb dibuixos en punt de creu per la taula, un coixí com fos, però amb punt de creu, un tu i jo com el de les fotos.

Em va quedar prou bé, oi? Per arribar a fer això i no us penseu, deuria tenir com a molt onze o dotze anys. Podeu observar com va quedar inacabat, el centre de les flors és buit i no havia de ser així. Però, perque no l'acabava us preguntareu?, doncs perque per poder tenir a quaranta nenes callades durant dues hores, es llegia un llibre en veu alta, i erem molt poquetes les que erem capaces de llegir amb la capacitat de que la resta entengués el que es llegia i que "la labor" quedés més o menys presentable per la data.

He donat moltes dades, ho dic ja, si, anava a un cole de monges, i que?, tots tenim un passat. Aquesta és la única aptitud més artística en la que he destacat. Dibuixar? ni parlar-ne. Fer una redacció una mica presentable? Això era i és ciència ficció. En la única cosa que si que era la millor i ho dic molt orgullosa era en la gimnàsia, ara anomenada educació física, ningú no em passava la ma per la cara si es tractava de saltar el potro o el plinton i tampoc si calia fer la vertical pont amb remontado o l'espagat, d'això encara queda alguna cosa.

Però, si avui feia aquest post, era perque diumenge és el dia de la mare, i jo encara no li he comprat el regal a la meva, ara ja no li faig a ma, el compro. A les escoles, avui han sortit els nens amb el regal per la mama embolicat amb paper de ceba de colors?

No tot el que he vist es perderà

"TODO LO QUE HE VISTO SE PERDERÁ EN EL TIEMPO, COMO LÁGRIMAS EN LA LLUVIA" Això diu el replicant Roy al policia Deck a Blade Runner just abans de morir, perquè aquest mora i no el retiren pas. M'agrada més el final de la primera versió que no pas el del montaje final, aquest no l'entens si no has vist la primera, de totes maneres en Ridley Scott és molt lliure de fer amb la seva pel.lícula el que li vingui de gust, per això és seva. Tot i així ,evidentment m'encanta, no hi ha tanta diferència, és un clàssic.

Aquest inici, ve al cas perque algunes coses de les que jo he vist no es perderan perque les he deixat impressionades en les meves fotos, en paper o en suport informàtic. Està clar, que no es transmet exactament que et porta a fer aquella foto en concret i que el mateix no és igual vist per dues persones, però igual que en la pintura (art en el que no tinc cap traça) en la fotografia passa el mateix. Aquí van algunes de les fotos que he fet avui, no podia faltar alguna floreta, que a ma mare li ha caigut una bronca per voler-ne collir, "SACRILEGI", qui pot gosar pretendre fer una agressió al meu jardí? ni que sigui la meva mare. Per la quantitat de colors, prefereixo la tardor.

Alguna que he volgut posar-la aquí, perque quan es tracta d'aigua no m'en puc estar

Sabeu que?

Sabieu que si comences a fer un post un dia, i no el publiques el mateix dia, però en fas de posteriors i els fas públics al moment, el que no havies publicat, quan ho fas es posa en el dia que el vas començar a escriure i estava com a esborrany? M'he explicat? Ostres, quina pregunta més llarga m'ha quedat. Un exemple, busqueu el meu post "Jugant amb el filtre....." és nou d'ara fa una estona, però surt com escrit fa no sé quants dies, quan el vaig començar. Si és que sóc rara!!!

M'han premiat

EI, QUE TINC UN PREMI

Fa uns dies, que l'Striper de Striptease d'histories em va atorgar un premi, em va fer ilu. Per raons diverses, encara no l'havia passat, una i la més important és que no sabia com fer-ho. Però ara ja està. Així que segons diuen se li ha de passar a cinc persones, jo no sé si podré passar-ho a cinc, no en tinc tants, però allà va:

A la Mireia d'Un altre invent, per ser qui em va liar amb tot això i ara cal que faci un nou post

Al Dani d'Ara et toca a tu, perque serà el seu primer premi i cal que es treballi el bloc
Al Jordi del Blog d'en Jordi i la Marta. Cròniques de sota el mugró, perque veu coses invisibles a la resta.

I ja està, si hi ha un proper, potser podré posar a més gent i diferent.

Post post-Sant Jordi

Ja està, ja ha passat, és com el dia de Nadal o el dia de Reis, o un compromís d'aquells que et fa ilu, però por alhora. I com no, m'he firat, de fet no m'he firat, me l'ha regalat la meva mare, jo l'he triat, perquè aquest? Perque ja vaig llegir Chocolat i també Cinco Cuartos de Naranja i em van agradar, doncs apa somi. També han hagut roses, però cap que sigui interessant, el meu germà i els del Corte Inglés en comprar els llibres. Li hem comprat un conte d'en Teo pel meu nebodet, per ell si que és el seu primer Sant Jordi com déu mana, el recull de tots els contes de la Rodoreda per la meva germana i Fundación de l'Assimov per l'altre nebot, perque sàpiga que és la literatura de ciència ficció.

Bona nit i sommieu amb tots els llibres que heu vist

SANT JORDI

Com que encara no he sortit a passejar i mirar paradetes, no puc dir que em compraré. Però si que no podia faltar una entrada amb una foto de llibres, i com no del Quijote, que el tinc i no l'he llegit mai.

He rebut aquest matí un correu d'una amiga que va marxar a viure a Valdepeñas i té gràcia que aquí cel.lebrem aquest dia i allà en terres manxegues no li donguin més importancia, coincidint amb que va ser el dia que va morir Cervantes, ara que hi penso els anglesos tampoc no li fan cap cas i el mateix dia va morir en Shakespeare, 23 d'abril de 1616. Perquè el cel.lebrem nosaltres, que només cel.lebrem derrotes? O potser és que els catalans anaven de part del drac?

Passaré el Quijote al prestatge de llibres pendents.

Jugant amb el filtre de llum pol.laritzada

Fa dies que l'he començat aquest post i no l'acabava. Entre fer proves amb la càmara i ara amb el filtre que feia anys que en tenia ganes del filtre, però com que quan anava a revelar els rodets em fotien unes clatellades que em deixaven fina i em calia fer un rètol d'aquells que posa: " Soi un ovrero y estoi en el paro, tengo ocho hijos pequeños que alimentar" i posar-me de genolls al costat d'algun forn de pà. No hi havia manera d'aconseguir-ho mai, però ara ja està, ja el tinc, i això només és el principi. A veure si aquest cap de setmana puc sortir a fer fotos a llocs xulos i fer moltes i moltes proves.

Jugant amb el filtre de llum pol.laritzada, el cel queda més blau i el totxo molt més intens


Suavitza, però dona més contrast

No hi ha reflexes als fanals

Amb el filtre i fent proves mil, no és l'ideal, però un armari també serveix.

Amb l'objectiu sense res i a més en automàtic, es veu el reflexe del flash, molt lleig

POST MOLT VISUAL

Foto 1

Avui he fet molta feina blocaire, dues entrades, déu ni dó, quina feinada per ser jo, i tot i així encara tinc un pendent un tema.

Fa dies que volia fer aquesta entrada, ensenyar a tots que fa la meva nova joguina, estic com un nen amb sabates noves. Totes les fotos són fetes al mateix lloc i a l mateixa hora. Vaig estar fent un munt de proves, potser no s'aprecia del tot bé. Jo tinc la meva preferida, no diré quina és, jejeje. Ah i avui m'he comprat un filtre de llum pol.laritzada feia anys que ho tenia pendent, en un altre post ja posaré les proves que he fet avui a casa

Foto 2

Foto 3

Foto 4

Foto 5

Foto 6

Poti-Poti de coses

Se m'acumula la feina i ahir no vaig poder fer tot el que volia.

Primer que res, donar la meva opinió sobre "La Lladre de llibres", ja l'he acabat, no és que no m'hagi agradat, sinò que llegeixo només una estoneta cada dia i els llibres em duren molt. No desvetllo res, si dic, que el fet que la narradora de la història sigui la mort, d'entrada em va frapar, però després m'ha agradat. La fa més propera, un fet que tots tenim sempre molt proper i que segur no ens en lliurarem. Per ser un llibre en que l'acció transcorre en la segona guerra mundial, un tema que no m'agrada igual que els de la guerra civil, ja explicaré en un altre post el perquè, diré que no m'ha afectat. No és res més que una part de la història d'una nena quan va a viure en un altre lloc. Explicat així sembla una redacció de l'escola.

Segona cosa, el diumenge al vespre tots els canals de televisió van donar la notícia desgraciada, d'un incendi a un poble proper de Sevilla, en que varen morir sis persones. El més impactant per mi, que ja sabeu que sóc molt rara, no va ser la notícia en si, sinò el fet de com van ser agredits els bombers per part dels veïns, el diumenge a la nit ho vaig veure al Telenotícies i a no sé quantes notícies més. Aquí hagués quedat la cosa, si no hagués estat que ahir dilluns al matí, en tots aquests programes que fan a la tele matinal, només es parlava d'això. De com estaven d'indignats tots els veïns, i en les imatges es veia. A mi em perdonarà tothom, però això no és indignació, això és ser uns salvatges, agredir d'aquesta forma als bombers no tornarà a la vida a la gent morta. També era impactant veure com la guàrdia civil, no feia res davant de tota aquella gent que un amb el cap va arribar a trencar el vidre del camió de bombers. Pensant-ho bé ja van actuar amb prudència, tal i com estaven si s'hi fiquen podia haver acabat com una batalla campal. Segons els veïns, els bombers havien trigat massa estona en arribar, potser si, no ho sé. Però, defensaré als pobres bombers. Jo imagino, que quan estan de guàrdia no estan preparats amb el casc, les botes i aquelles jaquetes tan gruixudes que porten i que en quan els arriba la trucada han de seguir un protocol, i que fet i fet uns deu minuts han de trigar en sortir. El temps és molt relatiu, i quan estem esperant als bombers i veient que està passant una desgràcia i no podem fer res, cinc minuts ens poden semblar una eternitat. Les meves experiències amb els bombers sempre han estat positives i només els puc felicitar per la seva feina. La última va ser al septembre, quan baixant del Puigmal amb uns amics em vaig perdre tota sola per culpa de la boira, va sortir l'helicòpter i tot i com que era ja a la tarda i es començava a fer fosc ja havien avisat als bombers de França, a Núria i per si de cas no em trobaven els que estaven de guàrdia abans no es fes fosc, ja estaven en alerta la resta. Així doncs, jo només puc tenir que elogis per aquesta gent que del risc, en fa la seva feina i ens treu d'esculls que nosaltres som incapaços de sortir-ne tots solets.

La tercera cosa, i aquesta és lúdica, és que l' striper de Striptease d'Histories m'ha donat un premi i jo l'he de repartir, però ara com ara tinc uns problemes tècnics i ho faré després

Dinar de comiat

Ahir divendres va ser l'últim dia de feina d'en Dani. Amb la Mireia li vam crear un blog per que tothom li pogués deixar comentaris i li hem fet unes presentacions amb fotos. El dia abans va ser una mica estressant, buscar les fotos, fer la presentació i comprar el regal, no sé perquè sempre em fico en aquests merders!.

Han estat molts anys treballant plegats, va començar un any després que jo i per tant, jo, la sensació de tercer grau que han tingut els altres no la he tingut mai, tot i que a preguntar mai no s'ha quedat curt, en aquest aspecte reconec que he estat una mica paràsit, ell preguntava i jo m'enterava de tot també, això si, sempre dient-li, : "Però Dani, tio, com et passes".
Durant tots aquests anys, han passat moltes coses i ens han passat i per tant ningú no és el mateix que el primer dia. Dels que erem quan va arribar en quedem ben pocs, treballem en una empresa amb una alta taxa de renovació. Al principi, pensava que no era gaire normal, explicava coses prou íntimes, la qual cosa jo no faig fins que no hi ha més coneixença, per tant per mi era raro. Hem rigut plegats, i ara amb qui podré comentar si la Montse del Solsona porta calces de coll alt o s'ha fet la permanent? i si la tia dels gin tonics en porta tres o quatre? i el vestuari de tots els que treballen amb nosaltres?, amb qui podré recordar ara aquella que se li juntava la bora del vestit amb l'escot?.
Els comentaris cínics i irònics en les reunions, que ens han fet riure quan no tocava i que alguna que altra bronca ens ha costat. No tot ha estat tan maco i tot riures, també hem tingut les nostres coses. Ens hem enfadat, bé potser, era jo la que estava enfadada, però llavors ho estava amb tot el món, tot i que algun patia més el meu enuig. Un dia ens van fer passar-l'ho els dos sols plegats dins del cotxe, ja sé que sona fatal!, va ser com una teràpia. El "jefe" ja podia respirar tranquil.
Algun cop l'hagués matat!. Però calla tio, no ho diguis això!
Hem estat companys de feina i ens sabem la vida i sense dir res, si en un o altre està amonïat per alguna cosa. Ha tingut nòvies i cases i ho hem sabut. Ha tingut un fill i ha estat una mica de tots, seguint l'evolució de l'Enric.
Marxa, per millorar i un canvi així, sempre és positiu.
Em fa enveja. El trobarem a faltar. Que tingui molta sort en tot el que faci.

De manual

Feia molts dies, que bé per una cosa o altra, no anava al gimnàs. Però com que ja n'estava tipa de patrocinar-lo i que no hi posessin la seva foto com a mecenes a l'entrada. Va dedicir que s'obligaria a anar-hi i a més la seva esquena li agraïria. D'un temps ençà no podia fer res sense ressentir-se i va prendre la decissió impulsiva com gairebé sempre.

Va arribar a casa, va fer la bossa i va marxar. Abans d'anar a la classe de pilates, una nova modalitat de moda gimnassera, volia fer bicicleta i si podia, la rutina que feia segles, un monitor del gimnàs li havia preparat. Els monitors de gimnàs són aquelles persones, en general molt joves, que tot el dia van en malles, samarreta i bambes, que els queda molt bé tot sigui dit de pas i que no els penja ni una molla, però a mi a la seva edat tampoc no em penjava res i no feia tant aeròbic, ni spining ni fitness, ni conyes marineres d'aquestes.

El pilates, per a qui no ho sàpiga, és fer la gimnasia de tota la vida, però molt més a poc a poc i segons diuen reduint l'impacte, però que ben fet té el mateix efecte que el condicionament físic o qualsevol parida d'aquestes.

Va arribar al gimnàs, es va canviar al vestidor femení, sempre havia pensat que un vestidor comú seria més divertit, o al menys ni que fos la sauna, però no, tot continuava igual que sempre. És tot un ritual canviar-se al vestidor, escollir l'armariet i la situació respecte de les dutxes i com no... la fauna que hi volta. Hi ha l'exhibicionista, que es passeja pel vestidor lluïnt cos i modelet i que les seves converses giren sempre al voltant d'això. La "maruja", que parla omplint-se la boca de les meravelles de casa seva i de com de fantàstics i meravellosos són la seva progènie. La que es passeja com l'exhibicionista, però no té ni el cos ni els modelets li queden igual. La "hortera" perque a més d'anar vestida amb imitacions de les marques, va pintada i acaba la classe amb els ulls empastifats del rimel i xurrets del maquillatge pel coll. La que porta encara el xandall de quan anava a l'escola i les bambes també ( abans si que es feien les coses de qualitat i que duraven tota la vida).

Un cop preparada amb la indumentària correcta, va entrar a la sala. La clientela d'aquella hora no era desmesurada com una hora més tard i tampoc era la dels top ten, així que era força heterogènia. Com que fins i tot per fer gimnàs calen estris, ara els feien portar una tovallola per qüestions higièniques, allò ja estava bé, no calia tampoc anar eixugant la suor de tots els altres usuaris i un cop dins havien d'anar a buscar el matalasset d'escuma.

De cop va arribar, si era ell, EL MONITOR, un noiet que anava contornejant tot el seu cos com si fos la Marilyn Monroe! Ho tenia tot al seu lloc, amb un culet arromangat "moníiiiiiiisim". Com sempre en tots aquests llocs van posar la música, perque... que seria un gimnàs sense música i a més molt forta. Amb aquella música tan forta, costava sentir que deia. Però va notar una veu i alguna cosa que no lligava amb l'estereotip del monitor de gimnàs. Quina sorpresa, no pensava que existissin de veritat les "locas", semblava tret d'una comèdia, d'aquestes que tothom a vist a les pel.lícules i que sembla que tinguin els canells dislocats. Però, això no va ser tot, quina va ser la seva sorpresa quan a més per animar a la clientela els va dir: "Venga churris". I en acabar la classe va recomenar, on la més jove era ella, ja amb 42 anyets, que entressin a internet, a interque? es va sentir gairebé que deien, "si en el youtube, y es que flipareis churris"