"GOLDEN HOUR"

Aquest cap de setmana he estat a Bell-lloc d'Urgell. He tornat als orígens, és el poble de la meva àvia, encara hi tinc parents, però no es tractava d'anar a veure'ls, no tenia temps, hi he anat per feina. L'últim cop que hi vaig ser-hi, va ser per un enterrament, ara ha estat més lúdic.

Com que sempre porto la meva càmera de fer fotos, cosa obvia, doncs una es pot permetre el luxe de ser súper-ràpida i fer un parell de fotos quan veu que a quarts de vuit del matí de diumenge havia aquesta llum.

Per qui ho conegui, això és el que li diuen la Pineda, són quatre pins, però a la foto fa bonic.

No vaig poder fer més fotos, ja m'hagués agradat, però les coses són així, i quan vaig acabar la feina, el dia era lleig i gris i no donava gaire joc, a més feia moooooolt fred.

A l'hora de les fotos, la temperatura era de 2 graus.

Tot estava gebrat, i ja m'hagués agradat poder esmerçar una mica de temps per aprofitar això, i intentar unes quantes fotos del gebre.

Si és veritat que comença a fer fred, ja ho intentaré!

POTI-POTI

He fet entrades al blog, però hi ha dues que les he pensat i fins i tot, les he començat, amb els seus títols i tot. Un era "Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit", perque ja sabem tots el que vol dir, però no el vaig acabar, que s'en vagin a cagar tots plegats. L'altre era "Com sempre", perque com sempre, sempre em toca el rebre. Però, com que tot això em posa de molt, però que de molt mala hòstia, i no m'agrada estar de mala hòstia i enfadada, no va amb mi, que sóc fashion, tribial, frívola i superficial i per això amb la crisi que hi ha, jo penso en que ja m'he tret el forfet de temporada i en quan l'estrenaré com cal.

En aquest post, us explicaré dues coses que m'han passat.

1era.-
Quan he anat a dinar, com gairebé sempre sola, que de fet és el normal. He anat al restaurant que sempre vaig quan vaig a Sabadell. Ja els conec i em coneixen i ja em fa mandra de provar un altre. Quan entro, ja em porten l'aigua freda, a l'hora de les postres, si no en tenen, ja em diu, avui no tenim iogurt i quan ja m'estic acabant les postres sense haver-m'ho demanat ja em porten el meu tallat amb la llet natural. Ja que no dines a casa, al menys que sigui el més semblant a estar en un lloc conegut. Els parroquians, també acostumen a ser sempre més o menys els mateixos. Això, em diverteix, perque penso a que es deuen dedicar. Mira, aquell per la conversa que té, deu ser mestre, o per la pinta que fa treballa com a botiguer. Aquell altre per com es mou segur que treballa de comercial i si el truquen per telèfon i parla de comandes, bingo! Mira, aquells altres que venen una colla, semblen oficinistes, i al final la conversa et dona la raó. Direu que sóc tafanera i que escolto el que no m'importa, però em diverteix i així passo l'estona. De ben segur que els altres que van sols, deuen pensar el mateix de mi. Aquella tia que sempre dina sola, que fa?. Normalment les converses no tenen més importancia que criticar algú altre de la feina, un conegut, explicar alguna misèria, el que fa tothom. Si estic molt capficada en alguna història meva, no sento res. Tot i que porto uns dies força capficada per vàries coses, ahir a l'hora de dinar em va cridar l'atenció una dona i un home que havia sentats en una taula perpendicular a mi, no semblava pas que fossin parella, no tenien la mateixa edat i tampoc que fossin mare i fill per la manera de parlar. Quan vaig arribar ja hi eren i en seure, vaig sentir la dona que estava comentant que havia tingut un somni, i estava molt posada en el tema somnis, i deia, "si a mi estos sueños, me gustan, los que no gustan son los que tuve la semana pasada". I tot seguit van passar a parlar de menjar, que si les croquetes fetes amb el bullit del caldo,no són tan gustoses com d'altres. Si els somnis els hi agradaven,menjar també. I així, entre forquillada i forquillada de paella, que era dijous i tocava, l'home, va dir, "Pues, la otra noche, estaba con fulanito sentados en su patio, mirando el cielo (que romàntic!), cuando de golpe aparecieron tres luces en el cielo en forma de triángulo, que se iban moviendo". La dona no va dir res, però va posar cara interessant i afirmativa, com si fos el més normal del món i la seva conversa fos de criticar el "jefe" a l'hora de dinar. L'home va continuar dient: "Fulanito, no lo reconocía, pero tenía miedo" i la dona "Miedo? de que? Y tú ¿tenías miedo? ¿ya le dijeste que era?" I ell, "Si claro, OVNIS, no lo reconocerá nunca, pero se quedó muy así". Ostres tu! Preferia a Madler i Scully en el tema ovnis. La dona va fer tota una exposició sobre els ovnis i la reacció de la gent en veure'ls, por, sorpresa i indiferència i negació de tot. No nego que hi pugui haver altres llocs amb vida, però si hi ha i arriben fins aquí, perque només es comuniquen amb els que s'ho creuen tant? " No hay que tener miedo" va dir la dona. M'imaginava la escena del final de "Encuentros en la Tercera Fase" i la musiqueta. De cop van continuar menjant els boquerons arrebossats i comentant que bons que estaven, jo vaig menjar pollastre amb prunes. Una estona després, la dona va començar a parlar d'una peli de vampirs, suposo que la de Luna Nueva, perque l'havia vist feia poc i deia que no estava malament i que estava ben tractat, tot i que aqui deien que els vampirs s'alimentaven de sang d'animals i ella va dir que no era del tot correcte perque només és així si no tenen res més. Es pot ser més friqui?. Ja veieu, com em distrec a l'hora de dinar.

2ona.-

Quan vaig arribar a casa, en obrir el "bussó", que voleu, sóc de Barsalona. Siguem seriosos, en obrir, aquell calaixet on el carter deixa les cartes o ara, ja només factures i propaganda, vaig trobar la factura de l'aigua. Quin cobriment de cor! He de pagar 121,76 euros, no pot ser, són gairebé 40 euros més del normal. Hem consumit 50 m3 d'aigua, és una animalada! Vaig trucar al telèfon d'atenció al client de la companyia,la noia em va dir, si ara erem més gent a casa, no, continuem sent dues persones igual, potser més netes aquest últim trimestre si ho hem de valorar en aigua consumida, però jo no tinc consciència d'aquest fet. No poso cada dia ni el rentaplats ni la rentadora. Vaig fer la prova de si tinc una fuita d'aigua i el comptador no es va moure. De totes formes vaig trucar al "lampista" per que vingui a mirar-s'ho.

I a partir d'ara, digueu-me paranòica i amant de la teoria de la conspiració, si veig molts CSI i Bones. Tinc una teoria, fa tres mesos, en l'anterior factura de l'aigua, el consum també havia pujat una mica més de l'habitual, però com que era l'estiu no vaig pensar més. També he de dir, que ja fa un temps, que de vegades, hi ha algun veí, que quan obre l'aixeta se sent un soroll impressionant i si jo sóc a la cuina amb l'aigua oberta he notat que em quedo sense la pressió i amb menys quantitat d'aigua i si és l'aigua calenta, ja us podeu posar a riure. Ara, i ara si que és veritat, em podeu dir malpensada, mai no he estat malpensada i sempre he anat amb el lliri a la ma, per això em passa el que em passa. Quan he malpensat alguna vegada, no ha estat mai sense fonament i al final he tingut raó, d'altres cops, no he malpensat i ho hauria d'haver fet, perque el món està ple de gent envejosa. Però deixem estar això i continuem amb l'aigua.

Sospito que hi ha uns veïns que m'estan fotent l'aigua i imagino qui són, ahir no hi eren i per tant no vaig sentir el soroll ensordidor, ni tampoc em vaig quedar sense pressió, ni el comptador es va moure. Casualitats? No ho sé, esperaré a que vingui el "lampista" i durant uns dies tancaré l'aixeta de pas cada vegada que marxi de casa i miraré la lectura del comptador. Una feinada? si, però aquestes factures d'aigua són una putada.

Apa! ja està, ja us he fotut el "rollo".

SÓC OBEDIENT!

Com que és en format jpg, si cliqueu al damunt, la foto s'obrirà i es podrà llegir bé, sense necessitat de recordar-se de ma mare. He de fer una correcció ortogràfica, anhel·lada i no pas anhelada. Vist així, potser em caldria una plantilla per poder escriure ben dret.

Aquí teniu una foto d'una vaca.

VES PER ON!!!

La foto no té res a veure amb el post.

Fa temps que hi penso i després d'aquesta setmana i el post d'avui de la Mireia i un altre de no fa gaire, deia no fa gaire que ella no pensava que el seu blog fos dels que es diuen personals, però que resulta que si. Avui ens demana a tots que escrivim a mà un post (ja ho faré), perque ens coneixem força, encara que no ens coneguem.

Suposo que a aquestes alçades, gairebé tothom imagina que la Mireia i jo som amigues i no només del blog. Però no amb tothom és igual. La Yvonne es pensava que tots els que deixeu comentaris aquí sou coneguts meus com ella i la Mireia. Quan va saber que no era així, es va quedar parada: "I no els coneixes?". Doncs no, no els conec personalment i no sé quina cara fan de debó.

Amb una companya de la feina, fa uns mesos, parlant de totes aquestes noves maneres de comunicar-se, ella deia que preferia la coneixença personal i no la virtual que era gent a qui no coneixies de debó. Li vaig dir, que molt probablement, seria gent amb qui ens podriem portar més o menys bé. No cal semblar-se, ni tenir les mateixes aficions, però el fet de parar en un blog o altre, alguna cosa vol dir. A mi no s'em passa pel cap d'entrar dues vegades en un blog de fatxes, un cop per error, pot passar, però no ho repetiré pas. Tots tenim clar, que un blog, no és un xat de "ligoteo" i tots tenim altres coneixences "reals", ja enteneu que vull dir.

Potser ens coneixem més del que d'entrada ningú hagués pensat, de mica en mica anem explicant coses, que semblen xurrades, però en el fons diuen molt de cada un.

Seguim un blog i no un altre, perquè? Evidentment, afinitats, no crec que a ningú li descobreixi la sopa d'all.

Jo no sóc gaire de "feisbuc" i no vaig buscant a gent, si algú em troba doncs benvingut, però jo no busco. No és cap crítica, fa uns dies, un paio, que no conec, em demanava de ser amic meu, no conec, ni és amic de cap amic, així que el rebutjo. En el messenger, hi ha algú que no tinc en els meus contactes, que de forma continuada, si em deixo l'aparatet obert a la nit, em crida de matinada, com que estic dormint, no obté resposta, ni la obtindrà pas.

Casualitats o no, de fa ja temps, no ho sé, no porto agenda de quan començo a visitar un blog i deixar comentaris. Resulta, que sense adonar-nos durant temps hem estat passejant-nos pels blogs i se n'adonat ella, la Núria, haviem anat plegades a la facultat i tenim una amiga comuna companya de facultat.

Ves per on! I qui sap si la Yvonne té raó i tots som coneguts i no ho sabem?

ELS QUE NO PERDONEN

Aquest post fa més d'un any que el volia fer. De fet quan vaig tornar de les vacances del 2008 a la Toscana i vaig veure els resultas i vaig recordar i buscar.

Entre les dues imatges hi ha ni més ni menys que 26 anys de diferència, com aquell que res, així dit, sembla un número més, no gaire alt, si pensem en la infinitat de la numeració, però no quan es tracta del pas del temps, que comença a ser una xifra respectable. Si, és una xifra respectable, quan ets capaç de recordar alguna cosa que va passar fa 26 anys i encara més de trobar una foto. En el meu cas, trobar la foto no és cap cosa extraordinària, sóc un desastre en l'organització o més ben dit en l'ordre, però si es tracta de les meves fotos sóc la més tocada i posada en l'ordre, data, lloc i tot en els seus àlbums o carpetes, depenent de en quina època es van fer les fotos.

La gràcia o no, és que totes dues es van fer més o menys al mateix punt de la Torre de Pissa, no se si havia dit on era la foto, tot i que em sembla prou evident endevinar-ho.

Ara, no té cap mérit, segur que tothom dirà, tens la mateixa cara! si, és clar, no m'he fet pas transplantament de cara i per tant és la mateixa, la ganyota pel sol també és la mateixa.

Coses rares? Estic si fa no fa igual de grossa, potser una miqueta més ara, però no gaire més, que ningú es pensi ara que aquells texans encara els tinc, no, no els tinc, tot i que no fa pas gaire vaig llençar unes bermudes de dos anys després, però els texans, només per ús es fan més malbé i com que jo era una nena de col·legi de monges i una mica kumbas, de tocar la guitarra i cantar cançons tipus "cal que neixin flors a cada instant", "si em dius adeu", o "Fent camí", doncs els texans i les bambes eren l'uniforme que totes portàvem sota la bata, que no la duiem quan vam anar a Itàlia. Doncs, el que deia de les coses rares. Ara, en general, ningú no em diu que estic grossa, em diuen que estic bé, normal, una mica gorda, siguem sincers, però "bueno". En canvi, si que em deien llavors que estava grossa i ara si que és personal, veient la foto i com em quedaven els texans, no em sembla que estés pas grossa, però és clar, sempre al revés del món.

La carona amb setze anys, tot i que sembli la mateixa, ha canviat i els anys no perdonen i les arrugues i els gestos d'expressió fan la seva aparició.

Una diferència, que és més que suposada, és que l'any passat les vacances me les vaig pagar jo, i llavors m'ho van pagar els "papas", tot i que durant dos anys vam estar fent "bote" i algunes activitats per recollir diners pel viatge, però misèria, comparat amb el que costava el viatge. Malgrat no tenir gaire diners per gastar, vaig portar regals per tothom de casa igual que faig ara, ho he fet sempre i això de comprar, ja sabeu que és la meva pega.

LA TIETA CIBERNÈTICA

Amb el títol, que ningú pensi que sóc jo. Els meus nebots ho podrien dir, però no és el cas. D'aquella manera, però encara sóc capaç de moure'm per la xarxa i provar coses sense que em suposi un gran drama.

Suposo, que és un homenatge a la meva tieta. Tinc una tieta cibernètica. No tindria cap mena de gràcia, com dic abans que el meu nebot ho digués de mi.

La gràcia en la meva tieta, com ja us podeu haver imaginat tots, és que aquestes coses de les noves tecnologies li han agafat una mica gran. És la germana gran de la meva mare i fa tot el que ni ma mare, ni l'altra tieta que encara és més jove, no han fet mai, ni tan sols han tingut pensada de fer-ho. Durant molts anys va estar vivint a Suïssa i per això, no només parla el francès, sinó que també el llegeix i l'escriu i a més entén l'italià i alguna cosa és capaç de dir. Quan va tornar aquí, ja jubilada, va decidir que volia aprendre a nadar i va anar a fer els seus cursets per aprendre. Va anar a classes de català, per aprendre a escriure'l i saber més coses del nostre país. Es va treure el carnet de conduir, quan la meva mare i l'altra tieta, s'excusaven en que elles no se l'havien tret perque no el necessitaven i no havien volgut, quina barra! la meva mare, que de tota la vida, ja amb el meu pare primer i després amb nosaltres sempre va frenant, jo li dic que un dia trencarà el fons del cotxe de tant apretar, i compte amb aquell, vigila l'autobús! A part de llegir sempre i escoltar música i estar enterada del que passa i anar a concerts en el seu poble.

Doncs ara, ha entrat en el camp de les noves tecnologies. Ha anat a curset d'informàtica i ja té connexió ADSL, correu electrònic, està en el faceboock, xateja (que en francès es diu clavardage) i parla per l'skype, i com que un dia, quan va venir a casa, va veure que estava parlant per la webcam, li va fer molta gràcia i ja hem comprat la càmera per que pugui parlar i veure's per l'skype amb els meus cosins i els seus nets, escampats pel món.

Em va costar molt trobar la càmera web per l'ordinador, perque és un mac i una versió una mica antiga, però ho vaig aconseguir. Va venir un dia a casa i vam instal·lar la càmera i ho vam aconseguir, que és un mac, jo que sóc de PC i que parla francès. Però ho vam aconseguir i tret d'algun dia que em truca per demanar que no li va l'skype o com descarregar una foto que li han enviat per correu electrònic, ara a casa per parlar amb la meva mare ho fa per webcam, he d'estar jo, que ma mare seria capaç de desconfigurar l'ordinador i esborrar el disc dur i no es recordaria de res.

Així, que quan algú diu que aquestes coses són per la gent jove, no us el cregeu pas. Ara, quan hi ha alguna cosa, que s'em resisteix o és una cosa nova hi poso la banya i penso en la meva tieta cibernètica!