"Soy un accidente

un error de medida.

Un viajero de barro

que se lleva la corriente...

(...)

No pretendo conseguir perdurar,

porque sé que sólo soy un accidente.

Soy como un animal

agazapado y vigilante.

Soy el caos, un alma polvoriente.

Soy un accidente. Soy un accidente."

Enemigos de lo ajeno. El Último de la fila

Sempre tenia aquella estranya sensació de que les coses no li anaven bé, que res no li surtia com volia. Per això, mai no s'organitzava les coses, ni tampoc preveia amb temps aconteixements, tret dels que hi eren per obligació. Vivia al dia i a l'instant i d'aquesta manera anava trampejant.

Tot això, feia que de temps tingués un desassossec que de mica en mica l'anava consumint. Per tothom era una persona la mar de normal i feia el que s'esperava que fes, vivia en una contradicció, doncs no acabava de trobar quina era la seva pega. De vegades li semblava que si no hi fos al món, ningú no notaria la seva absència.

Sovint, es preguntava perquè quan la gent desitjava coses, ho aconseguien i ell ni tan sols havia aconseguit que de petit els reis li portessin la bicicleta i això només va ser el principi. Aquests petits inconvenients, no l'havien impedit continuar somiant, però es deleia d'enveja quan sabia que a molts altres els anava tot com si anessin per una autopista i en canvi per ell la vida era una carretera amb molts revolts o millor com si sempre estès a contrallum amb el sol de cara i això feia que no veiés bé.

Va decidir, que aniria a comprar-se unes ulleres de sol, per poder-hi posar esmena. No es decidia quines volia, primer el color i la forma, és molt important donar una bona imatge, després la forma, més grans o més petites. Quan finalment va decidir d'entrar a una botiga, el van mirar com si fos un bitxo raro i li van preguntar si n'estava segur del tot, que era una decisió molt important. Ell va pensar que quina bajanada, una cosa tan banal, aquell home li posava com si hagués de decidir entre viure o morir. Estava fermament decidit a comprar les ulleres i així ho va fer saber al venedor. Quan se les va posar es va notar estrany, no li va donar importancia.

En sortir de la botiga, va començar a veure coses molt estranyes, aquella gent que abans li semblaven normals, tenien rancúnia i enveja a la cara i si abans li semblava que l'ignoraven, ara veia com el miraven amb ràbia. Al seu voltant, tot s'havia trastocat, ell continuava igual o més angoixat que abans i el món s'havia convertit en el caos.

Va tornar a la botiga i el venedor li va dir que ja l'havia advertit, que podia continuar la seva vida amb les ulleres o sense les ulleres de sol i vivint a contrallum, però que fes el que fes, la seva vida havia canviat, i que era el motiu pel qual ell havia entrat a la botiga. Ningú no li havia promés que el canvi fos del seu grat. Va pensar, que el proper cop que fes un cop de cap així, demanaria per escrit i davant notari, que no tindria efectes secundaris.

COM SEMPRE, UN PLAER!

Aquesta setmana tocava Vall de Núria, i d'entrada Núria fa mandra, ja em perdonareu, però, només això, d'entrada, perquè després, és el lloc on millor em tracten, em tracten com a una reina. Fa mandra, perquè al cremallera, cal pujar tots els trastos, que no són pocs, però sempre m'ajuden i quan arribo a Núria, sempre ja tinc un comitè de benvinguda, que no és que m'ajudi a descarregar! sinò que m'ho descarreguen ells. Retrobaments d'any en any, però sembla que ens acabem de veure fa dos dies.

Per mi, pujar a Núria, és com estar a casa, puc deixar les coses escampades en els llocs més inversemblants, sabent que no em posaran cap pega i que els meus desijtos seran acomplerts, bé tots menys un, perquè l'habitació amb possibilitats sempre la desaprofito, però això, ja formaria part d'una altra història.

A Núria tocava pujar a treballar, així, que durant moltes hores, aquella imatge de pau , tranquil.litat i de deixar escolar el temps, passa a ser un somni, per trobar-me immersa en la mateixa bogeria que a qualsevol altre lloc, però amb aquella calidesa i simpatia que tots els treballadors de Vall de Núria tenen envers meu.

Tot i la feina, el dissabte a la tarda encara vaig tenir temps de poder fer unes fotos, està impressionant! Quan ja va ser de nit i no podia fer res més fora de l'hotel, i com que jugava el Barça, vaig decidir prendre el llibre i l'ipod i baixar al bar de l'hotel a llegir, pensant que no hi hauria ningú, però no va ser així, allà em vaig trobar a tothom. Portar llibre i ipod, són garantia de que no ho faré servir. Prendre una cervesa abans d'anar a sopar amb la tranquil.litat de saber que tens tota la feina feta, tot comentant com ha anat de bé la cursa és reconfortant.

Què feia fred?, si és clar, som a l'hivern. I que es pot esperar! Que ningú no es perdi aquest espectacle! Qui ja coneix Núria, doncs, no puc dir-li res més. A qui no ha estat mai a Núria, que no perdi més el temps i hi vagi. No es pot pujar en cotxe, només es pot arribar a peu o en cremallera, de totes dues maneres, el paisatge és espectacular. Molt més petit i per sort, però seria comparable a Zermatt a Suïssa i més aquest any amb la quantitat de neu que hi ha!

El mal temps i el caciquisme

Si, ja sé que no hauria d'haver fet aquesta i altres fotos mentre conduia, però no m'en podia estar, mireu com es va posar la carretera en un moment! Si algú reconeix el cotxe com a seu, que em perdoni, però circulava al meu davant!. Ah! i donar-li les gràcies, perquè em va fer de llebre a la perfecció, anava a la velocitat perfecte per marcar-me el que havia de fer, avançar o no cotxes i autocars.

Després d'aquesta introducció, vaig a allò que és important en aquest cas. El mal temps i alguns poders fàctics o potser no tan fàctics, perque ho desconec del tot. M'explicaré, de tots és sabut la meva afició per la neu, però això no queda només en la pràctica de l'esquí de forma aficionada. Hi ha alguns cap de setmana que deixo de fer el turista i lliscar per les pistes de Masella, per passar a formar part del món de la competició, tranquils! jo no corro. Doncs aquest cap de setmana m'ha tocat anar a una cursa, no diré el lloc, perquè el que vaig a explicar no és gaire maco.

No era el primer cop que anava a fer la feina a aquesta cursa, de fet sempre he anat jo i sempre m'ha donat una mala sensació el tracte, no amb mi, però si amb la resta. El poble on està el club organitzador, és un poble molt petit i el president del club pel que sembla és el ric del poble i així es mou i passeja, amb aires de superioritat i educant així als seus fills.

La sensació que dona és, que és qui mana al poble i tots ballen al son de la música que toca, tractant amb menyspreu a tothom i donant ordres, fins i tot a mi, de que ho faci bé, que tot i fer-ho bé, com sempre, com sempre hi ha alguna coseta, que els senyors volen, però que no són possibles de fer. Doncs divendres a la nit, ja em van fer gastar tot un paquet de 500 folis, com qui no va la cosa, en un parell d'hores!. Així, arribem a dissabte, que sempre em recorda que sigui puntual i estigui a pistes a les 8 del matí, mai en quatre anys he fet tard i després sempre m'he hagut d'esperar a que tot estés preparat. Però com que es pensen que monten una prova de la copa del món, així va tot! Dissabte, feia fred, no ens enganyem! molt fred a les vuit del matí, com set sota zero a l'aparcament, però això no es fa a l'aparcament, i si només fos el fred rai, que perquè hagi neu, ja sabem que amb vestit de bany no es pot anar! Però dissabte va començar a ventar, no tant com fa quinze dies, però déu ni dó el que ventava, van tancar el telecadira, no els telearrastres i així es va acabar la cursa, a les cinc de la tarda, amb els dits de les mans i dels peus sense sentir-los i amb més penes que altre cosa, perque els inflables i les carpes van volar, però la cursa s'havia de fer i tots llepant-li el cul al senyor i fent el que el senyor deia. Encara em van tenir fins a les nou de la nit fent feina, un dia molt llarg i jo anyorant als meus nens que havien estat a Masella i m'havien trucat, preguntant si l'habitació amb possibilitats l'havia aprofitat o l'anava a aprofitar! Per això estava jo!

Encara faltava el diumenge, i la nit del dissabte prometia vent a dojo, que xiulava pels carrers del poble. Quan el diumenge em vaig llevar, els arbres es doblegaven davant meu besant-me els peus i després em saludaven quan pujava per la carretera amb les seves mans. En arribar a les vuit allà, com era d'esperar bufava un vent de mil dimonis i tothom estava expectant, preguntant-se si l'estació obriria i si es faria o no la cursa. Doncs aquest senyor, fent gala del seu poder i de com els deu tenir a tots de collats!, va fer obrir el telearrastre, quan tota l'estació romania tancada per vent. Al seu fill el té poc menys que dominat i sense ni qüestionar les decisions del seu pare, va anar cap amunt. Jo també, quin remei, estava treballant, però en arribar, allò era inhumà, no es podia pretendre que ningú i molt menys nens, estessin en aquelles condicions, però jo vaig muntar tot el "tinglado" i vaig baixar. Llavors va començar l'espera, primer a les deu decidim, i llavors tots amunt, nens inclosos i l'estació tancada per vent. Finalment a les dotze es va decidir, que es supenia la prova, per fi el sentit comú es va imposar. Però aquell home, havia aconseguit que tothom fes el que ell volia. Pensava que a principis del segle XXI, els cacics ja no existien, però anava errada. La vida idílica d'un poble petit, no és tan idílica si existeixen persones aixì!!! Mantinc, però, l'esperança que sigui un cas aïllat.