Oblidar!

Potser sóc una mica cínica, però ja estic cansada i tinc la sensació que m'han estafat. No m'agrada el paper de víctima, ni fer pena ni llàstima, no m'ha agradat mai. Expressions del tipus: "Quina llàstima!" les trobo que són per fotre d'hòsties a qui les diu. No és que no expliqui coses, però segons quines coses, i segons com ho expliques poden semblar una cosa o altra. Ara bé, a molta gent que diu que jo visc bé i que tinc una vida regalada, ja els canviava la meva vida per la seva 24 hores, només, no cal més. L'Alzheimer, a mi no em fa pena, em fa ràbia. Em fa ràbia, com la gent diu sempre:"Si necessites alguna cosa", "Ai, quina pena!", "Em coneixes?" i tot seguit ni truquen ni van veure el malalt. Està clar que ja no és la mateixa persona i que no pot interactuar com en el passat, no toquen ni quarts ni hores! però això no vol dir que no li agradi rebre amics i parents. Ja sé que depen de mi en tot, però em fa ràbia que no pugui estar fora ni dotze hores sense tenir notícies i que quan arribo, em diguin com estava demanant per mi. Hòsties! fes per que no ho faci.

Fa uns dies vaig agafar de la farmàcia un folletó, sobre "Consejos y orientaciones para cuidadores de personas con la enfermedad de Alzheimer". I volia compartir el meu punt de vista, suposo que un tant esbiaxat. No és pas, que diguin burrades, però de vegades hi ha comentaris o consells que se'ls podrien estalviar. Em quedarà una mica llarga aquesta entrada, però allà vaig.

- Cuidar de una persona con Alzheimer supone asumir una carga muy importante, que se hará más llevadera en la medida en que sepamos a qué atenernos desde el primer momento. Anem a analitzar la frase, donen per suposat, que suposen moltes coses sempre, que és una decisió que un pren de forma voluntària com qui decideix comprar-se un cotxe o unes sabates. Després diu, en que sepamos atenernos desde el primer momento, que hem de saber?  i quan és el primer moment?

- Debemos intentar que la tarea de cuidar no afecte en exceso a nuestras relaciones familiares y sociales, a nuestro trabajo y a nuestra propia salud. Por eso debemos dejarnos ayudar. A mi, que m'expliquin com es fa això, la meva vida és un desastre, les meves relacions socials inexistents, i familia? no hi ha, entesa en el sentit de marit i fills, que és al que es refereixen quan diuen familia. La salut? en cosa d'un any, m'he caigut més cops que en deu anys. M'he de deixar ajudar, però qui em vol ajudar? Enlloc d'ajudar, tothom fuig com si es tractés de la lepra i fos contagiós! Jo no demano mai ajuda, mai ho he fet en res, la meva àvia sempre deia, Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit, i sempre he aplicat aquesta dita.Per que entenc, que quan diuen deixar ajudar, vol dir que jo no ho estic demanant i surt de forma voluntària d'un altre.

- Aprenda a valorar su nivel de estrés con relación a los cuidados que exige la enfermedad. De que serveix saber el nivell d'estrés? Em van fer un test ja fa un any al CAP i tot i que va sortir que tenia una sobrecàrrega intensa, a vosaltres us han dit alguna cosa? A mi tampoc!

- Permita que el enfermo haga las cosas por si mismo y mantenga su independencia en la medida de lo posible. Hágale sentirse útil y necesario. Si el faig sentir útil i necessari estic sent condescendent i per tant el tracto com un nen petit, la qual cosa no és bona. Com ha de mantenir la independència algú que no sap i no recorda com ha de fer les coses?

- Antes de hacer una actividad con el enfermo, piense en las consecuencias que puede tener esa actividad, para él y para usted. Sobretot per mi, el malalt? no es recordarà en poc més de 10 minuts.

- Evite cambios y sorpresas. Fomente el orden. Y cuando deba introducir cambios, hágalo paulatinamente. Els únics canvis que hi ha són les urgències i això em sembla que no es pot anar introduint de forma paulatina. A partir d'ara, per properes ocasions, ho aniré preparant, mira, d'aquí uns dies anirem a passar el dia i la nit a urgències a l'hospital. Torno a repetir, si no es recorda de que acaba de fer, no es recordarà del que li vas dient.

- Sea persistente, pero también realista en sus expectativas. Però, quines expectatives? No hi ha expectatives, ho torno a repetir.

- Mantenga una actitud positiva frente a las tareas. No juzgue la calidad de lo que ha realizado, sino su participación, puede sentirse incompetente o pensar que es una carga para los demás. Déu nos en guard de jutjar a ningú! Mai no ho he fet, no començaré a fer-ho ara! Sóc molt positiva i sempre penso que tot anirà bé. 

- Dele confianza para transmitirle seguridad. Responda con frases que demuestren confianza y seguridad ( "Así", "Muy bien"...). Use expresiones de refuerzo como "Perfecto" o "Gracias", para conseguir que mantenga su autonomía. I el qui té cura del malalt, que?  No se suposava que eren consells pel que està amb el malalt? Ja hi tornem a ser, altre cop, he d'anar donant les gràcies i donant missatges de seguretat. Aprovar i treure bones notes era la meva obligació mentre estudiava, ans al contrari, els missatges que jo he rebut sempre, han estat de que sempre ho puc fer millor, i a la feina més del mateix, jo he de donar suport als demés, però la meva obligació és fer-ho perfecte i no rebre mai una felicitació, ja hi tornem a ser, les coses van en un sol sentit. Només recordo dues persones que m'hagin dit mai que ho estava fent bé i són, un monitor de tenis, de quan tenia entre 10 i 16 anys, que sempre em deia: "bàrbara!" per que ho feia bé i el meu monitor d'esquí, que és força murri, però de tant en tant, em diu: "vale, vale, bé, et surt". Sembla ser, que sóc una persona segura, això diu la gent! I per aquest motiu, m'ho puc carregar tot?

- La comunicación con los pacientes puede requerir tiempo, paciencia y mucha atención, pero es sumamente importante. Paciència? en tinc i força, em sembla. Comunicació? Quina comunicació? Si de vegades sembla que estiguis jugant a aquell joc del telèfon, de por aquí me han preguntado para que sirve una silla y por allí me han respondido que para ponerla al horno cuando haces un pastel! I si a més, cal que estigui dient que m'he equivocat i que no ho he dit, qui acabarà amb una esquizofrenia paranoide seré jo, si és que no ho tinc ja!

- La palabras no lo dicen todo: mire más allá. Esté atento a los mensajes no verbales del enfermo. I ara, a sobre he de tenir un sisè sentit! He de mirar més enllà! Primer m'empaparé bé de tots aquests programes com Cuarto Milenio i tornaré a veure la peli de "El sexto sentido" en ocasiones veo muertos!

- Observe las emociones y los sentimientos. La persona con Alzheimer puede perder habilidades, pero no sus emociones. Intente conocer su estado de ánimo a través de sus expresiones. Refleje en sus expresiones su estado emocional, para enviar el mensaje de que comprende cómo se siente él. Sonría cuando sonríe o muestre tristeza cuando corresponda. Doncs anem arreglats! Si no sé ni quines són les meves emocions i sentiments! I ara he de saber que passa pel cap d'un altre! Em passo el dia fent bona cara sempre i fent veure que estic de puta mare!

- Sea paciente: sin prisas, todo irá mejor. La persona con Alzheimer necesita más tiempo para seleccionar lo que quiere decir y cómo decirlo. Por su parte, dele el tiempo necesario para que le comprenda y, si es necesario, repítale la pregunta o el comentario que quiere hacerle. Si, ja tinc paciència i ja he donat el temps per fer les coses, però l'hora del metge és una concreta i no valen les excuses de que s'ha de tenir paciència. Tinc paciència, i espero a que em parlin i repeteixo la pregunta mil cops i explico dues mil vegades el mateix. Però, la paciència té un límit! No ho sóc, però m'exigeixen que em comporti com una súper-heroïna. Ja hi tornem a ser i jo que? Com que repeteixo el mateix cent i un cop, ja no ho dic quan ho he de dir!.

- Cuando toca comer. Si el enfermo tiende a pedir comida constantemente, aumente el número de tomas y reduzca las cantidades. Quin drama! I si a sobre tenim altres pegues! Desconfiança de que no li han donat de menjar, que el seu menjar és una merda i el meu no. Aquí no val ni la paciència ni la tranquil·litat, ha de menjar el que ha de menjar, no hi ha negociació que valgui!

- Las comidas deben ser relajadas, sin prisas y agradables: Mantenga un horario fijo y un entorno tranquilo y sin demasiada gente. La reunión de la familia en torno a la mesa facilita que el enfermo se sienta estimulado a ingerir, aunque sólo sea por imitación. Jo no sóc pas ràpida menjant! Així que no cal anar amb presses a l'hora de sopar, total, un quart d'hora més o menys, ja no ve d'aquí.

- Utilice vasos y platos que sean más grandes que la porción de alimento. Visca! Sempre he volgut tenir plats de restaurant de disseny. A partir d'ara a casa serà com anar al Bulli, uf que ja no existeix!

- Utilice vasos, platos y cubiertos de distintos colores. Si son de plástico, mejor. I ara... semblarà que estem d'excursió o de colònies d'estiu amb nens i nenes de P3!

- Cuando toca vestirse. Que la ropa no sea un impedimento. La ropa tiene que ser fácil de lavar, flexible y fácil de abrochar y desabrochar. Doncs els hi posem un sac i ja hem acabat amb el problema!

- Tenga en el armario sólo lo indispensable. Tenga a mano solo la ropa de la estación del año que corresponda. Que és allò que és indispensable? Als armaris de casa només hi ha penjat la roba de l'estació que toca, no cap la resta!

- Intente que sea el enfermo quien se vista para no invadir su intimidad ni vulnerar su autoestima. Sense comentaris.

- Cuando toca dormir. Es frecuente que las personas con Alzheimer tengan problemas para conciliar el sueño o sufran insomnio. Resolver estas dificultades es tan importante para el enfermo como para sus cuidadores y familiares. La pastilleta d'alprazolam ajuda. Per a qui és important resoldre aquestes dificultats? Dormir? Que és dormir? Que vol dir aquesta paraula? Des que vaig estar de vacances a l'agost no he dormit una nit sencera, vuit hores.

- Cuide todos los detalles de la habitación del enfermo y los factores ambientales que pueden dificultar el sueño o causar insomnio. Però si està com sempre! No puc redecorar absolutament res per que no hagi canvis!

- Evítele motivos de preocupación. Si els troba sense ajuda de ningú! I jo em menjo tots els marrons soleta!

- Establezca una rutina que le guste para la hora de acostarse: escuchar algo de música relajante mientras toma alguna bebida caliente, poner una luz ténue, darle un baño o hacerle un masaje, etc. Infórmese sobre otras técnicas de relajación. A mi també m'agrada un massatge amb final feliç, però no el tinc!

- Deje una pequeña luz encendida para que se pueda orientar si se despierta. Ja ho faig, una altra caiguda! No gràcies.

- Recuerde no gritarle ni hacerle comentarios despectivos: está enfermo. En això estem! Com si no ho sabés! I ja hi tornem a ser.

Tietajant i un esquinç de genoll

Si la setmana anterior vaig fer un intent amb l'Àlex, la setmana passada vaig fer un completo. Per fi, dijous passat amb l'Àlex vam poder anar a esquiar a Masella. S'ho va passar bé i amb ganes de tornar. Divendres, els tocava el torn als petitons. Era un dia rúfol ja de bon matí i feia fred. Vaig anar a recollir-los i no sabia a on anar. Abans de marxar, calia instal·lar les cadiretes al cotxe, no volia agafar el de la seva mare i que ella agafés el meu, sempre té cosetes. Posar aquells enginys diabòlics va ser tota una odissea. Al final, amb tot a punt, el cotxe, tot sol va enfilar cap el Montseny. Vam arribar a Santa Fe i estava tot nevat. Quina sorpresa i quina alegria! I és que són molt agraïts els dos petitons, per que ells volien pujar a La Molina, que era on van veure les seves primeres vaques i l'Albert em va dir per telèfon el dia abans que volia anar a la granja aquella dels cavalls i les vaques. No podia ser, aquell lloc ara hi ha neu, poca, però hi ha. Aquell dia, que era setembre de fa dos anys, vam dinar al sortir del telecabina de La Molina, que a l'hivern és la pista de Dues estacions. Així que vam anar a Santa Fe, no es van adormir al cotxe i ho miraven tot amb ulls esbatanats i amb una emoció impressonant. Sembla ser que sóc la única persona qque els porta d'excursió i no els crida i renya tota l'estona. Ja haviem estat al mateix lloc una primavera fa un parell d'anys, però llavors feia sol, calor i havia gent. L'Albert ho recordava i volia veure el pont de fusta i la riera i animalons. Però, la neu, va fer que tot fos fantàstic. No pensava pas trobar neu! I hi havia força. L'Albert és més intrèpid i passava per damunt d'algunes llampes, l'Oriol, anava agafat de la meva mà. La neu és blanca, freda i mullada, aquesta va ser la seva definició i conclusió. 

Com que jo em vaig posar d'allò més contenta quan vaig trobar el Galanthus nivalis colgat per la neu, ells també es van posar contents i amb una alegria desbordant, de veure aquella petita planta que desafiava el sentit comú i treia el cap per entre la neu, van tocar la flor, sense arrencar-la i la volien veure i saber més coses, volien que li fes fotos. No són cap meravella les fotos, els nens ja campaven a les seves i no podia posar el genoll a terra si no em volia deixar els texans tots xops. Vam dinar a un restaurant, per que feia fred i no era cas que agafessin fred, a més ja els havia canviat les sabates i anaven eixuts. Es van portar d'allò més bé a l'hora de dinar, com no es porten mai amb els seus progenitors. A la tornada es van quedar ben adormits al cotxe i els vaig haver de portar a casa seva abans d'hora, per que ells volien anar a la meva casa i veure a la iaia. Jo vaig acabar ben rebentada.

L'endemà, era dissabte i tocava Masella, això és sagrat! En Manel, em va venir a recollir i vam pujar, el dia prometia, de ben segur, hauria molta gent a pistes, bon temps després de molts dies de fred i bona neu. Per la carretera, ja es veien molts cotxes i molts amb esquís d'aquells d'abans de la guerra. Quan vam arribar, havia molta gent i gairebé tot ple. Va, ràpid, hem d'esmorzar i no podem fer tard a la classe. Quan ens vam reunir amb els nens i nenes de la classe i amb el profe, jo em podia haver portat bé, com les persones normals, però, no. Em vaig posar a jugar amb un nen, té 17 anys,  em passa pel cap baix un cap i uns quants quilets més que jo. I jugant, jugant, a veure qui movia a qui, el meu peu esquerre, va quedar trabat a la neu i no es va moure, la qual cosa si va fer el genoll i tota jo, va anar a petar a la neu, al mateix Pla de Masella i sense ni haver-me posat encara els esquís! No podia ser, tanta mala sort! No podia aixecar-me de terra, del mal estava marejada. Quan em vaig posar de peus, el genoll em tremolava i em feia mal, però era l'hora. El meu súpermoni, em va demanar si podia moure'l, si, podia, això no vol dir res, però....Doncs, vinga, som-hi, deixa ja de fer tanta tonteria! Em vaig posar els esquís i cap el telecadira. Em feia una mica de mal en apretar la fixació, però com que vaig arribar més o menys dignament a la cadira, doncs vaig pujar. En arribar a dalt, em vaig acabar de tancar les botes, com sempre i tocava fer el de sempre, baixar per la Familiar cap a la Pia. Em vaig quedar la última, per anar tranquil·la. Vaig començar a baixar, semblava que anava prou bé, fins que una mica anabs d'arribar al tros pla, el genoll em va fallar i vaig caure o em vaig deixar caure, per que pensat després, la manera tan controlada com vaig aterrar, és una mica sospitós. Fos com fos, el genoll havia fallat i aleshores no em  podia aixecar de terra, em feia molt mal, no responia. No podia ni tan sols fer saltar les fixacions. Com que anava la última, el grup ja era a baix i quan vaig cridar no em van sentir. Un home, va parar i em va fer saltar les fixacions, però el pobre no sabia com clavar els esquís en X per senayalar i com que estava en mig de la pista i tot de nens baixant en cunya descontrolada, em feia pànic, a part del pànic que tenia pel que em podia haver tornat a passar. Li vaig dir a l'home, que avisés al meu grup, que el monitor era a baix amb el grup i que ja vindrien i avisarien, l'home va baixar i mentre jo buscava el telèfon amb mans tremoloses i mig plorant, va baixar un monitor de l'escola, va clavar els esquís en X per damunt meu, ja estava més tranquil·la. Mentre el noi, avisava per ràdio al seu  "jefe", jo trucava al Manel, que ja estaven avisats i vaig sentir la crida per emissora en estèreo. Quina vergonya! Van avisar la moto i en un tres i no res, va ser allà. Em van portar al servei mèdic i el diagnòstic va ser un esquinç de genoll, però que tal i com el tenia, amb la hòstia de feia tres setmanes contra la llampa, caldria vigilar, havia líquid al genoll i blaus i estava inflat i feia mal i una mica de badall articular, que sempre dóna mal rollo. Encara que no ho sembli, va ser tot molt ràpid, l'hora de l'informe mèdic és de les 10:51 i jo havia començat a fer el tonto a les 10 tocades. En Manel i en David, em van aparcar a la terrassa i allà vaig passar tot el dia. Anar rebent visites dels coneguts que em distreien amb la cama estirada i sense poder-la moure.

Però, la mala astruga ja planava a l'ambient, i després per la tarda dos amics també es van fer mal, un una luxació d'espatlla i l'altra es va trencar el lligament encreuat anterior del genoll.

Dilluns, vaig pujar a l'hospital a que em miressin altre cop, ja havia baixat la inflamació una mica i així podrien fer radiografies, és un esquinç,  no hi ha res trencat i el menisc sembla que està bé, és un esquinç i ha hagut un vessament articular, el que es diu normalment, que tens aigua al genoll, però, amb una mica de repós relatiu, ja estarà bé en un no res, que estic fent bondat!, poca cosa més puc fer a part d'estar apalancada i navegar per internet i llegir.

Malgrat els comentaris negtius que sempre se senten a Masella, per part de la gent en general, altre cop, jo només puc que agrair el tracte que tenen amb mi tot el personal de l'estació i en especial els de l'escola que em malcrien i consenteixen en tot.

Mi hermana vive sobre la repisa de la chimenea. Annabel Pitcher

Em va fer gràcia el títol i llavors vaig mirar de que anava i vaig llegir el principi i el vaig comprar. També és en català, per que el vaig trobar un altre dia i el vaig comprar per regalar.

Tant sigui en català o en castellà, és de lectura ràpida. M'ha agradat.

La història, l'explica un nen de deu anys. La seva germana morta, o una part de la seva germana morta és en una urna al damunt de la xemeneia, l'altra part és a un cementiri. Com, després de cinc anys de la mort de la seva germana, els pares es separen, un pare alcohòlic, una mare que els abandona, la germana bessona de la morta es rebel·la i ell no sap ben bé quin és el seu lloc, ni la seva relació amb la germana morta, que el pare encara fa com si hi fos. Explicat així, sembla nyonya, però no ho és, a mi no m'agrada la nyonyeria. Jamie, que és el nen que explica la història, descobrirà moltes coses, quan amb el seu pare i la seva germana, marxen de Londres per anar a viure a un poble i allà coneixerà una nena musulmana a la seva nova escola.

Un dia per esborrar del calendari!

El dia d'avui podria no haver existit o millor dit el dia d'avui hauria de no haver existit. No és per que hagi sigut sant valentí, això se me'n refot, fa una estona ho deien a la tele, ni ho sabia. Ahir al vespre, quan vaig arribar a casa, vaig aparcar al davant de casa, en zona de càrrega i descàrrega, no m'agrada fer-ho. Clar, a les vuit d'aquest matí, expira el temps, però avui no havia de marxar tan aviat i no passaven gaire minuts de les vuit quan he mirat per la finestra i havia lloc i he pensat que em prenia el cafè, em vestia i baixava a moure el cotxe. A les nou i quart, he tornat a mirar per la finestra i quina ha estat la meva sorpresa, el meu cotxe no hi era i a la vorera al seu lloc es veia aquell triangle taronja tan odiós i odiat per tothom. Ja no havia cap pressa. No s'havien entretingut pas a retirar el cotxe. Tinc la teoria, que pel barri o més concretament, per allà els volts més propers de casa, hi ha un cabró/na, fill/a de la gran puta, tot i que sa mare sigui una santa i que avui m'ha tocat a mi el rebre. Ja fa temps, que va haver una onada de denúncies cap a alguns comerços de la zona, per coses un tant idiotes, a la mercèria i a una botiga d'un home que arreglava motors i a una pelu, per no tenir els rètols en català, uns rètols que es remontaven a la nit dels temps i que no són comerços que vagin gaire galdosos i que només esperen el dia en que es puguin jubilar. La farmàcia, per que els llums i la creu enlluernaven quan pujava pel carrer en cotxe i a la fleca, per que feia olor. Suposo, que és algú que no te altre cosa a fotre, per que fa molt temps que no veig passar els urbanos per allà i no crec que cap repartidor hagi estat, doncs havia lloc per deixar la furgoneta o el camió, a més fa temps que no veig la grúa. Total, he hagut d'anar al dipósit municipal per enretirar el vehicle. Ja m'havien esguerrat el dia i no havia pogut fer el que volia fer. A la tarda, havia de fer una visita i volia fer bona impressió. Em volia fer el cabell llis, tothom em diu que així se'm veu més dolça i que el cabell llis suavitza l'expressió, com que el color negre també diuen que fa les faccions més dures i això no ho penso canviar, no em posaré rossa platí!. Doncs, no volia semblar una sergent i no tenir la cara de mala hòstia que dec tenir de forma habitual, i així em va tot! He pensat, que ho faria a migdia, em rento el cap i m'eixugo amb l'assecador i em passo la planxa, tinc temps!

TENIIIIIIIA TEMPS! A les dues sona el mòbil, el nom que surt a la pantalla, és el que mai vull que surti! L'hospital de dia on va ma mare. L'infermera, em diu que té la pressió molt alta i que no hi ha forma que li baixi, que vagi a recollir-la i que la porti al metge, que ja fa molts dies que li passa. Tota la tarda a l'ambulatori amb pastilles d'aquelles màgiques que els donen i la pressió igual d'alta. Al final, sembla que ja a casa ha baixat una mica i estava més tranquil·la. 

Em diuen, que he de fer la meva i no sentir-me responsable i culpable de tot, però sembla que quan decideixo portar-ho a la pràctica, els esdeveniments m'obliguen a responsabilitzar-me altre cop.

Un dia per esborrar del calendari!

Si ho tingués tan clar com ho té tothom. La gent, dóna per consumat, fets que els implicats encara no han planejat, però tot és molt complicat per totes bandes. Em podria conformar, hi ha opcions més còmodes, però no vull. Sembla que m'agrada complicar-me la vida. Tinc un refugi, on puc fugir i evadir-me, d'amagat de tot el que m'angoixa malgrat això, de vegades m'esguerren la meva evasió. 

Aniversari i dues xorrades.

1er.- M'ho semblava, però no n'estava segura del tot i ho vaig mirar. El dia 2 aquest blog va fer quatre anys. La "culpable" de que hagi arribat a fer els quatre anys, és la Mireia del Un altre invent. Sembla mentira, no ho pensava pas. Quan més durarà? No ho sé. No tinc una publicació regular, no tinc un dia per fer entrada fixa, puc fer entrades molt sovint o puc estar més d'una setmana sense fer res. No passo pas més temps en twiter o feisbuc en detriment del blog. Entro cada dia a mirar. 

Com que per saber quin era el dia de l'aniversari vaig mirar l'arxiu i tant la manera d'escriure com la temàtica han anat variant. Em sembla que intentaré tornar a l'estil, però serà en el proper post. Hi ha que entreu des del primer post, altres han estat i ja no venen, altres venen de fa menys i així anar fent. Els qui vulgueu continuar mirant, doncs endavant, els que entreu primer cop benvinguts.

2on.- Ahir o abans d'ahir, feien el programa Sense ficció, sobre Bèlgica, els flamencs. Doncs, feien l'anunci del programa a la tarda i jo, que de vegades puc ser molt burra i animal, després que diguessin a l'anunci, els flamencs i jo vaig picar palmes i vaig dir, olé. La noia que ve a estar-se amb la meva mare, és boliviana i molt ingènua i va posar una cara rara i em va dir: "Ah si? hacen un programa de flamenco?" Li vaig dir que no i ella es pensava que si que era sobre el cante. No deuria haver parat atenció a que deien en la promoció del programa cap de les vegades que l'havien fet. Però, la seva expressió quan li vaig dir i explicar de que anava, no té preu, per a tota la resta mastercard.

3er.- I en aquest cas, no cal que expliqui gaire. Aquest "set" el venen al Corte Inglés. Podeu comprovar vosaltres mateixos. Va ser a mi a qui li va quedar cara de no poder-s'ho creure.

Tietajant.

Aquest any ha costat déu i ajuda, però finalment ha arribat i ho podem veure, malgrat tot, aquest llac o estany, altres anys l'he vist tot glaçat, tota la vall també nevada o glaçada. Fa sol, oi? però bufava un vent de mil dimonis. Totes les pistes tancades, qui és el guapo que puja allà dalt on bufa?

Amb l'Àlex hem anat a Masella, ho hem intentat, estava tot tancat, només havia obert la zona de debutants, pobret meu! amb les ganes que tenia, feia temps que no anava i ara que tenia vacances de la "uni" com diuen ara, jo anava a la facultat, no a la uni. La setmana que ve ho tornarem a provar, a veure si el torp no ens fa la guitza i està tot obert i no fa vent. Si, costava conduir! Els cops de vent feien brandar el cotxe. Feia fred, psa! Com que a dalt no havia gaire a fer, hem anat a passejar per Puigcerdà, els carrers, de fet les voreres, eren totes plenes de neu i gel. Poca gent a la vila. Quan ja hem fet la volta, hem anat a dinar i hem anat a dinar a Guardiola de Berguedà, ja hi havia estat en aquest lloc. I jo que no m'ho pensava pas!, la noia del restaurant em tenia vista d'altres cops, suposo que no hi deuen anar moltes dones soles a dinar. 

He exercit de tieta amb l'Àlex, feia temps que no el portava així.

Embolic!

Em sembla que sé el que vull i mai no acabo d'aconseguir-ho, quan per la resta del món és el més fàcil de fer. Per que ha de ser tot tan complicat? Quan dic si, vull dir si, i quan dic no vull dir no, però sovint, la gent diu si quan vol dir no i diu no quan vol dir si i llavors hi ha qui interpreta que el si és no i el no és si. Aleshores em proposo que faré el que fa tothom i quan ho faig la torno a vessar, per que llavors no ho hauria d'haver fet o no hauria d'haver jugat com ho fa la resta. Em sembla que no sé interpreta els senyals al moment. Qui va ser el llest que va crear aquest codi no escrit?

És o no un embolic?

Per quatre flocs!

Al meu poble, a les 9 passava això, però com que ja plovia des d'ahir,  poc podia agafar al terra. La ràdio era alarmista, com si fos la fi del món! Si, fa relativament poc temps d'aquell 8 de març, però el neucat activat i protecció civil i les ràdios i la tele com si no passés res més al món. Si no és estrictament necessari no surtis de casa i no agafis el cotxe. Doncs, si algú és més xula que ningú, aquesta sóc jo. M'he travessat mig país, que ja sabem que és tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí, que tampoc és tan gran.

A la C-58 a l'alçada de Ripollet-Cerdanyola del Vallès, parats, per culpa del rètol que travessa l'autopista, que deia, circuli amb precaució, perill de lliscar. Un cop passat Terrassa, tampoc hi havia per tant. Nevada feble i enfarinada general, però això, quatre flocs. Fins a la boca sud del túnel del Cadí, passat el túnel? res de res. El transport que porta a mare ja havia avisat, si nieva.... Doncs deurien ser cap a les onze, del centre on va mare han trucat, que la portarien a casa cap a les dues, que el transport avançava l'hora.S'han tornat bojos tots plegats? Si home! i que més? m'he travessat tot Catalunya i estic a Masella! Es pot quedar aquí com cada dia? Ja la passaré a buscar jo a la tarda! La meva germana, m'ha dit que molta gent estava tornant a casa i que les escoles feien anar a buscar els nens. Flipava en colors, sense haver pres res! Com que tothom estava a casa, la meva tornada ha estat d'allò més plàcida i ràpida. Barcelona a quarts de sis i estava buida i silenciosa.

Curar-se en salut? Potser s'han passat aquest cop. Si el fred arriba com diuen, això, si que pot ser perillós, més que les nevades. La gent quan veu que neva, ja s'escagarrina i foten cop de volant i aquestes coses.

A El Berguedà també ha nevat

De bogeria!

L'1 de desembre vaig trucar a Vodafone per canviar la tarifa del meu mòbil i donar de baixa la línia de la meva mare. Tot semblava normal, fins que ahir em va arribar la factura d'aquest mes del telèfon. La cara de gilipolles que se'm va posar. La tarifa del meu mòbil, estava bé, però em cobren el mínim de la línia de la meva mare. Vaig agafar una bona dosi de paciència i vaig trucar a l'atenció al client. La primera que em va contestar, molt amable, em va dir que si, que constava tot el que li explicava i que em passava amb el departament de baixes per solventar el problema. Després d'una bona estona esperant, em va contestar una tia amb qui semblava que parlàvem dos idiomes diferents, probablement, pel seu accent, deuria estar a Xile o a Perú. No sé, per que ho fan això! No hi ha forma humana d'entendre's. Doncs, em van cobrar 9 euros, que són el consum mínim. Se suposava que ja estava donat de baixa, però segons la tia del departament de baixes, l'1 de desembre no m'ho van fer, era un altre departament, que havien obert el cas i després l'havien tancat, suposant que el departament que ho havia de fer ho havia fet, però no ho havien fet. Quan li vaig dir que em donés de baixa ja! la tia volent fent-me canviar d'opinió, que mantigués el número i jo, dient-li que ja ho sabia que perdia el número i que tant me fa, que ja ningú no truca ni truquem i que no ho vull. A més ja em pensava que estava de baixa feia més d'un mes. Quan ja feia gairebé 20 minuts i que sem blava que estéssim fent voltes sempre al mateix, ja no vaig poder més, vaig perdre la paciència i li vaig dir, mira, ya estoy hasta las narices, quiero que lo des de baja, ahora, ya que voy a pagar los 9 euros este mes y que no me quieras vender la moto, no quiero este número! Aleshores, va començar a fer el procés, va durar 20 minuts més, tengo que abrir un aplicativo y en un momento está. El moment de donar de baixa va ser tres quarts d'hora i  una enrabiada de les bones. I això si, em cobren el mínim aquest mes malgrat haver trucat i haver-ho dit.