Després de molts dies, avui dedicaré el post a explicar l'excursió d'ahir diumenge. Feia dies que no explicava una excursió, no perque no hagi sortit sinò perque ha hagut d'altres coses o bé no he tingut temps, però la d'ahir es mereix una entrada.
La nit abans calia fer el canvi d'horari, dormiem una hora més, no he entès mai el perque de fer-ho a les tres de la matinada, trobo que és una hora idiota, però de ben segur que hi ha raons de pes. Com és de suposar jo vaig canviar el despertador abans d'anar a dormir, no fos cas que em llevés una hora abans.
Vaig passar a recollir a la Yolanda, que és la nena amb qui normalment vaig d'excursió i de vacances, a les vuit, bé, aquesta és l'hora que haviem quedat, però sempre passo una miqueta més tard. Feia dies, de fet més d'un any, que volia pujar a la Tossa d'Alp, ja hi he estat uns quants cops, però m'agrada i volia pujar per la part del darrera enlloc de fer-ho pels isards. Vaig agafar el mapa de l'alpina que correspon a la Cerdanya i apa cap dalt.
Vam arribar a Comaoriola (Masella), no hi havia ningú. Pujant amb el cotxe només vam trobar alguns cotxes de boletaires. Doncs res, vam deixar el cotxe a la corba de Comaoriola (els que ho coneixeu ja sabeu on és i els que no, us ho imagineu o entreu al google earth) que és on surt el camí, un camí que podria passar un autocar, al principi, perque deseguida s'estreny i passa a corriol. De primer, es comença a baixar, estrany? si, però aquestes coses ja passen, per pujar a un cim, primer cal baixar una mica, a mi no m'agrada, perquè vol dir que a la tornada, al final quan ja estàs cansat has de pujar, si és que tornes pel mateix camí o acabes on has d'acabar?.
Nosaltres anar xerrant i anar caminat, feia fresca. Si la pujada es fa per Isards es va tot el camí a descobert, però en aquest cas, el caminet va pel bosc molta estona, tot molt maco i amb la gebrada encara en alguns racons, tot i que ja eren quarts de dotze!. Anàvem fent la volta a la muntanya i se suposava que en algun moment haviem de començar a pujar de debò, ja anàvem pujant de froma suau. Seguiem el corriol o el que semblava el corriol i nosaltres anar caminant!
De cop, vam deixar de planejar o pujar suament, per trencar cap a l'esquerra,i començar a pujar, més que res, perque ni recte ni a la dreta es podia anar, tret de posseïr ales o voler protagonitzar un suicidi sense espectadors i ser menjar pels bultors. Amb la pujada que havia i nosaltres anar xerrant que si l'escaner que es vol comprar la Yolanda, que no una multifunció, que ocupa massa, ai! si pugués estar calladeta, com pujaria jo per les muntanyes! i si no fumés? No em pilla ni Cristo. Doncs això, vam arribar a una clariana, que era una mena de collet i es veia tota la plana ceretana per una banda i per l'altra el Moixeró, oh! que maco! Però l'haviem cagat, no haviem trobat el camí correcte per pujar, de totes formes encara teniem possibilitats d'arribar, allò s'enfilava cada cop més en vertical i nosaltres anar pujant i anar xerrant de la crisi, que si crisi per aquí, que si crisi per allà i anar pujant i jo com si no tingués vertígen i no hagués de tornar a baixar. I el pal? al cotxe de ma germana que allà no es farà malbé. Que si tartera, que si tall vertical amb una caiguda de mogollon de metres i anar fent. Va que arribem a la carena i ja veurem la Tossa i mai arribàvem a la carena. Com que som unes nenes molt assenyades i ens havien tret una hora de llum, vam decidir posar una hora límit a fer mitja volta per tornar enrera. Quan vam arribar al peu del tossal que hi ha a la foto, era l'hora límit i no veiem la manera de salvar aquell escull de roca sense posar en perill la nostra integritat física, així que vam fer mitja volta.
I és aquí que van començar els nostres problemes, perque en arribar al bosquet no havia forma humana de trobar el punt per on haviem pujat i si no el trobàvem no podiem baixar perque sempre anàvem a petar a la cinglera, preciós els rocs del Moixeró i la torrentera que formava, però impracticable, un tall vertical. Al final vam trobar el punt per on baixar i vam anar baixant fins a trobar el collet que nosaltres haviem anomenat de l'escaner, per la conversa que haviem tingut tot pujant. Ara ja està! vaig exclamar jo, ara cap a la dreta i ja som al cotxe en un no res. La Yolanda em va dir que no fes volar coloms, que encara no haviem arribat, sempre tan assenyada ella!. A la següent clariana, vam baixar més del que haviem i aquí si que va començar el nostre PROBLEMA, perque cada cop més ens anàvem allunyant en direcció contrària a on haviem d'anar i baixàvem més del que fora desitjable, però ja hi erem i no haviem trobat el punt on agafar el corriol correcte.
Vam trobar un camí marcat amb marques blaves, però no les haviem vist abans i era també un pèl anàrquic, no semblava tenir cap sentit, així, que quan de cop vam creuar una torrentera, vam decidir baixar per allà, era arriscat? Si, perque de cop es pot tallar i trobar un salt, però vam tenir sort i la torrentera va anar a petar a un camí, molt ample i que anava baixant, no erem molt lluny de la carretera, perque es sentia el soroll dels cotxes, però encara estàvem molt amunt i el que era segur era que no anàvema Comaoriola, que era on teniem el cotxe. La Yolanda, ja no parlava, estava amoïnada, ja pensava que hauriem de passar la nit al ras, si es feia de nit i no ens podien venir a rescatar, fins i tot resava. Jo li feia broma, jo estava segura que no pensava passar la nit allà. Erem a un camí i de segur que arribavem en algun lloc, en el millor dels casos a Alp i en el pitjor a Riu de Cerdanya, al costat del túnel del Cadí, i d'allà ja trucariem un taxi per pujar a Comaoriola, perque en qualsevol cas hi ha un tros, que ens costaria diners? si, però, Serà per diners?. El camí va anar a petar a una pista, ara la Yolanda ja va respirar tranquila, i li va donar gràcies a Déu per la sort que haviem tingut, jo li vaig que no que no havia de donar gràcies a ningú. Per allí podien passar cotxes, havia roderes, però.... En fer un revolt de la pista, vam veure el sostre de les guixetes del túnel del Cadí, tan de la vora com si estéssim pagant el peatge, però també vam veure un poble prou gran per ser Urús. El nostre objectiu era arribar allà i encara no s'havia fet de nit. Vam arribar a Urús i calia trobar un lloc per poder trucar un taxi. Ens va dir una noia que havia un restaurant obert al darrera de l'ajuntament, que es diu El racó d'Urús i allà vam anar.
Vam demanar si tenien telèfon, que haviem de trucar un taxi, per portar-nos a Comaoriola, que era on teniem el cotxe. L'home del restaurant en sentir el nostre relat i tota la volta que haviem fet, suposo que una barreja de tot, compassió i ganes de sortir, ens va dir que ja ens pujava ell allà dalt. Vam respirar alleujades, no ens calia esperar el taxi, ja estava resolt.
Quan vam arribar a Comaoriola, el meu cotxe estava allà tot solet. Li vam donar mooooooooltes gràcies i es va esperar fins i tot a que pugessim al cotxe tot il.luminant-nos. Encara hi ha bona gent pel món.
Ja estava, ja podiem tornar a casa. No era pas tan tard, eren les set, però ja era negra nit i la pantalleta del cotxe deia que la temperatura era de quatre graus, ai! si arribem a l'extrem d'haver de passar la nit al ras, per molta roba que portèssim, que la portàvem, quin fred haguèssim passat! Mai estar de més portar roba a la motxilla, jo duia, una tèrmica de màniga llarga, el polar més gruixut i el paravents d'hivern. No ho vaig haver de menester, com deia la meva àvia, però ens va anar de ben poc!!!!
