Ara va de debó

VES PER ON!!!

2009-11-14T23:44:00.000+01:00

La foto no té res a veure amb el post.

Fa temps que hi penso i després d'aquesta setmana i el post d'avui de la Mireia i un altre de no fa gaire, deia no fa gaire que ella no pensava que el seu blog fos dels que es diuen personals, però que resulta que si. Avui ens demana a tots que escrivim a mà un post (ja ho faré), perque ens coneixem força, encara que no ens coneguem.

Suposo que a aquestes alçades, gairebé tothom imagina que la Mireia i jo som amigues i no només del blog. Però no amb tothom és igual. La Yvonne es pensava que tots els que deixeu comentaris aquí sou coneguts meus com ella i la Mireia. Quan va saber que no era així, es va quedar parada: "I no els coneixes?". Doncs no, no els conec personalment i no sé quina cara fan de debó.

Amb una companya de la feina, fa uns mesos, parlant de totes aquestes noves maneres de comunicar-se, ella deia que preferia la coneixença personal i no la virtual que era gent a qui no coneixies de debó. Li vaig dir, que molt probablement, seria gent amb qui ens podriem portar més o menys bé. No cal semblar-se, ni tenir les mateixes aficions, però el fet de parar en un blog o altre, alguna cosa vol dir. A mi no s'em passa pel cap d'entrar dues vegades en un blog de fatxes, un cop per error, pot passar, però no ho repetiré pas. Tots tenim clar, que un blog, no és un xat de "ligoteo" i tots tenim altres coneixences "reals", ja enteneu que vull dir.

Potser ens coneixem més del que d'entrada ningú hagués pensat, de mica en mica anem explicant coses, que semblen xurrades, però en el fons diuen molt de cada un.

Seguim un blog i no un altre, perquè? Evidentment, afinitats, no crec que a ningú li descobreixi la sopa d'all.

Jo no sóc gaire de "feisbuc" i no vaig buscant a gent, si algú em troba doncs benvingut, però jo no busco. No és cap crítica, fa uns dies, un paio, que no conec, em demanava de ser amic meu, no conec, ni és amic de cap amic, així que el rebutjo. En el messenger, hi ha algú que no tinc en els meus contactes, que de forma continuada, si em deixo l'aparatet obert a la nit, em crida de matinada, com que estic dormint, no obté resposta, ni la obtindrà pas.

Casualitats o no, de fa ja temps, no ho sé, no porto agenda de quan començo a visitar un blog i deixar comentaris. Resulta, que sense adonar-nos durant temps hem estat passejant-nos pels blogs i se n'adonat ella, la Núria, haviem anat plegades a la facultat i tenim una amiga comuna companya de facultat.

Ves per on! I qui sap si la Yvonne té raó i tots som coneguts i no ho sabem?

ELS QUE NO PERDONEN

2009-11-06T20:27:00.001+01:00

Aquest post fa més d'un any que el volia fer. De fet quan vaig tornar de les vacances del 2008 a la Toscana i vaig veure els resultas i vaig recordar i buscar.

Entre les dues imatges hi ha ni més ni menys que 26 anys de diferència, com aquell que res, així dit, sembla un número més, no gaire alt, si pensem en la infinitat de la numeració, però no quan es tracta del pas del temps, que comença a ser una xifra respectable. Si, és una xifra respectable, quan ets capaç de recordar alguna cosa que va passar fa 26 anys i encara més de trobar una foto. En el meu cas, trobar la foto no és cap cosa extraordinària, sóc un desastre en l'organització o més ben dit en l'ordre, però si es tracta de les meves fotos sóc la més tocada i posada en l'ordre, data, lloc i tot en els seus àlbums o carpetes, depenent de en quina època es van fer les fotos.

La gràcia o no, és que totes dues es van fer més o menys al mateix punt de la Torre de Pissa, no se si havia dit on era la foto, tot i que em sembla prou evident endevinar-ho.

Ara, no té cap mérit, segur que tothom dirà, tens la mateixa cara! si, és clar, no m'he fet pas transplantament de cara i per tant és la mateixa, la ganyota pel sol també és la mateixa.

Coses rares? Estic si fa no fa igual de grossa, potser una miqueta més ara, però no gaire més, que ningú es pensi ara que aquells texans encara els tinc, no, no els tinc, tot i que no fa pas gaire vaig llençar unes bermudes de dos anys després, però els texans, només per ús es fan més malbé i com que jo era una nena de col·legi de monges i una mica kumbas, de tocar la guitarra i cantar cançons tipus "cal que neixin flors a cada instant", "si em dius adeu", o "Fent camí", doncs els texans i les bambes eren l'uniforme que totes portàvem sota la bata, que no la duiem quan vam anar a Itàlia. Doncs, el que deia de les coses rares. Ara, en general, ningú no em diu que estic grossa, em diuen que estic bé, normal, una mica gorda, siguem sincers, però "bueno". En canvi, si que em deien llavors que estava grossa i ara si que és personal, veient la foto i com em quedaven els texans, no em sembla que estés pas grossa, però és clar, sempre al revés del món.

La carona amb setze anys, tot i que sembli la mateixa, ha canviat i els anys no perdonen i les arrugues i els gestos d'expressió fan la seva aparició.

Una diferència, que és més que suposada, és que l'any passat les vacances me les vaig pagar jo, i llavors m'ho van pagar els "papas", tot i que durant dos anys vam estar fent "bote" i algunes activitats per recollir diners pel viatge, però misèria, comparat amb el que costava el viatge. Malgrat no tenir gaire diners per gastar, vaig portar regals per tothom de casa igual que faig ara, ho he fet sempre i això de comprar, ja sabeu que és la meva pega.

LA TIETA CIBERNÈTICA

2009-11-03T20:39:00.000+01:00

Amb el títol, que ningú pensi que sóc jo. Els meus nebots ho podrien dir, però no és el cas. D'aquella manera, però encara sóc capaç de moure'm per la xarxa i provar coses sense que em suposi un gran drama.

Suposo, que és un homenatge a la meva tieta. Tinc una tieta cibernètica. No tindria cap mena de gràcia, com dic abans que el meu nebot ho digués de mi.

La gràcia en la meva tieta, com ja us podeu haver imaginat tots, és que aquestes coses de les noves tecnologies li han agafat una mica gran. És la germana gran de la meva mare i fa tot el que ni ma mare, ni l'altra tieta que encara és més jove, no han fet mai, ni tan sols han tingut pensada de fer-ho. Durant molts anys va estar vivint a Suïssa i per això, no només parla el francès, sinó que també el llegeix i l'escriu i a més entén l'italià i alguna cosa és capaç de dir. Quan va tornar aquí, ja jubilada, va decidir que volia aprendre a nadar i va anar a fer els seus cursets per aprendre. Va anar a classes de català, per aprendre a escriure'l i saber més coses del nostre país. Es va treure el carnet de conduir, quan la meva mare i l'altra tieta, s'excusaven en que elles no se l'havien tret perque no el necessitaven i no havien volgut, quina barra! la meva mare, que de tota la vida, ja amb el meu pare primer i després amb nosaltres sempre va frenant, jo li dic que un dia trencarà el fons del cotxe de tant apretar, i compte amb aquell, vigila l'autobús! A part de llegir sempre i escoltar música i estar enterada del que passa i anar a concerts en el seu poble.

Doncs ara, ha entrat en el camp de les noves tecnologies. Ha anat a curset d'informàtica i ja té connexió ADSL, correu electrònic, està en el faceboock, xateja (que en francès es diu clavardage) i parla per l'skype, i com que un dia, quan va venir a casa, va veure que estava parlant per la webcam, li va fer molta gràcia i ja hem comprat la càmera per que pugui parlar i veure's per l'skype amb els meus cosins i els seus nets, escampats pel món.

Em va costar molt trobar la càmera web per l'ordinador, perque és un mac i una versió una mica antiga, però ho vaig aconseguir. Va venir un dia a casa i vam instal·lar la càmera i ho vam aconseguir, que és un mac, jo que sóc de PC i que parla francès. Però ho vam aconseguir i tret d'algun dia que em truca per demanar que no li va l'skype o com descarregar una foto que li han enviat per correu electrònic, ara a casa per parlar amb la meva mare ho fa per webcam, he d'estar jo, que ma mare seria capaç de desconfigurar l'ordinador i esborrar el disc dur i no es recordaria de res.

Així, que quan algú diu que aquestes coses són per la gent jove, no us el cregeu pas. Ara, quan hi ha alguna cosa, que s'em resisteix o és una cosa nova hi poso la banya i penso en la meva tieta cibernètica!

TEATRE

2009-10-31T12:32:00.000+01:00

Ahir a la nit vaig anar al teatre, a veure, El Messies. feia molt temps que no anava al teatre, resulta una mica car i no és pas que no m'agradi. A mi m'agrada que m'expliquin històries i per tant, tan cine com teatre m'agrada, però trobar una obra de teatre per anar costa una mica, que no et decebi i no et maxaqui, que ja tenim prou coses, com per que anar al teatre o al cine, et deixi més mal rollo.

Doncs, això, vaig anar a veure El Messies, que surten en Toni Albà i en Fermí Fernàndez, primer dir que no són dos actors que em cridin gaire, el seu humor, el trobo de vegades una mica com de reperesentació de nadal dels nens de 6è a col·legi, o potser perque l'Albà em recorda a un veí de petita, que feia les mateixes tonteries i és clar, el que et pot fer riure als 11 anys, quan n'han passat 33 ja no et fa cap gràcia.

Però em va sorprendre molt gratament, va pagar la pena anar-hi, com que m'esperava menys em vaig divertir i vaig riure més del que pensava. Ja ho diuen, que "para gustos, clores", l'amic amb qui hi vaig anar, esperava més i no va sortir tan satisfet com jo.

És un humor blanc, que ningú no es pensi que es pot trobar gaire subtileses ni cap crítica, però va estar bé. Per cert, si a algú li havia despertat la curiositat, ahir era l'últim dia que la feien a Barcelona, així, que caldrà esperar que la portin a d'altres llocs, si és que ho fan, que no ho sé.

JO TAMBÉ EL VAIG VEURE!

2009-10-23T15:38:00.000+02:00

Llevat d'algú que no veiés TV3 ahir al vespre, segur que tothom va sentir al Tomàs Molina molt emocionat explicant el gran Arc de Sant Martí que s'havia vist ahir a la tarda a Barcelona i tota l'àrea metropolitana.

Jo també el vaig veure i aquí ho demostro. Altres vegades, potser ni ho he vist, però tenia les cortines corregudes per allò de que era molt negre amb la que havia caigut i encara plovia quan va sortir tímidament una mica el solet, amb una llum molt estranya i el vaig veure. Un arc perfecte, vaig haver de posar la lent de gran angular i encara i així surt justet. L'altre més ténue no surt a la foto, no hi cabia.

Ja dic que la llum era molt estranya.
I després de tot l'aiguat, va quedar una nit molt clara encara que força ventada i vaig voler fer alguna foto amb els arbres i palmeres movent-se. No és pas un gran paisatge! però és el que es veu desde casa.

I ALGUNA COSA MÉS?

2009-10-21T21:23:00.000+02:00

Per culpa de la feina, em toca esmorzar i dinar molts dies fora de casa i això vol dir que també visito molts lavabos, perque ho diré així, una mica bèstia, però de qualsevol altra forma seria disfressar-ho, sóc una pixona. Sóc una experta en lavabos i ja sé on es pot anar i on no.

Quan hom va a dinar, a part d'anar a fer un pipí, cal rentar-se les mans abans de dinar, sempre m'ho han dit des de petita i per això cal entrar al lavabo.

Llavors, es fa l'examen, si és net, si té paper, si és molt petit i cal fer contorsionisme per entrar i sortir, si la rajola és de colors estridents i fa posar nerviós i per tant segur que aquella gent pateix de restrenyiment, totes aquestes coses que hom es fixa quan entra a fer el que s'ha de fer.

Però especial menció, es mereix el d'un bar-restaurant de "comidas caseras", que es menja bé i no gaire car, de Terrassa. El lavabo, si més no, el de dones, és prou gran -per poder fer la foto-, està net, té llum, té paper sempre i té també literatura a la porta. Estressa una mica, tantes instruccions i només en falta una, no et descuidis la bossa després d'haver passat l'escombreta i el fregall!

LES MEVES NANCYS

2009-10-18T20:11:00.000+02:00

La setmana passada ja volia fer aquesta entrada, però al final no ho vaig fer. Estava molt emprenyada, igual que aquesta. I si hagués de fer una entrada per com estic, no seria gaire agradable, per això he decidit de fer una que sigui banal.

De vegades, entro en una pàgina web que és d'antiguitats i miro, comprar, no compro mai, però sempre miro. Els microscopis antics, les càmeres de fer fotos i també les joguines. Fa uns dies, hi vaig entrar, feia molt temps que no entrava i per això, no sabia com estava el mercat. Pel que fa a les joguines, com està el mercat m'importa ben poc, però em fa gràcia saber-ho. Es paguen quantitats indecents, que els nostres pares, no van pagar per allò ni bojos, m'explico. Per una Nancy, de les de "brazo duro y tobillo gordo" poden arribar a demanar 300 euros, pels vestits de la nina, doncs depen, però dels trenta euros no baixen. Per uns pantalons d'aquells que eren com de vellut, en demanen quaranta euros i pel vestit rosa amb fils daurats setenta. Pels madelmans dels primers, si tenen tots els complements, demanen tres-cents euros.

Com que a casa, sempre s'ha guardat tot, doncs les tinc, però a més, estan en bon estat. La meva primera Nancy deu tenir entre 40-41 anys, és una edat per una nina, si a més penseu que hi vaig jugar i molt, la tinc en perfecte estat. No només tinc guardades les nines, sinò també tot els seus vestits, en el seu bagul i tots els seus complements.

La Nancy, era una nina, amb la que es podia jugar. Volia ser una noia moderna, per que totes les nenes ens hi volguéssim semblar. Moderna, perque feia totes les activitats que es podien fer, però sempre molt femenina, sense arribar a ser ni sexy ni voluptuosa, com la barbie. Amb la Nancy, es podia jugar al tenis, anar a esquiar, a la platja, passejar per paisatges romàntics amb vestits vaporosos, anar a collir flors de forma molt pastoral, fer la comunió, casar-se i moltes altres coses. Totes, amb tots els complements i no faltava res. Els seus vestits estaven fets amb una perfecció perfecte, vull dir, que la seva confecció era bona, anaven folrats i ben acabats.

Després de veure que van tan buscades, vaig preguntar a gent, si encara les tenien i si les tenien, el seu estat. en general, tothom les ha llançat i qui les té, només conserva la nina, feta pols, li havien tallat els cabells i totes aquestes coses.

Jo havia jugat molt amb les meves Nancys, però les conservo en un estat perfecte. A la meva cosina, cada any li compraven una o més i no en té cap. A mi, per reis i l'aniversari i el sant, em compraven vestits de la Nancy. No tinc cap interès en vendre-les, evidentment, que no hi jugo i les tinc guardades en un altell, però m'agrada retrobar-les de tant en tant, quan busco alguna altra cosa o faig neteja.

EL QUE SÓN LES COSES

2009-10-18T15:24:00.000+02:00

Quan el dia de la Mercè, vaig baixar a la Catedral i a la Plaça Sant Jaume, vaig entrar a la Catedral. De fet és l'únic dia que entro i no sempre. Aquest any la façana ja no tenia la lona encara que si li queden algunes bastides i la súpergrúa. Totes les capelles i el pati, bé el claustre, on fan ballar l'ou, estaven tots tancats, així que la catedral estava a petar de gent i encara més perque faltava un quart per que comencés la missa d'una. Em vaig indignar, jo que l'any passat a Florència vaig dir que a Barcelona això no passava i si, si que passa. A mi em van mirar, però no em van dir res, perque duia una samarreta sense mànigues, però a gent que entrava en samarreta de tirants li demanaven que es tapés. Ja em vaig emprenyar l'any passat a Florència, quan després d'haver pagat 5 euros per entrar a la Santa Croce, el que demanava l'entrada, em diu que no puc entrar si no em poso alguna cosa i que si no en tinc vagi a la plaça i em compri un mocador. Quan vaig de vacances, si es tracta de visitar ciutat, no vaig pas diferent de com vaig per Barcelona, i si som al mes d'agost i a Florència, doncs la calor que fa, no és pas broma. El més normal és anar amb una samarreta o brusa de tirants. Ai! quin poc respecte que tinc! No ho comparteixo, que sigui una manca de respecte, anar amb tirants o pantalons curts, la manca de respecte està en no respectar el lloc, jo que faig les fotos sense flash!, encara que no ho posi. A Pisa, vaig trobar que ho feien bé, si portaves tirants, et donaven una capelina de tela de paper. Fantàstic!

No entenc que ha passat a Barcelona, jo he anat a casaments i obviament amb vestit de tirants i moltes altres també, i els capellans, mai no han fet fora a ningú. Però, ara si vols anar a la Catedral, t'has de posar alguna cosa que et tapi les espatlles, no sigui que facis trempar al mossèn! Eh! em sembla que tinc dret a la pataleta, doncs encara que no vagi a missa, ni cregui, com que ells no volen, no m'he desapuntat de catòlic, vaja que no sóc apòstata, i per tant ells reben uns diners per mi.

Però, la cosa no s'acaba aquí, volia anar a donar la volta per l'altar i quan vaig intentar-ho, un segurata, em va dir que no podia. En aquest moment, la cosa va anar una mica així, perque llavors em vaig posar molt nerviosa, el senyor aquell, em va parlar en castellà, fins aquí no hagués passat res, si no fos perque quan jo li vaig demanar el perquè, s'em va quedar mirant amb cara de no entendre ni un borrall del que li deia. Li ho vaig tornar a repetir crispada i per tant més alt, com si m'anés entendre per que li cridés. Em va posar del nervis, com a persona, que estic apuntada a catòlic, encara que no hi cregui, crec que tinc tot el dret a ser resposta en la meva llengua. De ben segur, que hi ha molta gent, que està sense feina i que podria fer-ho en català.

Apa! ja m'he quedat a gust!

COSES VÀRIES

2009-10-05T17:49:00.000+02:00

De vegades m'apunto coses que veig o llegeixo i que em fan gràcia.

1.- "Niños nacidos en invierno viven más", la vaig trobar al Yahoo. Vaig entrar a llegir la noticia, perque fa gràcia i volia saber que era el determinant d'aquesta longevitat en els nascuts a l'hivern, però amb moltes dades de l'Universitat en que s'havien fet els estudis, però res de res del motiu. Una de les meves àvies havia nascut en ple agost i va viure 91 anys, si arriba a nèixer al gener, ens enterra a tots!

2.- "Como los moquitos reconocen a sus víctimas", en la línia de l'anterior. A mi els mosquits s'em mengen viva, així, que la meva curiositat està més que justificada, si em diguessin que ballant cap per avall amb un elefant rosa no piquen ho provaria. Doncs res, desmitificar que la sang dolça no atrau els mosquits i dir que investigacions d'una universitat amb un nom inpronunciable han demostrat que hi ha substancies a la sang que fan que a unes persones els piquin més que a d'altres, quina noticia!

3.- "La fiscalia preocupada por un aumento de hijos que pegan a sus padres". Aquesta és més seriosa i la broma és fàcil, s'ho mereixeran. Si, ho dic així, molt bèstia, si, però si els fills peguen als pares, em sembla a mi que és perque no els han sabut educar, no dic que sigui una tasca fàcil. Quan es decideix portar una criatura a aquest món, cal pensar-s'ho molt. Els nens i adolescents són el reflex del que veuen a casa seva i si a casa seva no hi ha respecte i es tracten amb menyspreu, crits i demés el següent pas ja és la violència física. Com deia la mev àvia: "No sé pas on anirem a parar".

4.- El programa On anem? de TV3, "la teva". Per casualitat, ahir a la tarda estava a casa trastejant i el vaig veure-sentir. No té desperdici, em va posar d'una mala llet, que no es pot imaginar ningú o si! Se suposava que anaven de la Garrotxa a Cerdanya, passant per Ripoll. La presentadora del programa, una nena "pija" no sé identificar-li l'origen, perque de Barcelona no m'encaixa, que la Sandracamaca és una aficionada. D'entrada, no diuen en quants dies es proposa el recorregut, però com a mínim serien tres. Del que queda clar en aquest programa és:

a.- A la Garrotxa s'hi va a menjar i si s'escau en últim terme es pot fer una passejadeta de no res per la fageda.

b.- A Ripoll, s'hi va a veure el monestir i a comprar pa a un forn de llenya, que el fan molt bó, que han dir a la tele, que el seu pà és una merda?, que et deuen cobrar un ull de la cara i part de l'altre.

c.- A Cerdanya, ai allà! El cerdà de pro que hi surt és en Lluís Llongueras, i a que s'hi va a Cerdanya? a menjar també, és clar, a fer la "siesta" i activitats: jugar a golf. Passejar per poblets molt típics com Bolvir i apa cap a casa, perque a Cerdanya s'hi viu molt bé, si tens la butxaca d'en Llongueras, que si vols buscar un dia de cada dia un menú per dinar a preu normal, ni de broma, dels quinze euros no baixa.

d.- Continuem perpetuant els tòpics, els de Barcelona som idiotes i a ciutat no es menja, que jo sàpigue, fàbriques d'embotits a les ciutats poques, per no dir cap, per tant, el que mengem ve d'un altre lloc, la farina que utilitza el forner pot ser la mateixa que la que fa servir el senyor de Ripoll perque no hi ha camps de blat, ni molins, però ja s'ho faran.

e.- A pagès, als pobles, al camp, com li vulguin dir, no tenen estrès, viuen de forma plàcida i estan tots molt avesats al seu entorn. Tot és molt bucòlic, tenen unes cases molt maques i s'ho passen xaxipiruli amb les seves vaquetes i els seus camps anant a passar l'estona a deixar-s'hi l'esquena.

Després d'això que a ningú se li faci estrany si veu gent de ciutat fent fotos a les vaques, ni als de poble que has quedint mirant embadalits les escales mecàniques del Tall anglès, no farem res més que perpetuar els tòpics, ajudats de TV3.

Ja ho he dit, que em va posar de mala lluna aquest programa. Una mica més de respecte pel públic, que no som idiotes, ni a Barcelona, ni a Santapau, ni a Ripoll, ni a Bolvir de Cerdanya.

MERCÈ'09

2009-10-02T17:30:00.001+02:00

Les fotos havien d'estar en l'ordre invers, però tant és.

La setmana passada va ser La Mercè, i és la Festa Major de Barcelona, el meu poble. Per molts, és un poble que els atabala, però és el MEU poble i ja hi estic avesada. Com hi ha una dita en castellà: "De los mios mal decir, pero no mal oir". Durant tota la setmana es fan moltes coses, activitats vàries i sobretot molts concerts. Ara, coses de l'edat, de l'edat i que si amb 20 anys els amics no hi volien anar, amb el doble ja no fas moure a ningú de casa per baixar a plaça Catalunya, ja no hi vaig als concerts, havien hagut alguns de memorables, no pel concert en si, sinó per com m'ho havia passat, i així de sobte em ve a la memòria un de Toreros Muertos i un del Último de la Fila i la Salseta del Poble Sec.

Després hi va haver uns anys en que alguns ja treballaven, altres estudiavem o feiem que estudiavem, i no tothom podia sortir la víspera de la Mercè, el 23, que és el meu aniversari, i llavors es limitava a anar amb la meva cosina a un concert suau o no o a anar al cine, que durant alguns anys va donar la casualitat que aquell dia estrenaven sempre una peli del Harrison Ford i evidentment no ens perdiem l'estrena.

Últimament, la festa major per mi es limita a baixar a la Plaça Sant Jaume.

Aquest any no ha estat menys, i així puc provar accessoris que faig que ma mare em regali per la càmera de fer fotos, l'any passat li va tocar al teleobjectiu i aquest en uns filtres, un és un macro i l'altre és un gran angular. Ja sé que són millor els objectius, però això és més reduit i no pesa tant.

Aquest any, al matí vaig portar de passeig a la meva mare i les meves tietes a veure els castellers i fer un volt per la catedral i tot el gòtic, podeu veure la foto de la catedral amb el gran angular, que d'una altra forma no hi cap ni en broma. Els Castellers de Barcelona ja a punt de descarregar un no sé que de quatre, que el van descarregar.

I a la tarda, va tocar anar a veure els gegants amb els petitons de la casa. La carona de l'Albert, ho diu tot, entussiasmat amb els gegants i el gelat que s'havia cruspit abans, envejat per l'Oriol, que no pot encara i amb sa mare desesperada, perque s'embrutava la samarreta. Però costa tant fer-li una foto a un nen a espatlles de son pare amb el teleobjectiu, quan comença a haver poca llum i amb tanta gent passant i tocant-te!

Ja està el meu resum de la Mercè'09, em queda un intent d'incident a la catedral, que tindrà una entrada pròpia.

LLIBRES

2009-09-29T21:33:00.000+02:00

Fa dies o mesos, que no feia una entrada de llibres. Que ningú no pateixi, que he continuat llegint i comprant llibres. Així que faré una recopilació de tot el que he llegit i si m'ha agradat o no. De ben segur que em deixo algun des de l'últim que havia entrat, però que hi farem, no recordo quin va ser l'últim.

EL NOI DEL PIJAMA DE RATLLES

No està mal, però per tant rebombori com s'havia montat al seu voltant, crec que no hi ha per tant. Del mateix temps de publicació va ser La Lladre de Llibres i hem quedo amb aquest. Aquesta manera d'escriure com si fos un nen el que ho fa no m'acaba de fer el pes. No sóc d'endevinar mai els finals o de preveure'ls, prefereixo que em sorprenguin. I en aquest cas i el vaig ensumar força aviat. Per passar l'estona. Ja sé que no és l'opinió general, però sóc així de rara.

LA SOLITUD DELS NOMBRES PRIMERS

Aquest m'ha agradat i podriem dir "i molt". És la història d'un noi i una noia des de petits i com igual que els nombres primers autèntics estan destinats a estar sols. Els persontages podria dir que no són persones normals, sinó el llibre no tindria cap gràcia.

TRETZE TRISTOS TRÀNGOLS

Són trezte històries, que cal llegir-les totes per entendre el conjunt. M'ha agradat, els llibres de contes m'agraden. És diferent dels altres títols del mateix autor.

L'HOME QUE NO ESTIMAVA LES DONES

Està bé, una història d'intriga. Per passar l'estona. A aquestes alçades, que ja tothom l'ha llegit no cal que expliqui gaire res. La trama i el fil conductor fa que t'enganxis. Que no sigui una gran obra literaria, no vol dir que no m'ho passi bé llegint-lo.

EL FRED MODIFICA LA TRAJECTÒRIA DELS PEIXOS

Com un fenòmen meteorològic, és capaç de fer que un grup de persones aparentment sense res en comú i que mai no s'havien dit més de dues paraules, acabin relacionant-se. M'ha agradat, val la pena. El matemàtic rus, la striper, la parella de gays, la familia en crisi, el pare separat i amargat amb un fill, en són els protagonistes.

EL BLOG DEL INQUISIDOR

Aquest i "El fred modifica..." i " La solitud..." els vaig comprar perque el títol em va fer gràcia o cridar l'atenció.

En aquest està clar el que em va cridar l'atenció, també la ressenya que havia a la contraportada. La relació que s'estableix entre dues persones desconegudes a través d'un blog. Que ningú no pensi marranades. Més aviat és una paranoia. Al principi, és potser una mica pal i no trobava la gràcia i em sabia greu els cèntims que m'havia costat, però després ja vaig començar a veure l'entrallat. Segons l'autor, són converses reals que va trobar a la xarxa.

No és cap obra literària fantàstica i meravellosa, però em va fer gràcia, dues persones desconegudes en llocs desconeguts al davant de les seves pantalles, parlant i explicant-se coses que potser no expliquen a ningú més. Aquest, calia comentar-lo aquí, on sinó?

HE TINGUT UN MALSON

2009-09-21T20:44:00.000+02:00

Potser algú, o tothom, pensarà que amb tantes coses que passen al món i amb tants problemes reals que existeixen i que tinc, el malsón que vaig tenir l'altre dia és una frivolitat. Però ja és conegut per tots que el blog i la que escriu són frívols, banals, superficials i trivials. Dit això, explico el meu malsón.

L'altre dia, vaig sommiar, que estava a casa i anava a l'habitació, que en el seu dia, amb moltes ganes i il·lusió vaig fer fer a mida un armari i prestatges per posar els llibres i que volia fos la biblioteca, però coses que passen, els llibres són als prestatges, però la resta de l'habitació no queda desembrassada com per anar a llegir-hi que era el meu objectiu. Tot aquest rollo, serveix per dir que allà hi ha guardats la bicicleta, els esquís, les botes, les motxilles i atres estris per fer activitats vàries. Doncs això, entrava a l'habitació i em trobava un dels parells d'esquís, els que estan guardats en funda, fora de la funda i trencats, no era una trencadissa normal, estaven fets miques, destrossats.

La impressió era tan forta, que si algú pot pensasr que la meva reacció era cridar i posar-me com una moto, va errat. Els ulls em quedaven esbatanats i no em sortia la veu, només un fil de veu per poder preguntar: Que ha passat?. Pregunta, a la que, la meva mare em contestava, com sempre: Ah, no sé. Jo no he tocat res.

Em posava nerviosa i no em podia creure aquella destrossa, i em repetia a mi mateixa que no podia ser, que allò era fet a propòsit, que uns esquís ni que caiguin es poden trencar d'aquella forma. La meva mare, per tranquil·litzar-me em deia que no passava res, que tant feia, perque en tinc dos parells més i uns de nous i que aquests ja no els faria servir, a la qual cosa responia que és clar que els faria servir, que cada parell té el seu moment per ser usat i que a més en aquell parell, els hi tenia molt carinyo. En aquest punt em vaig despertar i després quan em vaig llevar al matí els esquís eren a la seva funda tal i com estava, la veritat, no he obert la funda per mirar com estan.

Com que mai no recordo els somnis, quan això s'esdevé em fa gràcia explicar-ho. Ho vaig fer a dues persones i a la meva mare, que em va dir: Clar, ja he de tenir jo la culpa! Les interpretacions que em van fer els altres no les explico per no donar idees a ningú. No crec que els somnis tinguin cap significat especial i si en Freud aixequés el cap, potser li agafaria alguna cosa, perque vaig llegir no fa gaire, que ara deien que no els somnis no tenen cap interpretació i no volen dir res. Si algú li veu alguna cosa i significat interessant que ho digui, ja explicaré després les interpretacions dels dos amics.

Mireia: No t'enfadis, us ho anava a explicar dinant, però m'ha fugit en canviar de tema.

MOSSOS

2009-09-18T16:44:00.000+02:00

CAPÍTOL 1.

Ja era de nit, nit, i els nens dormien plàcidament. Ja s'havia posat el pijama, molts segurament, en aquelles hores ja dormien també, era la una tocada. I el més petit, es va despertar tot bramant amb uns plors que semblava que l'estessin matant. Com que no parlava encara, no sabia que li podia passar i així anar provant coses ràpidament, per que no es despertés l'altre nen, que continuava dormint sense sentir res. Ho va provar tot, aigua, per si tenia set, la pomadeta de les genives per si eren les incipients dents, que empenyien les genives, finalment un biberó de lleteta per si tenia gana i com sempre passa, l'última opció és l'encertada. Mentre es debatia en aquesta incertesa i nerviosa, va sonar el timbre escardalenc de la porta. Ràpidament, va anar, tenia un nen despert i per res del món volia que l'altre es despertés. Va mirar per l'espiell a l'hora que preguntava, qui és?. Cosa absurda on les hagi, perque ho estava veient, eren els mossos, que s'havien equivocat de porta, anaven a casa dels veïns, que l'exmarit estomacava a la dona. Es va quedar amb les ganes de preguntar que passava, però no li van donar l'opció, com tampoc li va donar la veina dos dies després.

CAPÍTOL 2.

Eren els volts de les set de la tarda d'un dissabte, quan van trucar a la porta. Va anar a obrir, però al moment va mirar per l'espiell, mentre preguntava qui era. No esperava ningú i aquella manera de trucar no li agradava. Era un home, de segur més jove del que semblava. Va obrir la porta i com que en el temps establert pel protocol normal l'home no li va dir res, li va preguntar qui era i que volia. No va obtenir resposta, l'home s'estava allà palplantat entre l'ascensor i la porta de casa seva, mirant-se-la amb cara d'atontat i ulls ensorrats en una cara apretada. Li va dir que s'equivocava i va tancar la porta. No havent-se quedat tranquil·la, quan havia passat potser una mitja hora, va tornar a mirar per l'espiell. Aquell home estava assegut als esglaons de l'escala, esperant, que?. Com que aquest fet la va neguitejar, va trucar als mossos, no volia tenir aquell desconegut assegut al davant de la seva porta, no li agradava, li donava mal rollo. I com que quan hom espera alguna cosa, el temps s'escola molt i molt a poc a poc, els mossos no arribaven i ella anava sortint a mirar i l'home continuava allà, ara es recolzava als genolls, ara es tirava enrera. En una d'aquelles anades a la porta, va veure com l'individu s'havia alçat i estava al davant de la porta d'un altre veí, no veia ben clar que feia, però semblava que volia obrir la porta, trucava al timbre i picava a la porta. Ella sabia que aquell home no era d'aquell pis i per això va tornar a trucar als mossos.

Mentre explicava al seu interlocutor,a l'altra banda del telèfon, el veí va sortir molt emprenyat i li va etzibar a l'home: "T'he dit que marxis! Que aquí, tu no vius! Ja n'hi ha prou!". Estava molt trasvalsada (no he trobat aquesta paraula al diccionari), no sabia que podia passar, però l'individu, després d'això va baixar per l'escala.

Per telèfon, va trucar al veí, per dir-li que ella havia trucat als mossos i que esperava que arribessin i que no li havia picat a la porta per si de cas s'emportava una plantufada.

Finalment els mossos van arribar, com sempre tard per no molestar-se gaire, estaven en un altre incident. Els mossos van preguntar, com era l'home, i que havia fet, si anava drogat o mamat, fer fer, el que es diu fer, no gaire, tret de forçar la porta del veí, però a ningú no li agrada tenir un home a la porta de casa. Ella i el veí tenien una sospita d'on era l'home aquell. Dos pisos més avall del seu hi havia una gent que semblava que tenien llogats dos pisos en el mateix replà, en una hi vivia la familia original i a l'altre, segons la teoria d'ella, hi vivien només homes i que estaven rellogats en habitacions per la familia original, que tampoc era la propetària de cap dels pisos. Tots aquests eren brasilers, que no ho podien dir per que no es digui que són xenòfobs i racistes, com si ella quan va veure que aquell home es quedava a la porta s'hagués posat a pensar quin origen tenia, que més dona, no és un comportament de persona normal, independenment del seu origen.

Els mossos van anar escales avall, per si veien algú i van arribar en aquests pisos i poca estona després van tornar a pujar, per explicar: "Sembla que ser, que són d'una ètnia sudamericana (quina novetat!) i que són una familia molt nombrosa, i que d'on venen, les portes sempre són obertes i que és dissabte i potser algú havia begut més del compte i amb el"jolgorio" s'havia equivocat de pis". Les forces de l'autoritat van marxar tan panxos, dient que ja els havien dit que si algú mama més del compte que el vigilin.

Des d'aquell dia ella no ha entrat mai més tranquil·la a casa seva, pensant on es pot trobar a qualsevol, que es vulgui esmunyir dins el seu pis.

EL TEMPS

2009-09-07T20:39:00.000+02:00

Com que de vegades sóc tossuda, al final ho aconseguixo, sobretot quan es tracta de coses que puc fer sola, o que només depenen de mi. Feia temps que ho portava de cap, però quan hi pensava en segons quins llocs ja no podia perque ja havia passat el moment. Però ahir, vaig anar a la Tossa d'Alp i baixant vaig poder tancar més o menys el cercle. Em falta una estació, però en un lloc com Cerdanya, aquesta que falta pot ser tan curta que no em doni temps o que les condicions no siguin favorables per poder reproduir-ho.

Com sempre, en aquest punt, els isards et fan companyia, sovint costa de veure'ls en mimetisme quasi perfecte amb el seu entorn. Ahir el primer indici va ser sentir una pedra caure.

1.- Estiu. 6/9/09

2.- Primavera. 18/4/09

3.- Hivern. 10/1/09

Ja sé que potser, la foto d'ahir, ja no és gaire representativa de l'estiu, però feia una temperatura tan d'estiu i com que vaig poder veure encara gencianes, ja sé que una flor no fa estiu!

La foto d'ahir, està feta amb la reflex i les altres dues amb la compacta.

Són les MEVES fotos!!!

2009-09-05T14:02:00.000+02:00

De sempre he fet fotos, moooooltes fotos. En tornar sempre de vacances, necessitava un pressupost per portar les fotos a la botiga a revelar. Ara em toca passar moltes hores davant l'ordinador per valorar quines passo a paper, perque encara que no hagin quedat bé les guardo, tot ho guardo.

No considero que sigui cap geni de la fotografia, ni tampoc sóc creativa, no ho he estat mai en res. L'art no és el meu fort.

Quan faig fotos, simplement vull que allò que tinc al davant quedi com és, de vegades hi ha sorpreses i surten coses que no eren, però no és el meu objectiu. No les modifico amb programes de retoc ni res de tot això. Si faig una foto a una flor, vull que la flor quedi amb tots els seus detalls, que em pugui donar la meva càmera.

Aprofito els recursos que em dona la càmera i els filtres que puguin ajudar a fer que la foto final sigui el més fidel a la realitat.

Els filtres que maten els brillos m'encanten i a sobre augmenten els contrastos.

Jo no miro per la pantalleta de la càmera dels altres per veure com els ha quedat la foto, miro si la meva m'agrada com m'ha quedat i si no és així no paro fins aconseguir el que vull. No les comparo amb les dels altres.

No m'agrada que s'em posin al costat per fer la mateixa foto que jo.

Són les meves fotos, de vegades alguna queda una mica bé, en general queden psa. Com que sóc rara, el que a mi m'agrada com ha quedat no és el gust general, però són les meves fotos i jo els hi dono la meva visió.

Quan penjo les fotos, és per ensenyar als altres allò que he vist i a mi m'ha agradat.

DE TORNADA DE TOT

2009-08-28T16:42:00.005+02:00

Doncs, ja està, les vacances ja s'han acabat i des de dijous ja torno a treballar i ara ja esperar que arribin les de l'any que ve. Després de 751 fotos en tots el dies de vacances, ja podeu imaginar quin és el meu estat, fent tries i més tries de fotos, per posar al picasa, per enviar per correu electrònic, i ara encara em falta per mi la més complicada, la que quedarà en paper, en un àlbum com els de tota la vida.

Què, que he fet? A part de les 751 fotos, és clar, perque a mi si em deixen les puc fer desde la finestra de casa i no sortir ni de casa, però, no, he sortit de casa. Tot i que tampoc han estat unes vacances de grans desplaçaments, ni avions. La primera setmana, va ser una mica de bogeria, perque tal i com vaig plegar de la feina, l'endemà, vaig marxar a passar el cap de setmana a l'Ariege i l'Alta Garona, passant abans i després per Andorra, que la veritat, no sé pas, perquè tants viatges a Barcelona, quan tot ho havia de fer pels Pirineus, però també havia d'anar a la platja i a fer una paella a Calella de Palafrugell amb la Yvone, ai, que és Yvonne, que després s'enfada i la Mireia i en Martí que també va venir. Doncs, que en cosa de tres dies havia fet ja tres maletes diferents, bàsicament amb la mateixa roba o tota molt semblant, que els Pirineus, sigui la vall que sigui són els Pirineus i amb un temps molt semblant.

Després d'un inici un tant desquiciat, vaig anar a la Vall Fosca, com sempre, per poder fer les fotos de sempre.

Vet aquí el cementiri de la Torre de Capdella, és potser una de les novetats, així com les fotos de nit, amb presència d'esperits i aures.

El banyet al gorg del rus i per tant les fotos de rigor a l'esmentat gorg, que sempre són les mateixes, més que res, per veure l'evolució, si les muntanyes creixen o no, i si les pedres i rocs es mouen de lloc i d'una vegada per totes adopten la capacitat de desplaçar-se.

La pujada a l'Estany Gento també és obligada, per veure també que totes les pedres siguin al seu lloc.

Això si, aquest any, tot era verd o molt verd, amb moooooooooltes floretes encara per tot arreu, que també vaig fer fotos, encara que no les posi i mooooolta aigua per tots els rierols, torrents i torrenteres.

Com sempre, vaig al mateix hostal, on any rera any sempre hi ha bàsicament la mateixa clientela, les quatre iaies que les porten els fills i després les tornen a recollir quan ja han passat quinze dies, la "Isabel Coixet" i el Maquinavaja, els nens, que van creixent i ara ja surten de nit i demanen el cotxe als papas o a les mamas.

Com està la Vall després de la fallida i el bluf de Martinsa-Fadesa? Les pilones de formigó allà són, i la vegetació aquest any ja comença a tapar moltes runes, hi havia més gent que no pas l'any passat.

Però els dies a la Vall Fosca s'acaben i toca baixar a Barcelona, per l'endemà tornar a pujar aquest cop amb la Yolanda cap a la Vall d'Aran, ja ho he dit que anava de valls pirinenques.

De pujada cap aquesta vall tan reial, vam parar per fer el Congost de Montrebei, feia més de deu anys que no hi anava, però la sequera dels anys anteriors encara no l'ha deixat recuperar-se i en el pont penjant no hi havia ni una gota d'aigua, i pensar que m'hi havia banyat! Des que la Fundació Territori i Paisatge de la Caixa de Catalunya el va agafar o comprar o el que sigui que va fer, més o menys com amb la Pedrera de Barcelona, està més canviat, han posat com una mena de baranes a les parets i també bancs per que la gent pugui seure, el primer cop que hi vaig anar em vaig menjar un prèssec asseguda al terra al mig del congost, que llavors ningú no coneixia i per això no hi havia quasi ningú, ara estava a petar. Malgrat aquests canvis que puguin no ser gaire del meu agrat, el Congost de Montrebei, no deixa de ser espectacular i encara més espectacular, quanta menys aigua porti, doncs fa que la caiguda de les parets sigui més gran. És Montsec i el Montsec crea addicció amb el seu cel blau retallat amb aquella mole calcària. I deixo de parlar del Montsec que no acabaria mai.

Després de tanta calor i sol al Montsec, com tocava, ja a l'Alta Ribargorça, passat Vilaller, va començar a ploure i no poc, i així vam arribar a Vielha, la capital de la Vall. L'hotel al rovell de l'ou, tot i que no sigui un ou gaire gran.

Amb l'hotel allà al mig, gent passant amunt i avall del carrer. El senyor que regentava l'hotel és el Manolo, tot un crac, donava consells i indicacions d'on poder anar i que veure-hi. Amb nosaltres ho va intentar, però va desistir ràpid, en veure que ja portàvem planejat on voliem anar. El seu interès, no era només servil, que ningú no es pensi que a la Vall d'Aran són la mare Teresa de Calcuta! pel que sembla té servei de taxis i fa escursions.
El primer dia sencer allà va continuar plovent, com quan vam arribar, i per això, el dia es va dedicar a visitar els pobles del Bais Aran. Havia una fira artesanal a Les, sort que no era gaire gran! Com que plovia i en un d'aquells rampells, que m'acostumen a agafar de vegades, quan buido el cotxe, havia portat el paraigües a casa, no en tenia cap llavors i em vaig haver de comprar un, que ara és al cotxe. Vaig aconseguir el meu somni, a l'esglèsia de Vilamòs, vaig pujar al púlpit, hi ha document gràfic i també a l'altar poder llegir la carta als apòstols segons Sant Lucas. Com va ser possible? no hi havia ningú a l'esglèsia i al púlpit no havia cap cadenat com sempre passa.

A partir de l'endemà, va sortir el sol i el paraigua ja no va sortir del cotxe més. Les excursions, han estat per anar a veure ermites i llacs, Montgarri, Colomers, Baciver, fent una petita incursió en territori francès, per anar a Toulouse i Luchon.

Com que hi ha temps per tot, encara vaig poder quedar amb l'Eva, que feia dos anys que no ens veiem, va coincidir que anaven a la Vall els mateixos dies que jo.

Coses a dir de la Vall d'Aran:

1.- L'estanc-forn que fa vint anys existia, encara hi és.

2.- A les botigues, no tenen persiana metàl·lica, només l'aparador de vidre.
3.- Es parla l'aranès.

4.- Hi ha una creperia, que és caríiiiiiiissima i en entrar sembla la casa de la bruixa de Hansel i Gretel.

5.- A Vielha, tots els restaurants són cars, i et donen molt menjar.

6.- Vaig veure danses tradicionals i els turistes fent fotos i filmant en video, ai! pobres els amics quan hagin de patir les fotos i els videos.

7.- És el lloc amb més policia, mossos, policia nacional i guardia civil, tots per totes les carreteres i fent controls.

8.- Tot i ser car, és més barat que a França, per la qual cosa, hi ha un munt de francesos que van a posar benzina i a comprar tabac i alcohol, en alguns estancs no tenen el tabac d'aquí, perque els francesos no el volen. Una mica com quan nosaltres anem a Andorra.

Ja un cop tornada de la Vall d'Aran, em vaig dedicar a anar cada dia a la platja, no perque no hagués tornat morena, que ja estava prou marrona, sinò perque a casa feia moooooolta calor i no era plan.

DE VACANCES

2009-08-07T16:53:00.004+02:00

Ja sé que no és potser el més representatiu de les meves vacances, però per que veieu que també vaig a la platja, Llafranc i al fons calella de Palafrugell des d'el Far de Sant Sebastià.

Donca això, estic de vacances, avui un pas per casa de deu minuts per canviar de bossa, que vagi bé i fins a la tornada.

TOT ENS HO DONA LA MARE TERRA

2009-08-01T00:40:00.002+02:00

Tan ben posadeta i amb el seu tap de suro.

Llàstima! era buida.

EL LADO OSCURO

2009-07-29T13:52:00.003+02:00

Però, certament, quin és el lado oscuro?.

HISTÒRIES

2009-07-12T19:45:00.000+02:00

Per culpa dels seus dits maldestres, mentre recollia la roba estesa, se li van caure dos sostenidors, uns van anar a parar directament al pati d'aquell pis, que abans havia estat la porteria i que ara només portava hores i hores de dicussió als veïns. Els altres, van quedar miraculosament suspesos en els fils de dos pisos més avall de casa seva. Aquests eren una de les seves últimes adquisicions i li feia molta ràbia que cap desconegut els pogués tocar. Va pensar, que ara havia de vestir-se, abans del que tenia previst, per poder baixar a demanar una peça molt íntima seva a uns veïns que no coneixia de res. Es va arreglar ja per sortir després al dinar que tenia, que no li venia gaire de gust, però que no tenia més remei que anar-hi. I va baixar a picar a la porta dels veïns. No sabia perquè, però estava nerviosa quan va picar al timbre, va sentir molt d'enrenou darrera la porta i com una veu d'infant s'hi acostava. Li va obrir la porta una nena petita, que se la va quedar mirant, sense dir res de tot allò que deia abans d'obrir-li la porta. Li va demanar si estava la seva mare o el seu pare, i va sortir la mare amb cara inquisidora. Educadament, li va demanar els seus sostenidors i els hi van tornar, és clar, va donar les gràcies i va tornar cap a casa seva.

Aquella visita tan fugaç li havia causat un gran transtorn, li havia provocat una angoixa i desassossec que no s'el podia treure del damunt. Aquella sensació, de com aquelles parets pintades en vermell fosc i intens del rebedor i del passadís volien engolir a la nena petita i com de forma feixuga la mare s'havia obert pas a través de les parets per poder sortir a veure que volia ella.

SITIATS!!!

2009-07-09T13:41:00.000+02:00

Per dos dies, a tots ens toca el rebre, arriba la gran onada groga a Barcelona, potser serà una mica passada per aigua.

No és pas que estigui en contra d'aquestes coses, però si que em prenguin la llibertat d'anar allà on vulgui i com vulgui. Per treballar necessito el cotxe i avui i demà m'he de quedar a casa treballant, no és que no tingui feina per fer a casa, que la tinc, també la tinc a fora i m'ho combino i aquests dos dies no ho podré fer, avui, perquè, no em vull arriscar a no poder tornar a Barcelona o que em suposi passar-me tota la tarda per poder entrar a Barcelona, perquè és clar, si hi ha segons quines carreteres tallades, això vol dir que la gent farà la volta per poder passar per la que no ho està, avui la C-58, que si ara ja es formen caravanes en condicions normals, perque estan d'obres, si augmentem la quantitat de trànsit, potser divertidíssim, a més tenint en compte que hi ha molts carrers de Barcelona que també estan tallats i si sumem els que estan tallats per obres, això fa disminuir molt les possibilitats de trobar una altrenativa.

Hi ha gent a Barcelona, que avui no pot anar ni a comprar el pa, si tens la "sort" de viure en el recorregut, han vallat els carrers per seguretat i no pots ni sortir de casa, l'ajuntament pot ser que t'hagi enretirat el cotxe d'allà on el tenies i hagis d'anar a recollir-lo al dipósit municipal, no et faran pagar cap multa, encara els haurem de donar les gràcies.

Demà, sant tornem-hi, que no ha estat res, el Tour surt de Barcelona i enfila cap a Andorra, ja m'han tornat a tallar totes les carreteres de sortida i ara si que ja no puc fer res, això si, a les autopistes i autovies ens ho recorden, que estaran tallades de 10 a 14, i jo que faig? doncs fotra'm.

De debó, espero que "la projecció internacional" que se suposa que aquests esdeveniments han de donar a Barcelona i a tots els pobles i ciutats pels que passa es noti, perque tenir tot el país col·lapsat durant dos dies té collons!!!

EL CURS EN MAJÚSCULES

2009-07-06T00:09:00.000+02:00

Els que també llegiu el bloc de la Mireia d' Un altre invent, ja ho sabeu, pels que no ho feu, ho explico. Amb la Mireia i la Yvonne estem fent un curs de fotografia, el fem a les tardes i és un intensiu. El fem a la UPC i per ser la Universitat Politècnica de Catalunya i ser el bressol de tots els enginyers de totes les modalitats i no sé gaire antic el Campus Nord, no té aire condicionat, és incomprensible, a la meva facultat, que fa molts més anys que està construïda, havia aire condicionat. Tot aquest rotllo, és per dir només que passem una calor insuportable, de fet insuportable no ho és, perque estem vives i no toca més remei que aguantar-ho. Fer aquest curs, ens treu molt temps per poder fer altres coses, com per exemple, llegir els altres blocs, escriure posts, llegir el llibre de torn, en el meu cas ara és La solitud dels nombres primers, quedar amb algun amic i també, però que no es troba a faltar, fer les coses de casa, tinc una pila de roba per rentar i planxar!.

Al curs hi ha un professor, com és natural i era de suposar, que no li agraden les floretes i els arbres i en canvi, si que hi surti gent. No li agrada que parlem a classe, quan ell parla, ens estem portant bé, tot i que ens costa força no comentar entre nosaltres, tres parladores compulsives, que feia anys que no anaven a classe a la facultat.

Doncs ens explica com s'han de fer les fotos i com funciona la càmera i totes aquestes coses, com que la Mireia ja ha posat la foto de la paret, jo no la repeteixo, que encara que no sigui exactament igual, és la mateixa paret i no hi ha gaire joc en això. Ja podeu veure com ens distreiem, fem fotos a les parets de la UPC, molt interessant! Per veure la lluminositat de la pell, jo li faig fotos al braç de la Mireia i ella al meu i com que totes dues tenim un color així estranyot, no correspon al de tothom, la Yvonne donava bé, i per provar tots els botons i rodetes que tenen les càmeres fem fotos tan atractives com aquesta d'aquí sota, que la tinc com sis o set vegades en diferents tons, així anem avançant en l'art de la fotografia, perque és un art, però si el sentit artístic és el meu, que és nul, doncs passa el que passa, els meus criteris no són els mateixos que els del profe i la resta del món, sóc així, rara, que hi farem.

Hem fet alguna foto o moltes, pràctiques, perque en un curs de fotografia si no es fan pràctiques, quin xurro! Com que encara no hem acabat el curs, ens queden dos dies, això vol dir que és probable que s'hagi de patir un altre post, amb el treball de recerca i l'entrega de diplomes i tirada de birrets enlaire.

Però resulta, i ara vaig Mireia i Yvonne, que abans de començar el curs, quan la Y va trobar la informació i li van dir que estava molt bé i tot això, vam passar uns dies una mica nervioses. M'explico, un cop decidit en votació que feiem el curs, calia apuntar-se, fins aquí, no dic cap cosa rara i és obvi, ens vam apuntar i ens van contestar per correu electrònic que teniem plaça reservada i que haviem de fer l'ingrés de l'import del curs en dies. Vam fer l'ingrés del curs i jo em vaig quedar tan panxa, la meva relació amb els diners és un tan estranya, de sempre, els diners són per gastar i si no em paguen segons quines coses quan toca tampoc no m'hi encaparro. La Y, esperava que ens responguessin amb un correu que ja havia rebut la transferència, però el silenci era absolut i la Y es posava nerviosa, i pel messenger va començar a transmetre aquest neguit a la Mireia i a mi, jo treia ferro a la situació, la Mireia es va neguitejar abans i a mi em van fer entrar el cuquet una mica també. La Y estava feta un manyoc de nervis i les seves reflexions eren de l'estil de, I si ens han timat i no existeix el curs? i jo us he fet apuntar?. Finalment, la Y va trucar a un telèfon, que se suposava que era el del profe i va parlar amb ell, però... un mòbil no garanteix res, quina paranoia! La Y s'en va anar a la UPC a preguntar i per acabar d'enredar la troca, va i li diuen, que si, que de vegades han fet cursos de fotografia i han vist a gent amb càmeres fent fotos, però que no sabia res d'aquest any. El neguit, va durar fins el moment en que el profe es va presentar on havia dit i ja vam començar el curs, no voliem ni pensar que podia passar i per això no havia fet el post abans, com per si de cas i que no portés mala estrugança.

DAME PAN Y DIME TONTO.

2009-07-04T19:24:00.001+02:00

Sabeu que normalment no parlo de coses importants, però avui no m'en puc estar.

Aquest migdia he anat a La Maquinista, pels que no sou de Barcelona, diré que és un centre comercial, i entre altres botigues hi ha el Media Markt, que és on jo volia anar. He anat a migdia perque he pensat que hi hauria menys gent i que abans d'entrar a la botiga, em menjaria alguna cosa en un restaurant basc que hi ha o millor dit que hi havia, perque sembla que tots els altres garitos funcionen menys aquell, era massa selecta per la clientela o pel tipus de menjar que feien. Esguerrat el plà, el Pastafiore i el Bocata eren a petar i he decidit anar a un bar dels que hi ha a baix, total per menjar un entrepà!

En entrar al local, tots els empleats eren dos punts de llum més foscos que jo, cap problema. El problema arriba, quan després d'estar clavant-li la mirada a una de les cambreres durant una bona estona i no fer-me ni cas, decideixo parlar-li a la companya i li dic: "Perdona, feu entrepans?", més que res per l'hora que era, que ja era tard. A la qual cosa la tia, perque no té un altre nom, em respon: "¿Que?" a més em desgana i cara de fàstic. Jo tota educada, perque com ja sabeu i sempre em diu la meva mare quan renego, tinc estudis i he anat a col·legi de "pago", li he tornat a repetir la pregunta, per si de cas no m'havia sentit, per culpa del soroll. Però llavors la tia m'ha dit: "No la entiendo". M'ha sortit un JODER!!!! així en majúscules i emprenyada i cridant com quan a un turista li expliques alguna cosa que no enten i li crides com si per dir-li més fort entendrà un idioma que desconeix, li he dit en castellà: "¿Haceis bocadillos?" La tia pava m'ha dit que si, però que "eso su compañera".

Se m'enrefot tres pitos si els paguen quatre duros i les seves condicions laborals són una merda, ja sé que molts em titllareu de xenòfoba, racista i classista, però a mi quan anava a entrevistes de feina, es miraven el meu curriculum amb lupa, per no dir amb microscopi i fins que no vaig tenir el nivell C de català, ja sé que això diu que tinc una edat, em preguntaven si no el tenia i això que l'entrevista era en català i el meu cognom no deixa dubte del meu origen.

M'indigna sobremanera, que algú que està en la barra d'un bar no m'entengui quan li parlo en el meu idioma, que per cert estem en el meu país on és llengua oficial i tanta lluita ha costat poder-lo mantenir i recuperar. Ja no demano que em contestin en català, que també estaria en el meu dret, però si que l'entenguin. El servei, ha estat horrorós, em desgana, però no només a mi, per si havien notat la meva emprenyada, la qual cosa dubto, perque a les altres taules també feien igual. La noia, que ha vingut a prendre nota, encara m'entenia. Perque, ja sabeu que jo sóc capaç de canviar d'idioma amb una facilitat espantosa i a una velocitat de vertígen, si qui tinc al davant em parla amb un o altre idioma, però avui m'ha tocat la pera, si senyors, m'ha tocat la pera i no m'ha donat la gana de canviar.

Si us plau, que aprenguin català, si es volen integrar i volen ser tractats igual que els altres. Jo no li falto al respecte a ningú sempre i quan no m'el faltin a mi i avui m'he sentit agredida en els meus drets. Evidentment, no tots són iguals.

QUINA IL·LU!!!!

2009-06-30T20:54:00.001+02:00

Avui torno a fer una entrada de l'excursioneta del cap de setmana, feia dies que no ho feia, però tots tornem un dia o altre als nostres orígens.

Diumenge vaig anar a Núria, ja està feta la sortida a Núria d'aquest any, una cosa enllestida. Com que matinar, el que es diu matinar per sortir d'excursió no ho faig, doncs no es podia fer la pujada per Queralbs i no trobariem el marcòlic groc, la flor emblema de Núria, però si que es podia anar desde Fontalba, si ja sé que la pista és un pal, però, i ja sé que estic repetint molt però, més que anar a Núria, la gràcia és el camí, que és un passeig preciós. En teoria, per fer això només es trigaria com a molt dues hores. Nosaltres després de tres hores i 104 fotos vam arribar, és clar, si fas 104 fotos i t'entretens no pots arribar en menys temps, amb tantes "floretes" i aigua baixant per tot arreu. Com es pot anar més despressa?. Fóra poc menys que un sacrilegi, trigar menys.

Entre tantes fotos, hi ha un munt de floretes i paisatges, que ja posaré en una presentació de diapositives. Havia flors i flors i flors i més flors i encara més flors que haviem vist, també havia vaques i vaques, pujant per la pista amb el cotxe, que sempre dic el mateix, al cotxe li pot passar qualsevol cosa a qualsevol lloc, però si us plau, que mai hagi de dir a la feina que he fet un parte i he de portar el cotxe al planxista perque un remugant li ha fotut una coça. Doncs això, a més de vaques, també cavalls, amb els seus poltres, tot molt bonic i bucòlic. Tots pasturant en llibertat i armonia. Si, ja paro, que sóc de Barcelona i em moro de calor i aquestes coses les portem molt endins.

104 fotos després vam arribar a Núria, vam dinar al prat del llac esquivant pilotes i nens, quin munt de gent, famílies senceres amb cotxets de nens i tot! Els cremalleres baixaven ben plens i de gent que puja caminant tampoc no ni faltava pas!

La tornada havia de ser ràpida i sense entretenir-se, que ja ho haviem fet a l'anada, així que la càmera guardada a la motxilla i sense aturar-se, era la consigna. Així va ser, fins que ens vam trobar aquesta cosa tan bonica, ens va fer trencar el ritme i parar a fer no sé pas quantes fotos, li deuria fer com 20 o 30, perquè li agradava que el miressin i el pipip d'enfocar la càmera i el shric del disparar la foto l'atreia cap a nosaltres, va baixar fins el corriol i va venir fins a deu metres. Imagineu si era tranquil·la i confiada la bestia que em va donar temps de treure la càmera, canviar l'objectiu i encara pensar com volia la foto. La bestiola tan panxa i jo nerviosa a més no poder, que algunes fotos m'han sortit borroses, el teleobjectiu i la bestia movent-se pel camí, si ho sé, monto el trípode!!!

Amb l'alegria d'haver trobat aquesta bestiola vam continuar, no sense trobar-nos una colla de cavalls al mig del camí, que no ens deixava passar. Sempre fan respecte, els cavalls tan grans i amb aquells ulls que et miren de costat.
I com que ja era tard, que això té l'estiu, pot ser tard, però encara és clar de dia. Ja baixant per la pista amb el cotxe vam trobar una daina espantadissa, aquesta si, al mig de la pista.
El marcòlic, no el vaig veure, però vaig veure un munt de coses!!!!

I A SOBRE AIXÒ!

2009-06-17T23:16:00.005+02:00

Les fotos són una merda, ho sé, però estava tan emprenyada i tenia pressa perque feia tard a treballar i les he fet a corre-cuita, les he d'ensenyar, primer aquí i després al "encargado".

M'explicaré, això de les fotos és el cotxe i el garatge on guardo el cotxe. Per poder aparcar cada dia i no haver d'estar més de mitja hora donant voltes em toca pagar i no poc. A Barcelona una plaça d'aparcament de lloguer és impossible de trobar per menys de 118 euros, però fins que no s'inventin els cotxes desmontables i que els puguis reduir i pujar a casa, a molts barcelonins ens toca rascar-nos la butxaca. Fins aquí, el motiu de perque tinc el cotxe en un garatge.

Quan aquest matí he arribat a buscar el cotxe, m'he trobat tots aquests paperets al voltant del cotxe i al damunt, us preguntareu tots? Què són aquests paperets? Doncs no són ni més ni menys, que els paperets de les bombetes, si aquells petards per nens, que es tiren a terra i peten fent, pam!

Resulta que no és el primer cop que em trobo merdes al damunt del cotxe. Sembla ser que just allà, hi ha un forat al sostre d'uralita, si és uralita d'aquella que ja no es fabrica perque amb l'amiant que "portava" i encara porta hi ha molta gent que està malalta dels pulmons.

Sé segur que el noi que aparca el cotxe a la meva dreta no és el que deixa totes les merdes perque el seu cotxe també les rep i el nen aquest té el cotxe sempre immaculat, a més que porta "espoilers" i llantes esportives i tot això, que és algú que té una cura del seu cotxe impressionant, no com jo. Però encara que jo no estigui tot el dia netejant el cotxe, si que m'emprenya i molt que hi hagi algú que des que m'he canviat el cotxe, sembla ser que me la té jurada. A la setmana de tenir el cotxe, quan vaig anar a posar els esquís, em vaig trobar amb una ratllada d'aquelles de mala llet, que es fan a propòsit, amb clau o qualsevol altre estri semblant. Ara, quan vaig trobar les bombetes al cotxe i al terra, també va aparèixer una rascadeta a l'altra porta del cotxe. Hi ha coses que són inevitables, com les rascades als paraxocs, però les fetes a mala hòstia em fan emprenyar i molt.
He de guardar el cotxe a un garatge, perquè a Barcelona és impossible aparcar al carrer, i si pago i el garatge és vigilat vull no trobar-me aquestes sorpreses, vull que arreglin el forat del sostre i deixi d'escolar-se l'aigua de pluja sobre del cotxe, el rento poc, però la llei de Murphy, es compleix de forma religiosa, no vull que el sostre sigui un calaix de compost orgànic i tampoc no vull trobar-me més ratllades al cotxe, té tres mesos i ja en té més que l'altre quan tenia ja dos anys.
Demà dissabte, aniré i li diré al senyor vigilant per enèssima vegada que posin remei al sostre i sobre les ratllades no sé pas com enxampar al cabró que m'ho fa, però el que tinc clar és que: La Venjança és un palt que es serveix fred"