Emprenyada

Si, estic molt, però que molt emprenyada. Volia fer una altra entrada, de les que són habituals en mi, sobretot tenint en compte que avui és diumenge, però ara no puc. Ahir no vaig obrir la bústia i ho he fet aquest migdia en tornar de la platja. I quina ha estat la meva sorpresa, quan he vist que havia l'esborrany de la sempre temuda i maleïda declaració de la renda. Ja sé que és tard, però si no hagués arribat, aquesta setmana hauria anat a l'estanc a comprar l'imprés i fer-la jo mateixa com sempre he fet a ma. Total que mentre pujava a l'ascensor, he anat obrint el sobre, i resulta que em diuen que he de pagar! No és que sigui una gran fortuna, però cony! 156 euros són 156 euros. És clar, jo no tinc res que em pugui desgravar! I aquí ve la meva queixa, tothom sap fer xanxullos i jo no en puc fer cap, perque tot el que tinc està més que declarat! Quatre "duros" que tinc a "La Caixa", quan em reten els interessos ja ni els veig amb la retenció que em fan, com que no tinc una hipoteca no puc desgravar, però com he de tenir una hipoteca jo tota sola? A la feina ja em descompten el màxim, així que passa? Cobro massa? Us asseguro que no. Resulta que en aquest país, on tots som iguals, em sembla que hi ha uns més iguals que altres. Si d'adolescent ho hagués sabut! M'hauria buscat un novio i m'hi hauria casat, tant fa que després ens separem! com que sóc una dona en principi les tindria totes de la meva part, ah! i hauria tingut fills! Jo d'economia, no en sé gens i és una cosa que em ve grossa. Doncs si, i això ho sé del cert, algú que estigui en la meva mateixa categoria professional, només pel fet de tenir dos fills, la retenció que li apliquen és la meitat de la meva, per tant, ja cada més està cobrant més que jo, aquests dos fills a més els pot desgravar en la declaració i per últim, que jo tingui coneixement, en espècies, és a dir, en ensenyament també ho rep. Pel mateix concepte, s'en beneficia tres cops. I segons com, potser en beques de llibres i de menjador també. És just? No conec cap solter o soltera com jo que no li toqui pagar i en canvi a molt pocs dels que estan casats els toca pagar. No estic dient, que no vulgui pagar impostos, crec són necessaris i s'han de pagar, però s'em regira l'estòmac quan veig aquestes situacions, jo pagaré 156 euros i a l'altre li tornarán 2000, 3000 o 4000 euros. Crec que no hauria d'haver aquestes diferencies i per començar, la retenció hauria de ser la mateixa i que els fills no han de desgravar, si tens fills és el teu problema, els has tingut perque has volgut. Amb la hipoteca? el mateix. Van tots dient que han pujat tant les hipoteques, no és el meu problema! A mi no hi ha res que em desgravi. L'any passat vaig gosar posar la meva mare, perque en les instruccions havia un apartat que deia que sense aportar cap documentació ho podia fer, i que va passar? Doncs aquell any van revisar totes les que al.legaven progenitors i al mes de gener vaig rebre una carta dient-me que la declaració paral.lela em surtia positiva, per la misèria que em tornaven! Em sortia que havia de pagar 37 euros, vaig anar a Hisenda i em van dir que calia portar un certificat o alguna cosa semblant de l'ajuntament de barri, total que vaig fer comptes i si sumava el temps que perdia i les zones blaves, em surtia millor pagar els 37 euros, vaig firmar el paper i els ho vaig enviar, quan em va arribar la carta de pagament, havia de pagar interessos, 2 euros. Així, quan avui he vist el que em sortia a pagar he decidit que ho pagaria, perque? quins interessos hauria de pagar al mes de gener? Perque, una cosa puc assegurar, si hi ha un col.lectiu que es gasti els diners i per tant fa moure l'economia és el dels solters. A sobre de no tenir algú que t'estimi, hisenda et castiga. Ja ho he dit que estic molt emprenyada.

Perquè?

Crec que sempre he estat molt assenyada tot i tenir els meus moments de rauxa, com a bona catalaneta, és clar. Doncs dijous, estava, com dir-ho?, una mica com el temps a les fotos. Tenia la necessitat de sortir i trencar amb tot. Com que per molt que es digui, que vull canviar i trencar amb tot, és difícil, per no dir impossible. El meu trencament va ser momentani i sempre dins d'uns límits, cal ser responsable i tan bon punt vaig poder, en acabar la feina, vaig prendre el cotxe i cap al Turó de l'Home, quan vaig arribar, volia fer les Agudes, no tenia temps per més, em volia cansar. Vaig començar i el cim cada cop es tapava més, es va sentir tronar, no hi havia ningú, estava completament sola, un gust. El cim no es veia, però jo continuava caminant, fins que van començar a caure gotes, llavors vaig entrar en una part de fageda i em vaig aixoplugar, el soroll de les gotes en les fulles cada cop era més fort, havia de prendre una decisió, doncs en poca estona els faigs no em farien ja de paraigua. Vaig girar cua i vaig emprendre la tornada, en sortir de la fageda plovia a bots i barrals i jo sense impermeable, però no m'importava, feia fresca. L'aigua va anar mullant els meus cabells i ja regalimaven i s'escorrien, em vaig aturar per poder acabar de mullar-me, mirar l'espectacle que tenia al meu davant i alliberar-me de tot el que passava pel meu cap. Vaig arribar on havia deixat el cotxe i en girar-me per mirar com estaven Les Agudes, ja no estaven tapades i hi lluïa el sol, sol de pluja, on jo era encara plovia, però va durar ben poquet. Vaig tornar cap a casa, no estava perfecta, però una bona mullena ja ho té això, et deixa força més tranquil.la.

El divendres va passar força bé, parlant, i així amb diferents punts de vista les coses agafen distancia, però amb tot plegat i tants dies sense sortir a esbargir-me, ja tornava a estar neguitosa, com els nens petits, cal cansar-me. I tot i que sempre he dit a tothom que a la muntanya no es pot anar sol, perque és perillós i imprudent, així ho vaig fer dissabte i a més vaig trencar la meva paraula de que tant fa el temps que triguis. Això ja és l'últim que em faltava per fer sola, sóc capaç d'anar sola a la platja, a esquiar i ara ja també a la muntanya. M'he fet gran? He canviat? M'he tornat una eixelebrada i imprudent?. No ho sé, però el que si sé, és que si m'he de quedar a casa perque estic sola i ningú no em vol acompanyar, no m'hi quedaré pas a casa.

Vaig anar a Coll Formic i d'allà al Matagalls, el matí prometia, se suposa, que es triga una hora i mitja i jo amb parades a fer fotos, vaig trigar una hora i quaranta-cinc minuts, a les tres tornava a ser a casa a dinar. Tot el matí va ser així, núvols i alguna mica de solet, que com m'estima molt (si més no, el sol m'estima sempre i de forma incondicional, tal com sóc) ja tinc la marca de la samareta als braços, no molta, però ja hi és. No hi havia gaire gent, però com que vaig arribar a l'hora de les persones, el camí el vaig fer amb una familia ara al davant ara al darrera, depenent de l'estona que jo parava a fer les meves fotos, a plaer, sense sentir-me pressionada perque no feia esperar ningú. Altres també feien el camí, i hi havia qui ja l'estava fent de baixada. A quina hora han arribat aquesta gent?. D'acord que jo vaig sortir una mica tard de casa, però començava a caminar a tres quarts d'onze, que tampoc és cap deshora!
A la violeta aquesta (Viola bubanii) li vaig fer no sé pas quantes fotos, així com d'altres coses. Em vaig estirar a terra, em vaig punxar, però s'ho val. Feia tant de temps que no estava tot tan verd!

En aquest coll vaig fer també un munt de fotos, al fons hi ha Sant Segimon i també hi ha aquest pou de gel o de neu o de glaç, com volgueu anomernar-lo, però jo prefereixo pensar que és el forat d'un camp de golf enorme on juguen els gegants, quin handicap deuen tenir?

Veieu! Ja hi havia qui baixava. I jo anava dins el temps marcat, si que em feia gràcia arribar a dalt, però com que també el que volia era fer fotos, doncs si no hi arribava per temps doncs feia mitja volta i tan contents.

A l'alçada del desviament de la font de la rosa, que rajava com un bé de Déu, es veia que hi havia algú reomplint les cantimplores. Ja es veu el cim amb la seva creu, que sempre he pensat, que deurien ser els gegants els que van pujar la llosa de la taula que hi ha i la creu també, perquè pujar aquella "pedreta" fins allà!.

El cim ja es veu, ja gairebé hi sóc, ja només queda un moment i ja està. Quan arribes a dalt, però cal abrigar-se, posar-se el micropolar i el paravents. Feia fred i molt vent, com toca al Matagalls, encara sort, per tots els que hi erem allà dalt que els núvols, tot i no deixar veure Les Agudes es movien i alguna cosa es veia. Una estoneta, poqueta dalt del cim, per poder fer les fotos, perque cada cop hi vaig cal fer-me la foto a la creu, no fos cas! I ja tornar a desfer el camí, aturant-me, és clar, a fer alguna altra foto.

Més tecnologia

Abans d'ahir em vaig comprar el ipod shuffle, la "pijada" més "pijada" que es pugui trobar al mercat, a més tenint en conte que mai he estat una usuària de walkmans i discmans gaire seguidora. Vaig pensar, que per anar al gimnàs a fer bici, m'aniria molt bé. Fer bici al gimnàs, per a mi és molt avorrit, deu minuts no s'acaben mai. Però, és que aquest ipod, és tan, com ho diria "mono". És molt petitó, medeix 2,5cm x 4cm i porta una pinça per poder-ho portar enganxat a la samarreta o a la butxaca, tota una cucada.

Pensareu que perque he trigat tant en fer l'entrada? Tenia feina i altres afers. Però anem al ipod que és més agradable i divertit que no pas la resta. No sé pas, perque em foto en aquests embolics. Tothom et diu: "Si és molt fàcil". I si, ho és, però no tohom té el meu ordinador que té vida pròpia, com la Hall de, 2001 Odisea espacial. Contrariament a d'altres coses, aquest no porta una caixa ben grossa, no , és el que veieu a la foto, ni grans papers amb moltes instruccions, no un llibret mida ipod shuflle amb unes lletres molt petites i que et diu que entris a la web d'apple i d'allà t'ho miris tot i et descarreguis els itunes per poder ficar-hi la música a l'enginy. Doncs ahir, vaig intentar-ho i no em surtia el que se suposava, així que, com que ja em conec jo el senyor ordinador meu, que el gravador de DVD tampoc no m'el reconeix i quan li poso el lladre aquell per ports usb tampoc, vaig pensar que ho intentaria amb el portàtil de la feina, i així ho he fet. Ja tinc alguna cosa de música carregada al meu ipod, tampoc us penseu, res ultramodern, el que jo tinc, i això em fa recordar que hauria de comprar alguna cosa de música. Evidentment, he posat al Bruce, no pot faltar en qualsevol cosa meva de música, un recopilatori de Maná que em vaig baixar de l'emule fa temps, el primer disc de la Rosana i un de La famila del far (Lighthouse Family). Ja sé que es pot posar i treure tot el que un vulgui i sempre que es vulgui, però calia posar-hi alguna cosa. Molt probablement, tots els que he posat avui són més aviat un xic melanconiosos, però ja se sap, hi ha dies i dies. Suposo que en pocs dies o no, no sé quants dies em durarà la tonteria, hi afegiré d'altres amb més alegria. Doncs bé, el cas és, que ja tinc ipod. No sé quin ús li faré, perque jo el transport públic el faig servir poc, quan vaig d'excursió m'agrada sentir el soroll o el silenci del bosc i pel carrer també faig poc recorregut a peu, ja us explicaré d'aquí a un temps si el faig servir o no. Espero que si. Això són les noves tecnologies i cal entrar-hi, seré una iaia com aquestes que surten a la tele que entren a xats i parlen pel messenger amb els seus néts. Jo això de parlar amb els néts pel messenger ho tinc magre, perque ni que em posés ja a fer feina i tenir fills!, qui sap, la ciència avança molt i l'esperança de vida cada cop és més llarga. Doncs apa, cada dia tinc més cables damunt de la taula, per poder descarregar fotos, música, connectar la impressora i d'altres enginys tecnològics que tinc, perque no els faré servir molt però els tinc tots o gairebé tots.

Esgotada

Quan hi vaig arribar no estava pas tan cansada com avui. Quin cap de setmana, de fet va començar dijous. Quan dijous vaig arribar a casa, em va agafar la vena "maruja", de tant en tant em passa, si, és clar, no es pot viure envoltat de merda. Així, com que la Maria ve quan li dona la gana, he de recollir, passar l'aspiradora i treure la pols del menjador quan veig que ja tinc els mobles com si fossin de vellut. Doncs dijous, vaig fer això, però per si no fos poc, vaig sortir a fer una cervesa amb un amic després de sopar, vol dir que vaig anar a dormir tard. Divendres el meu germà em sorprén dient-me que em portarán el nen a dormir i que el tindré tot el dissabte. Si només fos el nen, però a tot això cal afegir la meva mare, i llavors vol dir que és com si tingués un regiment de nens, el nen solet no té cap problema, si és un sant, la criatura. I avui torna a recollir i intentar organitzar-ho tot per poder algun dia, ja no dic quan, fer el canvi d'armari, perque ara veure els jerseis de llana i els abrics fa com una mica de cosa i tenir-ho tot barrejat amb samarretes de tirants i pantalons pirates i de fil és estrany i que no em cap a l'armari. Tinc un munt d'idees per fer alguns posts, però no tinc temps per posar-m'hi, vull descarregar unes fotos i tampoc puc. Així, m'he plantat a diumenge a la nit sense haver fet res el cap de setmana, però reventada i sense haver pogut deixar el pis en condicions per començar la setmana, perque jo durant la setmana no faig res, el justet per poder entrar a la cuina

Cargol treu banya

No ho sap, pobret, però el seu destí és acabar o a la llauna o en salsa, després de la purga.