Les nenes de la meva classe

Quan anava a l'escola, una escola on només hi havia nenes. Si, era una escola de monges, com moltes altres. Tota la meva educació va estar marcada per monges i capellans, però això no té cap misteri i no em va provocar cap trauma, de fet, el que explicaré ara tampoc no em va traumatitzar ni em va crear cap problema.

Jo era una nena molt normal, no era ni grassa ni prima, ni massa alta ni massa baixa, ni guapa ni lletja i com tampoc no em deien a casa tot el dia "la nena més maca del món", doncs no ser guapa no era cap drama, però tampoc era prou lletja per destacar per això. No duia i encara no porto ulleres, mai no em va caler ni em cal una ortodoncia. Si havia i hi ha una cosa que em podia fer ser més diferent és que el sol m'estima i molt, i jo també i mai no l'hi he fet un lleig. Feia i faig amics amb facilitat. Total, que era una nena alegre, que s'ho passava bé, reia tot el dia i li agradava jugar amb d'altres nens i nenes. La única cosa que em va ocasionar algun problema a nivell acadèmic és que era un belluguet i xerraire com una mala cosa, i per tant vaig passar algunes hores de la meva educació castigada al passadís, però per com era la resta de les nenes de la meva classe jo era una santa i una bona nena que a més anava estudiant.

Les altres nenes de la meva classe, en general, eren una mica salvatges, per no dir alguna altra cosa més forta. Com que anàvem plegades des d'els quatre anys, ja es veia qui prometia. De petites, les entremeliadures, eren això i no passaven d'aquí. Els anys van anar passant i a primer d'EGB, ja es veia qui despuntava més. Aquest costum que havia a les escoles de monges de no posar a les amigues assegudes juntes!, va fer que les dues que més mania es tenien i que coincidia amb que eren de les més "angelets" estessin de companyes durant una avaluació. Com a resultat d'això, una li va clavar un llapis al cap de l'altra i a mi que m'asseia al seu davant l'ungla del dit gros d'una mà arrencada, si si, heu llegit bé. Us recordeu d'aquells "afilalápices" que eren una gilet?, doncs amb això, salvatges?. Recordo, que es tallaven les ungles amb això, jo no en tenia, perque a casa, els meus pares no m'ho compraven perque deien que era perillós. Un dia, jo els ho demanava i em van dir que m'ho feien elles, i em van arrencar l'ungla, com que no era una cosa molt legal i començàvem un dictat, jo no vaig dir res i amb el mocador em vaig embolicar el dit. La mestra, mentre feia el dictat, es passejava per entre les taules i em va veure que tenia sang i va haver una bronca monumental. Vaig anar a l'infermeria i allà em vaig quedar fins que la meva mare em va anar a buscar. A l'escola, no sabien com dir-li a ma mare! i encara em van renyar, què perquè m'ho havia deixat fer!. Aquest parell, tot ho amenitzaven amb barelles, que distretes ho estàvem!. Val a dir també, que aquest parell no eren gaire bones estudiants i una d'elles, en un exàmen de "sociales", havia una pregunta que deia: "¿Porque hay montañas que se les llaman jóvenes?" i ella va contestar: " porque son muy viejas y les llaman así para ver si se animan" i es va quedar tan ample, aquest era el nivell!.

Les barelles, eren a l'ordre del dia. A mi, per tenir els cabells arrissats, la meva mama, em pentinava sempre amb els cabells ben recollits i encoloniats, cuetes i coses per l'estil, la meitat del dies sortia escabellada d'estirades als cabells, eren unes provocadores! I com que la meva millor amiga era la nena més famosa de tota la classe i que totes volien ser la seva amiga, no sabien com fer-ho per separar-nos i llavors a l'hora del pati, jo me la passava plorant tota sola com una ànima en pena, em feien el buit! si, tan petites i tan cabrones ja! Les marginades llavors em venien a consolar. No ho van aconseguir, perque amb aquella nena, continuem sent amigues. Em provocaven fins que jo ja no podia més i llavors em tornava, no us penseu, jo no he estat mai una nyicris i si alguna es ficava amb mi també rebia de valent.

Però, els anys passaven i les ilegalitats van aparèixer. Va haver unes, de les que treien males notes, que van falssificar "el boletín" de notes, com ho feien?, quan a l'escola els donaven elles esborraven els "insuficientes" i es posaven la nota que els venia de gust, els papes les veien i les signaven, i elles tornaven a fer la mateixa operació, posant les males notes, però és clar, el paper sempre era el mateix i això calia fer-ho cada avaluació, tan esborrar, al final les van pillar.

Ja feiem vuitè, i ens havien posat a l'últim pis, separades de tothom per no destorbar el bon funcionament de la resta de l'escola, i una il.luminada, va veure una mosca a una finestra i no va tenir cap pensada millor, que matar-la d'una patada, vidre trencat i un cotxe que havia aparcat just a sota amb el sostre abonyegat. Totes castigades, perque això si, delatores?, cap, també per les repressàlies, que era pitjor? no ho sé?. Finestres trencades? un munt, i si no sortia la culpable, que no sortia mai, tocava pagar-la entre totes.

Com que a la classe no em feiem una de bona, erem considerada la pitjor classe de tota l'escola i per aquest motiu ens vam quedar sense el tan ansiat viatge de vuitè, perque no hi havia ningú a tota l'escola que ens vulgués acompanyar.

Aquestes són les més grosses que es van fer i ja m'estic fent pesada.

Jo ja estava acostumada a ser considerada del grup dolent i quan vaig canviar d'escola al BUP, vaig anar a petar a la millor classe de tota l'escola i jo no desentonava amb les meves noves companyes, era com elles!.

Deures

Quan a l'escola per deures li posaven una redacció, estava contenta, santa inocència! Amb els anys, aquesta alegria i il.lusió es va transformar en desídia.

Us explicaré. Tot i ser una nena riallera, alegre i contenta més o menys sempre, com anys després el seu nebot la va definir per una redacció seva a l'escola. Sempre feia els deures i s'anava sortint, de tot, menys quan calia expressar l'artista que duia dins, ni en dibuix ni en les redaccions s'en surtia, en ciències, mates i en l'anomenda llavors gimnàstica, en això si que ningú no li passava la ma per la cara i la mestra la tenia en gran estima, aquella dona a qui tothom tenia mània i per a ella era la millor. Doncs bé, quan per deures li posaven una redacció, el que començava bé, acabava com el rosari de l'aurora, mai no he sabut d'on ve aquesta dita, però és així. Començava la redacció tot just acabat de berenar i aquesta feina en principi sense complicació durava fins després de sopar i com no, amb plors.

Mancada de tota gràcia en fer redaccions, ho tenia molt assumit i per això, havia hagut ocasions en que havia dit que no l'havia fet i preferia que li posessin un zero a que la humiliessin davant de tota la classe, nenes, totes elles molt cruels a més. Si l'escola volia presentar-se a un concurs, en ella ningú no pensava, tampoc no li treia la son això. Estava clar, que havia les que ho suspenien tot i que tant els hi feia, però no era el seu cas i és clar, quan deia que no ho havia fet, allò li suposava haver d'estudiar molt més en els altres treballs i exàmens per poder fer la mitjana i tenir un cinc.

Però, va haver dos anys que allò si que li va importar, perque cada setmana havia una redacció, de vegades, la mestra posava el tema o d'altres era lliure. Què malament ho va passar aquells dos cursos! Era la redacció i calia acompanyar-la d'un dibuix, pobrissona, no dormia, no tenia temps i total per acabar fent com sempre el ridícul. Perque, en aquest cas, les redaccions es llegien en veu alta al davant de tota la classe i després es votaven, molt democràtic. Sempre guanyaven les mateixes, amb les mateixes temàtiques. Mai, mai de la vida ni per equivocació, un dels seus texts va guanyar i és clar, aquest estigma la va acompanyar per sempre més. D'altra banda, pensava que si fos tan dolenta explicant les coses, tampoc no aprovaria la resta d'assignatures, perque en aquella època molt i molt llunyana eren assignatures i no pas àrees com ara. No s'aprenia les coses de memòria, per tant, era capaç d'expressar les idees que havia llegit.

Això va durar, tota la seva escolarització. Fins, que no va anar a l'Institut Francès primer i després a l'Americà, on les coses van canviar. Per sorpresa seva, les seves redactions i compositions no eren tan dolentes com sempre li havien dit i fet creure. No eren poesia ni tampoc per viure d'això, però si que era totalment capaç d'expressar-se i que els altres comprenguessin que volia dir. Per tant, va pensar que si en dues llengües que no eren la seva, no era tan desastre, en les seves llengües tampoc no ho deuria ser. Es va animar una mica.

Va pensar, que potser, era com l'aviador del petit príncep de petit, amb les boes obertes i tancades. I així, quan vint-i-cinc anys després es va trobar amb les seves excompanyes, va poder comprovar, com aquelles que de petites semblava que havien d'arribar on se sap on. No sabien parlar de res, sinò eren tòpics, no es sabien expressar, sinò era amb opinions d'altres.

Atemptats a l'idioma

Potser no sóc la més indicada per fer aquest post, però és que ja no puc més!. Reconec le meves limitacions a l'hora d'escriure i per descomptat que no sóc ni en J.V. Foix, ni Calders o en la versió castellana Machado, Cervantes o García Márquez. Però si una cosa tinc clara és que les faltes d'ortografia són un mal endèmic al nostre país i a la nostra societat. Existeix una cosa que es diu diccionari i que estan a la xarxa i també hi ha els correctors ortogràfics i d'estil. Una cosa és enganxar paraules per error o teclajar malament, els que d'una generació molt concreta fan l'esforç d'escriure en català, per a ells és un esforç i jo els felicito, però el que no suporto són aquells blocs de gent jove i que escriguin en la llengua que sigui fan faltes tan abominables com no posar un accent, jo no sé llegir així. Escriure qualsevol forma verbal del verb haver o haber sense "h". Ho dic obertament, no penso deixar cap comentari a aquells que facin aquest tipus de falta, si els accents existeixen, és per alguna cosa i la h també. Que jo sàpiga "él" en castellà continua portant accent i encara ni la RALE ni l'Institut d'Estudis Catalans han abolit la h. No suporto quan a la feina m'envieen els informes i ho fan amb faltes d'aquests tipus. Passejant pels blocs t'arribes a trobar de tot i aquestes faltes d'ortografia en castellà, no són comeses només pels catalans sinò també pels de fora per qui només tenen aquella llengua. Reconec que no he sabut mai diferenciar ni en català ni en castellà el tema dels "perquès" quan van junts, separats o porten accent i aquí està la diferència entre ells i jo, jo sé que ho faig malament, però no ho he entès mai i ells ni ho saben ni ho volen saber, tant els fa.
Val a dir, que hi ha blocs genials, escriuen amb estil i sense faltes. Els hi ha de seriosos on es pot arribar a llegir poesia i també els hi ha que d'un fet banal i quotidià el transformen en un fet sublim, i sense atemptar contra cap llengua. Jo no tinc estil ni mai he tingut cap traça, però si que em fixo amb les faltes d'ortografia i intento no fer-ne i utilitzo el diccionari.
Si us plau, tinguem cura dels idiomes, perquè ara ja sabem entendre SMS sense vocals, però sempre hi quan estiguin ben escrits.

Plou i neva (Plou o faig una altra cosa 2ona part)

Anar al País dels Pirineus a la primavera i a la tardor és quan millor s'està, no hi ha gent i pots realment gaudir del país.

Pujàvem amb el cotxe i tampoc feia tan mal temps com havien predit, la pujada va ser sense pluja i amb sol a estones, amb el que queia el dia abans! Haviem sortit tardíssim al final i per tant no és d'estranyar que arribéssim tard, si a més tenim en compte que havia calgut parar a treure diners i com no a fer pipí, que jo si no marco territori no em sé estar!. Creuàvem la frontera que deurien ser les tres, quarts de quatre. Van començar els nervis, encara hi ha neu i molta, podríem fer rando, però jo no tinc esquís per fer això, no els porto. Podiem provar a llogar-los si el tio tenia obert. Vam arribar a la botiga i era tancada, vam esperar una estona fins l'hora que deia, però aquell no pensava obrir aquella tarda. Vam continuar fins a casa i llavors tot van ser presses. Va ràpid ens canviem i sortim a la muntanya. Jo faria el que podria, si havia molta neu, no podria fer gaire, ell es va calçar els esquís i va començar a pujar. Jo vaig deixar el cotxe abans del que hauria hagut de deixar-lo, per por a trobar la carretera malament, té nassos la cosa, ara m'agafava la por, jo que he pujat la Collada de Toses tota sola nevant i sense posar cadenes quan tothom parava! i he passat per carreteres gelades abans que no passi la màquina!. Plovisquejava quan vaig deixar el cotxe i vaig començar a caminar, massa aviat, molt probablement no arribaria als estanys, però si podia fer alguna foto, ja estaria bé.

Per fi, notava la pluja fina com queia al damunt i les gotes anaven empapant-me els cabells, no m'importava i no m'agrada posar-me la caputxa, no em deixava veure el paisatge. Després de caminar una estona vaig arribar a un punt a partir del qual tot estava nevat i apartir d'aquí la pluja es convertia en neu. La neu em transportava a un món silenciós, no fa soroll i els núvols ho feien tot fantasmagòric.

Vaig arribar a un refugi, no hi havia ningú, quin gust, allà tota sola. Pot resultar estrany, però és agradable poder estar tota sola en un lloc així. De tant en tant és necessari poder gaudir de la solitud si és desitjada. És clar que no hi havia ningú! qui més pot estar tan sonat per començar una excursió a aquella hora! Després de fer unes quantes fotos i mirar l'hora que era, vaig decidir que era hora de tornar avall, per tal de que no m'esperés més del que fos necessari, sinò es posa molt nerviós aquest home!. La baixada va ser molt més ràpida, com sempre i encara vaig poder fer més fotos, no totes les que hauria volgut, perque la neu i la pluja, no fos cas que la càmara es mullés i llavors si que hauriem begut oli.

Ja eren quarts de set i vam tornar a pasar per casa per canviar-nos, jo ja em dutxaria després, primer calia tornar a la botiga per intentar llogar l'equip de rando, continuava tenint tancat, aquell no obria el diumenge a la tarda. Una mica desinflats vam tornar a casa, abans vam parar a comprar pa. Quan vam arribar, vam començar a preparar el dinar i llavors em vaig dutxar, perque si una cosa tinc, és que sóc neta i pulida i això d'anar fent pudor ho deixo per altres a qui no els fa res, però els meus cabells han d'estar sempre perfectes, allò del "descuidadamente cuidado" s'ha de cumplir sempre.

Per dinar, vam preparar spagueti i carn de segon, no és un gran dinar, però el dia havia estat prou intens. Ens posàvem a dinar a les nou, si heu sentit bé, encara no haviem dinat. Això no vol dir que les coses no s'hagin de fer bé. Vam parar la taula i com era de suposar no va faltar el ví, si les copes, però tampoc es pot demanar més a una casa de circumstàncies!. A la ràdio sonava una música una mica revival, no sé perquè, però totes les emissores de ràdio andorrana són així i la tele també, però no hi havia tele a casa. També s'agafava alguna emissora en francès, la qual cosa fa posar a l'amic, per quins mecanismes? això és totalment desconegut. Quan havíem començat a dinar encara era clar, i per la finestra veiem la muntanya d'enfront i el riu que ens bressolava, el que em faltava! Perquè cansada ho estava. Mentre dinàvem, anàvem recordant el dia passat, intens i reiem, jo em queixava, perque segons ell, mai no faig prou i el que ell fa sempre és més difícil i té més mèrit, a mi tan me fa, jo el que vull és disfrutar. Ja ja va, sé que hi ha algú que vol saber que va passar, si és que va passar alguna cosa.

En acabar de dinar, amb el got de vi a la ma em vaig alçar de la cadira i em vaig repenjar al marc de la finestra per veure les últimes llums del dia. Estàvem recollint la taula, quan de sobte, de forma molt lleugera vaig notar les seves mans al damunt de les meves espatlles, era un massatge com feia temps, va continuar amb carícies, acaronant el meu coll, era molt agradable poder acabar el dia així. Els seus llavis van contactar amb el meu coll i em va girar. Les nostres boques es van trobar i les seves mans grans i segures recorrien tot el meu cos, fent que tot el meu cos s'ericés. Jo notava el seu sexe fort i dur i vam fer l'amor de forma animal, fins que vam jeure un al costat de l'altre exhausts, amb la remor del riu de fons. Ens vam adormir, després d'un dia tan intens i sense haver sopat, havíem estat uns minyons dolents?.

Quan l'endemà, ens vam llevar, vam aconseguir trobar la botiga del lloguer oberta i per fi, vaig poder fer rando.

Vam pujar i feia bó. No havia fet mai esquí de muntanya i em va agradar, és cansat, la baixada és agradable, encara que et deixa amb ganes de més, si sóc insaciable.

La tornada cap a casa, va ser dura, plovia molt i no es veia gaire res. A la duana, un membre de la "benemérita" ens va aturar i va fer que li obrís el cotxe, au dona explicacions de perquè portes les bosses al seient i el portaequipatge ple de coses incomprensibles per anar a passar un cap de setmana fora.

I, ah! per cert, com sempre passa en totes les llegendes, hi ha una part de veritat i una altra d'imaginació, així que ara us toca a vosaltres esbrinar que és veritat i que no, que vagi bé.

Difussió

Hola a tothom:
Aquesta entrada és per fer una crida, el proper 8 de juny es proposa una trobada de totes les nenes que es diguin Elna, és perque la fundadora de la Maternitat, l'Elisabeth Eidenbenz fa 95 anys i l'Assumpta Montellà autora de La Maternitat de l'Elna ha pensat que seria un bon regal per la senyora poder regalar-li una foto de totes les Elnes de Catalunya juntes. Entreu a la pàgina de l'Assumpta, que està molt més ben explicat. Gràcies a tots i feu el mateix.

Plou o faig una altra cosa?

Quan dissabte al matí vaig fer aquesta foto, pensava en que diumenge al matí faria una entrada amb el títol "Plou", on explicaria com m'agrada que plogui i que m'hagués agradat poder estar en un altre lloc i poder mullar-me. Hores abans, el divendres a la nit, a quarts de dotze, com sempre tard. Un amic m'havia trucat per convidar-me a passar els tres dies fora, com sempre a corre-cuita. "Vols pujar a Ivars? Jo pujo ara". No podia, havia de fer de cangur, ja tenia el nen a casa i el tindria tot el dissabte i a més havia quedat per sopar el dissabte amb uns amics i no m'en podia desdir, ni tampoc volia desdir-m'en. Li vaig dir que si de cas l'endemà li diria alguna cosa i que ja pujaria el diumenge al matí. No les tenia totes, plovia molt i la previsió era que continués així, això deia la tele. Em vaig passar tot el dissabte barrinant que fer i al final vaig decidir que el trucaria per saber quin temps feia i llavors ja faria. Tenia ganes de sortir, no havia sortit enlloc des que s'havia acabat la temporada d'esquí i començava a estar una miqueta histèrica de no sortir a la muntanya a cansar-me. Entre la feina i tot plegat necessitava desconnectar de tot i no pensar en res. Quan vaig sortir de casa per anar a sopar, diluviava, era el moment del dia en que més plovia. Un cop vaig tenir el cotxe aparcat, a un aparcament, si, vaig a tot arreu amb el cotxe, com diu el meu "jefe" fins i tot vaig en cotxe a fer pipí! Doncs això, mentre caminava cap el restaurant el vaig trucar per saber com estava el tema, però em va saltar la bústia i li vaig deixar un missatge. Vaig arribar al restaurant i a la porta ens vam trobar, salutacions, petons (sense llengua), abraçades (sense tocar massa), tot d'amics. Com aquell qui diu, ja ni pensava en l'endemà, estàvem rient i amb un xivarri que déu ni dó quan va sonar el telèfon. No havia marxat, i així, com sempre faig les coses en aquell moment vaig decidir que l'endemà marxava, perquè no?. Va ser una conversa, com sempre que a més hi ha gent al voltant, molt críptica. No hi ha res per amagar, però sóc molt gelosa del que dic i no m'agrada parlar per telèfon davant d'altres, així a més encara queda més intrigant, no ho faig a propòsit. Al moment de penjar, ja els tenia a tots inquirint, que qui era?, que on anava?. Després de fer un semi-tercer grau al D, per saber com li anaven les coses i dir-li a l'O que com era capaç, amb el que estava caient, de deixar el cotxe a cal collons, tot per no pagar el pàrquing. La conversa de la nit es podria resumir en "Sexe per sexe? o no?" Podeu comptar, ara amb la moda dels homes sensibles fins i tot l'O, que no, que ell mai. La Y no les tenia totes pel que fa a la resposta de l'O. En aquest punt les dones de la taula erem potser més obertes, "en un pim-pam potser no hi ha gaire més!". Clar, per arribar en aquest punt, tot i que les nostres converses són sempre molt profundes i sentides, tret de la M que no veu res absolutament, la cervesa, el vinet i per acabar els "xupitos de orujo" val a dir que també donen la seva empenteta. En D deia que jo era la que millor vivia i que sense fer massa soroll millor s'ho passava, aqui hi ha opinions per a tot. La M pel que sembla no es va enterar de la missa la meitat, crec que la Y si, per quan ens vam acomiadar. El tema de la nit, "Sexe per sexe" dona per una entrada sola i aquesta queda pendent.

Si recordeu, jo havia quedat per marxar l'endemà i vaig plegar d'hora, no havia de matinar però tampoc es tractava d'anar a dormir a les tantes. Així, es van quedar tots expectants de que anava a fer jo aquells dos dies. Perquè les habitacions amb possibilitats i les meves escapades tenen la seva intriga.

Quan em vaig llevar diumenge al matí, feia bó i no plovia. Tenia el cap com feia temps, buffff. Tenia ressaca i per sort no havia trobat cap control tornant a casa.

Tot ho feia a càmara lenta, així que quan vaig baixar al caixer, el vaig trucar: "Vaig tard, quedem més tard, vale?". Sortiriem més tard. Quan ens vam trobar, que ja eren quarts d'una, canvi de plans. "Et ve de gust pujar a Andorra?" "Si, perque no". A mi tant em feia el lloc, jo volia sortir!. TO BE CONTINUED...., en anglès que els meus diners i el meu temps em va costar saber quatre coses.

La muerte lenta de Luciana B.. Guillermo Martrínez

M'el van regalar per Nadal, si he trigat a que li toqués. Val a dir que els autors argentins i per extensió tots els sudamericans no m'agraden gaire, tenen un llenguatge i una manera de conjugar els verbs que no m'acaba de fer el pes.

No havia llegit res d'aquest home i jo no l'hauria comprat mai. Però, m'ha agradat i molt.

Després de deu anys, un escriptor rep de forma inesperada la visita de la Luciana, a qui li havia dictat una de les seves novel.les. En el passat la Luciana era una noia jove i molt maca i quan la retrova està molt malament, li explica que li ha passat i que l'altre escriptor per qui feia el mateix vol venjança i tot el seguit de morts que ha hagut al llarg d'aquests deu anys. Intriga que es manté fins el final.

I si voleu més a llegir-la, ja sé que no m'explico gaire bé

Ja vaig tard!!!! Com sempre,

Ostres! Dos dies que no hi sóc i em trobo amb un munt de feina blocaire. Dissabte, tot sopant, la Mireia em va dir que canviés la foto del meu perfil, ja és una cosa que tinc pendent i ho volia fer avui, però m'heu liat tots plegats, tothom ha fet molta feina mentre jo corria sota la pluja. I encara no ho llegit tot i no he pogut escriure res, només descarregar les fotos que vaig fer, això si, puntual com un rellotge suís. Us en poso una.

Anem a Irlanda ? o ens quedem més apropet? (fragment)

Quan aquell dia es van llevar les tres amiguetes, la primera la Y, com sempre, tot i que aquest any no cosia i descosia hombreres, després la Z i la J, tot sigui dit de pas, per ordre de "rapidesa" i emperifollament. La J, va sortir a la terrasseta que tenien a l'habitació per veure el dia, no era esplèndid, però ja canviaria i aleshores van decidir que anirien al Valle de Cabuérniga, que és allà on els pobles semblen el tan nostrat Pals, però no tan arreglats, que aquest qualificatiu el deixem per Santillana del Mar.

an començar a fer el camí cap a l'esmentada vall i tenien molt clar que anar a veure, a Ruente, la Fuentona, que sort del show lèsbic que els van oferir aquell duet còmic, que es barallava per veure quina de les dues es refredava en posar-se a l'aigua, només fins els genolls per recuperar la càmara de fotos que els havia caigut a l'aigua, les tres amigues no entenien res. Però, si amb tanta estona ja es deu haver fet malbé? Va ser la reflexió de totes tres nenes, perquè una cosa si que tenen les nostres amigues, són molt assenyades, que per alguna cosa són catalanes. Continuant el camí amb un dia on no hi havia ni un sol núvol al cel i tenia un color blau, només comparable al del Montsec a l'estiu van arribar a Barcenillas on buscaven una església amb un retaule d'incalculable valor, segons deien, però no ho van opder veure perquè la senyora que tenia la clau era a comprar, segons va informar el seu nebot. Una cosa era certa, el número d'habitants humans no era molt elevat, però la població canina si que ho és i aquest fet que per cqualsevol altre no tindria cap mena d'importancia passa a tenir-ne molta si la Y és present. No van poder entrar a l'església, però aquest contratemps no es va desanimar per poder pujar al campanar.

Durant el camí, les exclamacions de Oh! Què maco! Quina passada!, s'anaven repetint. No cal oblidar que les nostres amigues són de Barcelona. I que què faria el món sencer sense els de Barcelona dient Oh! Què maco! a cada cosa que veuen?. Les muntanyes verdes amb els seus contorns suaus es retallaven en el cel blau que era de tant en tant tacat per algun rapinyaire. En aquest punt, la Y no es podia estar, per molt que es mossegués la llengua de dir: "J, ja pots estar per tot? No et canses? Si vols mirar el paisatge, parem!".

La Z des del darrera mirava un paisatge enlluernador, tan enlluernador, que no es va poder estar de reflexionar en veu alta: " I totes aquestes muntanyes, qui en té cura? Qui talla la gespa perquè estigui tota igual?". En aquella carretera plena de revolts, camí de Carmona, el cotxe es va aturar tot sol, "Què has dit Z?" va exclamar fins i tot el cotxe i totes les falgueres que les veien passar. Que passa? va dir la Z, com qui no ha dit res i que no recorda que després totes les nostres misèries i secrets més íntims quedaran palesos en el diari que escriu la bocamoll de la J.

Desde la finestra

Plovia, sempre li havia agradat veure ploure, però en aquell moment es conformava amb sentir com plovia. De cara a la pantalla de l'ordinador i d'esquenes a la finestra, ja ho havia posat així per no distreure's. Havia hagut d'obrir el llum perque de cop s'havia fet negre nit i no tocava per l'hora. Continuava treballant, tot i que no en tenia ganes, hagués preferit poder sortir o ser en un altre lloc per poder sortir quan parés de ploure. No li agraden els cargols, tot i així, sortir a buscar cargols després de ploure era divertit.

Ja era un pèl tard, però continuava treballant, ja se sap, quan un té horari flexible, es poden fer les tantes i continuar treballant. Però com que anaven de cara l'estiu encara era clar, sentia com plovia, quan va veure en la paret d'enfront un raig de sol, es va aixecar de la cadira i va veure l'arc de Sant Martí, potser no era la imatge ideal de veure'l, però allò és el que tenia al seu davant, així que va intentar gaudir-lo tant com pogués.

Es distreia amb molta facilitat, per això havia posat la taula de cara a la paret i no havia volgut mirar com plovia i així va estar, va començar a imaginar coses. La gent passava pel carrer, els que la pluja els havia enxampat sense paraigua, els més joves corrien, potser aquell noi feia tard a l'entrenament de futbol, o aquell senyor gran que no corria però si s'apressava potser havia d'anar al metge a demanar receptes. I aquelles dues noietes que anaven sota un sol paraigua, es podrien explicar millor els seus secrets. Una senyora gran cridava al noi d'una moto que havia passat el semàfor ja in extremis. Un autobús feia sonar el seu clàxon perque havia un cotxe aturat , un dels esports nacionals, i no el deixava portar tots els avis a l'ambulatori, un altre dels esports nacionals. A la tele de fons, se sentia un concurs on els participants no guanyen molts diners, i és per això que no són tan ignorants. Va sentir, també el rellotge de cucut, que tanta gràcia feia al seu nebot petit, donar les vuit i es adonar que havia de deixar de badar i acabar la feina.

Refredat d'estiu

M'estic refredant. Començo a notar el cap carregat i el nas també, estornudo més del normal. Fa una estona he anat al lavabo i m'he vist els ulls lluents, amb les ninetes molt i molt petites. Això ja està aquí, tinc una mica de tos de gos i la gola em pica un xic. Aquest matí he sortit amb el cap ben moll, com sempre d'altra banda i també he estrenat un jersei nou, d'estiu, semblava que avui era el dia, feia bó. Potser ja no estava bé i en algun moment he sentit fresca.
Ara em toca veure molta aigua, fer-me infusions de farigola i hauré de comprar eucaliptus fer bafs, no sabia com s'escrivia i ho he buscat al diccionari, no és bafos sinò bafs. Tot i que tinc un diccionari de tota la vida en paper, ho he buscat en el que hi ha a la xarxa, que és el mateix però.
Espero, que demà la sensació del cap ja hagi passat i ja em ragi el nas i tingui la tos en tota la seva plenitud, llavors ja em trobo bé, és ara, que no noto res.

LA REUNIÓ

Feia cosa d'un mes havien tingut la reunió anual de veïns, gran cosa, LA REUNIÓ, per que cal ser escrit amb majúscules, on la gent baixa al vestíbul de l'entrada en sabatilles i gairebé amb els rulos al cap uns i amb vestit jaqueta com si anessin de casori els altres. El que no havia entès mai, era perque uns senyors que se suposa gestionen aquella comunitat, quan envien la carta de convocatòria de la reunió, posen dues hores, a les 19:30 en primera convocatòria i a les 20:00 en segona convocatòria, si ningú no va a la primera!, sempre havia pensat que era absurd posar-ho, si per acabar-ho d'arrodonir la senyora encarregada de la seva escala arribava encara més tard. Estava desesperada, ella que havia anat tot el dia de cul i amb la feinada que encara tenia a casa i ara aquella tia que feia tard. La reunió va començar procedint a donar lectura del pressupost de l'exercici anterior, perque no li poden dir de l'any passat i així entendreu tots? no, cal fer-ho complicat. Per aprovar allò que ja s'ha gastat s'hi van estar ni més ni menys que una hora de rellotge, però si ja està gastat! que cal discutir tant?. Estava desesperada, i els veïns demanant explicacions. El prepotent del quart, que cada cap de setmana marxa a "La Torrrrrra", però que no sap que tothom sap que és dels sogres, preguntant per aquella partida destinada a l'antena i que ell continuava sense veure bé la tele. Ella que la veia perfectament i pagava una pasta per la de cable. L'enterat del tercer, que quan s'havia fet el tancament de l'any. I com no, no podia faltar "la gallega", que sense solta ni volta feia els seus comentaris de l'estil: "Perdonen a esta gallega tonta, que no entiende", de tonta no té ni un pel i si es tracta de calés encara menys. Va arribar el moment en que calia aprovar el pressupost per l'excercici següent, una altra hora més, ja eren les deu del vespre i prenent una decissió, que un cop acabada la reunió ja no s'acomplirà. En aquest punt, ja no podia més!, els seus conveïns semblava que no tinguessin altra cosa a fotre que estar-se allà discutint i barrejant temes, perque si una cosa tenen aquestes reunions és que no es va en ordre i a la senyora de l'administració se li escapa de les mans la situació. Per sort, ara no hi havia barralles, perque ella vivia allà d'ençà que havia nascut i per tant coneixia la història des d'els inicis de la comunitat. Recordava, com els seus pares explicaven les reunions i que havia alguns veïns que s'insultaven i es deien el nom del porc. Ara eren una mica més civilitzats, però tampoc havia millorat gaire la situació, no s'insultaven, però el resultat continuava sent elmateix, no arribaven mai enlloc.

A tot això, la senyora de l'administració, anava renyant als assistents, recriminant-los que: "Si ustedes se hubiesen leido el acta de la reunión anterior o la convocatoria" Quins sants collons pensava ella, no els paguem perque ens gestionin tot això? Doncs que s'ho currin!

Després d'aprovar el pressupost de l'any següent, tocava aprovar la nova junta i això va ser el més ràpid, després tocava l'últim punt de l'ordre del dia, en el que posa: "Afers diversos i precs i preguntes", en aquest apartat és on de fet, calia discutir tot el que és més important i on toca aprovar pressupostos i per tant toquen la butxaca al personal. Perquè li diuen afers diversos si ja saben de que s'ha de parlar? Cony, doncs diguem les coses pel seu nom! I com ningú no es queixava es preguntava ella? En aquell punt uns deien que no veien la tele, total que es va aprovar un pressupost per canviar l'antena. Ella estava esparverada, la tele era sagrada i en canvi l'instal.lació elèctrica podia esperar. Volien arreglar l'escala i semblava que tots eren mil.lionaris, però pel llum, de cop tots tenien hipoteques que pagar! La senyora de l'administració, en aquest punt tenia molt interès en que primer aprovessin l'antena, però, escolti senyora que els diners són meus! pensava ella i jo vull saber que més hi ha, amb quina alegria.

A les onze de la nit es va donar per tancada la reunió i ella va pujar cap a casa, que encara havia de fer el sopar i molta feina per l'endemà.

Però, encara li quedava una segona part que va tenir el seu inici quan va arribar l'acta de la reunió, però això serà un altre dia, que l'episodi no havia acabat encara.