EL LADO OSCURO

Però, certament, quin és el lado oscuro?.

HISTÒRIES

Per culpa dels seus dits maldestres, mentre recollia la roba estesa, se li van caure dos sostenidors, uns van anar a parar directament al pati d'aquell pis, que abans havia estat la porteria i que ara només portava hores i hores de dicussió als veïns. Els altres, van quedar miraculosament suspesos en els fils de dos pisos més avall de casa seva. Aquests eren una de les seves últimes adquisicions i li feia molta ràbia que cap desconegut els pogués tocar. Va pensar, que ara havia de vestir-se, abans del que tenia previst, per poder baixar a demanar una peça molt íntima seva a uns veïns que no coneixia de res. Es va arreglar ja per sortir després al dinar que tenia, que no li venia gaire de gust, però que no tenia més remei que anar-hi. I va baixar a picar a la porta dels veïns. No sabia perquè, però estava nerviosa quan va picar al timbre, va sentir molt d'enrenou darrera la porta i com una veu d'infant s'hi acostava. Li va obrir la porta una nena petita, que se la va quedar mirant, sense dir res de tot allò que deia abans d'obrir-li la porta. Li va demanar si estava la seva mare o el seu pare, i va sortir la mare amb cara inquisidora. Educadament, li va demanar els seus sostenidors i els hi van tornar, és clar, va donar les gràcies i va tornar cap a casa seva.

Aquella visita tan fugaç li havia causat un gran transtorn, li havia provocat una angoixa i desassossec que no s'el podia treure del damunt. Aquella sensació, de com aquelles parets pintades en vermell fosc i intens del rebedor i del passadís volien engolir a la nena petita i com de forma feixuga la mare s'havia obert pas a través de les parets per poder sortir a veure que volia ella.

SITIATS!!!

Per dos dies, a tots ens toca el rebre, arriba la gran onada groga a Barcelona, potser serà una mica passada per aigua.

No és pas que estigui en contra d'aquestes coses, però si que em prenguin la llibertat d'anar allà on vulgui i com vulgui. Per treballar necessito el cotxe i avui i demà m'he de quedar a casa treballant, no és que no tingui feina per fer a casa, que la tinc, també la tinc a fora i m'ho combino i aquests dos dies no ho podré fer, avui, perquè, no em vull arriscar a no poder tornar a Barcelona o que em suposi passar-me tota la tarda per poder entrar a Barcelona, perquè és clar, si hi ha segons quines carreteres tallades, això vol dir que la gent farà la volta per poder passar per la que no ho està, avui la C-58, que si ara ja es formen caravanes en condicions normals, perque estan d'obres, si augmentem la quantitat de trànsit, potser divertidíssim, a més tenint en compte que hi ha molts carrers de Barcelona que també estan tallats i si sumem els que estan tallats per obres, això fa disminuir molt les possibilitats de trobar una altrenativa.

Hi ha gent a Barcelona, que avui no pot anar ni a comprar el pa, si tens la "sort" de viure en el recorregut, han vallat els carrers per seguretat i no pots ni sortir de casa, l'ajuntament pot ser que t'hagi enretirat el cotxe d'allà on el tenies i hagis d'anar a recollir-lo al dipósit municipal, no et faran pagar cap multa, encara els haurem de donar les gràcies.

Demà, sant tornem-hi, que no ha estat res, el Tour surt de Barcelona i enfila cap a Andorra, ja m'han tornat a tallar totes les carreteres de sortida i ara si que ja no puc fer res, això si, a les autopistes i autovies ens ho recorden, que estaran tallades de 10 a 14, i jo que faig? doncs fotra'm.

De debó, espero que "la projecció internacional" que se suposa que aquests esdeveniments han de donar a Barcelona i a tots els pobles i ciutats pels que passa es noti, perque tenir tot el país col·lapsat durant dos dies té collons!!!

EL CURS EN MAJÚSCULES

Els que també llegiu el bloc de la Mireia d' Un altre invent, ja ho sabeu, pels que no ho feu, ho explico. Amb la Mireia i la Yvonne estem fent un curs de fotografia, el fem a les tardes i és un intensiu. El fem a la UPC i per ser la Universitat Politècnica de Catalunya i ser el bressol de tots els enginyers de totes les modalitats i no sé gaire antic el Campus Nord, no té aire condicionat, és incomprensible, a la meva facultat, que fa molts més anys que està construïda, havia aire condicionat. Tot aquest rotllo, és per dir només que passem una calor insuportable, de fet insuportable no ho és, perque estem vives i no toca més remei que aguantar-ho. Fer aquest curs, ens treu molt temps per poder fer altres coses, com per exemple, llegir els altres blocs, escriure posts, llegir el llibre de torn, en el meu cas ara és La solitud dels nombres primers, quedar amb algun amic i també, però que no es troba a faltar, fer les coses de casa, tinc una pila de roba per rentar i planxar!.

Al curs hi ha un professor, com és natural i era de suposar, que no li agraden les floretes i els arbres i en canvi, si que hi surti gent. No li agrada que parlem a classe, quan ell parla, ens estem portant bé, tot i que ens costa força no comentar entre nosaltres, tres parladores compulsives, que feia anys que no anaven a classe a la facultat.

Doncs ens explica com s'han de fer les fotos i com funciona la càmera i totes aquestes coses, com que la Mireia ja ha posat la foto de la paret, jo no la repeteixo, que encara que no sigui exactament igual, és la mateixa paret i no hi ha gaire joc en això. Ja podeu veure com ens distreiem, fem fotos a les parets de la UPC, molt interessant! Per veure la lluminositat de la pell, jo li faig fotos al braç de la Mireia i ella al meu i com que totes dues tenim un color així estranyot, no correspon al de tothom, la Yvonne donava bé, i per provar tots els botons i rodetes que tenen les càmeres fem fotos tan atractives com aquesta d'aquí sota, que la tinc com sis o set vegades en diferents tons, així anem avançant en l'art de la fotografia, perque és un art, però si el sentit artístic és el meu, que és nul, doncs passa el que passa, els meus criteris no són els mateixos que els del profe i la resta del món, sóc així, rara, que hi farem.

Hem fet alguna foto o moltes, pràctiques, perque en un curs de fotografia si no es fan pràctiques, quin xurro! Com que encara no hem acabat el curs, ens queden dos dies, això vol dir que és probable que s'hagi de patir un altre post, amb el treball de recerca i l'entrega de diplomes i tirada de birrets enlaire.

Però resulta, i ara vaig Mireia i Yvonne, que abans de començar el curs, quan la Y va trobar la informació i li van dir que estava molt bé i tot això, vam passar uns dies una mica nervioses. M'explico, un cop decidit en votació que feiem el curs, calia apuntar-se, fins aquí, no dic cap cosa rara i és obvi, ens vam apuntar i ens van contestar per correu electrònic que teniem plaça reservada i que haviem de fer l'ingrés de l'import del curs en dies. Vam fer l'ingrés del curs i jo em vaig quedar tan panxa, la meva relació amb els diners és un tan estranya, de sempre, els diners són per gastar i si no em paguen segons quines coses quan toca tampoc no m'hi encaparro. La Y, esperava que ens responguessin amb un correu que ja havia rebut la transferència, però el silenci era absolut i la Y es posava nerviosa, i pel messenger va començar a transmetre aquest neguit a la Mireia i a mi, jo treia ferro a la situació, la Mireia es va neguitejar abans i a mi em van fer entrar el cuquet una mica també. La Y estava feta un manyoc de nervis i les seves reflexions eren de l'estil de, I si ens han timat i no existeix el curs? i jo us he fet apuntar?. Finalment, la Y va trucar a un telèfon, que se suposava que era el del profe i va parlar amb ell, però... un mòbil no garanteix res, quina paranoia! La Y s'en va anar a la UPC a preguntar i per acabar d'enredar la troca, va i li diuen, que si, que de vegades han fet cursos de fotografia i han vist a gent amb càmeres fent fotos, però que no sabia res d'aquest any. El neguit, va durar fins el moment en que el profe es va presentar on havia dit i ja vam començar el curs, no voliem ni pensar que podia passar i per això no havia fet el post abans, com per si de cas i que no portés mala estrugança.

DAME PAN Y DIME TONTO.

Sabeu que normalment no parlo de coses importants, però avui no m'en puc estar.

Aquest migdia he anat a La Maquinista, pels que no sou de Barcelona, diré que és un centre comercial, i entre altres botigues hi ha el Media Markt, que és on jo volia anar. He anat a migdia perque he pensat que hi hauria menys gent i que abans d'entrar a la botiga, em menjaria alguna cosa en un restaurant basc que hi ha o millor dit que hi havia, perque sembla que tots els altres garitos funcionen menys aquell, era massa selecta per la clientela o pel tipus de menjar que feien. Esguerrat el plà, el Pastafiore i el Bocata eren a petar i he decidit anar a un bar dels que hi ha a baix, total per menjar un entrepà!

En entrar al local, tots els empleats eren dos punts de llum més foscos que jo, cap problema. El problema arriba, quan després d'estar clavant-li la mirada a una de les cambreres durant una bona estona i no fer-me ni cas, decideixo parlar-li a la companya i li dic: "Perdona, feu entrepans?", més que res per l'hora que era, que ja era tard. A la qual cosa la tia, perque no té un altre nom, em respon: "¿Que?" a més em desgana i cara de fàstic. Jo tota educada, perque com ja sabeu i sempre em diu la meva mare quan renego, tinc estudis i he anat a col·legi de "pago", li he tornat a repetir la pregunta, per si de cas no m'havia sentit, per culpa del soroll. Però llavors la tia m'ha dit: "No la entiendo". M'ha sortit un JODER!!!! així en majúscules i emprenyada i cridant com quan a un turista li expliques alguna cosa que no enten i li crides com si per dir-li més fort entendrà un idioma que desconeix, li he dit en castellà: "¿Haceis bocadillos?" La tia pava m'ha dit que si, però que "eso su compañera".

Se m'enrefot tres pitos si els paguen quatre duros i les seves condicions laborals són una merda, ja sé que molts em titllareu de xenòfoba, racista i classista, però a mi quan anava a entrevistes de feina, es miraven el meu curriculum amb lupa, per no dir amb microscopi i fins que no vaig tenir el nivell C de català, ja sé que això diu que tinc una edat, em preguntaven si no el tenia i això que l'entrevista era en català i el meu cognom no deixa dubte del meu origen.

M'indigna sobremanera, que algú que està en la barra d'un bar no m'entengui quan li parlo en el meu idioma, que per cert estem en el meu país on és llengua oficial i tanta lluita ha costat poder-lo mantenir i recuperar. Ja no demano que em contestin en català, que també estaria en el meu dret, però si que l'entenguin. El servei, ha estat horrorós, em desgana, però no només a mi, per si havien notat la meva emprenyada, la qual cosa dubto, perque a les altres taules també feien igual. La noia, que ha vingut a prendre nota, encara m'entenia. Perque, ja sabeu que jo sóc capaç de canviar d'idioma amb una facilitat espantosa i a una velocitat de vertígen, si qui tinc al davant em parla amb un o altre idioma, però avui m'ha tocat la pera, si senyors, m'ha tocat la pera i no m'ha donat la gana de canviar.

Si us plau, que aprenguin català, si es volen integrar i volen ser tractats igual que els altres. Jo no li falto al respecte a ningú sempre i quan no m'el faltin a mi i avui m'he sentit agredida en els meus drets. Evidentment, no tots són iguals.