TEATRE

Ahir a la nit vaig anar al teatre, a veure, El Messies. feia molt temps que no anava al teatre, resulta una mica car i no és pas que no m'agradi. A mi m'agrada que m'expliquin històries i per tant, tan cine com teatre m'agrada, però trobar una obra de teatre per anar costa una mica, que no et decebi i no et maxaqui, que ja tenim prou coses, com per que anar al teatre o al cine, et deixi més mal rollo.

Doncs, això, vaig anar a veure El Messies, que surten en Toni Albà i en Fermí Fernàndez, primer dir que no són dos actors que em cridin gaire, el seu humor, el trobo de vegades una mica com de reperesentació de nadal dels nens de 6è a col·legi, o potser perque l'Albà em recorda a un veí de petita, que feia les mateixes tonteries i és clar, el que et pot fer riure als 11 anys, quan n'han passat 33 ja no et fa cap gràcia.

Però em va sorprendre molt gratament, va pagar la pena anar-hi, com que m'esperava menys em vaig divertir i vaig riure més del que pensava. Ja ho diuen, que "para gustos, clores", l'amic amb qui hi vaig anar, esperava més i no va sortir tan satisfet com jo.

És un humor blanc, que ningú no es pensi que es pot trobar gaire subtileses ni cap crítica, però va estar bé. Per cert, si a algú li havia despertat la curiositat, ahir era l'últim dia que la feien a Barcelona, així, que caldrà esperar que la portin a d'altres llocs, si és que ho fan, que no ho sé.

JO TAMBÉ EL VAIG VEURE!

Llevat d'algú que no veiés TV3 ahir al vespre, segur que tothom va sentir al Tomàs Molina molt emocionat explicant el gran Arc de Sant Martí que s'havia vist ahir a la tarda a Barcelona i tota l'àrea metropolitana.

Jo també el vaig veure i aquí ho demostro. Altres vegades, potser ni ho he vist, però tenia les cortines corregudes per allò de que era molt negre amb la que havia caigut i encara plovia quan va sortir tímidament una mica el solet, amb una llum molt estranya i el vaig veure. Un arc perfecte, vaig haver de posar la lent de gran angular i encara i així surt justet. L'altre més ténue no surt a la foto, no hi cabia.

Ja dic que la llum era molt estranya.
I després de tot l'aiguat, va quedar una nit molt clara encara que força ventada i vaig voler fer alguna foto amb els arbres i palmeres movent-se. No és pas un gran paisatge! però és el que es veu desde casa.

I ALGUNA COSA MÉS?

Per culpa de la feina, em toca esmorzar i dinar molts dies fora de casa i això vol dir que també visito molts lavabos, perque ho diré així, una mica bèstia, però de qualsevol altra forma seria disfressar-ho, sóc una pixona. Sóc una experta en lavabos i ja sé on es pot anar i on no.

Quan hom va a dinar, a part d'anar a fer un pipí, cal rentar-se les mans abans de dinar, sempre m'ho han dit des de petita i per això cal entrar al lavabo.

Llavors, es fa l'examen, si és net, si té paper, si és molt petit i cal fer contorsionisme per entrar i sortir, si la rajola és de colors estridents i fa posar nerviós i per tant segur que aquella gent pateix de restrenyiment, totes aquestes coses que hom es fixa quan entra a fer el que s'ha de fer.

Però especial menció, es mereix el d'un bar-restaurant de "comidas caseras", que es menja bé i no gaire car, de Terrassa. El lavabo, si més no, el de dones, és prou gran -per poder fer la foto-, està net, té llum, té paper sempre i té també literatura a la porta. Estressa una mica, tantes instruccions i només en falta una, no et descuidis la bossa després d'haver passat l'escombreta i el fregall!

LES MEVES NANCYS

La setmana passada ja volia fer aquesta entrada, però al final no ho vaig fer. Estava molt emprenyada, igual que aquesta. I si hagués de fer una entrada per com estic, no seria gaire agradable, per això he decidit de fer una que sigui banal.

De vegades, entro en una pàgina web que és d'antiguitats i miro, comprar, no compro mai, però sempre miro. Els microscopis antics, les càmeres de fer fotos i també les joguines. Fa uns dies, hi vaig entrar, feia molt temps que no entrava i per això, no sabia com estava el mercat. Pel que fa a les joguines, com està el mercat m'importa ben poc, però em fa gràcia saber-ho. Es paguen quantitats indecents, que els nostres pares, no van pagar per allò ni bojos, m'explico. Per una Nancy, de les de "brazo duro y tobillo gordo" poden arribar a demanar 300 euros, pels vestits de la nina, doncs depen, però dels trenta euros no baixen. Per uns pantalons d'aquells que eren com de vellut, en demanen quaranta euros i pel vestit rosa amb fils daurats setenta. Pels madelmans dels primers, si tenen tots els complements, demanen tres-cents euros.

Com que a casa, sempre s'ha guardat tot, doncs les tinc, però a més, estan en bon estat. La meva primera Nancy deu tenir entre 40-41 anys, és una edat per una nina, si a més penseu que hi vaig jugar i molt, la tinc en perfecte estat. No només tinc guardades les nines, sinò també tot els seus vestits, en el seu bagul i tots els seus complements.

La Nancy, era una nina, amb la que es podia jugar. Volia ser una noia moderna, per que totes les nenes ens hi volguéssim semblar. Moderna, perque feia totes les activitats que es podien fer, però sempre molt femenina, sense arribar a ser ni sexy ni voluptuosa, com la barbie. Amb la Nancy, es podia jugar al tenis, anar a esquiar, a la platja, passejar per paisatges romàntics amb vestits vaporosos, anar a collir flors de forma molt pastoral, fer la comunió, casar-se i moltes altres coses. Totes, amb tots els complements i no faltava res. Els seus vestits estaven fets amb una perfecció perfecte, vull dir, que la seva confecció era bona, anaven folrats i ben acabats.

Després de veure que van tan buscades, vaig preguntar a gent, si encara les tenien i si les tenien, el seu estat. en general, tothom les ha llançat i qui les té, només conserva la nina, feta pols, li havien tallat els cabells i totes aquestes coses.

Jo havia jugat molt amb les meves Nancys, però les conservo en un estat perfecte. A la meva cosina, cada any li compraven una o més i no en té cap. A mi, per reis i l'aniversari i el sant, em compraven vestits de la Nancy. No tinc cap interès en vendre-les, evidentment, que no hi jugo i les tinc guardades en un altell, però m'agrada retrobar-les de tant en tant, quan busco alguna altra cosa o faig neteja.

EL QUE SÓN LES COSES

Quan el dia de la Mercè, vaig baixar a la Catedral i a la Plaça Sant Jaume, vaig entrar a la Catedral. De fet és l'únic dia que entro i no sempre. Aquest any la façana ja no tenia la lona encara que si li queden algunes bastides i la súpergrúa. Totes les capelles i el pati, bé el claustre, on fan ballar l'ou, estaven tots tancats, així que la catedral estava a petar de gent i encara més perque faltava un quart per que comencés la missa d'una. Em vaig indignar, jo que l'any passat a Florència vaig dir que a Barcelona això no passava i si, si que passa. A mi em van mirar, però no em van dir res, perque duia una samarreta sense mànigues, però a gent que entrava en samarreta de tirants li demanaven que es tapés. Ja em vaig emprenyar l'any passat a Florència, quan després d'haver pagat 5 euros per entrar a la Santa Croce, el que demanava l'entrada, em diu que no puc entrar si no em poso alguna cosa i que si no en tinc vagi a la plaça i em compri un mocador. Quan vaig de vacances, si es tracta de visitar ciutat, no vaig pas diferent de com vaig per Barcelona, i si som al mes d'agost i a Florència, doncs la calor que fa, no és pas broma. El més normal és anar amb una samarreta o brusa de tirants. Ai! quin poc respecte que tinc! No ho comparteixo, que sigui una manca de respecte, anar amb tirants o pantalons curts, la manca de respecte està en no respectar el lloc, jo que faig les fotos sense flash!, encara que no ho posi. A Pisa, vaig trobar que ho feien bé, si portaves tirants, et donaven una capelina de tela de paper. Fantàstic!

No entenc que ha passat a Barcelona, jo he anat a casaments i obviament amb vestit de tirants i moltes altres també, i els capellans, mai no han fet fora a ningú. Però, ara si vols anar a la Catedral, t'has de posar alguna cosa que et tapi les espatlles, no sigui que facis trempar al mossèn! Eh! em sembla que tinc dret a la pataleta, doncs encara que no vagi a missa, ni cregui, com que ells no volen, no m'he desapuntat de catòlic, vaja que no sóc apòstata, i per tant ells reben uns diners per mi.

Però, la cosa no s'acaba aquí, volia anar a donar la volta per l'altar i quan vaig intentar-ho, un segurata, em va dir que no podia. En aquest moment, la cosa va anar una mica així, perque llavors em vaig posar molt nerviosa, el senyor aquell, em va parlar en castellà, fins aquí no hagués passat res, si no fos perque quan jo li vaig demanar el perquè, s'em va quedar mirant amb cara de no entendre ni un borrall del que li deia. Li ho vaig tornar a repetir crispada i per tant més alt, com si m'anés entendre per que li cridés. Em va posar del nervis, com a persona, que estic apuntada a catòlic, encara que no hi cregui, crec que tinc tot el dret a ser resposta en la meva llengua. De ben segur, que hi ha molta gent, que està sense feina i que podria fer-ho en català.

Apa! ja m'he quedat a gust!

COSES VÀRIES

De vegades m'apunto coses que veig o llegeixo i que em fan gràcia.

1.- "Niños nacidos en invierno viven más", la vaig trobar al Yahoo. Vaig entrar a llegir la noticia, perque fa gràcia i volia saber que era el determinant d'aquesta longevitat en els nascuts a l'hivern, però amb moltes dades de l'Universitat en que s'havien fet els estudis, però res de res del motiu. Una de les meves àvies havia nascut en ple agost i va viure 91 anys, si arriba a nèixer al gener, ens enterra a tots!

2.- "Como los moquitos reconocen a sus víctimas", en la línia de l'anterior. A mi els mosquits s'em mengen viva, així, que la meva curiositat està més que justificada, si em diguessin que ballant cap per avall amb un elefant rosa no piquen ho provaria. Doncs res, desmitificar que la sang dolça no atrau els mosquits i dir que investigacions d'una universitat amb un nom inpronunciable han demostrat que hi ha substancies a la sang que fan que a unes persones els piquin més que a d'altres, quina noticia!

3.- "La fiscalia preocupada por un aumento de hijos que pegan a sus padres". Aquesta és més seriosa i la broma és fàcil, s'ho mereixeran. Si, ho dic així, molt bèstia, si, però si els fills peguen als pares, em sembla a mi que és perque no els han sabut educar, no dic que sigui una tasca fàcil. Quan es decideix portar una criatura a aquest món, cal pensar-s'ho molt. Els nens i adolescents són el reflex del que veuen a casa seva i si a casa seva no hi ha respecte i es tracten amb menyspreu, crits i demés el següent pas ja és la violència física. Com deia la mev àvia: "No sé pas on anirem a parar".

4.- El programa On anem? de TV3, "la teva". Per casualitat, ahir a la tarda estava a casa trastejant i el vaig veure-sentir. No té desperdici, em va posar d'una mala llet, que no es pot imaginar ningú o si! Se suposava que anaven de la Garrotxa a Cerdanya, passant per Ripoll. La presentadora del programa, una nena "pija" no sé identificar-li l'origen, perque de Barcelona no m'encaixa, que la Sandracamaca és una aficionada. D'entrada, no diuen en quants dies es proposa el recorregut, però com a mínim serien tres. Del que queda clar en aquest programa és:

a.- A la Garrotxa s'hi va a menjar i si s'escau en últim terme es pot fer una passejadeta de no res per la fageda.

b.- A Ripoll, s'hi va a veure el monestir i a comprar pa a un forn de llenya, que el fan molt bó, que han dir a la tele, que el seu pà és una merda?, que et deuen cobrar un ull de la cara i part de l'altre.

c.- A Cerdanya, ai allà! El cerdà de pro que hi surt és en Lluís Llongueras, i a que s'hi va a Cerdanya? a menjar també, és clar, a fer la "siesta" i activitats: jugar a golf. Passejar per poblets molt típics com Bolvir i apa cap a casa, perque a Cerdanya s'hi viu molt bé, si tens la butxaca d'en Llongueras, que si vols buscar un dia de cada dia un menú per dinar a preu normal, ni de broma, dels quinze euros no baixa.

d.- Continuem perpetuant els tòpics, els de Barcelona som idiotes i a ciutat no es menja, que jo sàpigue, fàbriques d'embotits a les ciutats poques, per no dir cap, per tant, el que mengem ve d'un altre lloc, la farina que utilitza el forner pot ser la mateixa que la que fa servir el senyor de Ripoll perque no hi ha camps de blat, ni molins, però ja s'ho faran.

e.- A pagès, als pobles, al camp, com li vulguin dir, no tenen estrès, viuen de forma plàcida i estan tots molt avesats al seu entorn. Tot és molt bucòlic, tenen unes cases molt maques i s'ho passen xaxipiruli amb les seves vaquetes i els seus camps anant a passar l'estona a deixar-s'hi l'esquena.

Després d'això que a ningú se li faci estrany si veu gent de ciutat fent fotos a les vaques, ni als de poble que has quedint mirant embadalits les escales mecàniques del Tall anglès, no farem res més que perpetuar els tòpics, ajudats de TV3.

Ja ho he dit, que em va posar de mala lluna aquest programa. Una mica més de respecte pel públic, que no som idiotes, ni a Barcelona, ni a Santapau, ni a Ripoll, ni a Bolvir de Cerdanya.

MERCÈ'09

Les fotos havien d'estar en l'ordre invers, però tant és.

La setmana passada va ser La Mercè, i és la Festa Major de Barcelona, el meu poble. Per molts, és un poble que els atabala, però és el MEU poble i ja hi estic avesada. Com hi ha una dita en castellà: "De los mios mal decir, pero no mal oir". Durant tota la setmana es fan moltes coses, activitats vàries i sobretot molts concerts. Ara, coses de l'edat, de l'edat i que si amb 20 anys els amics no hi volien anar, amb el doble ja no fas moure a ningú de casa per baixar a plaça Catalunya, ja no hi vaig als concerts, havien hagut alguns de memorables, no pel concert en si, sinó per com m'ho havia passat, i així de sobte em ve a la memòria un de Toreros Muertos i un del Último de la Fila i la Salseta del Poble Sec.

Després hi va haver uns anys en que alguns ja treballaven, altres estudiavem o feiem que estudiavem, i no tothom podia sortir la víspera de la Mercè, el 23, que és el meu aniversari, i llavors es limitava a anar amb la meva cosina a un concert suau o no o a anar al cine, que durant alguns anys va donar la casualitat que aquell dia estrenaven sempre una peli del Harrison Ford i evidentment no ens perdiem l'estrena.

Últimament, la festa major per mi es limita a baixar a la Plaça Sant Jaume.

Aquest any no ha estat menys, i així puc provar accessoris que faig que ma mare em regali per la càmera de fer fotos, l'any passat li va tocar al teleobjectiu i aquest en uns filtres, un és un macro i l'altre és un gran angular. Ja sé que són millor els objectius, però això és més reduit i no pesa tant.

Aquest any, al matí vaig portar de passeig a la meva mare i les meves tietes a veure els castellers i fer un volt per la catedral i tot el gòtic, podeu veure la foto de la catedral amb el gran angular, que d'una altra forma no hi cap ni en broma. Els Castellers de Barcelona ja a punt de descarregar un no sé que de quatre, que el van descarregar.

I a la tarda, va tocar anar a veure els gegants amb els petitons de la casa. La carona de l'Albert, ho diu tot, entussiasmat amb els gegants i el gelat que s'havia cruspit abans, envejat per l'Oriol, que no pot encara i amb sa mare desesperada, perque s'embrutava la samarreta. Però costa tant fer-li una foto a un nen a espatlles de son pare amb el teleobjectiu, quan comença a haver poca llum i amb tanta gent passant i tocant-te!

Ja està el meu resum de la Mercè'09, em queda un intent d'incident a la catedral, que tindrà una entrada pròpia.