diumenge, 28 de desembre del 2008

De vacances.

Ho intentaré. Estic de vacances, a molts suposo que els farà ràbia, perque aquest any les vacances són com els nens, del 19 de desembre fins el 7 de gener. Fa dies que no faig cap entrada i que tampoc no em passejo pels blocs. Pensava, que estant de festa tindria temps per fer entrades i llegir tots els blocs, però no, vaig estressada amb tantes activitats, com els nens, sense "Salón de la Infancia", i amb els dinars familiars.
He anat a esquiar, dies de tot, dies espectaculars i dies de neu i boira, això continuarà perquè encara em queden dies de vacances. He anat de compres i encara em queden compres per fer. He excercit de tieta i continuaré excercint. He conegut gent nova i espero poder aprofondir més.
No us queixareu, he fet una entrada curteta. Per cert, la gent nova, no és de cap xat, no patiu!

diumenge, 14 de desembre del 2008

Prioritats.

En el post anterior, us vaig parlar de la Fira de Santa Llúcia i la Mireia en un dels comentaris, em va preguntar com vaig saciar les meves ganes compradores. Doncs, aquí sota podeu veure en que m'havia tret ja el dissabte les ganes compradores. Les meves flamants botes noves, amb això, ja vaig saciar les meves necessitats de gastar. També dir que era una necessitat, encara que amb aquestes coses tot és qüestió de prioritats. Ja sabeu tots, que sóc frívola i superficial i que així és el meu blog, tot banalitats. Per mi era una prioritat canviar-me les botes.
Les velles, pobretes, m'han donat grans dies d'esquí i he disfrutat molt amb elles i també han viatjat amb mi a Tignes i Zermatt, però de finals de la temporada passada, en un instant vaig notar que la bota dreta ja no agafava com ho feia fins feia deu minuts, vaja, el que es triga en pujar en el telecadira i em vaig resistir fins dissabte passat, que pobretes demanaven si us plau la jubilació, perque el peu ja no anava subjecta i patien perque no podien fer bé la seva feina i l'esquí derrapava per la pista.
Així, cap a quarts de tres, vaig dir als nens que anava a la botiga dels nois a comprar-me unes botes noves, a la qual cosa, em van dir que m'esperés a plegar, però jo sóc toçuda vaig dir que no, que així també les podria provar una estona i ja les tindria estrenades i no ho faria tot un dia sencer. Xorrades, volia anar sola i sense comitiva, no et pots anar a comprar una cosa així amb tot el comitè al darrera i opinant, sóc rara, ja ho sé.
I aquí les teniu, que més puc dir, que ja les vaig estrenar i agafen el peu que és una passada, són més dures i un pèl més altes, mil.límetres, però es nota. Segons els entesos, com més nivell d'esquí, més dura ha de ser la bota i els de la botiga, que ja saben com esquia una servidora, ja no em van deixar emprovar d'altres models més tous i dels que em vaig provar, aquestes em vaig quedar. Ah! i van folrades de felpa, per que encara siguin més calentones i no passi gens de fred. A què són xulis? Ja sé que són una mica de disseny, amb la carcassa semi-transparent, però sent unes Rossignol, ja se sap. Espero i desitjo que em donin les mateixes alegries que les velles Lange. Però quina entrada més profunda que acabo de fer!, eps que en tinc algunes de mig embastades, que no són tan serioses.

dimecres, 10 de desembre del 2008

La Fira de Santa Llúcia

De sempre m'ha agradat anar a la Fira de Santa Llúcia a la Catedral. De petita, el meu pare ens portava a la fira de la Sagrada Família a comprar l'arbre de Nadal, perquè era més pràctic que no pas baixar fins a la Catedral, però anar un dia a la de la Catedral no es perdia tampoc, no calia comprar res, només passejar per les paradetes.
Amb el pas dels anys, la fira cada cop es feia més gran i tenien cabuda tota mena de paradetes i aquestes eren les que a mi cada cop m'agradaven més. Tot un perill per la meva economia. Any rera any, anava a la Fira de Santa Llúcia i les paradetes dels hippis cada cop tenien més èxit. No ho recordo, però l'any passat no deuria anar, i quina va ser la meva sorpresa el dilluns, quan tota decidida vaig a la Fira i resulta que només hi ha les paradetes del davant de la Catedral, de pessebres, molsa i arbres i no hi havia cap altra paradeta dels hippis, pels carrers dels voltants.
Arribar fins a la plaça on juguen a pilota a l'hora del pati en Jose i l'Hereuet no va costar gens. A la plaça no hi havia arbre de Nadal, suposo que coses de la crisi, i el pessebre, tan polèmic en els últims anys, era d'allò més tradicional i perquè no dir-ho, carrincló.
Però, jo em vaig quedar molt decebuda al veure que no hi havia paradetes. Què ha passat?

dijous, 4 de desembre del 2008

Ara ve Nadal!!!

Ara ve Nadal!!! I com ja va fer l'any passat, la Mireia d'Un altre invent, ha fet el seu calendari d'advent. En fa un de veritat amb tota la xocolata, però d'aquest nosaltres no en podem gaudir. I en fa un de virtual, per anar obrint finestres també cada dia, però sense xocolata. D'aquest si que en podem gaudir i jo ja en gaudeixo, és per això que us convido a que entreu a veure'l cada dia. Podreu veure també que ha fet la Bruna (que és la gosseta de la Mireia) amb el calendari d'advent, la molt múrria!
Així, que apa, ja podeu entrar-hi, que ja feu tard. I que m'enteri jo que no entreu cada dia i li deixeu un regal a la Mireia. No valen excuses, ni que estava de pont, ni que el meu cosí petit m'ha tacat els deures!

dimecres, 3 de desembre del 2008

SERÉ CAPAÇ?

Si senyors! En aquest món hi ha coses difícils de que passin o esdevinguin certes i també impossibles o increibles. Potser hi ha qui no ho creu impossible. Però, jo ho creia impossible, fins l'altre dia, que com cada dissabte quan comença la temporada d'hivern o Masella obre les seves instal.lacions i vaig, cap a Masella que hi falta gent.
Com tothom en aquest sant país, on es venera al Tomàs Molina i al Francesc Mauri, havia vist i sentit les previsions del temps i no eren pas de cel serè i bon temps, però això no ens desanima a pujar. Què fa mal temps? I què? si vull esquiar, és perque vull que nevi, són faves comptades. Tot i així, com a bons catalans tenim seny i per tant vaig anar pel túnel del Cadí i no pas per la collada, que és una butifarra i si cal posar cadenes és massa llarg i no s'acaba mai.
Hi ha, però dues opcions, Das o Alp, com que el primer que es troba és Das, doncs per aquí que vaig anar, sense pensar que Das mai no neteja la carretera. I a la primera de canvi dos cotxes parats i lliscant per la neu. És clar, un cop pares, no hi ha manera de tornar a engegar si no és amb cadenes. I així ho vam fer, vam posar cadenes, amb una eficiència envejable per qualsevol mecànic de Ferrari o Renault. Però, pel que fos, als pocs metres i dic METRES, vaig sentir alguna cosa que repicava al palafang de la roda de la meva banda, que era la cadena que jo havia posat. Vaig parar i vaig baixar a mirar. I si senyors!!! la cadena estava trencada, he trinxat una cadena de neu, com que trenca un fil de cotó.
Volia fer una foto de la cadena i posar-la, però no he tingut temps. Perque a mi encara em sembla impossible i això que porto les cadenes al cotxe i la veig cada cop que hi pujo. Sóc més incrèdula que Sant Tomàs. Però he estat capaç, sóc com aquell súper heroi, que es tornava verd, se li estripava la camisa, però no els pantalons, cosa que no he entès mai