Ara va de debó

Uf! Però quin soroll!

2012-01-27T20:41:00.004+01:00

Dimarts, vaig passar el dia a Masella. Tot un plaer, solet, poca gent, no cues. Cerveseta al bar de dalt. Dinar a l'altre bar al solet i amb bona companyia. Tranquil·litat i anar fent. Un dia perfecte. Fins que vaig tornar. Vaig aparcar sense haver de donar voltes,a la primera vaig trobar lloc al cantó de casa, això no passa sempre. Fins aquí va durar la meva alegria. Em vaig quedar com astorada, de cop vaig veure una gernació de gent que passava pel costat del meu cotxe. Vaig sortir del cotxe i les meves oïdes van ser colpejades per un brogit insupoprtable. No entenia que passava. No podia gairebé ni descarregar el cotxe. Em vaig sorprendre a mi mateixa pensant: "Quin soroll! Que hi faig jo aquí? No vull estar aquí!" Finalment, amb tots els meus sentits alterats, vaig poder carregar els trastets i començar enfilant cap a casa, però el soroll era insuportable, més que mai i no passava res, era el normal de cada dia!

Ja és alguna cosa

2012-01-25T12:39:00.000+01:00

3 supòsits:

1er.-De vegades pots saber que vols alguna cosa, però no quina cosa vols.
2on.-D'altres, pots saber que no vols.
3er.-I d'altres, pots saber el que vols, però no saber com fer-ho per aconseguir-ho.

Estic en aquest tercer supòsit.

Al final, SI

2012-01-22T21:13:00.000+01:00

En general, els que teniu la santa paciència de llegir aquest blog, teniu poc o cap interès per l'esquí. Com que deveu estar fins els santíssims de veure l'anunci per la tele del rècord del món de torxes, faré la meva particular ressenya de l'esdeveniment.

D'entrada, diré que no crec en la candidatura o en que s'hagin de fer uns jocs olímpics d'hivern. No havíem parlat de fer la baixada i la cosa estava així, tampoc em feia una especial il·lusió en fer-ho. És bonic de veure-ho quan hi ets, ja vaig veure la del 2008, però no tenia intenció de participar. Dijous, el dia que es tancaven les inscripcions a l'hora que es tancaven, em va trucar en Manel, que ell s'havia apuntat i que m'enviava l'autorització, vaig entrar a la web de Masella per mirar que deien, havia fet tard. Em va molestar que no em digués res abans i que hagués fet sense comptar amb mi, però com que no em feia il·lu tampoc era un drama. Quan vam arribar al matí ens van dir que potser encara podia, ja ho miraré quan el Manel vagi a recollir els seus paperets. Quan vam anar, no havia possibilitat. Vam anar a dinar, amb el convenciment, que ho veuria amb l'Itziar des del bar, el millor lloc del món. Ens vam trobar a la familia, que si la feien i ves per on, la seva cunyada, que si estava inscrita, havia hagut de marxar i no la podia fer, tenien un paperet per fer-ho, que si volia, la podia fer. Doncs, si he d'estar aquí, la faig, pot ser divertit i amb els col·legues.

Quan va ser l'hora vam pujar, vam estar a dalt una estona llarga, fins que es fes fosc, la gràcia d'això, és que sigui de nit, quina gràcia fer-ho a ple sol? cap ni una. Mentre a dalt, tothom feia fotos, que més podiem fer?Van fer anar la gent cap on tocava, per tal que després quedés bonic i les fotos també ho fossin. Van repartir les torxes i es van començar a encendre, quina pudor!. Que obedients som tots plegats! Tots ordenadets en fila. Quan va ser l'hora, va començar la baixada, seguint un a l'altre i sense passar a ningú, on són aquells que et passen descontrolats i et tallen durant el dia?. Jo com que no havia de fer la baixada portava el meu anorac més nou i anava sense frontal. Fins que no vam enganxar Davallada, que entra al bosc, no ho vaig veure clar, allà fent els girs grans, podia veure tota la récula de gent que portava al darrera i també els de davant, com va dir en Pau, mai s'havia fet tan llarga aquesta pista. Quedava bonic, però tots tan blancs!, per que no hi ha negres que esquiin?, semblàvem una turba del KKK amb les torxes, amb nocturnitat i premeditació i protegits pel bosc. Tot molt bonic.

Vam arribar a baix i cap al bar que hi ha falta gent, que és el millor llocon es pot estar, fent una cervesa, o dues? o tres? o quatre? o... ja he perdut el compte!

I van arribar els reis!

2012-01-18T16:54:00.001+01:00

Si, ja sé que fa dies que van venir els reis, però entre naps i cols no havia fet l'entrada. Sóc banal, frívola i superficial i així de rebé em va tot plegat, però sóc com sóc. Doncs els reis em van portar, un vestit, que vaig estrenar aquell dia i que dubto em torni a posar mai més, un llibre (que són els dos primers) del japonès de moda, el Murakami, una polsera molt xula, d'aquelles amb nusos corredissos i peces de plata, però els nusos van una mica forts i costa fer-los còrrer i com sempre, jo sempre m'autoregalo alguna cosa i enguany ha estat un escàner de negatius i diapositives. No és professional ni molt menys, però així podré tenir els negatius més o menys sans i estalvis de totes les fotos antigues, tant les meves com les del meu pare. És una feinada i no és gaire ràpid, però que hi farem, és més lent escanejar el paper foto per foto. El resultat no és per tirar coets, suposo que si mai vull fer alguna cosa amb les fotos, les hauré de retocar amb algun programa, però estarà digitalitzat, que ja és molt. Tocarà també buscar alguna manera d'arxivar tota aquesta quantitat immensa de fotos i arxius que es genera, de moment, vull acabar la primera carpeta de negatius que he començat i llavors buscar el sistema.

I si es parla de fotos, no podia per menys que deixar una mostra de com queda, aquesta primera foto és el final d'una glacera als Alps suïssos, una glacera de nom impronunciable que baixava dels cims de Càstor i Pòlux. L'altra, una frivolitat pallaresa, a la Vall Fosca.

Em vaig caure.

2012-01-16T18:04:00.002+01:00

Si explico que aquest hivern no hi ha neu, no estic pas descobrint la sopa d'all. Tot i així, estem esquiant. Molta gent es queixa, ho escolto a Masella i també quan un cop a la setmana entro a la web per veure com està el tema i faig una volta pel facebook de Masella. Suposo, que a La Molina deu passar el mateix i a tota la resta d'estacions. La gent es queixa, que cobren el preu del forfet sencer, que no hi ha neu i que la qualitat no és per tirar coets, que hi ha pedres i també neu dura, de vegades gel. Jo, més que queixar-me em lamento o em fa ràbia que estigui com està. Però anem a pams, a ningú no l'obliguen a pujar a esquiar a Masella o allà on sigui, ni a comprar el forfet quan veu el panorama i només vol esquiar en una neu pols fantàstica i amb un dia assolellat. Jo no, sóc masoca i m'agrada destrossar els esquís amb les pedres que van sortint amb el pas del dia i passar fred i no veure amb la boira! No ha nevat i estem esquiant, gràcies a la neu de canó. Això i la inversió, que no deu ser poca, que les estacions fan per poder donar servei quan anticicló rere anticicló abraça la península i haver de fer neu cada dia, que només de pensar la quantitat de llum que deu consumir em fa venir mal de panxa, com deu voltar el comptador de la llum!. Doncs, això, s'ha de pagar d'alguna forma i el que no té forfet de temporada, es tradueix en pagar-lo sencer com si tot fos obert i la qualitat de neu fos com als Alps o a les Rocalloses.

Tot això que acabo d'exposar, no fa que no hi vagi o que no em diverteixi i no m'ho passi bé. Vaig, em diverteixo i m'ho passo igual de bé que quan hi ha 2 metres de neu acumulada. Dissabte, vaig pujar, com sempre. Em vaig caure dues vegades, tots tranquils, no va passar res. La primera, no sé que va passar, acabava de parar i em vaig caure, no sé si vaig trepitjar el bastó d'algú o que, el cas, és que vaig caure. La segona, va ser baixant per la Tosa, volia rectificar la posició, m'estava anant enrere, quan vaig enganxar una clapa de gel i esclar, anar enrere i el gel no és una bona combinació per mantenir-se dret, i vaig caure. Vaig poder clavar els cantos dels esquís i vaig parar i com si res hagués passat em vaig aixecar molt elegantment. Abans de caure, en Manel m'escridassava i en Quim, el deixava fer, així s'ho estalviava ell. Després de caure, quan vaig arribar a on era el grup, ja no em cridaven. Em van demanar si estava bé i en Quim, el meu súper-moni, que em consenteix totes les meves rebequeries en qüestió d'esquí, em va demanar que em passava, que per que anava amb una posició tan enrera. Eren les primeres baixades del dia, després ja vaig anar posant-me a to. Encara no puc apretar tant com abans del trencament i amb la neu tan dura, he de fer més esforç i això fa que la cama se'm cansi més o abans.

Ahir, notava que el genoll i tot el quàdriceps de la cama esquerra em feien com mal, vaig pensar en "agujetas", que és allò de quan el múscul treballa de forma anaeròbica i produeix un excés d'àcid làctic i cristal·litza en el múscul i és el que fa mal, però normalment, no apareixen el dia següent sinó a l'altre, avui, haurien hagut de sortir. Ahir, ja em vaig posar l'àrnica al genoll i a la cama i vaig veure com una mica d'un altre color, no eren "agujetas". Aquest matí, quan he anat a dutxar-me, he vist un altre morat en un altre part del cos, provocada per picar alguna cosa contra uns aros que acostumem a portar les dones. No sé quina de les dues caigudes va ser, però o amb els pals o amb els esquís em vaig picar. Tot indica, que un blau podria ser per un bastó i el genoll pel picar d'un esquí, però quan et pica l'esquí a la cama normalment es nota. No sé, total, tinc dos cops, res greu i dues caigudes que els van produir, però no sé quin va produir que, tampoc té més importancia.

Qui no té feina, el gat pentina!

2012-01-13T20:47:00.000+01:00

Mirava una web de fotografia que m'envia de forma periòdica articles sobre fotografia, coses per fer, per provar. De vegades, són obvietats o correccions d'errors que ja no faig, altres són idees per fer o d'altres frivolitats. Avui ha tocat torn a l'autoretrat i al zooming. No sóc molt de sortir a fotos i menys de fer-me-les, em sembla molt narcissista i egocèntric, però avui, m'han semblat divertides i curioses les fotos que es pot arribar a fer un mateix davant d'un mirall. Està clar, que ni la model és fantàstic i meravellosa, una servidora, ni les fotos són del millor que puc arribar a fer, però m'han semblat divertides i m'ho he passat bé quan les feia. Les del zooming, és una prova i em sembla que també és divertit, espero poder arribar a més amb aquesta tècnica. Però una mostra de les dues cosetes.

Palla a l'ull?

2012-01-10T23:19:00.001+01:00

Pel que sigui, sempre m'han dit que sembla que tinc menys anys del que tinc. De petita ja era la rehòstia, entre portar el cabell curt i molts cops sense arrecades, es pensaven que era un nen i més petit del que era. Feia molta ràbia! Que recordi, només quan tenia 13 o 14 anys, semblava que tingués l'edat que tenia, ni més ni menys. Amb 15 o 16 anys tornava a fer moooooolta ràbia, semblava que les amigues portaven la germana petita d'alguna de passeig, com que no erem molt d'anar a discoteques, no havia gaire problema. Amb 18 i 20 anys, era la coartada per si havia alguna menor, si demanaven carnet a la porta d'algun local era a mi, no havia problema, la cara de gilipolles que els quedava als porters era impressionant i ja no demanaven cap altre carnet de la colla!

Em pensava que això ja havia passat a la història en la meva vida, ja hi ha molts que em diuen senyora i pensava que ja estava normalitzat el tema. Això pensava fins aquesta tarda, li explicava a la noia que ve a cuidar a la meva mare, que ara és boliviana, que abans aquí havia una dictadura i que no deixaven parlar en català i que TV3 fa poc més de 25 anys que existeix, li explicava de les primeres emissions. Aleshores m'ha preguntat quina edat tinc. S'ha passat!, m'ha tret 12 anys. No li explicaré a un amic meu que sempre li afegeixen anys i li senta fatal

Si senyor, així es fa!

2012-01-09T23:41:00.001+01:00

Avui, en qüestió de mitja hora, he hagut de tocar la bocina a tres avis. Un amic meu, diu que els de Barcelona a la primera de canvi toquem la bocina. Però en aquests tres individus, els hagués estat bé que els haguessin donat un bon ensurt. Després diuen dels que anem en cotxe i que no tenim paciència, però és perdre-la. Us ben juro que era per baixar del cotxe i fotre-li un gec d'hòsties.

Uns vells, que no s'aguanten ni els pets i travessen el carrer sense mirar ni el semàfor ni si ve cap cotxe. I encara s'encaren qual els pites i un ha tingut la santa barra de fer-me aquell gest tan bonic amb el dit i engegar-me. Està clar, que jo no em mossego la llengua i els he dit de tot menys guapo, així arribaràs abans a Sancho de Àvila, per que no para a fer el vermut al pas i ja posats a ser educats, així haurà menys pensions que pagar i potser la crisi s'acaba.

Aquests vells van empanats i si fossin joves dirien que van fumats com a mínim. Jo em puc emportar un disgut si mai li dono un cop a un vell o no vell, però el vell és qui s'emportarà la pitjor part.

I continuem amb vells, aquesta tarda, he hagut de portar a la meva mare al CAP, abans l'ambulatori. Com sempre en aquests llocs, havia cua al mostrador, de baix i com que dia si, dia també canvien les coses, cal fer cua per preguntar a on has d'anar. Doncs, mentre feia cua, tenia al darrere un vell, que cada cop estava més a prop meu, li ha sonat el telèfon i en una d'aquestes li diu amb qui parlava, que ja li explicaria, que llavors havia gent per allà. Si li sentia l'alè al meu clatell i gairbé se'm repenjava a l'esquena! Em molesta o em fa sentir incòmoda, quan la gent se m'apropa massa de forma innecessària.

Admiració!

2012-01-06T10:55:00.003+01:00

Ara per ara, no puc fer res sense haver de muntar tot un dispositiu, com si es tractés d'una visita d'un cap d'estat oficial. Sóc com la ventafocs, però sense final. Per això admiro algú, quan decideix marxar i no té sentiments de culpabilitat i sense obligacions. No és pas inseguretat. Tinc un amic, que fa anys que sempre em diu que vol marxar, però no ho fa mai, sempre marejant la perdiu, i mai no ho farà, per que acabaria reproduint el mateix esquema de vida. Ho veig com aquella peli del Harrisson Ford, La Costa de Los Mosquitos. En canvi, admiro, qui decideix deixar-ho tot i marxar un temps, sense lligams i sense obligacions. Ja ho he dit, no és inseguretat, estic molt segura de que seria capaç si m'hi encaparro, però no em deixen. No es tracta de fugir.

Tempesta?

2012-01-02T17:22:00.004+01:00

Com si d'una tempesta d'estiu es tractés. Fa una estona, el cel s'ha posat negre com si hagués de caure deu sap el què. Ha plogut una mica, molt mica i després ha sortit això, el millor de tot? que si es girava el cap a l'esquerra, el cel era ben blau i havia sol i tot. De fet, ara el cel és blau, amb quatre núvols per fer bonic i si no fa més sol, és per que ja s'està ponent.

Els arcs de Sant Martí, no són el que millor em surt, però que quedi testimoni i abans que en Molina ho ensenyi al seu programa i ningú més faci una entrada.

Si no t'agrada...

2012-01-02T00:52:00.000+01:00

De petita , a casa, sempre m'havien dit, que quan anava a casa d'algú convidada a menjar, m'ho havia de menjar tot, encara que el que em posessin al plat, no m'agradés. I així, ho he fet sempre, m'agradi o no, m'ho menjo. De fet, ara, que ja sóc gran, puc dir, que menjo de tot. Hi ha coses que m'agraden i d'altres que les menjo, tot i que no les triaria mai si vaig a menjar a un restaurant.

A casa mai hem fet sopar de cap d'any en familia, sempre hem campat per les nostres aquesta nit, ja tenim tots els altres dies de dinar molt institucionalitzats i aquesta nit és per fer-la grossa. A la nit es pot fer el que es vulgui, mentre l'endemà a dinar es sigui a taula. Avui, dia 1 de gener, tocava dinar a casa, a l'Àlex li he hagut de fer un plat d'arrós bullit, com molts anys havia dinat jo, el còctel de gambes de vegades ja se sap!

Per dinar, ha hagut, patés, formatges, escopinyes, espàrrecs, llagostins, gambetes, entremesos, margalló, olives, pollastre farcit, un amb fruits secs i l'altre amb ou dur, pebrot vermell i olives. Sóc carnívora, i si mai algú em vol fer feliç menjant, si em convida a una espatlleta de xai al forn em farà més feliç que no pas amb una llagosta o una mariscada. Quan convido a menjar a algú a casa, m'agrada que quedin contents i que mengin de gust, ells i jo, que ja em menjo el que no m'entusiasme el dia que vaig a casa seva, però sempre hi ha excepcions.Hi ha a qui no li agrada mai res o és molt limitat a l'hora de menjar i no fa l'esforç. Aquesta és la meva cunyada. Sempre pot haver alguna cosa del pica-pica que no en mengis, jo no menjo musclos, és una història que ja explicaré, però normalment hi ha moltes altres coses per menjar i en menjo, tot el que sigui closques i marisc no m'entusiasme, però si és el que hi ha per menjar m'ho menjo. Doncs, avui he hagut de sentir a dir: "I jo que menjaré? Tot són formtages!"

No ho he fet a propòsit, però l'altre dia a casa seva, jo em vaig haver de menjar les gambes, els llagostins, les cloïses, el peix i totes aquestes coses que no em diuen res, però m'ho menjo i no dic res i és sabut per tothom, així que a casa meva, on jo trio i pago, vull menjar el que m'agrada i si m'agraden els formatges, les olives i el pebrot, vull poder menjar, sense que ningú em recrimini res.

Com estàs?

2011-12-30T17:23:00.001+01:00

Aquest migdia he anat al mercat a recollir tot el que em faltava pel dinar de diumenge. Ara, jo no hi vaig mai, hi va la meva germana quan va a comprar per ella i recull la meva compra també. És el mercat de tota la vida i les parades són les que ja anava a la meva mare, per la qual cosa, em coneixen des que vaig nèixer. Les parades han passat de pares a fills i la clientela igual. Quan he anat a la última parada a buscar el que tenia encarregat, qui porta ara la parada ja és el fill i clar, feia molt que jo no hi anava i m'ha demanat que tal? i com estava? i totes aquestes coses. M'ha dit que estava igual que sempre, que no he canviat gens. M'ha donat records per tots i jo, educada que sóc, he fet el mateix. En sortir al carrer, just al davant de la porta del mercat, m'he trobat al pare d'aquest, són els cansaladers i l'he saludat. L'home, que em coneix de sempre, m'ha fet dos petons i m'ha agafat i llavors m'ha dit: " Pero chica, que guapa que estás! Como lo haces para estar siempre tan guapa? Estás más "estirilizada" pero estás muy guapa"

Així que ningú, no se li faci estrany si li diuen que està estirilizada, a mi ja m'ho han dit!

LA FOTO

2011-12-30T16:16:00.001+01:00

En un comentari de l'entrada anterior, Pons007, em demanava una foto dels esquís. Us pensaveu que no en tindria? Doncs, aquí està una foto. A mi, m'agraden molt, són xulos i de coloraines, com ha de ser. I corren molt! però molt! De vegades em diuen que no són els esquís, sinó jo qui els fa còrrer i que "la flecha no hace al indio", però em fa l'efecte que alguna cosa també tenen a veure. Ep! Corren, però amb control, que no m'agrada gens ni mica quan es descontrolen i fan el que volen! Sóc jo qui mana!

Bones Festes!!!!

2011-12-27T22:33:00.000+01:00

Fa dies que no faig una entrada i no havia fet cap per felicitar les festes. He pensat molts cops a fer una entrada, però totes eren d'emprenyamenta i no volia. No és que no tingués motius per estar emprenyada, però no volia. Ara! Ja ni recordo el per què. Vaig pensar en fer una entrada que es digués sopar o berenar de nadal? Dissabte, encara no eren ni les vuit de la tarda i ja estava tot col·lapsat, no havia lloc per aparcar i el vaig deixar dos dies aparcat al damunt de la vorera, em vaig emprenyar molt, a quina hora se suposa que s'ha d'anar a sopar? Aquí, al nostre país.

Aquests dies, tot són dinars i sopars, però també he tingut el meu moment. Gairebé tothom sap, que si se'm vol veure contenta i a gust i és hivern, ja se sap on buscar-me. Dissabte, calia pujar a Masella, venien dos dies molt durs i primer tocava preparar ment i cos. Vam pujar amb el meu cotxe i després quan vaig arribar a casa, no podia treure una part del portaesquís, fins avui que ho he aconseguit. Ja he estrenat els meus esquís nous, i corrennnnnnn, són tan xulos! Tan femenins, divertits i elegants. Avui els he posat a la funda i cap dins del cotxe, no fos cas, que no pogués treure cap part i quedés tot posat. Tant dissabte com avui, m'ho he passat bé i això ara és l'únic que compte.

On és l'arbre?

2011-12-22T23:36:00.000+01:00

Per nadal, a la plaça del meu poble, és aquella plaça on a una banda hi ha l'ajuntament i a l'altra aquell edifici on fins fa poc, només servia per que el Barça celebrés els triomfs i ara ja ni això, no serveix de res. Temps enrere si que havia servit, havien proclamat la República i altres coses, però ara dubto que a part de la senyora de la neteja, algú surti per aquell balcó. El que deia, a la plaça sempre posen un pessebre i un arbre. El pessebre, continua estant-hi, però ni rastre de l'arbre, era una arbre gran i a més li posaven llums. Tampoc no hi ha l'arbre allà al davant de Can Jorba com deia la meva àvia, per qui no ho sàpiga és Portal de l'Àngel, on ara hi ha un altre Corte Inglés.

Ha passat de casualitat, he baixat per anar al carrer del Call a buscar unes coses i no portava cap càmera, només la del mòbil, ja té gràcia la cosa, em vaig comprar la compacta per això i no la portava!

Ja podeu veure, que no hi ha l'arbre de nadal i com és el pessebre. El pessebre, no està malament, així com si fos un monestir romànic i amb pintures de l'estil. No sé si té res a veure que en el MNAC han fet un canvi en el romànic o si és per que els turistes que hi ha aquests dies per Barcelona, sàpiguen que hi ha més coses en el nostre país a part d'en Gaudí.

Doncs, us deixo aquests fotos que he fet com a mostra.

Aparcar o no aparcar!

2011-12-21T22:56:00.000+01:00

Que sóc de Barcelona, no és una novetat i que hi visc des que vaig nèixer tampoc. Ni bó ni dolent, s'ha de ser d'algun lloc i també s'ha de viure en algun lloc. Barcelona, té avantatges i inconvenients, com qualsevol altre lloc.

Personalment, la GRAN pega en majúscules, és l'aparcament. Aquesta tarda en tornar a casa, he començat la meva peregrinació per aparcar el cotxe. Quan estava acabant la primera volta i relativament a prop de casa, trobo un lloc fantàstic. Havia una tia allà palplantada. Paro, poso els intermitents i la marxa enrera i llavors veig pel mirall a la tia, gesticulant. Jo he continuat amb la meva operació, amb compte i esclar, la tia s'ha mogut i s'ha posat al costat de la finestra cridant-me. He baixat el vidre i la tia em deia que estava guardant el lloc, que el seu pare o la seva mare, com si fos sa tia la coixa, estava al semàfor i que jo no podia aparcar allà. Tranquil·lament, li he dit que els llocs no es guarden, això ho sap tothom, a les escoles ho ensenyen a P3 a l'àrea de descoberta de l'entorn. Doncs la pava continuava escridassant-me, que jo no podia aparcar allà, m'ha dit, oye bonita que estoy guardando el sitio, está en el semáforo. Jo li he dit que gràcies per allò de bonita, però que no anava a sortir ja i que els llocs no es guarden, que el trobes i aparques i punto. Ha arribat sa mare o qui fos i està clar, ha pujat al cotxe. Dient-me de tot i cagant-se en la meva puta mare, jo li he contestat, la teva més! Jo ja havia aparcat.

S'ha de tenir un morro com una casa de pagès!. Quants cops, he vist un lloc i el cotxe del davant o dos més enllà me l'han fotut? O he vist un lloc al davant de casa i saber que ha de venir algú a casa? Si jo vaig sola, mai trobaré un lloc, qualsevol altre que hi vagin dos, me'l prendrà! I deixar passar un lloc, per ser solidària i una ciutadana exemplar, em pot suposar estar-me tres quarts d'hora voltant, doncs entre ella o jo, que sigui ella qui volti tres quarts d'hora. L'aparcament és un tema xungo i sobretot al meu barri, no hi ha zona blava ni zona verda, però limita amb dos barris que si que en tenen, per la qual cosa hi ha una lluita ferotge. Em sembla, que posaré a ma mare sentada en una cadira en un lloc al cantó de casa o m'agenciaré uns sacs de runa i els portaré al cotxe, quan marxi els poso al lloc i quan arribi els guardo al cotxe. Es pot ser bona persona, en un lloc on l'espai no és un problema i no va buscat, però aquí? L'aparcament és sagrat i no es guarda.

PUBLICITAT

2011-12-20T23:49:00.000+01:00

A TV3, fan un programa que es diu Òpera amb texans, per fer-la més propera a tot el públic. D'entrada, diré que no m'agrada l'òpera i mai he vist aquest programa i he pensat en veure'l, però trobo que és una bona iniciativa. Pot haver gent, que no coneix aquest gènere i així el descobreix, tampoc no m'agrada la sarsuela, els musicals en general, així que no és d'estranyar que no m'agradi l'òpera, això que m'expliquin una història cantada mai no ha estat sant de la meva devoció. Una manera també de fer aquest gènere amb tantes tradicions i costums i sense peces noves més actual. Doncs, ara fan un anunci, que tota aquesta feina, se'n va en orris. El trobo horrorós, però, a més les imatges i el que diu es contradiu, presenten un disc, que elogia la nova generació de cantants d'òpera, són tres nens, adolescents, ho trobo genial, el que trobo per riure, és que diu, "La nueva generación", els tres nens semblen trets d'una peli espanyola amb el Jorge Sanz de protagonista quan tenia uns deu anys, per fer una idea. I que dir de l'anunci, com està fet, ara potser algú em dirà que està fet per en Bassat, si és així, que baix que ha caigut! Si els meus powerpoints estan més ben fets i amb més tecnologia. Si volen fer que sembli modern, ho sento i aquests pobres nens, no es menjaran un torrat amb aquesta promoció, no tenen res a pelar amb una competència com el Justin Bieber aquest que surt per tot arreu.

Qui no es distreu, és per que no vol!

2011-12-19T18:59:00.004+01:00

Ni anava fumada, ni m'havia pres cap voltarén, això d'entrada. Es pot veure l'evolució, va acabant sent un signe d'interrogació. És una premonició, una broma o una constatació.

Quin dia!

2011-12-18T21:07:00.004+01:00

Això és el més a prop que vaig veure els esquís, tant jo com la Itziar. Ja vam sortir tard, em van passar a recollir que eren les nou tocades, si no eren ja dos de deu. Si, bona hora per pujar a esquiar, però que hi farem! coses del Manel! Ja posar els meus portaesquís magnètics enn el seu cotxe va ser tota una proesa, i un parell de portaesquís no es va poder posar, aquell cotxe, serà molt "pijo", però poc pràctic i que uns magnètics no es puguin posar ja és el summum! Després de poder encabir-ho tot, vaig començar a pujar. Fins aquí tot normal. Vam arribar, vam esmorzar, bé i sense presses i ja era tard, quan vam decidir que ja tocava posar-se les botes i fer algunes baixades. Això, és el que vam decidir, però no sempre el que vols, es pot fer. Vam pose'm-nos les botes! Manel, primer baixa els nostres esquís, que jo no arribo en el meu cotxe en el teu menys i amb les botes sóc incapaç, vaig dir. Aquí, va començar el desori, i la clau del portaesquís? En Manel, tenia els seus esquís al cotxe i podia esquiar, però nosaltres dues, no! No podiem treure els esquís, vam remenar tot el cotxe, totes les bosses, totes les butxaques de totes les coses que portàvem i les claus havien desaparegut, com si es tractés d'un forat negre. Mentre tot això passava, ja era migdia i la gent anava plegant, no estava la neu com anar tirant coets. La Lucia i l'Antonio, van plegar i ens els vam trobar i em van dir que ens deixaven els esquís i així poder fer una baixadeta ni que fos. Vaig agafar els esquís de la Lucia i vam pujar en Manel i jo, la Itziar va decidir que no volia. La neu estava ja molt rascada i havia moltes clapes de gel i neu dura, per uns esquís sense cantos. I si el dia que pujar a Andorra, vaig disfrutar, ahir, la baixada no va ser bona i vaig patir, uns esquís que no són teus i amb pedres. Vaig decidir plegar i no arriscar el que no hi ha, ja tornaré i segur que més d'hora i amb neu en millor estat. Si jo esquio amb cautela, sembla ser que faig perdre la confiança als altres. Cony!Sóc jo qui es va trencar un lligament del genoll fa tot just nou mesos i em sembla del tot lògic, que sigui cautelosa quan les condicions de la neu no són les millors i jo ara necessito agafar confiança i recuperar tota la seguretat. Amb neu dura, no tinc prou força a la cama per apretar, però tot arribarà!

Va acabar de passar el dia, amb més o menys normalitat. Quan arribéssim a casa, podriem treure els esquís, tinc una clau amb les claus del cotxe, per tant, això no era problema. Vam arribar a casa, i vam parar a la "brava" davant de casa, vam treure les bosses amb tot el nerviosisme del Manel de parar així al mig del carrer i vaig pujar a buscar les claus. Vam treure els esquís, però una de les meitats del portaesquís no es va poder treure, ja desesperats. Quan van voler arrencar, el cotxe, no arrencava, bateria. Una hora davant de casa, esperant l'assistència que vingués a arrencar el cotxe. Quan ja van haver arrencat i vist com marxaven, em tocava canviar-me i anar a Santa Perpètua a buscar a la meva mare. Arribava a casa meva a quarts d'una, reventada i amb ganes de que s'acabés el dia.

Aquests de poble!

2011-12-13T13:58:00.000+01:00

Sé que el títol pot ser políticament incorrecte, però anava bé. Quan dissabte, amb l'Itziar vam pujar a Masella a recollir el forfet i passar el dia, malgrat saber que només havia oberta una pista i saber que era un risc estrenar els esquís, per què era un risc innecessari, però per una baixadeta no passarà res! I no va passar.

Ostres! que ja em disperso! Com gairebé sempre, no portava diners, ni cinc i calia que en portés. Així, com moltes altres vegades, vaig parar a Alp a treure'n. Com tothom, vull parar al davant mateix de la caixa, no és pas cap crim! No hi havia lloc per aparcar bé i com moltes altres vegades, vaig parar el cotxe en una mena d'illeta de ratlles blanques que hi ha, era un moment, el cotxe no es quedava sol i no vaig parar ni el motor. En sortir del caixer, que ja podeu imaginar el que vaig trigar a treure diners, que no hi havia ningú! No sé mai, quan és el mercat en aquest poble o si les parades que havia eren només això dues paradetes, no sé de que per que no vaig ser capaç d'esbrinar-ho. Doncs havia dues parades, just plantades en l'altre cantó del carrer i l'home d'una de les parades, em va increpar, dient-me que allà no es podia aparcar, està clar, que no em vaig quedar calladeta, li vaig contestar, que no havia aparcat, que simplement, havia parat. Segons, em van ensenyar quan vaig anar a treure'm el carnet de conduir, es pot parar sempre que no hagi un senyal de prohibit. No vaig interrompre la circulació de cap vehicle, que no en van passar tampoc.

Sé, que aquest és un tema una mica punxegut en el municipi i que si l'home em va escridassar, és per que era segur que jo era de Barcelona, per que es pensen en la possessió de que només els del lloc poden parar allà on els surt dels collons. Jo he de ser comprensiva i tolerant, quan els de fora del meu poble venen en cotxe i s'atabalen i llavors alenteixen la circulació o no saben aparcar en un lloc just, per que per ells això no és un problema. Ja em perdonaran, però el que per a ells és una situació que els passa alguns dies, pocs, per a mi és una situació diària i et pots escridassar en un xamfrà amb algú que ha deixat el cotxe en doble fila i s'ha anat a dinar, però no amb el que l'està vigilant i surt ràpidament o deixa posat on localitzar-lo. Per què... I si jo hagués tingut ganes de gastar-me els cuartos a la seva parada? Si em renya d'aquella manera, no hi vaig, com vaig fer ahir en una parada de la Fira de Santa Llúcia.

Ja m'he esplaiat!

Doncs, no sé.

2011-12-11T21:45:00.000+01:00

Ja sé que semblararà un plagi, però, tot és molt confús. La gent té il·lusions o somnis, fer el viatge dels seus somnis, anar a viure a un lloc concret, comprar-se una casa, montar un negoci, tenir un fill o qualsevol altra cosa, però jo no en tinc cap. Fa temps que hi dono voltes, i no hi ha res que em faci una il·lusió especial de tota la vida, està clar que hi ha un munt de coses que em fa il·lusió fer i quan les faig em sento bé. Però no hi ha res que em motivi a fer un sacrifici per alguna cosa.

Em diuen que faci més, però em sembla que ja he estat jo qui ha fet el pas alguna vegada i no hi ha resposta. Em diuen, que hi ha interés i que sóc jo qui retira la ma, però a mi em dona la sensació que em quedo amb la ma estesa i amb cara de gilipolles. Ahir, em deien que era normal que tingués por amb el genoll a l'hora d'esquiar, vaig amb molt de compte. Doncs, ho trasllado a tot. Em sembla, que ho deixo còrrer tot i que passi el que passi.

Aigua

2011-12-09T19:54:00.000+01:00

Aquesta és la cisterna de la discòrdia. Com es pot deduir per les rajoles, també té molts anys, però ara per ara, tocar les rajoles és impensable, com qualsevol altra cosa de tota la casa. La cisterna té molts anys, ja ho he dit, però el mecanisme intern no, el van canviar fa pocs mesos, deuria ser cap el maig o juny. Ja vaig fer un post sobre les factures d'aigua que estava pagant. La companyia d'aigües, molt llestos ells, em van dir que esperés a la propera factura ara al novembre, clar, són trimestrals. I si, després de que el senyor "lampista" vingués i em canviés tot el mecanisme intern de la cisterna, el consum d'aigua a casa ha baixat de forma considerable, continuo pensant que el consum d'aigua de dues persones és massa elevat, tenint en compte que la rentadora és nova i gasta molt poca aigua, com una escopinada, el consum s'hauria d'haver reduit encara més. Fa uns mesos, que tinc una pregunta sempre a punt per tothom, quanta aigua gastes? no els diners que pagues, el volum d'aigua, per que depenent de la població la factura és diferent, però els litres són un valor objectiu. Doncs, quan fa uns dies, va arribar la factura de l'aigua, vaig veure que si, havíem baixat en consum, però continua sent alt, dels 80 metres cúbics de l'última factura, hem passat a 48, però per dues persones, continua sent massa alt. Si, em menjo molt l'olla. Total, tirar de la cadena, s'ha convertit en una paranoia i el lampista em diu que cal tirar bé i no inclinar la cadena, que és el que fa que el mecanisme s'espatlli. Però, no puc anar al darrere de la meva mare cada cop que va al lavabo, que ja ho faig, ni cada cop que ve algú a casa.

Per evitar que hagi una altra fuita, per que si no es tira bé, el mecanisme s'espatllarà altre cop i ja vaig veure que segons com, hi ha un rajolinet al vàter, tiro bé i ja està, quina solució, oi? Doncs, vaig tornar a trucar al lampista, va venir l'ajudant. L'explicació va ser del tot surrealista, "estas cisternas, son así, siempre pierden, el mecanismo es un émbolo y cae por peso" davant la meva estupefecció i resposta, de "pero con el precio que tiene el agua, no puede ser, ni estar así, tirando agua por el váter" la rèplica va ser, "ya, pero están de cuando el agua no era tan cara y ahora, no se puede hacer, pagar el agua que gastas".

El lavabo de casa és minúscul, per això la cisterna està penjada i no sé si puc canviar alguna cosa sense tocar gaire. Per que no puc posar una cisterna baixa per que no cap i aleshores no tindria lloc per rentar-me les mans ni entrar a la banyera. L'altre dia, em van dir que hi ha cisternes baixes més estretes. Ho miraré, per que la solució de l'ajudant del lampista no em convenç, em sembla que no sóc rara, que no convenç a ningú o més que convèncer, no és interessant. Amb la paranoia que hi ha amb l'aigua i jo anar tirant l'aigua pel vàter i pagant-ho a preu d'or!

Quins nervis, ja arriba!

2011-12-08T00:56:00.000+01:00

Aquesta foto és d'avui dimecres dia 7 de desembre. He començat la temporada, no a Masella, encara no han obert. Ha estat a Arcalís, havia molt poquet obert, només el sector de La Coma. La neu estava bé. No he estrenat els meus esquís nous, encara m'haurien parat a la duana i jo sense factura i que es quedin allà o em facin pagar el que no toca, que amb la meva sort! A més s'han d'estrenar a Masella. L'objectiu d'avui, era veure com es comportava el meu genoll, per la vida normal i anar d'excursió està bé, però calia saber que faria en una situació on es demana més. Ara estic cansada, però el genoll no ha fallat, ni he hagut de plegar, simplement, cal que agafi la forma i que el quàdriceps es posi a to. Quan notava que es carregava parava. Però guai! Un gran dia!

3era.- Hi vaig a l'estiu i a l'hivern.

Al més pur estil cinematogràfic!

2011-12-06T19:33:00.000+01:00

Avui tampoc hi ha foto. M'he passat el dia a l'hospital, coses de ma mare, que quan no sap que fer, es troba malament, sovint la gent té aficions i la seva és aquesta. No ha estat res, un atac d'ansietat o un principi d'angina o una mica de tot.

El que vull explicar no és pas això, sinó, que ahir, vaig sentir una noticia a la ràdio, que em va fer recordar una peli. La noticia era, que a l'aeroport del Prat, havien detingut a tres persones, que intentaven passar droga, no venien plegats al mateix vol, no, en tres de diferents, eren, Colòmbia, Argentina i Brasil. En total, sis kilos de no res. Dos els duien a l'estómac, embolicats amb preservatius, però no poca cosa, un duia dos kilos o alguna cosa així! Ja no el perill, que el preservatiu peti, sinó, que el malestar que deu provocar a la panxa allò i la rebotimenta que deu fer. El tercer, duia tres kilets en pastilles, fent un cinturó embolcallant-lo i això em va fer pensar que era al més pur estil cinematogràfic, com a "El expreso de medianoche", peli dura on les hi hagi. Em vaig imaginar al tio, que l'enganxen a l'aeroport, tots els gossos i la policia cridant. No crec que la presó d'aquí sigui com aquella presó turca de la peli, ni que passi tot el que passa el protagonista de la peli, però m'hi va fer pensar o recordar la peli. Quan es baralla amb el xivato i després el final. No ho explico per si hi ha algú que no l'ha vist i la vol veure i la te pendent. No ho crec, per que ja és força antiga i qui la vol veure ja la deu haver vist, fins i tot més d'un cop, com jo!

2ona pista.-

és capital de comarca, alba, ja ho he acotat.

Surto a una foto!

2011-12-05T20:22:00.001+01:00

Si, ja sé que surto a moltes fotos, o no a tantes, per que, com normalment sóc jo qui las fa, doncs no surto a tantes. Buscant per la xarxa una informació, que no he trobat, he anat a petar a la web d'un ajuntament i quina ha estat la meva sorpresa, en veure que entre les fotos que van sortint de promoció del municipi, d'aquelles a les que no es para atenció, hi ha una foto en la que surto jo, no una foto meva, que ningú no m'ha robat cap foto, sinó una foto feta per una altra persona, que si és del municipi, i apareixo jo. Em fa una mica de vergonya, aparèixer en una web d'un ajuntament, però és vergonya, no m'emprenya per això de la imatge, que hi ha gent que si, que no volen que facin servir la seva imatge. A mi, m'emprenyaria més que la foto fos meva, feta per mi. Però, és vergonya, sóc vergonyosa, no tímida ni introvertida, sinó vergonyosa. Són coses diferents.

I, paradoxes, avui no hi ha cap foto!

Neu, neu, neu, vull neu!!!

2011-12-02T20:17:00.000+01:00

Aquesta imatge, avui per avui, és un somni.Vull que nevi i poder tornar a veure Masella així. Després de molts anys, aquest serà el primer que per aquestes dates no puc pujar a esquiar. L'esperança és l'últim que es perd i fins ahir o avui havia l'esperança de que obrissin, havia de venir un canvi de temps que faria que tingués aquest aspecte, però no podrà ser. Gràcies si poden obrir per dimarts o dijous, sempre que aquest canvi de temps arribi i faci fred i sinó neva, puguin fer neu. Sóc egoista, vull estrenar els meus esquís nous, em criden del darrera la porta. A més, que faig aquests dies si no puc pujar a Masella? És el que toca per aquestes dates i si no es pot! Algú em pot dir que Vallter, Núria i Arcalís, obriran, però per a mi no és el mateix. El primer dia ha de ser a Masella, és com el primer dia de cole, que retrobes els nens de la classe després de l'estiu.

Avui, dinant amb l'Itziar, ho deiem, que obrin, volem pujar a passar el dia, però cal neu, que és l'excusa per poder fer-la petar i riure, sobretot riure. Si, a tot això, afegim que ens tracten bé, que em trobo a gust i que em relaxa, no estranyarà a ningú que tingui ganes que torni el fred, la neu i en definitiva l'hivern.

Divagacions variades

2011-12-01T21:34:00.001+01:00

Fa uns dies, vaig anar a dinar amb la Mireia i la Yvonne, vam anar a un centre comercial a Badalona, era un punt neutral, la Mireia no havia d'entrar a Barcelona i a la Yvonne li quedava de pas i a mi, com que no em fa mandra i em queda relativament a prop de casa, 20 minutets, a més són llocs fàcils de poder aparcar tres cotxes sense problemes. Vaig trobar el lloc sense problemes, i no tinc GPS, i vaig aparcar, i vaig pujar cap al centre comercial. Vam dinar i després la Yvonne comentava que a veure si no trobaria el cotxe, jo li vaig dir que com no l'havia de trobar, la Mireia, com que és tan ordenada, s'apunta el número de plaça. Jo no ho miro, només m'havia passat un cop que no sabia en quin pis havia deixat el cotxe, per que havia provat uns quants llocs i no era que no entrés el cotxe, però les places eren tan justes, que era jo qui no podia ni obrir la porta per sortir, i al final no sabia on l'havia deixat. Doncs, aquest dia em va passar, no trobava el cotxe i jo buscant, aparcament amunt i avall, com que ja ni sabia en quina planta l'havia deixat, també per totes dues plantes buscant el cotxe. Al final, vaig decidir tornar al centre comercial i desfer el camí que havia fet quan havia arribat, el vaig trobar, allà on l'havia deixat, és clar! Però havia passat tanta estona, que a la màquina de la barrera em va dir que no era vàlid, que passés per la caixa central.

Avui, he parat a una benzinera per anar al lavabo i quan sortia, de lluny he vist a un tio, que de lluny i amb el sol de cara, se semblava a un amic, me l'he quedat mirant, però se li semblava molt i fins que no ha estat al costat no he parat de mirar. El tio, m'ha pillat mirant! no ho acostumo a fer això de quedar-me mirant a la gent de forma tan descarada! I ell també mirava. Però és que se li semblava tant, que no em podia estar de mirar. Com que em feia mal la panxa, coses que passen, i havia deixat el mòbil al cotxe, m'he entretingut mirant el telèfon abans d'arrencar i el tio ha sortit, tenia el cotxe al costat i aleshores ha estat ell qui ha mirat, aleshores si que he fet el que s'ha de fer, desviar la mirada, no es pensés cap cosa rara!

El nostre país, és petit, però tenim mooooooltes coses i també tenim un règim de pluges molt irregular, com pertoca a un país de clima mediterrani, i això ens suposa, passar de la sequera extrema i tenir els embassaments buits a tenir els embassaments plens i a més rajant aigua.

DUES XORRADES

2011-11-29T20:02:00.000+01:00

1era.-

No he estat mai a cap país de l'est, el que abans eren el bloc comunista i quan he descarregat la foto, he pensat que em recordava a alguna capital d'aquestes, tot tan ample i gris, ple de ciment. Quan ets al lloc, no ho sembla.

2ona.-

Fa una estona estava mirant que es diu al twiter, jo no poso mai res, no tinc ni espai, ni se que posar, no em passa res per saber sabut pel món. No sóc àcida, ni tinc imaginació. Però dec ser una mica voyeur o no, segons es miri, no vaig a mirar, m'ho posen al davant dels ulls, són els altres els exhibicionistes. Doncs, feia molts dies que no hi entrava, tants, que ja ni em recordava del nom d'usuari i contrasenya. Al final, he entrat i com que en Monzó les retwiteja, ho acabes veient, vulguis o no. Em refereixo a les més "xonis" de tot el ciberespai, la Alex i la Yola. Em sembla que no me les crec, no poden existir de veritat. No són dues ties, crec que és un tio o dos que tenen una patologia de personalitat múltiple, ratllant l'esquizofrenia paranoide. Aquestes converses de les dues "xonis", estan molt pensades, són un guió, coses com:

-y las crias q tendrian 5 o 6 años flipando en colores y la vane mas enconca q un ecuatoriano el dia q le pagan el sueldo.

-no me inches el chocho con poyadas q le pasa por chuparsela a un ciego?

-si pero fue en la boda de su ermano y delante de sus primas ciega perdia q el ciego iba dormio le sako el capuyo y se puso a darle al tema

-a la barbiya de la vane lan dao mas pelotazos q a un fronton pokas poyas a chupao esa.

Passa com amb aquella sèrie de Aida de telecinco, una mica fa gràcia, però massa ja pica. No pot existir gent així. Els que es fan passar per aquestes "xonis", si la seva patologia no va a més, no hi ha cap problema, però corren el perill de ser perseguits i que els facin un perfil els de Mentes Criminales, si la seva patologia va més enllà de fer "piulades" a la xarxa.

NO VAL A BADAR

2011-11-28T10:27:00.001+01:00

Quan ahir al matí vaig acabar d'esmorzar, al mirar per la finestra, vaig poder contemplar aquesta imatge, no se com definir-la. On ha quedat aquella simpatia que havia per les gavines? Al meu poble, ja són odiades. Per fer una comparació, seria com si apareguessin gavines a Collsuspina. S'han convertit en uns animals molt marranos i sense por de res. I que ningú es pensi que només és una o dues, no, hi ha un munt. Coloms, pardals, garses i cuaretes, que eren els habituals, són intimidats per gavines i cotorres. Les gavines es foten als coloms, no sé com va anar la cosa, si el va caçar o el colom era mort, però el que si sé, és que es va emportar la bèstia. Una altra gavina, feia guàrdia al terrat de l'edifici i jo no era la única que es mirava l'espectacle.

NOMÉS FALTA LA NEU!!!

2011-11-24T19:51:00.000+01:00

Ja són a casa. A que són xulos? De coloraines, amb detalls en lila, que conjunta amb els vius també de color lila que porta l'anorac blanc i amb la paret de l'habitació. Si s'ha de ser barbie, doncs a ser-ho fins a l'extrem, les fixacions són blanques. Buscant per la xarxa, per trobar una foto, també he trobat la descripció que en fa, diu que és un esquí divertit i elegant per esquiadores amb nivell que disfruten de la conducció en pista. És una tonteria, per que ja els vaig provar i no una baixadeta, sinó que me'ls van deixar tres dies ben bons, així que quan vaig decidir comprar-los a finals de temporada ja sabia perfectament com esquiaven. I són la hòstia!!!

Ha estat un dia agradable, em fan sentir a gust, com a casa.

PAGEVIEWS

2011-11-23T23:34:00.001+01:00

És una tonteria, però qui més qui menys té posat un comptador de visites en el seu blog i a més ara, amb la nova interfície de blogger, mirar les estadístiques és d'allò més fàcil. Veus qui es passa cada dia, cada setmana, i no sé la resta de mortals, però jo he vist que hi ha dues persones que guanyen per golejada i són la Mireia i la Núria. Podriem dir, que fent un símil futbolístic, que ara estan tan de moda, que entre els que llegeixen el meu blog, farcit de xorrades, hi ha també dues lligues, una la juguen elles dues i l'altra la que juguen la resta, per que el següent classificat va força lluny de la santa constància de totes dues. No té més importancia, quants cops ha entrat ningú, però amb tanta informació alguna cosa s'ha de fer!

Ja ho sé, és una tonteria, però que voleu, em fixo en coses que d'altres no paren la més mínima atenció, no té més importancia i no cal que siguin coses importants, puc saber el repertori de roba que té qualsevol, que porta i que no porta, reconèixer el cotxe de la gent, saber si un cotxe l'he vist més d'un cop el mateix dia, si han hagut canvis en qualsevol lloc i si a casa meva m'han canviat alguna cosa de lloc per insignificant que sigui ho veig. Sovint, només em cal anar un cop a un lloc per saber el camí. Són tonteries, però no em cal esforçar, si em demanen que trobi les set diferències en dos dibuixos em pot costar.

EL QUE ET CAU DEL ULLS. Gabrielle Picco

2011-11-22T13:23:00.001+01:00

Fa molts dies o setmanes o mesos, que no faig cap ressenya de cap llibre. No m'he tornat pas una descerebrada i he començat a veure programes de tele cinco, no, no és el cas. He llegit, no sabria dir quants llibres des de la última ressenya, però o per una cosa o altra no he fet l'entrada. Ahir vaig acabar aquest "El que et cau dels ulls". És una novel·la. És un noi italià, que marxa a Nova York, que no pot plorar, no recorda haver vessat mai ni una llàgrima i al mateix moment no pot reprimir l'impuls de fotografiar les llàgrimes dels altres. A Nova York, comença a treballar com a agent immobiliari i això el porta a conèixer personatges força interessants o estrafolaris. M'ha agradat, malgrat que al final, l'he trobat una mica precipitat.

PER UN COP!!!

2011-11-21T20:28:00.000+01:00

I mira que no sóc aficionada ni habitual de descarregar-me coses d'internet, emule, però buscava un programa per provar i comprar-lo és molt car. I uns amics em van dir que el baixés de l'emule. Com que sóc confiada de mena, no escarmentaré mai, ja sé que no pots confiar ni en ta mare. Vaig buscar el que volia i vaig començar, quan ja estava, en lloc de fer el que faria una persona normal, desconfiada, vaig procedir a instal·lar el programa, CAGADA MONUMENTAL!!!!! L'ordinador va començar a fer coses rares, anava molt lent, es va reiniciar tot sol una nit que el vaig deixar engegat, el google chrome també es va desinstal·lar, la connexió a internet també feia coses rares. Vaig decidir passar l'antivirus, jo, ingènua de mi, pensava que per això està l'antivirus i que no cal passar-lo sempre i que ja funciona tot sol. Donnnnnncs, no! Vaig començar a passar l'antivirus a tota la màquina, després de gairebé dues hores, el diagnòstic va ser que tenia un virus, un troiano, la màquina em demana si el vull eliminar i que tan tonta no sóc, dic que si, llavors la màquina diu que el posa en una carpeta de quarentena, per que no el pot eliminar. Glups!!!

Vaig trucar al meu cunyat, que sinó de que serveix tenir un cunyat informàtic? Em va demanar com es deia la bestia parda i va començar a buscar, mal rollo, has de baixar-te uns programes, fes-ho amb el miniportàtil i després els instal·les a l'altre, però triguen molt en baixar i en instal·ar. Si de cas, que li portés dissabte quan hi anés i ja s'ho miraria i sort que així ho vaig fer! Pobre màquina, tenia més virus que si poséssim un cremat dels que cal tenir ingressats aïllats del món en mig del carrer i li estosseguéssim a sobre. Pel cap baix, tenia més de 4000 virus, per que, va haver carpetes que eren eliminables o que s'havien creat soles i que eren purs virus. Tot fitxers executables, s'havien instal·lat jocs i coses amb noms raríssims. La màquina es va passar tot el dia pitant, cada cop que trobava un bitxet, pitava, pitava tant que era quasi com un xiulet continu. Ha costat, però després d'estar dos dies a l'UCI, s'ha pogut salvar, per aquest cop. L'ordinador ja és vellet, però de fet, la única cosa que no té és memòria, com la meva mare!, però en aquest cas, tinc un disc dur extern i un gravador extern. Que quedi clar, és vell, però ja es va posar el XP i el monitor és de pantalla plana, que ningú pensi que encara vaig amb el 98.

El meu cunyat va al·lucinar i va cridar al meu nebot Àlex, que va fer un UALA! però tia que has fet!

EL DIA DESPRÉS

2011-11-21T00:14:00.001+01:00

És molt difícil que jo, una persona banal, frívola i superficial, com sóc, faci una entrada política i a més sense fotos. Ahir, veient la que ens venia al damunt, ja em va agafar mal de panxa i un mareig del quinze com mai i avui encara la tinc remoguda. Tinc mal gust de boca i no tinc gana. Si ara tinc una cosa, és PÀNIC.

Avui, tenia un dia una mica mogudet, havia d'anar a votar i després havíem quedat per pujar a Masella a començar agafar el ritme. A votar, m'ha acompanyat el meu nebot Oriol, que té tres anys, jo a la seva edat, no tenia ni puta idea de que eren unes eleccions i ell en canvi ja n'ha viscut unes quantes. No sé, si amb els seus pares ha anat mai a votar, però avui s'ho mirava tot. He anat a quarts d'onze i hi havia molta gent i no es deixava anar de la meva mà i això que és dels que no paren, però pel que fos, mirava a tot arreu amb els ulls esbatanats i amb molta atenció com la gent feia cua a la taula que li tocava. Li he hagut de demanar que em deixés anat la mà, per poder votar.

Després m'han vingut a buscar i hem marxat cap a Masella, passar el dia, per que ho podíem fer on-line, però també està be pujar i passejar-se. El millor? Que he notat com aquella ganyota que faig sempre i em fa sortir una arruga entre les celles no la he fet en tot el dia, i que tampoc no serro les barres.

Quan he tornat, ja ha estat començar a veure els resultats de les eleccions. Anava veient els resultats segons l'escrutini, m'agafava mal de panxa, se'm passa la gana, però ja ho sabíem, no era res de nou. Les majories absolutes no són bones, sigui del color que sigui. Un cop ja "conformada" amb els resultats, veig que Amaiur han tret 7 diputats, per davant del PNB i llavors, és clar, em surt la vena banal, frívola i superficial. A TV3, a la Raquel Sans, l'han vestit amb un vestit d'americana i pantaló i camisa blanca igual que van vestits en Joan Carles Peris i en Ramon Pellicer. Ja fa dies que ho vaig veure, que els presentadors d'esports de la casa, quan fan la retransmissió dels partits van vestits tots iguals. Amb la meva vena d'analista de la vestimenta, he pensat, que a partir d'ara al Congrés allà de Madrit, es posarà de moda, aquella melena clàssica llisa i rossa (encara que tenyida) o molt de perruqueria al més pur estil d'Esperanza Aguirre, tot molt carrincló, les senyores vestides amb vestit jaqueta. Però, haurà el contrapunt d'Amaiur, que espero es presentin vestits amb la xapel·la, samarreta, jersei i els mocadors palestins. Per que tenim, els comunistes o el que eren els comunistes, ara aquell partit que en són dos-cents i que tenen un nom amb tantes sigles i tan llarg que fa mandra de dir, que no van amb corbata, però són molt de disseny, per que les ulleres d'en Coscubiela, ja em direu. La resta, són més previsibles que una comèdia americana de la Meg Ryan i en Tom Hanks.

I...PER QUÈ NO?

2011-11-17T18:32:00.000+01:00

Quan plou, la gent ens quedem a casa o només sortim si és imprescindible. Fa dies, que plou, no dic cap novetat, si una cosa tenim aquest mes de novembre és aigua i ahir no era una excepció. Volia una foto de paisatge amb núvols i boires, així com de peli de por i vaig anar a intentar fer-les. Vaig pensar que alguna treva tindria per poder fer les fotos, però que no hi havia manera. Al final vaig decidir que si no parava de ploure en cap moment, les faria del cotxe estant. I... per que no?. Era una pluja insistent i constant, de vegades més forta, altres amb gotes que semblaven un esprai, però molt abundant. Vaig intentar sortir del cotxe, però la càmera s'hagués mullat massa, una cosa és un esquitx, una altra és tirar-li al damunt una galleda d'aigua.

Em sembla que va pagar la pena, com que la visibilitat no era bona, els grans paisatges, que a mi no em queden gaire bé, no existien i tot era boira i aigua. Les fulles, que quan no estan mullades són marrons, ja veieu, d'un vermell ben intens, semblava una pista de tenis de terra batuda amb tots els regalims i torrents, que feien de línies blanques. Un paisatge tan idíl·lic i bucòlic i jo el comparo amb una pista de tenis, tan banal i superficial, però no sóc cap poetessa jo!

SANT VICENÇ DEL RUS. ROMÀNIC A L'ALT BERGUEDÀ II

2011-11-16T19:37:00.000+01:00

Sembla ser que el primer cop que apareix en documents és l'any 961, com a donació al Monestir de Sant Llorenç prop de Bagà, ja els quedava lluny a la gent de Bagà del segle X aquesta església! Va ser consagrada l'any 1006 i va passar a ser parroquial a partir del 1312. No sé quan va passar a ser parròquia de Castellar de N'hug, que els queda una mica més a prop que no pas Bagà, però també deu n'hi do.

L'ermita és una sola nau amb volta de canó i un absis semicircular amb volta de quart d'esfera. La construcció data de principis del segle XII pel caràcter romànic llombard, que és més palès a l'exterior de l'absis amb arcuacions cegues. La porta d'entrada en arc de mig punt sense cap ornamentació es troba a la façana sud (per poder fer un bon vermut després de la missa de 12 a l'hivern al solet), per això ara hi ha un restaurant al cantó. El campanar és d'espadanya amb dues obertures.

Sembla ser que en les restauracions fetes al període 1983-1985, es localitzà una necròpolis amb tombes dels segles X al XII, la qual cosa fa suposar l'existència d'un temple anterior al romànic, si ja ho dic, que ja havia d'haver alguna cosa allà, que està lluny de tot!

Es van trobar també pintures murals, a l'absis, vestigis d'un Crist Majestàtic i part dels apòstols i una talla en fusta de la Verge Maria.

A tot arreu, diu com és per dins, però no hi vaig entrar, era tancada, com el restaurant del costat i no vaig poder preguntar com es podia veure. Els murals i la talla són en no sé quins conys de museus.

FEBRE, VÒMITS, MAL DE CAP, DIARREA?

2011-11-13T00:20:00.000+01:00

No, no tinc cap d'aquests símptomes. Així, és com començaven les visites del que era el meu pediatre i que després també va ser el meu metge de capçalera. Després de dir tot això, si era a mi a qui tocava visitar, la qual cosa era molt probable, venia, quan deia, au pubilla puja a la llitera. Així, és com començaven les visites del Doctor Castañer quan anaves a casa seva a visitar-te, acabaven amb una piruleta. Al despatx, tenia l'orla penjada i en una llibreria on tenia llibres de medicina, per fer bonic, tenia pots antics de farmàcia i un petit camià dissecat. Era una mica estrany, per que donava la mateixa hora a tothom i llavors segons arribaves. Es podia sortir de la visita a les 12 de la nit i si estaves al llit amb febre, podia molt ben ser que vingués a casa passada la mitja nit o de matinada, quan acabava la consulta. Quan venia a casa, era per que tenia febre i a mi sempre m'ha pujat molt la febre i a més també convulsions i aquestes coses, així, que no podia sortir al carrer, llavors, la meva mare, em posava draps mullats amb aigua i vinagre al front i als canells a part d'uns supositoris, que es dien "rectolmin" que eren un antitèrmic, res de xarops com el dalsi que tenen gust de maduixa! La gran majoria de vegades era unes angines, després faringitis, però jo agafava febre igual o una grip. El Doctor Castañer arribava a casa, deixava el seu maletí damunt de la taula, l'obria i mentre treia un bloc, l'estetoscopi i una llenterna molt petita, demanava una cullera i un tovalló gran, la cullera era per posar a la boca i xafar la llengua, el tovalló era per posar-lo damunt del pit i no trobar fred l'estetoscopi. Era, quan jo sentia entre deliris com demanava que em passava i els meus pares li explicaven i llavors ja enfilaven cap a l'habitació i obrien el llum que em molestava. El Doctor Castañer parlava molt fort i sempre reia i entrava a l'habitació, dient, veiem que li passa en aquesta pubilla, jo no sóc pubilla, però ell ho deia sempre i aleshores era quan li deia a ma mare, allò de si ja havia fet l'amanida per l'aigua amb vinagre amb la que m'amanien el cap i els canells. La visita s'acabava amb les receptes, uns antibiòtics, molts cops injecció, els supositoris per la febre i tota la setmana a casa sense sortir, si no millorés em torna a trucar i sinó demani hora per la setmana que ve a casa meva o me la porta al "segurillu" que és com li deia a la seguretat social. Sempre millorava i em posava bé, tocava anar a casa seva i aleshores venia la següent tanda d'injeccions, que eren defenses per reforçar l'haver pres antibiòtics. No és d'estranyar que jo no tingui ara les dents d'un blanc immaculat amb tants antibiòtics!

Doncs, avui al matí, me l'he trobat a la farmàcia de sota de casa. No és pas cap cosa fora del normal, el farmacèutic, el senyor Jaume i ell són amics de sempre, van a jugar al tenis i aquestes coses. Ja tots dos estan jubilats, però el farmacèutic continua vigilant el negoci, que ara porten la filla i la jove, també farmacèutiques. Tant el Doctor Castañer com el senyor Jaume, em coneixen des que vaig nèixer. I quan avui he vist al Doctor Castañer, m'ha fet il·lusió, feia vuit anys, des que vaig tenir la mononucleosi que no l'havia vist. D'aspecte estava bé, igual que sempre, parlava igual de fort i també reia, però m'ha fet una mica de cosa, per que parlava en castellà i li ha fet com molta alegria veure'm, m'ha abraçat i fet dos petons. Quan l'he vist, jo l'he saludat:"Hola Doctor Castañer, es recorda de mi?" Més que res per la de temps que feia que no m'havia vist. M'ha fet pensar en que feia com la meva mare, que es posa molt contenta i té molta alegria quan veu algú que fa molt temps que no veu, i que el coneix de sempre, però no sap qui és, sap que el coneix i li resulta familiar, però no sap qui és. Un home, que es sabia tota la meva història de memòria i totes les malalties que havia tingut i les que no havia tingut. Dilluns li pregunatré al farmacèutic, que aquest si que està perfectament i toca del tot.

LLIBERTAT I INDEPENDÈNCIA

2011-11-08T12:59:00.001+01:00

En les dates que som, el títol pot portar a error. La tecnologia se'ns gira en contra. M'explicaré. Tenim els messengers en diferents versions, segons la companyia, feisbuc, tuiter, correus electrònics, GPS i tomtoms, sms, blogs i telèfons i alguna altra cosa que em deixo segur. Ens venen tot això, com que ens dona llibertat, independència. Amb els Iphones, Androids i demés, més val desactivar l'opció de GPS, si no es vol que tot cristo sàpiga on pares. El mateix passa si s'envia un tuiter o un missatge per whatsap. Tinc la llibertat d'anar on vulgui i estar comunicat amb el món? Una merda, com una casa de pagés! Quan fa quinze o vint anys, marxava de vacances, podia o no trucar a casa i el que era segur, era que ningú no em trucaria, ara no, qualsevol et pot trucar per vendre't qualsevol burrada. Ja no només això, pots estar en el moment més delicat o compromès i et soni el telèfon i ai, pobre de tu si no contestes! les trucades es repeteixen fins que no ho fas i la bústia queda saturada. Tinc independència? Oblidar-se el mòbil a casa, genera ansietat i estar pensant tota l'estona en si algú truca.

Està molt bé poder parlar amb un amic que es troba a una altra ciutat o país i amb qui no pots quedar per fer un cafè o una cervesa, però ja explicaré jo, el que vull explicar. Amb el feisbuc i similars, qualsevol pot saber on has anat, sense ni tan sols explicar-ho un mateix, per que qualsevol pot penjar una foto d'un i a sobre posar el teu nom. Deu nos en guard! si has anat de festa i no ho has dit a tothom, la resta es pot enfadar i a més, amb qui has anat i a on i per que?

I el que sembla més inofensiu, el blog! Sembla que podríem explicar tot el que ens vingués de gust, és el nostre espai i tampoc. Cal anar amb compte de que expliques, no fos cas, que algú que potser te l'ha fotuda, se senti al·ludit.

I si tot plegat no fos prou, amics i parents que es poden enfadar amb un per haver fet, anat o dit. Cal afegir, que les empreses, si busquen gent per treballar, miren si ets o no al feisbuc i les empreses entren a mirar si els seus treballadors són a tots aquests llocs i tenen blog i que hi posen. És tan fàcil com posar el nom al buscador. Potser tots aquells que us heu posat un àlies i amagueu la vostra identitat heu fet la mar de bé i la resta hem estat uns passarells.

UNA SORTIDA

2011-11-06T18:37:00.004+01:00

Havíem dit de quedar a les deu del matí i fer una excursioneta, no gaire, no fos el cas, més que res per fer gana. Feia dies que fins i tot l'hora estava fixada, però, les pluges dels últims dies van fer canviar els plans. Està bé, quedem a la una, i anem a dinar directament, primer el vermut, després ja pujarem a dinar i després de dinar, si no plou ja farem una volteta.

El dia va passar volant, hi havia cabres a la carretera. No n'havia vist mai allà. Vam dinar a l'Avet Blau i després volteta per l'embassament, tenia la seva cosa, era ja fosc i més en una fageda. Alguns no havien estat mai i els va agradar molt. Per mi va ser un retrobament, feia molt temps que no hi anava.

Un dia molt agradable, d'això es tractava.

FLOQUET DE NEU

2011-11-04T17:36:00.000+01:00

Hi haurà qui malgrat tenir la cara tapada, l'haurà reconegut. No calia que se li veiés la cara. La última visita que vaig fer al Zoo, va ser al juliol de 2003, just quatre mesos abans de que es morís, el potser barceloní més conegut, famós i emblemàtic de tots. Vaig anar amb l'Àlex, una tarda ben calorosa de juliol, com pertoca.

Ara, resulta que n'han fet una pel·lícula, els animalons són dibuixos i les persones, persones. Quan diumenge vaig anar a casa del meu germà, els nens tenien una careta del Floquet i uns fulls de propaganda per pintar. L'Albert ho estava pintant i el pintava de color marró, lògic! El nen es pensava, que era ficció, com en Simba o els pingüins de Madagascar. Li vaig explicar, que en Floquet, havia existit de veritat, que era un goril·la blanc, que un senyor anomenat Jordi Sabater Pi, el va trobar a l'Àfrica, que la seva mare havia mort i que era un bebè i que aleshores el va portar cap a casa a Barcelona i que va estar-hi vivint durant un temps a casa d'aquest senyor i després ja va anar al Zoo. També li vaig explicar o intentar, que era un goril·la albí i que no hi havia més al món i que per això era tan especial. També vaig explicar-li que amb l'Àlex havíem anat algunes vegades, cosa que amb ells encara no he anat al Zoo. I tot el repertori de gracietes que el goril·la tenia pels seus visitants, treure's el menjar de la boca, amagar-se quan més gent hi havia, rascar-se per tot arreu, amorrar-se al vidre i embestir contra el vidre que el separava.

Està més clar que l'aigua, que en Floquet a l'Àfrica ho hauria tingut més que magre per sobreviure, un albí d'ulls blaus, al país dels negres. Evolutivament, era una tara genètica i suposo que és per aquest motiu, que per molt que s'entestin a creuar descendents, no torna a sortir, de moment cap albí, la natura o la genètica, que és molt complicada, és sàvia.

RECORDA

2011-11-04T00:08:00.004+01:00

S'ha salvat molts cops de ser llençat, no com la forca, que es va haver de llençar per que a part que ocupava molt espai, estava corcada i ara està penjat d'una paret per fer bonic. Qui li havia de dir en un picamatalassos que finalment el seu destí seria com a objecte decoratiu. I no és pas que no hagi fet la seva funció, però de ja fa uns anys, que es va jubilar. Jo havia vist a la meva àvia picar els matalassos i pel que sembla, la meva àvia en els seus bons temps, també era capaç de fer-los.

Me'n recordo del dia que tocava canviar els llençols, un cop s'havien tret els llençols, tocava deixar que el matalàs es ventilés, es plegava per la meitat i llavors venia quan rebia de valent. Una bona teràpia contra l'estrés, no calien pilotes antiestrés. Els matalassos de llana, pesaven i calia fer-los cada no sé quants anys. Tothom diu que era tan dolent per dormir, però jo no vaig tenir mai mal d'esquena. I recordo agradable, dormir en un matalàs així, igual que el somier de molles.

A que treu cap tot això? Aquest vespre, en el programa del Tomàs Molina, Espai Terra, no és que m'agradi, però és just abans del Telenotícies, ha sortit l'home del temps amb un estri d'aquests i demanava com es deia i per a que servia, un concurs que fan i llavors he pensat que jo en tenia un penjat d'una paret i que anava a fer un post!

Ara que hi penso, em sembla que començaré una sèrie d'entrades revival, tinc coses a casa per poder-la fer. L'anomenaré "Recorda" com el títol d'una pel·lícula, que em sembla que era d'aquell senyor grassonet que feia "cameos" a totes les seves pelis.

DEL MÒBIL

2011-11-03T14:34:00.001+01:00

Els miralls dels ascensors donen molt joc, però em fa vergonya que em vegin quan faig les fotos.

RECTIFICACIÓ A LA CASTANYADA

2011-11-01T19:01:00.001+01:00

En el post anterior, allà on diu, la Mireia, ha dir La Mireia i en Martí.

Ja està! Rectificar és de savis

LA CASTANYADA

2011-10-31T00:18:00.000+01:00

Ja ho he dit altres cops, a casa meva es celebra tot i si es tracta de festes on hi ha menjar pel mig, llavors és segur. Com que al meu pare, li agradaven molt els panellets, no havia dubte, que de ben segur que la nit de tot sants, es menjaven panellets, castanyes, moniatos i també magrana. A mi els moniatos, no m'entusiasmen, les castanyes les prefereixo crues, però la magrana! mmmmmm, m'encanta! i que dir dels panellets. Així, mentre que quan jo era petita, a l'escola, no es feia la castanyada com ara, a casa si que ho feiem i jo bevia vi dolç amb aquestes menges.

Tant era, que els panellets es compressin de pastisseria o es fessin a casa, no en faltaven. Després, sempre ha estat una festa capdalt, més fins i tot que el Nadal. Al menys durant quinze anys, la vam celebrar la colla. Feiem, LA CASTANYADA, si, amb majúscules. Ens anàvem tots a l'apartament d'algú a Llavaneres, una condició indispensable, era que no haguessin pares i per les dates, com que ja feia fred i no era època de platja, pocs veïns havia o cap. Preparàvem el sopar, el que va començar com una tonteria, va acabar sent una tradició. Tocava sopar fondue, bevíem vi per sopar i després cava i el que hagués més. Menjàvem panellets i castanyes. Si, tot això feiem i erem molt joves, quan vam començar, teniem vint-i- pocs anys. De normal, erem uns deu, vam arribar en alguna ocasió a gairebé trenta. Com ja he dit, en els apartaments no havia ningú més i això feia que poguéssim fer tot el xivarri del món, sense cap queixa, així, que allà ens quedàvem tota la nit, per regla general, no anàvem a cap discoteca, ens muntàvem la festa allà. Algun cop havíem sortit, però molt pocs.

Aquests dos últims anys, havia passat la castanyada, sense pena ni glòria i havia menjat panellets, per que la Mireia, en fa i me n'havia donat. Aquest any, ja ho celebrat dos cops, ahir a casa de la meva germana, que havia comprat panellets i avui a casa del meu germà, que n'ha fet, amb els nens i també hem menjat castanyes. El meu germà, ha foradat una paella per fer les castanyes, amb un taladro, res del martell i el clau d'abans, feia un soroll de mil dimonis. Però als nens, els encanten aquestes coses. I com que a l'escola fan la tardor i la castanyera, divendres en vaig veure una, de moment se'ls ha passat la dèria americanota d'aquella festa de la carabassa i al meu germà, que també ha tingut feina a rectificar cada cop que deien "jalouin" durant tots els anys.

DE DOL

2011-10-29T20:52:00.001+02:00

Estic dolguda, mooooolt dolguda. Ara?, no ho penso explicar, encara em fa massa mal. No se si mai ho podré plasmar per escrit o d'altre forma. Diria coses, que no és que no senti, sinó la forma en que ho podria dir. Se me'n refot el que qualsevol pugui pensar o sentir, la perjudicada sóc jo i ningú més i aquest és el meu espai, però encara no estic preparada per parlar-ne.

PREPAREM-NOS PER L'HIVERN!

2011-10-29T14:30:00.000+02:00

El temps ha començat a canviar, sembla que ja s'acosta el fred. Quan, no fa gaire dies, encara anava amb samarretes d'estiu i sandàlies, vaig rebre la revista de Masella. Cada any l'envien, autobombo que en dic jo. A mi, l'únic que m'interessa de la revista, és el preu del forfet de temporada i fins quan tinc temps per comprar-lo amb el descompte. El rebre aquesta revista, no em va sobtar gens. El que si em va sobtar, va ser rebre ahir una carta de Masella, on m'informaven que el cap de setmana que ve es fa el Nivalia i que hi seran i aquesta si que és bona, m'hi adjuntaven dues invitacions per anar-hi. Ara els escolto! S'ha de mimar la clientela, que any rere any hi va i ja se que no sóc la única a la qui se li fa, som molts. Però, que ens impediria de canviar d'estació? Els preus són tots iguals i ara més que mai, cal que ens mimin. Jo em deixo mimar.

Se, de sobres, que quan arribem allà dalt, ens tornem uns ànsies i tots, jo la primera, volem aparcar el cotxe on més a prop millor. Jo el vull deixar al davant del bar. Tots els clients, som iguals, però quan hi ha una fidelitat, si que podrien fer alguna cosa en aquest sentit, seria una deferència. Jo els sóc fidel i ells a canvi em mimen i jo em deixo mimar. En aquests moments, cal mimar als que et són fidels. Està més que clar, que el que prima, és que l'estació estigui bé i les pistes en condicions, hagin tots els serveis i millorin any rere any, això ja ho fan. El tracte del personal, amb mi, sempre ha estat més que correcte i pel que veig amb els altres també.

NO N'ESTIC SEGURA DEL TOT!

2011-10-28T20:49:00.004+02:00

Totes les notícies de tele, ràdio, diaris, diuen que hi ha crisi i molt forta i que encara durarà. Però, avui sortia l'Iphone 4 no sé que. Havia de passar pel mig de La Maquinista per fer drecera i allà està la botiga Apple. Al centre comercial, totes les botigues buides, hi eren les sis, quarts de set, divendres, l'hora ideal per anar de botigues. La botiga Apple, està sempre plena, els veïns de baix, que són el Media Markt també sempre tenen ple. Però avui a la botiga del que fa poc s'ha mort, hi havia cua. Ni que l'enginy el regalessin! Cony 600 euros i cal fer una cua d'una i mitja! Senyors, ens hem tornat idiotes? Crec que si. Tanta necessitat cal de tenir el telèfon el primer dia? Potser si que faré la cua per comprar l'entrada d'un concert, és un fet efímer i irrepetible, però, un enginy, que si no és avui, serà demà o d'aquí a dues setmanes. Vull, que si em gasto 600 euros, em facin una reverència. Quan em compro un esquís, els de la botiga estan per mi, és el que s'ha de fer, sóc una persona especial. Avui, allà, semblava més que venguessin les entrades pel cine, que no pas un estri d'aquesta magnitud.

BLANC I NEGRE

2011-10-24T19:23:00.001+02:00

El meu nebot , Àlex, quan era petit, es pensava que nosaltres vivíem a blanc i negre, igual que les fotos que ens feien i la tele que veiem.

Fer fotos a blanc i negre, és com atemporal, em fa la sensació que la imatge es queda suspesa en el temps. Quan faig les fotos, ja les faig a blanc i negre, no les passo de color a blanc i negre, com molta gent diu que fan. No sé, suposo que són gustos.

EL MOLINET

2011-10-22T00:35:00.001+02:00

Si ja fa uns anys, es deia que els nens de ciutat ja no sabien com era un pollastre. He de dir i crec que no m'equivocaré gaire, si dic que tots els nens, no saben com és un gra de cafè i ja ni diguem de com és i que és un molinet i com el de la foto? encara menys. Aquest molinet era de la meva àvia i el tenia a Cerdanyola. Exactament, no sé com és que no es va llançar, però, ja se sap que el que entra en aquesta casa, té molts punts per quedar-se de forma indefinida o durant un període mooooolt llarg de temps.

No recordo a casa, moldre el cafè amb un estri d'aquests, però si a Cerdanyola i obrir el calaixet per treure'l un cop mòlt. Recordo el crec-crec de girar la palanca per fer rodar les rodes de dintre i sentir el soroll des de fora, fent un forat amb l'aixada per plantar un pinyol de préssec o d'albercoc o de qualsevol altra cosa que ens passés pel cap. Picar l'ametller amb un pal per fer caure les ametlles. Enfilar-me al cirerer per collir les cireres i vigilar en passar per sota del palosanto si ja era madur per evitar que alguna de les fruites em caigués al damunt. L'aigua gèlida del pou a la bassa amb verdet a les parets i al fons, que ens semblava una piscina, per regar les maduixeres. La porta de fusta pintada de verd. Les cases sense lloc pel cotxe. La gasosa Ondina de la tendeta. El riu que era un lloc prohibit. El Gordini del meu tiet. El 600 del meu pare, de color verd clar. La no existència de la C-58. Els llençols freds i humits en ficar-te al llit. La bossa d'aigua calenta del Bugs Bunny. El pijama de ratlles blanques i blaves del meu germà. Els jerseis de coll alt d'escuma. Un pantaló de peto heretat de la meva germana. I tot això ho fa un molinet vell fotografiat a blanc i negre!

PSICOANÀLISI?

2011-10-19T17:42:00.000+02:00

M'encanta quan em diuen "T'has de trobar a tu mateixa", "Has de sortir", "T'has d'obrir", "No pots continuar així", "Has de descansar un temps". I per tal que pugui fer tot això, em foten una hòstia, que encara estic voltant.

De sempre he estat una persona social i sociable, però de forma sorprenent, m'he quedat sola i això que intento no explicar misèries i tot allò que em neguiteja m'ho guardo dins, a qui li he d'explicar? No hi ha ningú a qui li pugui explicar. De tant en tant, hi ha algú que rep, però poc, quan sóc amb algú, m'agrada passar-m'ho bé i poder, ni que sigui per una estona evadir-me.

DE PUNTA

2011-10-17T15:28:00.001+02:00

Tothom està de punta i per qualsevol coseta de no res, ja et salten a la jugular. Fa una estona, un tio, amb qui fins dijous no havia parlat mai, m'ha dit de tot menys guapa. No sé si té raó, però, ni que la tingui, no es pot anar així pel món. La gent, ara van així, com si tot fos com una sèrie de la televisió on es diuen les coses i s'ha de ser franc, potser no cal i potser tota la societat està com està per això. Ja ho he dit altres cops, ja sé que no sóc guapa i que no ho he estat mai, però entre no dir-me guapa i dir-me que sóc horrorosa de forma gratuïta hi ha un abisme, doncs vindria a ser això.

2 FETS SINGULARS

2011-10-16T15:17:00.000+02:00

1er.- M'agrada tenir sempre, més o menys, patates fregides congelades, croquetes i coses d'aquestes per si de cas. Són de gran ajuda quan a la nit, et trobes que has de sopar i no tens res descongelat del que has comprat a plaça. Doncs, encara que no ho sembli, sóc previsora i organitzada. L'altra dia, tenia pensat, que com no tenia per fer amanida, menjaríem patates fregides d'aquelles dels congelats per acompanyar el lenguado, i quina va ser la meva sorpresa, quan en anar a buscar la bossa al congelador, em vaig trobar que no hi havia. Què podia fer?, menjar només el lenguado era poc, quedava pobre i la meva mare ja començava a estar nerviosa i dir que tenia gana, o moooooolta gana! Vaig mirar, que havia a la nevera, al congelador, ja ho sabia, més verdura congelada, que ja em va dir que no en volia, així, que si feia mongeta tendra me la menjaria jo tota. A la nevera vaig trobar unes albergínies de l'hort del sogre del meu germà i una d'aquestes tenia aquesta protuberància. Malgrat les queixes de la meva mare, dient que tenia mooolta gana i son i que menjava qualsevol cosa, i una merda!, i se'n anava a dormir, encara em vaig entretenir a fer unes fotos a l'albergínia.

2on.- Avui aquest matí, ha vingut el meu germà amb els nens, per emportar-se a la meva mare amb ells. Quan han arribat, tot just, anava a esmorzar i la meva mare encara era al llit, dient, que al llit s'hi estava d'allò més bé! Els nens, també havien vingut ahir al matí, que divendres havia estat l'aniversari de l'Oriol i calia que recollís el seu regal d'aniversari. Fet i fotut, ahir quan van venir, ja van treure el tió, que jo no havia desat en cap armari, i el van posar al menjador amb una ampolla d'aigua i una poma, van treure contes dels meus i del seu cosí Àlex. Avui, en entrar, el primer que han fet ha estat mirar si el tió s'havia menjat el que havien posat el dia abans. Està clar, que jo no vaig deixar l'aigua i la poma en allà al mig i avui, altre cop, més aigua i uns kiwis. Com que havien deixat els contes allà al damunt, avui ha tornat a tocar sessió de contes. Estàvem llegint un de quan jo era petita, que m'he adonat que tenien un vocabulari força complicat, comparat amb el que tenen ara els contes. N'estàvem llegint un, que es diu El Doctor Sabelotodo, i el noi del conte anava amb la seva jove i bonica esposa a dinar a casa d'un noble, que tenia criats. L'Albert, m'ha demanat que era un criat, i jo li ho he explicat, és una persona que està a casa i que et fa tota la feina, et serveix el menjar a taula, et para la taula, et fa el menjar, et renta la roba, la planxa i et neteja la casa. En aquestes, que va i em diu, Com una mama? Li he dit que no, que una mama no és una minyona, que a un criat se li paga un sou i és la seva feina, que a ell, la mama, li fa les coses, per que ell és petit i encara no pot fer segons el què.

ELS MOSSOS JUGUEN

2011-10-15T23:27:00.002+02:00

Havia sortit amb el meu nebot Àlex a comprar. Jo havia d'anar a la cansaladeria a comprar pernil i alguna cosa més d'aquestes i a l'estanc, ja tothom sap a que es va a l'estanc. L'Àlex, m'acompanyava i jo a ell a comprar-se una bossa d'aquelles que es porten penjades del maluc, que porten els més joves dels que ja són adults. Quan ja tornàvem, hem parat al garatge per ensenyar-me el cotxe nou que s'ha comprat la meva germana, ja l'havia vist, doncs l'Àlex, en ha vingut a buscar al migdia per anar a casa seva a dinar, però no l'havia vist bé, ni potinejat, que és el que m'encanta, tocar tots els botons i palanquetes que tenen els cotxes. Al sortir del garatge, ens hem creuat amb una parella, que estava aturada al carrer i tot just passar-los, sentim una noia que cridava, chica, chica, ayúdame, l'Àlex i jo no ens hem parat. Fa temps, que ja no em diu ningú chica, ni nena, així, que podia ser que cridés en algú altre, no havia molta gent pel carrer, però no volia dir que fos a nosaltres. Però, resulta que si, ens cridava a nosaltres, ens hem girat, quan a part de sentir-la cridar chica, chica, la hem sentit més a prop i còrrer. En girar-nos, la noia plorava i ens deia, ayúdenme, me ha pegado!. En el moment que li anàvem a dir que vingués amb nosaltres fins el carrer més gran i amb més gent, just aleshores en el moment més oportú, com mai, ha passat un cotxe dels mossos. Els he fet senyals i han parat, la noia s'ha anat cap el cotxe i el meu nebot i jo hem continuat fins a casa seva, que ja és allà.

Quan ja feia una estona que haviem tornat a casa de la meva germana, he mirat per la finestra i a la cantonada, encara estava el cotxe de mossos que jo havia fet parar i un altre cotxe més. Ostres, la cosa va de debó, hem fet el tafaner, i ha arribat una ambulància, la meva germana m'ha preguntat que com es veia la tia, home, nosaltres no la hem vist atunyinada, però, no en som experts, ara bé, no cal que et parteixin la cara, només que et fotin un parell de bofetades ja és prou. Ens hem quedat a la finestra mirant i llavors hem vist, com els mossos portaven al tio emmanillat i el feien pujar a un dels cotxes i a la noia a l'ambulància.

Quan després, ja arribàvem gairebé a casa, ens hem trobat amb uns set furgons d'aquells dels mossos parats un darrere l'altre al carril bus, allà on viuen els gitanos i li diuen el bronx, jo no he passat mai per allà el mig, millor no temptar la sort. No es veia cap activitat estranya al carrer, però no és al carrer no passen les coses, sinó allà sota on la gent normal no hi anem. Hem arribat a casa, he anat als pakis a comprar pà, he estat fent coses per casa i en sortir a la finestra a regar les plantes encara hi eren. Ara ja no hi eren.

Així, que els mossos avui no eren a Plaça Catalunya vigilant els indignats els dec haver trobat jo al meu barri!

LA LLUNA

2011-10-14T19:29:00.000+02:00

L'altre dia era lluna plena i la vaig veure sortir tan gran, tot just al davant de la meva finestra. Em costa fer fotos a la lluna, reflexa tanta llum i tot el voltant és tan fosc! Quan poso el teleobjectiu, pesa i les fotos surten mogudes.

De totes formes, ho continuaré intentant, de paciència, en tinc malgrat emprenyi de vegades. Però per aquestes coses no m'importa perdre el temps. Cada un perd el temps com vol!

LA MEVA CUNYADA

2011-10-14T00:25:00.000+02:00

Ja sé, molta gent pensarà que no descobreixo la sopa d'all i que com amb les sogres (jo d'això no en tinc i no puc opinar) normalment, són persones amb qui un no es porta bé o es tenen mania. M'havia estat de fer aquesta entrada moltes vegades, però dimecres, ja va ser la gota que fa vessar el vas.

És la senyora perfecta i tot ho sap i tot ho fa bé. Jo també, si tingués un marit, com el meu germà, que ho fa tot. A casa meva, faig el que em rota i si vull anar descalça hi vaig, però els peus damunt la taula, mai, això és sagrat, i molt menys a casa d'un altre. Si vaig a casa d'un altre, ni que sigui casa de la meva germana, no li demano pas unes sabatilles per canviar-me les sabates, cony! ja procuro sempre de comprar-me sabates que siguin prou còmodes per dur tot el dia, això en ella no li deurien haver explicat mai, els set ciències dels seus pares. Si algú bé a casa, ells o la meva germana, jo no me'n vaig a fer la migdiada mai de la vida, no ho he fet mai. No ho feia el meu pare ni quan ja estava malalt!

Si vaig a casa d'algú o casa seva, no els dic com han de fer les coses, a no ser que em preguntin, ni em fico a la cuina a fer res. Si una cosa em fa ràbia, és que si jo convido i preparo el dinar, m'arribin en l'últim moment amb alguna cosa que jo no hi comptava i m'entrin a la cuina a potinejar i no deixar-me acabar el que estic preparant, si no compro gambes, musclos i cloïsses, és per que no són sant de la meva devoció i jo no gaudeixo, per tant, quan sigui a casa teva, posen!

No m'agrada, que em diguin que he de canviar la taula del menjador, per que aquesta pesa molt i no la puc moure tota sola, per tres cops l'any que s'ha de fer, per que ésclar, vol dir, que m'he d'esperar a parar taula a que arribi algú i m'ajudi.

Sempre està cansada i té son, quan jo estava de baixa i venien el divendres, per que la resta de la setmana venia la meva germana a fer el sopar i posar la meva mare al llit. Encara no havíem acabat de sopar, que ja volia que s'anés a dormir per que ella estava molt cansada i els nens no la deixen fer res.

I si el dia del meu aniversari jo hagués quedat a la tarda amb algú? Per que no van preguntar si els nens es podien quedar a casa, mentre ells anaven al cine! Ja ni recordo l'últim dia que hi vaig anar jo!

Si després d'haver-te passat tot el cap de setmana, arriba a casa meva el diumenge, dient que a veure quan marxen, que està molt cansada i que es mor de son, jo havia quedat, sortir un parell de hores a fer una cervesa. Tia, que he tingut els teus fills tot el cap de setmana i ara no et pots quedar un parell d'hores! Doncs, no, la meva mare cap a casa de la meva germana.

Que s'esperi a que jo arribi per banyar els nens, per molt que a ells, els agradi que jo els banyi, i encara faci trucar al meu germà per demanar-me si trigaré gaire!

Però el que ja em va superar, va ser un comentari de dimecres, quan parlava amb una de les seves germanes per telèfon. Jo havia anat a buscar a la meva mare i sopàvem allà. Li explicava a sa germana, que havien vingut a casa al matí a buscar a la meva mare i havien anat a fer un volt, havien anat allà al Port Olímpic, necessitava veure el mar, ja que no havien pogut anar a Platja d'Aro i el que em fa sortir de polleguera, li va dir, que m'havien donat festa. Com si jo fos la minyona! i encara va riure. Si no em vaig aixecar i vaig marxar, va ser pel meu germà, els nens i la meva mare.

Té molt clar el que s'hauria de fer, ja m'agradaria veure-la que diu després d'una setmana. Per que qui es va estar un cap de setmana amb els nens i la meva mare vaig ser jo i no pas ella

FINAL DE L'ANTERIOR

2011-10-13T23:35:00.001+02:00

Veig que no es publicar tota l'entrada, feia el tonto, em sortia una banda com de color beige que no em donava temps a llegir i no em deixava publicar, ni guardar, ni res.

Doncs, el que em va passar, va ser el següent. Havia aparcat el cotxe en un revolt, que hi havia lloc de sobres i el cotxe no feia nosa, ni era perillós. De manera, que quan havia acabat de fer la foto, em vaig girar cap on tenia el cotxe, per mirar com estava tot, i que no passaven gaires cotxes, ni se sentia soroll i quina va ser la meva sorpresa, en veure aturat al costat del meu cotxe un de mossos, amb la parelleta feliç fora del cotxe i mirant-se el cotxe, no només per fora, sinó tafanejant per les finestres. Vaig estar a punt de fotre un crit per dir que era allà dalt i que baixava, però vaig pensar que potser treien la pistola i pujaven a buscar-me. Així, que no ho vaig fer i vaig baixar corrent. Suposo que deuria fer ja estona que hi eren, perque quan vaig arribar a baix, acabaven de marxar.

Mai no havia pensat que deixar el cotxe així en un marge de la carretera fos una cosa mal feta, o potser buscaven un cotxe sospitós d'aquelles característiques i un cop els van dir per ràdio que no era aquell van marxar. Si algú sap alguna cosa de si no es pot deixar el cotxe aparcat en un marge que m'ho faci saber.

2011-10-11T22:07:00.000+02:00

Sé de sobres que no és un esbarzer i que és un llentiscle (Pistacea lentiscus), home! que jo també sé coses i parlar de forma rara si vull. Però em va recordar a la "zarza ardiendo" que es va trobar en Moisès, quan Déu el va nomenar profeta. No sé pas que es deuria fotre en Moisès quan portava les ovelles a pasturar, però que era de bona qualitat, segur! Per que les revelacions que tenia eren d'allò més bones, la de la "zarza" i després, les taules del deu manaments, si a més com sembla que diuen, era tartamut o quec, quin poder tenia aquell home sobre la resta de gent? que en sabia de les seves vides per poder sotmetre'ls d'aquella manera? Ep! que no vaig ni fumada ni beguda, estic totalment serena, ara i quan vaig fer la foto també, però tots tenim un passat i uns coneixements i de vegades suren com els morts en les aigües quan passen uns dies i no els han fet unes sabates de ciment.

Doncs, el que anava a explicar, que ja m'estic esgarriant! Quan divendres, acabava de fer aquesta foto, em vai

CANGURATGE TRIPLE

2011-10-10T23:56:00.000+02:00

Queda tan lluny el dinar de divendres al cap de munt d'aquell roc! Per si algú no ho sap, era a Sant Llorenç de Munt, una mica més enllà del coll d'Estenalles, a tocar de Terrassa.

Unes hores més tard, van arribar els dos "angelets" i es clar, la meva mare, la combinació pot ser explosiva en alguns moments. Tots tres reclamen tota l'atenció per un mateix. Els encanta disfressar-se amb les disfresses que havia portat el seu cosí Àlex, que ja té 21 anys i jugar amb les seves joguines, si els dius que són de l'Àlex i que els hi deixa, són els més feliços del món i ho tracten bé. L'Oriol, em fa petons i abraçades, a mi, en els altres no, per que amb els altres té vergonya, però amb mi no i això fa que a ma mare no li faci gaire gràcia. L'Albert, també té vergonya, però fa el petó. A mi, em fan petons i abraçades.

Juguem amb els blocs de construcció a fer castells, fars, muralles i tot el que els passi pel cap. S'enfilen pel sofà i salten, tot ho toquen i remenen. Aprenen vocabulari, com que una cosa té valor o que no té preu. Sopem biquini i truita de patates. Dormen al meu llit i estan encantats. Hem anat al parc a jugar a pilota, a la teranyina i a remenar l'aigua de la font amb una branca dels arbres. L'Oriol li diu a ma mare on s'ha de seure i tots dos miren bocabadats quan es posa la insulina. No entenen gairebé per que la iaia no es recorda de les coses, però li donen del seu iogurt si els diu allò tan de la gent gran: "Me'n dones una mica?" Als matins toca escombrar i passa el motxo i treure la pols! Quin patir la tele amb els pals per allà donant voltes! Els pentino amb els pèls de punta i estan encantats.

Anem al súper a comprar i són com unes "marujas", es paren a mirar tot el que hi ha als prestatges i em diuen de comprar les coses més inversemblants que uns nens poden arribar a demanar, fregalls, un plomall per treure la pols i no sé que més. Com que tanmateix continuen sent nens, em demanen Phoskitos "regalos y pastelitos" i lacasitos. Tot això, barrejat amb les llaminadures que els ha comprat la meva germana i el whisky, fa que jo dissabte a la nit tingui la panxa regirada.

Per fi, ja és diumenge a la tarda i venen els pares de les criatures a recollir-los. I jo, per dues hores surto a fer una cervesa o dues amb uns amics i puc ser una persona normal, que feia molt que no ho era.

UN XIC DIFERENT

2011-10-07T18:16:00.000+02:00

Avui he dinat aquí dalt, amb cafè inclòs

I des d'aquí estant, veia això.

He conegut al guardià de les muntanyes, que sembla molt dur.

Però que té cara de bona persona.

I he pogut veure que ja s'acosta la tardor.

UNA TARDA DE DIUMENGE

2011-10-06T21:03:00.002+02:00

Com que aquesta setmana estic molt girada, no havia posat cap foto del diumenge a la tarda, que també estava d'un humor...!!!. La situació no ha canviat, però l'humor ha canviat una mica i ara m'he adonat que feia dies que no posava fotos i això no pot ser.

Si, ja ho sé, però que voleu, era el que estava maco i podia parar!

TOT TÉ UN PREU

2011-10-05T00:45:00.001+02:00

Hi ha un crisi galopant, que cada dos per tres, ens recorden la ràdio, la tele i els diaris. Ja no escolto la ràdio, no ho vull sentir. El govern de tot arreu ens diu que patirem retallades per tot arreu, a la sanitat, a l'ensenyament, ens apujaran impostos, s'inventaran de nous, l'augment de l'atur no té aturador i la psicosi de tots va en augment. No sabem on han anat a parar els nostres diners. Cap administració no té ni un ral. Ara, que tot just ha començat el curs escolar, els pares s'exclamen que els llibres són molt cars, quins llibres? si la immensa majoria d'escoles tenen els llibres socialitzats o fan reutilització! Per tant, els van comprar quan la cançó de l'estiu va ser la Bomba de King Africa!. Els hospitals, cada cop tenen menys serveis i en els ambulatoris no et contesten al telèfon ni per casualitat, ja pots tenir una febrada que no et despenjaran abans de mitja hora. Però, és clar, l'escola pública i els metges del seguro, són gratis, això diu la gent. I la gent, no sap, que tot té un preu i que tot s'hauria de pagar. Els pares haurien de tornar a pagar íntegrament els llibres dels seus fills, els medicaments a la farmàcia, els guants de làtex, que fan servir metges i infermeres. Per que ningú, a casa, no agafa un tomàquet i el llença a les escombraries, a no ser que s'hagi fet malbé i encara i així, a no ser que estigui molt malament, sempre s'intenta aprofitar alguna part. Jo recordo, a la meva mare i al meu pare, renyar-me per que no guixés els llibres, allò de pintar al llom, pintar bigotis o arracades a en Cervantes al llibre de literatura o a la Madame Curie al llibre de física, dient-me allò de: " Et penses que els llibres no costen diners o que me'ls regalen!". A ningú no li passa pel cap fotre-li una rascada al cotxe, per que si o tirar el mòbil contra el terra o canviar les rodes del cotxe sense necessitat. Ens ho mirem, per que ens toca gratar-nos al butxaca de forma immediata. Cada cop més la gent, pren consciència que el mobiliari urbà és de tots i que ens costa diners a tots, que l'autobús també cal conservar-lo per que és de tots i no podem anar trencant els seients o fent guixades a les parets. Doncs el mateix passa amb l'ensenyament i la sanitat, no és gratis, senyors, gens ni mica, que ningú no vagi errat, els meus impostos i els de tots els que en paguen, van en això i jo vull saber que tots aquests nens i nenes aprofiten el que se suposa que els ensenyen a l'escola, per que no serà son pare o sa mare, els únics que tenen dret a opinar sobre si treuen o no bones notes, jo també hi tinc dret, una part de la seva educació la pago jo. I amb la sanitat i benestar social igual, vull saber que no els donen tires reactives per la determinació de glucosa en sang a qualsevol i que la meva mare no es pot fer l'anàlisi els cops que diu l'endocrí, per que no li toca i ja és vella i no cal i que aquell senyor, que com que viu sol i no té fills, quan surti de l'hospital tindrà una prestació econòmica per que el cuidin i a la meva mare no li toca que algú vagi a casa a cuidar-la, per que té fills i treballen i cal pagar una persona, així que estic pagant-ne dues, la que cuida a ma mare i la que cuida aquell senyor, que potser té una muntanya de cuartos com el tio Gilito. Tothom ha estirat més el braç que la màniga i ara entre tots hem mort la gallina dels ous d'or. Els indignats es queixen i jo també em queixo. M'han estafat, la vida és una merda i només tinc obligacions i no tinc cap dret. Només em queda el dret a rebequeria.

ENDEVINALLA

2011-10-02T10:38:00.003+02:00

A mi em recorda a cert personatge, que surt per la tele, que ja té una edat i que quan els trobem de veritat ens fan un fàstic de mil dimonis!!

A LA VELOCITAT D'UN ESTEL FUGAÇ

2011-09-30T18:26:00.003+02:00

Em reafirmo en l'entrada de l'altre dia "N'hi ha que neixen estrellats", afegiria a la velocitat d'un estel fugaç. Per que si fas un esforç, no només per mi sola, podia ser aprofitat per tots i que ni tan sols tingui la deferència d'haver-s'ho llegit, dol i que qualsevol opinió sigui menystinguda o ni escoltada també. També dol, que tothom marxi i no et diguin ni ase ni bèstia, talment com si fos un moble. Una companya de feina, avui deia, "Que ganas tengo de irme a mi casa!". A mi això no em passa, no tinc ganes d'anar a casa i avui que pensava que això em podria sortir, ni això he pogut fer.

Penso, que si de cop i volta desaparegués d'aquí, ningú no em trobaria a faltar fins que els fes falta o necessitessin algú a qui fotre la bronca. Tinc ganes que arribi l'hivern i així poder tornar als meus dissabtes rutinaris i que ja sé que faré i que em canso com una burra i que no tinc altre cosa en que pensar que en baixar.

XORRADES

2011-09-29T22:20:00.000+02:00

Torno a la meva superficialitat, banalitat i frivolitat, que m'escau més i estic fins el cap damunt d'emprenyar-me i menjar-me l'olla, per que tothom diu i diu, però ningú no fa res, després tot seran plors i laments i és que una visita de 10 minuts no serveix de res.

Fa dies, que veig el test aquest que és transparent, però que és dins d'una altre test que no ho és i el cas està en això, que tota la paret interior del test, està recoberta d'aquestes algues, que no sé que són però em fa gràcia.

Aquesta parella d'adolescents, m'han donat temps a posar el teleobjectiu i tot, dues marques que han aconseguit fer el mateix color, si hagués estat la mateixa marca no m'hauria estranyat però són dues marques diferents o potser són falsificacions fetes pel mateix, no sé filar tan prim i menys des de casa.

TRUCADES PENDENTS

2011-09-29T18:32:00.002+02:00

Hi ha trucades que s'han de fer, però que quan saps que l'altre pot rebre la trucada, tu no la pots fer, per que és el moment del festival diari. Hi ha les trucades que s'han de fer, però que no saps que dir, com quan has de donar el condol, i costa molt de fer-la. Hi ha les trucades que saps que has de dir, però saps que la resposta que rebràs no t'agradarà, aquestes acostumen a ser de feina, sé el que he de dir, i també sé que rebré una esbroncada i que l'únic que podré dir serà, si et deixen dir alguna cosa, si, si, ja, ja. A aquestes trucades, ara hi ha una alternativa, és el correu electrònic. Amb tants telèfons per poder trucar i em vull estalviar una trucada i m'agrada parlar per telèfon, sempre i quan sigui amb algú amb qui vull parlar, fins i tot aquelles que has de fer però no trobes el moment, si trobo el moment, no em fa res i fins i tot m'agrada i després estic contenta.

De normal, per telèfon, si són trucades personals, no m'enfado ni m'esbronquen, si m'he d'enfadar, potser ja no la faig. Quan jo sóc el client, no escridasso a l'altre, malgrat no tenir el que m'han dit que tindria, em puc exclamar, però no fotre'm com una moto. Qui em contesta, poc pot fer, o res, així que tampoc val la pena, de vegades encara és pitjor, enrabiar-se, doncs ni tan sols et garanteix que et quedis a gust.

N'HI HA QUE NEIXEN ESTRELLATS!

2011-09-27T20:54:00.002+02:00

Aquesta sóc jo. Si algú necessita un ase dels cops, que m'avisi, ja no em vindrà d'aquí. Si algú necessita exigir i que l'altre no pugui replicar, que m'avisi, ja no em vindrà d'aquí. I és que tothom em diu que tingui paciència, amb tot i amb tothom, però jo mai puc exigir res, sempre és en una sola direcció.

Estic d'acord, que si em demanen una feina per un dia i no ho tinc, que em renyin, és just i raonable, el que ja no és just i raonable és que si ho tinc fet, encara em posin en dubte i el que és pitjor, els sàpiga greu que ho tingui fet. Espera't a dimarts, que sortiràs de dubtes, podràs preguntar tot el que t'amoïna i tots els dubtes que tens i quan arriba dimarts, tot això s'esvaeix i continuem igual o pitjor, per que no m'han deixat parlar o encara pitjor, m'han fet callar i m'he enfadat i això encara em fa sentir pitjor. I a tot això afegim, que em parlin amb menyspreu i sense respecte. Que les meves idees, els hi atorguin a un altre. Que el que jo he fet és una merda i el que ha fet un altre és el millor del món i ha fet el mateix que jo. Que la mateixa excusa a mi no em serveix i a un altre si.

Per que no m'agrada estar enfadada i de mal humor, ni ser mala persona, ni mal pensada, ni totes aquestes coses, em cansa molt i em fa perdre temps i recursos, per que em fa estar pensant en justificar les meves accions i el per que de totes aquestes accions.

TINC UNA NOVA JOGUINA

2011-09-26T20:27:00.000+02:00

Divendres va ser el meu aniversari i dissabte dinar a casa. I, és clar, vaig tenir regalets, un jersei, una gavardina d'entretemps (ostres, ara que ho recordo, feia molt temps que no la feia servir aquesta paraula i aquesta primavera un amic meu la va dir referint-se a una samarreta que jo portava) i una nova joguina, trrrrrrrr, redobla de tambors! un LLIBRE ELECTRÒNIC. Si, ja tinc llibre electrònic. A la memòria interna ja ve amb uns 1000 llibres, clàssics, que ja no tenen drets d'autor. Està clar, que hi ha que no els penso llegir, no els he llegit en paper, tenint-los a casa, doncs ara tampoc. M'ha fet gràcia, que hi ha els de l'Edgar Allan Poe, aquests si que els rellegiré, els tenia en paper, però no sé a qui els deuria deixar i em van desaparèixer. La joguina pesa poquet, d'això es tracta, no haver de traginar pel món l'Enciclopèdia Catalana. Mai he entés a la gent que porta a la bossa Els Pilars de la Terra, en la versió de tapa dura com la meva, aquests llibres són per llegir a casa i no pas al metro.

El meu cunyat, diu que sóc una mica friqui en tot això, mira qui parla!, que tinc totes les merdes que poden haver o que em fan gràcia o una mica de servei. Entro, miro, jugo amb els aparatets i vaig fent. No sóc del tot una inútil en aquestes coses, me'n vaig sortint, malgrat hi ha alguns sectors que es pensen que ho sóc, quan és que són ells, els que fan les coses massa enrevessades.

Ahir, no vaig poder potinejar-la, havia els meus nebots a casa i després vaig quedar amb un amic a la tarda. Avui, tot el dia que la carretejo a la bossa, per si de cas tenia un moment que m'havia d'esperar i podia mirar que em dona a part dels llibres.

Ara, cal donar-li teca i ahir a la nit, ja vaig començar per tornar a descarregar l'emule i fer-lo treballar. I, està treballant de valent. També vaig intentar trobar alguna pàgina que hagi llibres en format digital, alguna editorial que publiqui en digital, però no ho vaig trobar. Vaig trobar la web de la Casa del Libro, que sembla que sigui llibre digital, però no estic segura, per què el preu és el mateix que si compro la novel·la en paper i això em fa ballar el cap, doncs, si la música la compro via itunes, em surt més barata que si compro el CD físicament.

No sé si llegiré més, potser alguns llibres que veig i no m'acabo comprant, per què em fa una mica de cosa, que siguin un xurro o que trobo s'han passat amb el preu, com la última del Jaume Cabré. Ja tinc algunes coses descarregades i he provat amb un conte d'en Monzó, que tinc la novel·la en paper, ja la vaig pagar, però volia provar a passar-la a la joguina i veure que tal es veia.

DIFERÈNCIA ENTRE LLIBRE I CONTE

2011-09-26T16:42:00.001+02:00

L'Albert té quatre anys i mig i l'Oriol gairebé tres. L'altre dia, l'Albert li diu a l'Oriol, seu aquí i no em molestis, que he d'estudiar. L'Albert s'enfila en una banqueta i pren un llibre de la llibreria, l'obre i fa que el llegeix, després que està estudiant. L'Oriol fa una cara d'aquelles, que no sap i diu que ell també vol un conte. L'Albert amb posat seriós, es torna a enfilar a la banqueta, agafa un llibre i li dona tot dient-li, té, un llibre Oriol, és un llibre, no és conte, no pots fer-lo malbé. L'Oriol, no acaba d'entendre que li diu son germà. Li pregunto a l'Albert, que si un conte no és un llibre i em mira amb cara com del que pensa:"Aquesta no sap el que es diu!" I em diu: "Mira, això és un llibre, no té dibuixos, un conte té dibuixos, Hombre!"

UN ANY

2011-09-23T21:55:00.003+02:00

No és pas el temps que fa que tinc el blog, sinó que és el pas d'un any des de la finestra de casa. A més si fa no fa, les fotos han estat fetes a la mateixa hora. Potser aquesta entrada s'escauria més en el meu altre blog, però allà no escric res, només penjo alguna foto. Volia tancar el cicle i que totes fossin continues. Ja ho sé, que quedava més maco en aquella altra entrada que vaig fer ja fa temps sobre un racó de Cerdanya, però només tenia tres estacions i de ben segur que em serà del tot impossible fer la seqüència de les quatre estacions.

Així, que aquí hi ha una seqüència del pas del temps a Barcelona, també es pot notar i molt, malgrat no sigui tan maco ni tan bucòlic.

8 de Març de 2010, la nevada

23 de Juny de 2011, la revetlla de Sant Joan

23 de Setembre de 2011. Avui

5 de Desembre de 2008.

LA TAPA DEL VÀTER

2011-09-23T16:07:00.001+02:00

Sembla una tonteria, però no ho és gens ni mica. Fins fa uns set o vuit anys, la tapa de vàter que havia a casa havia estat sempre la mateixa des que es va posar, com uns 30 anys, de bona qualitat, oi? Va durar i molt, és la que anava amb el vàter, en aquell model li tocava aquella tapa. Fa uns set o vuit anys, la tapa es va trencar. Vaig anar a una botiga i em van dir que si sabia el model, com he de saber el model! I que si era tan antic, doncs que ja no es trobaria. La meva cara deuria de ser de pòquer, ara he de canviar el vàter? No, no cal canviar el vàter, hi ha les tapes universals, que serveixen per tots els models. Apa, mira, com els carregadors universals de bateries! En aquests casos, no és tan guai, per què? Per què els ganxos amb que es colla la tapa al vàter són de plàstic i es trenquen en un tres i no res. En aquests set o vuit anys, ja he hagut de comprar al menys quatre tapes. La última que vaig comprar, fa tot just un any i ara de fa una setmana, aquesta s'ha trencat. No fora més important, si no fos, que cada cop que un s'asseu al tron, percep un moviment, cap a l'esquera de tota la seva persona. Ara per ara, és un lleuger moviment, però això s'agreuja amb el pas dels dies o de les hores, depen de l'ús que es faci.

Quan el primer cop vaig pensar que no podia ser que calgués canviar el vàter, anava molt errada. Cada tapa de vàter costa 30 euros, perque una que vaig comprar per 14 euros, que era la que tenien a la botiga, va durar encara menys. De manera que si fem càlculs, quatre tapes a 30 euros, són 120 euros, la de 14 sumen, 134 euros i la que hauré de comprar ara, 30 euros més, ja són 164 euros. No sé quan val un vàter nou, amb la seva tapa de conjunt, però si ha de durar 30 anys, potser val la pena canviar-ho tot. Acabaré canviant la tapa i punt, fer obres em fa molta mandra i jo no sóc manetes per anar fent aquestes coses. No sé si a tothom li passa el mateix amb les tapes de vàter o jo sóc molt rara!

BICICLETA, CULLERA, POMA O AQUELL FILL DE PUTA DE DOCTOR ALEMANY QUE T'AMAGA LES COSES.

2011-09-22T18:57:00.000+02:00

No he vist el documental, no ho he volgut. Segurament és molt colpidor i totes aquestes coses que es diuen. Bicicleta, cullera, poma, és una part del test que els hi fan. Per mi, no és el més frapant, no és el més bèstia no recordar després d'una estona 3 paraules i l'ordre. Em sembla molt més bèstia no recordar que has dinat, el dia en que vius, que els teus pares són morts fa anys, preguntar de forma insistent i reiterada que hi ha per sopar o quan ens anirem a casa, on ja hi és.

Tothom mou el cap i fa aquella mena de rictus amb la boca que vol dir resignació i paciència, molta paciència. Ningú no sap exactament que passa, ni que els passa pel cap. És com si esborres un arxiu del disc dur o més ben dit, com si d'una carpeta que té nom elimines els arxius, la carpeta és buida. Hi ha una etiqueta amb alguna cosa, però no hi ha res dins i sovint l'omplen amb qualsevol altra cosa inventada.

Que en Pasqual Maragall faci pública la seva malaltia és un gran què, però ja m'agradaria a mi plorar amb els ulls de la seva família.

Ahir era el dia internacional de l'Alzehimer i la noia que cuida a la meva mare, va anar a una xerrada que van fer al CAP. Van trucar el dia abans, quan jo hi era, i li van dir, que havien pensat en la meva mare i que anés ella, que es passava moltes hores. Ella fa el que m'ha vist fer a mi, donar-li la raó i no portar-li la contrària. A mi, ningú no m'ha alliçonat de com tractar-la i no sóc psicòleg, només faig el que a mi em resulta més còmode o pràctic per no embrancar-nos en discussions inútils. Li vaig dir que ja m'explicaria que deien. Avui, m'ha explicat, van dir que s'ha d'aprendre a conviure-hi, és la gran màxima dels psicòlegs i psiquiatres, acceptar la malaltia, si ja ho accepto, quin remei em toca. Que no els portem la contrària, ja ho faig, per pura supervivència. Anar als grups d'ajuda mútua, per mi és allò de mal de muchos, consuelo de tontos, o veure programes a la tele de misèries, per veure que hi ha qui encara està pitjor.

En molts repotatges i anuncis, ens ho pinten amb un aire romàntic, que fan venir ganes a la gent, de ser qui té cura d'un malalt així. Això és una rifa, i si et toca, et fots i intentes portar-ho de millor manera. Amb aquest comentari, potser tothom pensarà que no ho he acceptat i que no ho he assumit. Tant fa, per que ho accepti o no, el marron me'l menjo jo i ningú no em dona cap solució real.

L'ESCOLA PÚBLICA

2011-09-21T22:54:00.000+02:00

Vaig anar a l'escola privada, de monges i de capellans per fer aquella cosa tan antiga que era el COU. La meva escolarització va ser, està clar, en castellà. L'any que vaig fer la selectivitat, va ser el primer en el que es va fer prova de català. Podia fer l'examen en català.

L'escola pública o com es deien encara, els col·legis nacionals, no era el lloc on uns pares com cal, si s'ho podien permetre, portarien els seus fills per que els eduquessin. L'escola pública, llevat de casos comptats, era un desastre, si més no a Barcelona i altres ciutats, en pobles on només hi ha una escola, no compte, hi ha la que hi ha. Tot i això, tothom sap de gent d'algun poble que anava a l'escola privada de la seva capital de comarca. Així estaven les coses. Amb el pas del temps, l'escola pública, va anar guanyant qualitat i per tant, també clientela. Això? fins fa uns anys, que va començar a caure en picat, aleshores, alguns deien que era culpa de la immigració, no ho crec. Es van inventar la sisena hora, que aquest curs, han tret, tampoc era la panacea. Ara, tothom diu que es carregaran l'escola pública, l'escola pública continuarà existint, però no serà pas de qualitat. Qui té la culpa? Tothom. Però en últim terme, per que és el treballador, que ha de demostrar que fa bé la seva feina, és el mestre. No diré, que tots els mestres són iguals, és com quan parlem de la policia, si els tractes de forma individual, poden haver de molt normals, però el col·lectiu de mestres de la pública són especials, tot el funcionariat és especial. Si, ja sé que han passat unes oposicions. A mi, si no acompleixo uns objectius hem foten al carrer, per tant, a mi m'examinen cada dia i com jo molta gent. Però, no parlo dels funcionaris, parlo dels mestres de l'escola pública. Em fa l'efecte que han perdut l'oremus. Per moltes oposicions que hagin passat, el nivell que tenen molts és penós, fan unes faltes d'ortografia que fan mal a la vista, en català i castellà, de forma indiscriminada. Pocs tenen interès per les noves tecnologies, a no ser que el Departament els obligui. Els de barris marginals, tiren la tovallola abans de posar-s'hi i s'excusen dient que amb els nens que tenen no poden fer més, la intel·ligència dels nens, no és directament proporcional al sou dels pares. Aquí està la feina del mestre, motivar al nen. Aquí els hi posem un suspens, són molt pocs els que ho fan.

Pateixen una mena de síndrome d'Estocolm, m'explico, han adoptat actituds de nen i s'enfaden com els nens. Com els nens, sembla que encara creguin en els reis mags o el tió i que les coses no costen diners i exigeixen a l'empresa privada que els doni les coses (una empresa privada no és una ONG), no saben el que costen les coses o no ho volen saber. Exigeixen al govern recursos, un bon mestre,pocs recursos necessita i si els té? aleshores, ja és el "no va mas". Jo vaig tenir una mestra a 6è, que ens feia història i llengua i va aconseguir, que fins i tot les quatre nenes que no tenien cap interès i que ho suspenien tot, posessin interès i aprovessin i no tenia PDI, no tenia ni projector de diapositives. A mi la història, sempre m'ha agradat i aquell any va ser en el que vaig treure millor nota (tret de la gimnàsia, que treia excel·lent sempre) i en llengua, vaig aconseguir fer redaccions més o menys acceptables. Aquesta dona tenia i té vocació, que és el que ha de tenir un mestre.

Total, els mestres s'han de posar les piles si volem que els nens, que són el futur, i que ens han de pagar les nostres pensions de jubilació, tinguin un bon ensenyament, per que és a ells, que han triat dedicar-se en això, a qui els hi toca.

EL MÓN N'ÉS PLE

2011-09-19T20:54:00.002+02:00

He trobat aquest article, sobre el Trastorno por Mediocridad Inoperante Activa. L'he trobat força interessant. D'entrada no sabia que era aquest trastorn. Espero, no patir aquest trastorn, diu que el que el pateix no se n'adona. Malgrat em sembla que si que estic envoltada d'alguns que el pateixen, no el grau més elevat. Bé, aquí teniu una estona de lectura interessant.

CONVERSA

2011-09-19T16:59:00.000+02:00

Divendres a la tarda sona el telèfon.

-Hola, digues.

-Com ho tens?

-Ara, malament, ja saps que m'has d'avisar amb més temps.

-Vols pujar allà dalt avui a la nit?

-Ja t'he dit que no puc.

-I demà al matí i tornar diumenge?

-Hòstia! Avisa abans i m'organitzo.

-Em fa mandra pujar sol i conduir. T'ho penses i em fas un bram.

-Ja et dic que no hi comptis.

-Jo he de ser aquí baix diumenge a les quatre de la tarda.

-Home, per demà ja et dic que no i si diumenge no haguessis de ser aquí tan d'hora, encara m'animaria a pujar i baixar.

-No sé, arregla-ho i em dius alguna cosa.

Dissabte al vespre, torna a sonar el telèfon.

-Si, digues.

-Que fas?

-No res, acabo d'arribar.

-No m'havies dir que feies?

-Ja et vaig dir que amb tan poc temps no puc organitzar-m'ho.

-Hòstia, tia! Doncs, puja i baixa demà, si està aquí mateix.

-Ja et vaig dir que si no haguessis d'estar aquí baix tan d'hora hauria pujat. Però em passaré l'estona pujant i baixant. I a més tinc feina, he de treballar.

-Bueno, bueno, ja em buscaré la vida per tornar.

PER FI!!!

2011-09-19T01:05:00.002+02:00

Avui per fi, ha canviat el temps i ha refrescat, a segons on, diran que de refrescar res, que fa fred, però pel meu poble, és refrescar. També ha plogut, no molt, però ja és alguna cosa, ja no fa aquella xafogor dels últims dies. Ja té gràcia la cosa, per què la immensa majoria de gent s'havia passat el maig, el juny i el juliol queixant-se que no feia bo, que no feia estiu i quan va i fa calor i xafogor com tocaria, tothom demanant que refresqui. A mi ja m'està bé que no faci calor, la calor m'agobia i no tinc ganes de res. M'encanta veure ploure i nevar i a no ser que vagi vestida per treballar o vagi a algun lloc, no m'importa que m'enganxi. Ahir al matí ja li vaig dir a la meva germana que segurament si que hauria canvi de temps, que entre el genoll i les cervicals, tenia un festival de molèsties, que era una cosa guapa.

Com que el dia estava com estava, ja vaig dir-li a un amic que no aniria i que em quedaria a casa treballant, si en diumenge. El meu germà amb els nens han vingut d'hora a buscar a la meva mare, l'Oriol, volia quedar-se a casa amb mi, però no podia ser, jo tenia feina, volia enllestir una cosa que el meu "jefe" vol per dimarts, no està tot, però si tot el que tenia, així demà, ja serà un pim-pam.

Com que ha plogut, en un moment de descans pels ulls, per que el que feia és molt pesat i la connexió fa uns dies em va molt lenta, he fet unes quantes fotos, començo a sortir-me amb la pluja, no és gran cosa, però em fa il·lusió. Uns nens, que no podien baixar al parc, passaven l'estona veient com plovia del balcó estant. I quan ha deixat de ploure, el cel s'ha tornat a posar una mica rosa amb alguns núvols molt blancs i altres no tant.

De manera, que el meu Per fi!!! és doble, ha refrescat i tinc gairebé la feina enllestida per dimarts, això no em garanteix que no m'esbronquin, malgrat demà ho deixi enllestit. Si no és per això, serà per alguna altra cosa.

JUGANT

2011-09-17T22:24:00.002+02:00

En l'anterior post, d'avui mateix, comentava sobre la càmera de la meva germana. És una Canon Powershot SX210 SI i avui he estat jugant amb la seva joguina, també he jugat amb la meva, però això serà un altre entrada. La Canon Powershot aquesta, té possibilitats que la meva compacta no es pot arribar ni a imaginar, no parlo de la réflex. Aquí una petita mostra del que pot arribar a fer i en condicions límits, com acostumo a fer jo. Les fotos no són gran cosa, no dona per molt, a casa de la meva germana i tots amagats a les trinxeres, no sigui que a mi em doni per fer fotos, com és el cas sempre.

DOS APUNTS

2011-09-17T14:26:00.001+02:00

Apunt 1.-

Tothom sap que parlo poc de política, més que res per que el meu vessant frívol, superficial i banal, els guanya a tots. Que tinc la meva tendència, és clar! com tothom. Però la política, mai ha despertat en mi un interès primordial, així com en d'altres persones és l'eix de la seva existència o no poden viure sense llegir el diari o sentir les notícies. Jo puc passar perfectament un mes sense saber que passa al món. Per que dic tot això ara? Aquesta primavera i aquest estiu, han estat molt plens de política i ja no només de política internacional, sinó de política més domèstica, de casa nostra. I com que tothom ja sap que els meus circuits cerebrals són força estranys, m'ha vingut al cap o m'he recordat d'un amic, que a finals de primavera va marxar a l'altra banda de l'Atlàntic i que si que li van molt tots aquests rollos i vaig pensar amb tot el que s'està perdent. Les notícies de caire internacional, segur que les pot seguir, però totes les que ens estan passant aquí últimament de ben segur que és més complicat de poder estar al dia.

Apunt 2.-

Que faig fotos, és de sobres sabut per tot el món. He fet fotos de sempre, la meva primera càmera me la van portar els reis quan devia tenir uns vuit anys, era una Kodak instamatic, amb flash que es gastava i calia comprar els cubs. Després he tingut unes quantes càmeres compactes automàtiques i quan podia li prenia al meu pare la seva réflex, d'objectiu fix, 35mmm. El meu pare, també feia moltes fotos quan no es feien tantes com ara. De manera, que podríem dir que tinc una afició a la fotografia, em compro llibres i els llegeixo, entro a webs i també a blogs que parlen de fotografia. La meva afició a la fotografia va lligada també a la meva afició per sortir a la muntanya, on és incompressible que no vagi carregada amb la meva motxilla i tots els complements, com si fos la barbie. Els meus nebots, són objectiu principal també, de fet qualsevol que es deixi. No sé, si les meves fotos són bones o dolentes i tan me fa. Diria que el meu pare em va transmetre la seva afició a la fotografia, al meu germà li va transmetre l'afició a fer puzzles (ara la té una mica abandonada, el meu germà és pràctic), que també la té el meu nebot gran, per tant, és una herència que va lligada al sexe. Però a la meva germana, no li va transmetre cap afició, la meva germana ni fa fotos, ni fa puzzles. Si, llegeix, això també ho feia el meu pare i la meva mare i també jo. Però, no té cap afició que l'absorbeixi i sigui capaç de deixar de fer alguna altra cosa per allò. El meu cunyat, per nadal li va regalar una càmera de fotos, per veure si així s'animava a fer alguna cosa, però no ha tingut èxit.

Tothom sap que quan arriba la temporada d'hivern, ho deixo tot empantanegat i tot queda suspès i postergat per pujar a Masella, com l'any que no em vaig canviar l'ordinador fins que no es va acabar la temporada.

Que fa que uns tinguin aficions i altres no?

TOT REFLEXIONANT!!!!

2011-09-16T18:05:00.000+02:00

Són dos temes que no tenen res a veure, malgrat que ara molta gent troba que si, des l'altre dia que en Pujol va rapejar la cançó. Primer em posaré seriosa i després doncs, seguiré la meva línia de superficialitat, frivolitat i banalitat.

Punt Primer.- Sense voler fer apologia del terrorisme, res més lluny de la meva voluntat. Avui he sentit a les notícies, que volen jutjar a l'Otegui per no sé què i que demanen 10 anys de presó. I jo em demano, Hi ha alguna cosa per la qual no l'hagin jutjat i condemnat ja? Si es passa la vida al jutjat, com a acusat o imputat, o com li vulguin dir. Si ja té unes quantes condemnes, que més té!

Punt Segon.- Després que l'altre dia, en Pujol, comentés la cançó dels Catarres de la Jennifer, el món en va ple d'això. Ha sortit la versió de la Montserrat, al menys per dues emissores de ràdio. No sé si els Catarres tenien una intenció política, l'altra em sembla que si o si no és política si que està més polititzada. Totes dues cançons, trobo que són un divertimento i que no cal donar més voltes. Que si hi ha o no Xonis i garrulos catalans, és la gran pregunta. Jo crec que si i tots en coneixen o ens els trobem, però no hi parem esment. Fent memòria, recordo una parella, que l'any passat vaig conèixer anant de vacances, de Barcelona, ella molt normal i ell era la inspiració de la cançó. Avui, sense anar més lluny, que a més deuria estar més sensible al tema, en un bar a Sabadell, he entrat a fer un tallat. Quan era dins, ha sonat el telèfon i el noi que havia a la barra, no li donava temps d'anar a contestar i ha rondinat, però amb un "dejjjjjje" que com a mínim hagués jurat que era de Jaén. Quan he demanat que em cobrés, ho he fet en català i el tio, m'ha contestat un euro amb quinze, amb un català la mar de correcte i sense ni tan sols ser xava. No sé si aquest noi, porta el cotxe tunejat, el toro i es posa la samarreta de la selecció espanyola. Però estic convençuda, que tots plegats si pensem una mica, en coneixem o ens els trobem en el dia a dia. De totes formes, a mi em fan més por, aquells que no fan ostentació d'aquests símbols i porten corbata i vestit i posen a Déu per davant de tot.

ÀRNICA

2011-09-15T21:04:00.000+02:00

Quan aquest hivern passat, un dia esquiant, em vaig emportar per davant a una nena petita. Em sembla que ja ho vaig explicar, era culpa de la nena i del pare, per baixar per on no havien de baixar. Vaig caure i vaig picar amb el maluc, va ser espectacular, pel que em van dir. Em va fer mal i em va sortir un morat d'aquells guapos, jo no em vaig prendre res, ni em vaig posar cap pomada, així de bèstia sóc. Al cap de setmana següent quan vaig tornar, el meu súpermoni, com jo dic, em va demanar com estava i llavors em va explicar que en ell, aquella setmana, se l'havia emportat per davant un i li havia picat al genoll i em va ensenyar com ho tenia, també un blau com el del meu maluc, la diferència? jo no podia anar ensenyant el blau. El tenia bé, pel que era, millor que no pas jo. S'havia posat àrnica, un ungüent, fet per algú d'allà dalt. Jo em pensava d'entrada, quan em deia que s'havia donat un cop i que es posava àrnica, que es posava una pomada o crema comprada a la farmàcia. Ja sap tothom com sóc jo, això d'anar a recollir segons què a la muntanya i espoliar la natura, per molt que s'hagi fet sempre. Si algú es dedica a collir àrnica per fer ungüents, a mi em fa l'efecte que cal moltes floretes per poder fer-ho. Està clar que vaig replicar al meu súpermoni, que com ho feien, que calien moltes, com sempre, em va contestar, Cagundeu! i jo que sé com s'ho fot! tu sempre igual! I aquí es va acabar la cosa de l'àrnica.

Avui he anat a l'osteòpata, la meva tendinopatia calcificante de manguito de rotadores ho demanava. Havia anat dijous passat, per manteniment, una mica de "sobeteo" va bé i no em tocava tornar fins el novembre, si no havia res traumàtic, com ha estat el cas. La osteòpata, m'ha fet una cara! Que te ha pasado?, és francesa, poseu accent gavatxo. Després de potinejar-me l'espatlla, posar-me agulles i aconseguir el miracle, per què segons ella sóc incroyable, la capacitat de recuperació que tinc i que gràcies a això, podem intentar recuperar el tendó del tot, sempre i quan faci els exercicis i no agafi pes, això ja és més difícil d'assegurar. Després de tot això i de comentar que no em podia prendre el voltaren perque és pitjor que si m'hagués fumat alguna cosa il·legal, m'ha dit que em posés àrnica. Ja hi som! M'ha comentat que ella la tenia a casa seva, per la meva cara, m'ha dit que a la casa de fora, que la feia créixer al seu hort i llavors la maceraven amb esperit de vi. M'he esverat, van a la muntanya i després la planten? Sembla ser que ho van comprar a Ripoll, hi ha un garden d'aquests, que venen àrnica en tests, igual que a Suïssa i Àustria fan amb la flor de neu també. Suposo, que a Barcelona per molt plantada que sigui, no es deu poder fer créixer (humitat, temperatura, altitud).

Quan he arribat a casa, he baixat a la farmàcia a buscar àrnica. He comprat un stick, com el de l'amoníac per les picades de mosquits i deixat encarregat un gel d'àrnica, que la zona és gran per fer fregues. Ja explicaré si funciona tot plegat!

ELS QUE ES QUEIXEN

2011-09-14T22:20:00.002+02:00

Des que he tornat de vacances, coses de la feina, gairebé totes les trucades que rebo són queixes, algunes molt desagradables i els correus també, però amb els correus, és més fàcil, els contestes quan et ve de gust i ja no estàs emprenyat. Amb les trucades no és tan fàcil i ja ni parlem si el tens al davant. Doncs això, tot són queixes, alguns, pocs aquest any tenen raó, d'altres no, no la tenen ni la tindran mai i a més es pensen que som quasi deus, que si que ho sóc, però justament per això, tothom sap que els déus són capritxosos! Doncs, ahir quan vaig arribar a casa, feien el programa del Coral i l'Espartac i tenien convidat, que poc va parlar, no el deixaven, un psicòleg, presentant un llibre que ha escrit, no recordo ben bé el títol, però era alguna cosa semblant a no amargar-se la vida.

La gent, es queixa per tot, i hi ha qui ho porta a l'extrem i llavors fa un problema de qualsevol cosa, tot esdevé com una tortura o un via crucis. Si penso en la feina que tindré quan torni de vacances, m'amargo les vacances, que si viu lluny, les teves raons vas tenir quan vas decidir anar a viure allà. Si tenen fills perque tenen fills, si no en tenen perque no en tenen. Si a la tele fan, per que ho fan! Tan fàcil com és, no miro la tele i s'ha acabat el bròquil. A més m'he adonat que són sempre els mateixos i que en aquestes persones és un mal endèmic i genètic, per que es queixen des que són petits, ja van nèixer queixant-se. Tinc un amic que dona moltes voltes a les coses i de vegades rondina, però quan m'explica les vacances o alguna cosa que ha fet que li agrada se li il·lumina la cara i ho explica amb passió. El que es queixa sempre és aquell, que quan explica on ha anat de vacances i com han anat, només explica coses dolentes, que si el menjar era un xurro, que si l'hotel tenia moqueta i això és una pega. És també, el que quan puja a esquiar es queixa perque hi ha cues a la carretera, als remuntadors, al bar és ple i tot són pegues i ja si neva o fa fred! allò és una catàstrofe. No tenir la termomix.

Aquesta gent, em posa de mal humor, crea mal rollo i sempre és víctima de tot. Sovint, em fa l'efecte que és més que res el to amb que diuen les coses, la seva actitud i el posat, que realment el que diuen. Hi ha coses que no són problemes, però en fan un gra massa.

LA JENIFER I EN PUJOL

2011-09-13T21:36:00.002+02:00

M'han enviat un correu amb el video de la Jennifer i aquest altre enllaç, és del diari Ara i és el Pujol recitant i fent un comentari de text, com els que fèiem al cole, sobre la cançó. Aquí cada un interpreta com vol la cançó i en Pujol, es pensa que les Xonis són de fora i no ho són. Hi ha moltes Xonis catalanes i de Xonis en podem trobar aquí, a València, a Madrid o a Sevilla, no depen de l'origen sinó de com viu la vida i el que fa i això de que parlen castellà, és molt dir. O només hi ha Xonis a segons quins barris de Barcelona, L'Hospitalet o Cornellà? Ja em perdonareu, però en llocs tan nostrats com poden ser Berga o Manresa, també hi ha i potser són, com deia la meva àvia quan m'ho recriminava, catalanes pels quatre costats i tenen aquell català tan tancat.

Volen donar una connotació política a un tipus de gent que no en té cap, però cap ni una.

Apa, ja m'he esplaiat.

ESTIC PENJADA!

2011-09-13T19:02:00.001+02:00

Fa anys ja m'ho va dir el metge i ara no ha calgut que m'ho digués ningú, jo soleta ho he sabut. Ho declaro, he de deixar les pastilles. Ahir, pensava que era cosa del dolor i que m'irradiava cap a les cervicals i per això em feia mal el cap i estava marejada. Però aquest matí, estava encara més marejada i amb mal de cap i amb son, molta son, estava i estic baldada. M'he pres totes les pastis i ja havia esmorzat i he mirat els prospectes. Tinc tots els efectes secundaris que es poden presentar, tots no, però si uns quants, fins i tot, tinc el blanc dels ulls de color groc. Així, malgrat em farà mal l'espatlla, hauré de deixar les pastilles, avui m'he arrossegat, no podia amb la meva ànima, m'adormia i un altre dia qualsevol, quan he anat a dinar i han trigat tant m'hauria posat dels nervis, però avui no, avui passava de tot, han trigat un quart d'hora en venir a demanar-me que volia de postres i jo allà mirant, no sé que, no mirava res. No pot ser, reconec que era un perill amb el cotxe i per tant deixaré les pastilles.

REPAPIEJO O FAIG CATÚFOLS!!!!

2011-09-12T22:18:00.000+02:00

Ara que vaig empastillada fins a les orelles, clar, un voltaren i un nolotil seguits fan que el dolor en aquest moment hagi quasi desaparegut, però si un és cada 12 hores i l'altre cada 7, doncs hi ha si més no una presa al dia en que gairebé coincideixen, de fet mitja hora de diferència. Quan es passi l'efecte, no sé com estaré, em despertaré de matinada rabiant i em dolor horrorós i llavors voldrà dir que toca el torn al nolotil. Mentre no arriba aquest moment, tot i que porto un colocon del quinze i estic marajadeta, que guai!, Fa una estona tenia els ulls brillants i les pupil·les petites, com un ionqui. Espero que arribi el dijous per anar a la osteòpata i intentar que m'ho arregli més ràpidament, unes agulles d'acupuntura i un remeneiu i apa, ja està.

L'altre dia, parlant amb un amic, em deia que estava dins d'un cercle viciós i que no sabia com sortir, li vaig dir que jo tampoc, que si trobava com fer-ho m'ho digués, però pensant després vaig arribar a la conclusió que a mi m'esqueia més comparar-ho amb una autopista d'un sol carril i que no té cap sortida. D'entrada un túnel sembla més depriment, però l'autopista ho és més, perque en el túnel no veus res i no saps que vols, però en l'autopista ho veus i veus el que hi ha, però no ho pots abastar. Buf, vaig a veure la tele, que ja m'estic rallant!

11 DE SETEMBRE?

2011-09-11T21:03:00.002+02:00

D'entrada, dir que no hauria d'estar fent aquesta entrada, però no me'n podia estar. Avui, tenia un munt de coses a fer o que jo volia fer un munt de coses, però de tot el que jo volia, res de res. Ahir ja em feia mal i a la nit, era un festival. Si la nit passada va ser dolenta, aquesta ha estat horrorosa, no he dormit. No podia moure el braç, em feia i em fa un mal horrorós l'espatlla dreta i això que a hores d'ara vaig empastillada. Després d'haver trucat al meu germà que no aniria a deixar a la meva mare, no em veia amb cor d'agafar el cotxe, fer qualsevol moviment és impossible, ha trucat la meva germana per demanar-me que em feia el braç, ja ho sabia, d'ahir a casa seva, que em feia mal i que no m'havia rentat els cabells per això. Està clar que li he dit que no havia pogut dormir i jo plorava com una madalena, ho amagava, la meva germana m'ha dit si venia per ajudar-me amb la meva mare i pel dinar i si volia que m'acompanyés a urgències. Li he dit que no, està clar, la meva intenció era esperar a demà per anar a la osteòpata, però contràriament al que ha fet el meu germà, la meva germana ha vingut sense dir res. M'he dutxat i rentat els cabells, amb una sola mà, ja té el seu què, proveu a fer-ho. No tinc roba que es cordi al davant amb botons, tot són samarretes i bruses que cal passar pel cap.

Total, cap a urgències a Vall d'Hebron, pel carrer, he pogut veure que havia més senyeres i estelades del que jo veia per la meva finestra, que són les que es veuen a les fotos. El metge que m'ha atès, ha posat interès, trobo que últimament tinc sort en això, no només miren la radiografia, sinó que m'ha agafat el braç i m'ha fet veure la padrina. A l'informe, en l'apartat d'exploració física ha escrit una tesi i el diagnòstic és una tendinopatia calcificante de manguito de rotadores, és a dir una tendinitis. En la meva defensa, no he fet cap esport de risc, encara no es pot esquiar i no he anat d'excursió, ja no podia amb el mal que em feia! Ni m'he caigut, ni he agafat cap pes. El metge m'ha dit que alguna cosa deuria fer i que no cal que te'n sentis. Així doncs, tinc un diagnòstic que sembla una averia del cotxe. Vaig empastillada, m'he de posar fred local i he de fer uns exercicis malgrat em faci mal, ja els he fet, m'ha dit que ho fes amb l'escombra, però ho he fet amb un dels pals d'esquí, són més curts. M'ha fet molt mal i me'n fa.

La meva Diada ha estat una mica estranya, he fet un trivial amb l'Àlex, el meu nebot gran, que m'ha guanyat. I després tornar cap a casa, que m'han tornat, que el metge m'ha dit no conduís, que més voldria! Demà ja veurem, he d'anar a treballar, però abans de res trucaré a la osteòpata per anar. I la meva mare? Doncs, si a mi hi ha alguna cosa que em fa mal, en ella més i més coses. Total, com no es recorda, cal anar repetint el què. Com la peli que feien a TV3 quan he arribat aquesta tarda, una tia que no té memòria recent, era comèdia.

Ho deixo, que vaig a preparar el sopar, pa amb tomàquet i pernil i a més ja em fa més mal altre cop!

ESCOMBRIAIRES

2011-09-09T13:10:00.003+02:00

Els escombriaires són aquella gent que passen cada dia, llevat del diumenge, a recollir l'escombraries. abans, molt abans, quan jo era molt petita i no ho recordo, passaven al matí molt aviat i la gent baixava amb la seva galleda a buidar-la al carro, perque es veu que passaven amb carro, i per nadal, el senyor escombriaire, passava pels pisos amb una targeta-felicitació a recollir l'aguinaldo. Després va arribar el moment en que recollien les escombraries a la nit i passaven amb un camió i nosaltres baixàvem la bosseta a la nit i la deixàvem al cantó de l'arbre que havia al davant de la porteria de casa, cada escala tenia la seva pila de bosses al davant i els senyors baixaven del camió i llançaven les bosses dins el camió, diferents tipus de camions amb el pas dels anys, però sempre amb el mateix sistema. Fins que van arribar els contenidors. Quina festa! Ara saps perfectament l'hora que passa el camió, aquest passa a quarts a dotze i com mitja hora o tres quarts més tard passa el del contenidor marró. Dues hores més tard passa el camió que recull els de l'altra vorera del passeig. Pots perdre't el desenllaç de la sèrie o la peli que estiguis veient a més que ara a l'estiu pots sentir el flaire que desprèn. Els senyors escombriaires han guanyat qualitat i dignitat en la feina, però no sé jo si la resta de ciutadans també!

Em demano, perque en aquest braç de la grua del camió hi ha llum, sinó hi ha ningú mirant ni fent res? La única explicació, és que ho fan per tal que la ciutadania pugui veure com és el camió i que jo i algun altre malalt com jo pugui fer fotos

PACIÈNCIA

2011-09-07T22:38:00.001+02:00

Ja fa dies que a l'entrada aquesta ensenyava el test que m'havia passat l'infermera de la meva mare. El vaig fer, resultat 71, sobrecàrrega intensa. No m'han dit res, jo suposava que em cridarien per anar en algun grup d'aquests d'ajuda mútua, que no sé si serveixen de gaire. Em fa la sensació que deuen ser com aquests programes de tele, on la gent va explicar les seves misèries i que la gent mira per tal de constatar que hi ha algú en pitjor situació.

Qui sap, si d'aqui un temps faig una entrada dient que estic de baixa per depressió o el metge em fa agafar la baixa per estrés. No si us plau, perque seria pitjor el remei que la malaltia, però ara per ara encara no és així, em sembla que sóc una mica animal!

Em sembla que si una cosa tinc, és paciència, de sempre he estat pacient, sobretot amb la gent. Però últimament, estic sentint molt totes les combinacions possibles amb la paraula PACIÈNCIA, uns exemples:

-Tingues paciència.

-Has de tenir paciència

-Quina paciència has de tenir!

-Ja tens paciència, ja!

-Paciència

Totes acompanyades amb to condescendent i amb cares de resignació. Quina resignació té el que m'ho diu? Ja ho dic jo mateixa, CAP. I aquesta paciència que tant em diuen?, CAP tampoc. Anar de visita no et fa un expert i ningú no es pot posar en el lloc d'un altre. No és la mateixa situació que sigui el marit o la dona o que sigui un dels progenitors i depen molt de la situació personal. Que és injust? Si, per tots i no vull que ningú em tingui pena, però tampoc que ningú es pensi que sóc una insensible. Dona la sensació que si no se t'escapa una llagrimeta davant de la gent no tens sentiments i no ets humà. El que si tinc clar i molt, és que el proper que em torni a dir una combinació amb la paraula paciència, no seré pacient i l'engegaré a la merda. És com quan dubten que sigui catalana pel meu aspecte i puc ser de qualsevol part del món, segur que ets d'aquí? S'ha acabat ser pacient i correcte!

SANT QUIRZE DE PEDRET. ROMÀNIC A L'ALT BERGUEDÀ I

2011-09-04T19:06:00.000+02:00

Començo avui una sèrie, no sé el que durarà i si seré capaç de tenir continuïtat. Com que no només faig fotos a floretes, sinó que les esglésies romàniques també en són objecte d'unes quantes desenes o centenars de fotos, inicio el capítol del Romànic, d'entrada a l'Alt Berguedà. Avui: Sant Quirze de Pedret a Cercs, malgrat estigui més a prop de Berga que de Cercs. Penjaré més fotos al Picasa.

Com que m'he penjat una mica, no he pogut fer tot el que volia i a més m'he entretingut més estona de la que em pensava. El lloc m'ha sorprès i també una mica la pluja. Quan ja faltava poc per arribar, pel camí m'he trobat molts cotxes en sentit contrari, de pensar que no anava a trobar a ningú a pensar que arribaria a Les Rambles, però no ha estat del tot així. Cal deixar el cotxe al Pont gòtic de Pedret, és impressionant, per sota passa un riu Llobregat molt diferent del que ens ve al cap quan hi pensem, sobretot si som d'aquí baix. Quan he arribat, feia més o menys bo i quina ha estat la meva sorpresa en veure que hi havia gent banyant-se i prenent el sol i fins i tot gent fent pic-nic, amb taules i cadires. A dalt a l'església poca gent, una parella, que ell li feia fotos a ella fent posats d'alló més ridículs i després una colleta que pujaven a dinar en algun dels prats, però que la pluja ha fet que l'haguessin de fer sota el porxo de l'església.

L'església està ben conservada, per unes obres de restauració que van fer fa uns anys, el pont també està en bon estat, sinó de que l'hauria travessat! No m'estendré explicant coses importants i interessants, perque es poden trobar en molts llibres com a L'Enciclopèdia Catalana i a moltes webs i blogs.

Com moltes esglésies, va ser començada en una època ( i ens queixem que la Sagrada Família encara no està acabada) i després es va anar fent o reconstruint o arreglant, de manera que el que a nosaltres ens sembla una aberració no ho és tant, qui manté casa seva exactament igual que el primer dia? O li hem canviat les portes o les rajoles de la cuina o hem tirat un envà, doncs el mateix passava amb les esglésies, les modes canviaven i les remodelacions seguien la moda. Falta el campanar en espadanya i el sostre i les naus no són del tot com en un principi. Li trobo una pega, l'entrada està en un lateral i té un porxo, aquest fa que intentar fer fotos a la portalada sigui tot un repte, o una part queda subexposada o l'altra cremada.

CANVI RADICAL!!!!

2011-09-02T21:30:00.003+02:00

Només parlo que si les meves excursions això, que si les meves excursions allò i sent fidel a la veritat, he de dir que la primera setmana de vacances la vaig dedicar a pintar aquesta habitació també l'anomenat estudi-despatx d'hivern, no és del tot cert, perque el faig servir també ara a l'estiu amb la calor que fa al matí, que toca el sol tot el sant matí. Em va costar tota una setmana per tenir-lo com es veu ara. Que tinc molts trastos i calia treure'ls i tornar-los a posar a lloc i ja posada fer un bon dissabte en aquelles parts que no arribo si no és amb escala. No em vaig estressar pas per tenir-ho enllestit en dos dies. Vaig tenir feina, havia paper i em va costar treure'l. De fet la que cuida a ma mare em va ajudar en allò que no podia fer jo, sobretot en la força bruta i això, que d'això en tinc.

Vaig ser agosarada i vaig decidir pintar la paret de color lila i per fer contrast, la finestra blava. Sense creure-hi, pregava a Déu per que em quedés bé, sinó ja em veia anant a comprar pintura blanca i repintar al més pur estil tradicional. Sóc la senyora coloraines i ara no podia ser menys. Tot són gustos, però estic contenta de com m'ha quedat.

Per acabar amb la meva incursió al món del bricolatge i dels manetes, la setmana passada vaig trasplantar unes plantes que havia a casa, com aquest cactus que estava a punt d'una crisi vital per manca d'espai vital i d'alimentació de la seva psique. Ara presenta les armes amb una prepotència que fins fa poc era una mera utopia.

LA SENYORA MANUELA

2011-09-01T23:07:00.000+02:00

Quan era petita, a l'escala de casa com en moltes altres hi havia portera, La Senyora Manuela. Ara només la poden mantenir aquells pisos que són molts veïns o que són rics, en una comunitat de 20 veïns, que es discuteix fins el cèntim una bombeta, l'últim que caldria ara seria una portera! A casa, la portera vivia a la porteria, és un pis gran en contra de totes les porteries, cuina tipus office, quatre habitacions, quarto de bany, la pega, és interior. Quan la portera va plegar de ser-ho, perque uns quants veïns no la volien, hi van continuar vivint, pagaven un lloguer. Els meus pares van comprar el pis abans que jo nasqués, no tenien tele, quan jo vaig nàixer ja teniem tele, però la senyora Manuela si que en tenia i la meva germana que era una nena molt simpàtica, quan volia i amb qui volia, de fet com ara. Doncs això, la germana baixava cada dia a veure La familia Telerin".

No sé qui portava a qui d'excursió, jo no hi era, però sembla que alguna vegada havien anat a algun lloc a passar el dia i el meu pare, que també feia moltes fotos, no tantes com jo, però pels temps que corrien tenir càmera ja era un gran que, feia més fotos que la mitjana. Si fos viu, ara fliparia! i es faria creus de pensar que jo en un matí puc arribar a fer 200 fotos si surto a veure floretes i de la quantitat de fotos que tinc en paper. Torno a prendre el fil. El meu pare, portava la càmera amb ell en les sortides, deu ser hereditari! i feia fotos, si clar, portar-la per dur pes tampoc cal! Un cop fetes les fotos, quan s'acabava el rodet, de 36 fotos, que podia no ser el mateix dia, calia portar-lo a revelar i podia trigar una setmana en tenir les fotos en paper i poder veure-les i saber com havien sortit , ho explico per si algú no ho recorda o no ho ha vist, com els discs de vinil reproduir-se en un tocadiscos.

En una d'aquestes sortides el meu pare va fer aquesta foto de la meva germana i després tot cofoi de la seva pubilla en va fer còpies i les va repartir, a part de donar-les a les tietes i iaies, també en va donar una a la senyora Manuela.

La senyora Manuela, ja no viu a l'escala, fa anys que va marxar i es va comprar un pis allà al barri, molt a prop de casa. De vegades ens la trobem pel carrer. Fa qüestió d'uns mesos ens la vam trobar, feia molt temps que no la veiem. Quina alegria la dona, de veure la meva mare i a mi i que la saludéssim, sempre la he saludat quan la he trobat pel carrer, però la senyora es va posar molt contenta, es van seure en un banc i van estar xerrant, jo vaig apuntant a ma mare, que com el metge alemany li amaga coses, cal donar-li l'entrada i anar recordant-li coses. Però si es tracta de coses de quan jo no existia, encara és capaç de mantenir una conversa. La senyora Manuela per l'octubre farà 90 anys, viu sola, ja fa anys la van operar d'un genoll i pel gener l'han d'operar de l'altre.

Ahir a la tarda, va venir a veure ma mare a casa i va portar la foto per tornar-la. El meu pare li havia regalat, no caldria tornar-la. Ma mare que no toca quarts ni hores! i aquesta dona dient que de moment està bé, que com l'han d'operar i l'edat que té, no sap que passarà i que totes les fotos de nens que té de coneguts, si no ha perdut el rastre, les estar portant, perque qui sap com li anirà i si podrà a estar sola a casa seva o si es móra de cop, amb tot això els seus fills molt segurament ho llençaran, perque no sabran qui són aquells nens que sa mare guardava amb tant carinyo.

Amb va sobtar, com algú pot pensar en aquests termes en la seva pròpia mort i com ho prepara i tot allò que ha anat acumulant al llarg de tota la vida ho va repartint per no veure després tots els records tirats en un contenidor d'escombraries.

NETEJANT ESBORRANYS

2011-08-31T18:52:00.000+02:00

Remenant pels esborranys que tenia guardats sense saber-ho, he trobat això de fa més de dos anys, no sé qui em va deixar aquest comentari en alguna entrada o m'ho va enviar per correu electrònic i no sé perquè ho deuria copiar per fer una entrada. Em fa pensar en un premi de consolació, pobreta! És com allò de: "La mama sempre s'estimarà"

"Un dels teus poders és la teva essència, el teu ser, tal com ets i com tots volem que siguis, així precissament et volem, malgrat que en ocasions no sàpiguem entendre't.Mai has de canviar pels altres."

COSES CURIOSES

2011-08-30T13:18:00.000+02:00

Hi ha piscines i piscines. I la piscina de l'hostal de la Vall Fosca, és si més no curiós. Està clar que la piscina no és el centre de la instal·lació i que tots els que hi anem no anem precisament per la piscina. Nosaltres anem a la piscina després de dinar, l'hora de la migdiada. Normalment, l'aigua està freda o molt freda i cal que faci sol i no marxi per poder-se banyar. Si fa sol, el banyet és la hòstia!. Deixant de banda la temperatura de l'aigua, enguany, banyar-se en aquesta piscina, era com banyar-se en qualsevol estany o riu de la vall i sobretot ho feies sempre en companyia, a saber, les ortigues que havien crescut al pedrís de la vora, els angelets que suraven a l'aigua, sabaters, abelles, mosques i un llit de fulles de salze al fons. La meva germana s'esgarrifava quan jo i el meu cunyat posàvem el cap sota l'aigua, no em sé banyar sense mullar-me el cap. Malgrat tot, no té preu poder-te estar remullant o prenent el sol i sentir i veure una àliga planejar pel cel.

TINC UN LIO

2011-08-29T16:30:00.001+02:00

Que ningú interpreti malament el títol, no és un rollo amb ningú. M'explico. D'un any ençà, el consum d'aigua de casa meva s'ha incrementat 40 metres cúbics, si 40.000 litres de res, omplo una piscina cada tres mesos. Tenia una petita fuita d'aigua en la cisterna del vàter, però ja ho vaig fer arreglar. Se suposa que entre ma mare i jo consumim cada tres mesos 80 metres cúbics. En un any hem duplicat el consum i clar, la factura no s'ha duplicat, sinó que s'ha triplicat, perque tot el que està en el tercer tram el consideren malbaratament i es paga molt més car. No hem canviat cap hàbit, ni cap electrodomèstic, fins dijous, però això no entra a la factura aquesta, a més amb la nova rentadora se suposa que el consum d'aigua baixarà, perque es regula la quantitat d'aigua segons la roba. Remuntant-nos a la factura del període del febrer-maig'10, l'increment ha estat el següent, només en el tercer tram, perque els dos anteriors ja són fixes.

4 a 14 increment de 10 metres cúbics

14 a 32 increment 18 metres cúbics

32 a 36 increment 4 metres cúbics

36 a 44 increment 12 metres cúbics

44 a 43 decrement 1 metre cúbic ( la fuita de la cisterna s'arregla)

A la companyia d'aigües, la solució que em donen, beneficiosa per la seva butxaca, és que m'esperi a la següent factura abans d'enviar un tècnic de la companyia a revisar el comptador, per veure si arreglada la fuita s'ha estabilitzat el consum. He trucat al lampista per que vingui a revisar tota la instal·lació, no tingui una fuita d'aigua en algun lloc que no es veu. El meu raonament és el següent, si fos de la clau de pas cap a dins, tant jo com els de sota tindrien aigua, 40.000 litres són molts litres, si fos extern a la clau de pas, el pati del celobert estaria ple d'aigua, si fos entre el comptador i el celobert, en algun lloc de la porteria i l'escala hauria aigua. Si jo no he consumit aquesta quantitat d'aigua, se'm fa estrany gastar tant, només em queden tres opcions, que algú s'està aprofitant de mi, sigui per error en una connexió o no error o que hi ha un error a la lectura o que el comptador no funciona com caldria. Sigui com sigui, estic feta un embolic.

EVOLUCIÓ

2011-08-26T18:11:00.000+02:00

Fa temps que ho volia fer per veure si havia evolució, si alguna cosa havia canviat en aquest racó del Camí del Rus i vet aquí, el que havia començat com una casualitat de fer un any i un altre la mateixa foto, això ja ho tinc, que faig la mateixa foto quan torno al mateix lloc, com a Pisa, on la única que havia canviat era jo, 26 anys més vella. Al final s'ha convertit en una obligació de voler fer la mateixa foto per tenir la seqüència. El lloc, per sort, no ha patit cap canvi, una petita part de la vall que no s'ha vist afectada pel bluf de la nova estació d'esquí que no s'ha construït i ho ha deixat tot empantanegat. El que si ha sofert una evolució, és la fotografia, vistes en paper no hi ha diferència entre les fotos dels diferents anys. M'explico, fins el 2008 no vaig tenir càmera digital, però la càmera analògica que tinc perque encara la tinc, vaig a llençar res! és igual que la digital, per tant, la qualitat amb el que disparo és la mateixa. Al 2002, els senyors de fotoprix encara no passaven les fotos en CD i la foto la havia escanejat jo, al 2003 ja les passaven a paper, tothom em deia que amb la quantitat de fotos que tirava, em resultaria més una digital, però em vaig resistir fins el 2008 i demanava el CD amb les fotos escanejades, tot plegat em costava una pasta, però que hi farem! El 2004 i 2005 no hi vaig pujar, suposo que les dates en que la meva germana hi anaven, jo era de viatge i el 2010 vaig pujar un dia i no hi vam anar perque plovia i vam fer una altra excursioneta.

Agost'02

Agost'03

Agost'06

Agost'07

Agost'08

Agost'09

Agost'11

EL CAMÍ DEL RUS

2011-08-23T17:59:00.000+02:00

El camí del Rus és la connexió històrica entre la Vall Fosca i la Vall de Boí. La Vall Fosca no té res a envejar a la seva veïna Vall de Boí, tret del munt d'esglèsies romàniques. El paisatge del Camí del Rus és d'alta muntanya. Sencer no l'hem fet mai, és massa llarg, caldria tot el dia i a més tenir un cotxe a cada banda del recorregut. Si que hem arribat fins un salt d'aigua que hi ha, aproximadament a mig camí, allà esmorzar, fer un banyet i tornar a dinar a Espui. El que si fem sempre, és un tros per arribar al riu i poder fer un banyet en les aigües fredes i refrescants del Flamisell. Fins aquest any, la gent que ens trobàvem pel camí era només gent que està fent la travessa i van amb la motxilla carregats amb el sac i la màrfega, però aquest any, la nostra sorpresa ha estat majúscula, en trobar gent. A més, molta d'aquesta gent, ens la vam trobar que ja era migdia, quan nosaltres ja tornàvem i ens demanaven per "la cascada". Vam pensar que en el nou mirador que han fet a Capdella els deuen enviar a tots cap allà, he pensat en posar una màquina de cocacoles a "la cascada" i així fer negoci. En el mirador, a la caseta d'informació, venen llaunes, bosses de patates i gelats i hi ha unes taules i també una barbacoa. Hi havia força gent fent picnic el dia que ens vam acostar per veure si posava alguna cosa de "la cascada" o havia alguna foto, però no hi ha res que anuncii el loc, deu ser el noi de la caseta que els ho diu.

Doncs, en aquest punt del camí del Rus és on sempre faig la foto, de forma invariable. És imprescindible anar i fer la foto o les fotos. Vull recuperar les dels anys anteriors, sobretot les que no encara no tenia la càmera digital per veure com ha evolucionat el lloc, suposo que es veurà més la meva evolució fent fotos que no pas cap canvi en el lloc i més val així. De moment, aquí hi ha dues de les d'enguany.

2011-08-23T00:08:00.000+02:00

Objectivament, tinc molta roba, en sóc del tot conscient. La roba em dura molt o moltíssim. Quan el dilluns passat, vaig marxar cap a La Vall Fosca, calia fer la bossa. Allà dalt al Pallars, sempre fa més fred que no pas aquí baix i a la segona quinzena del mes d'agost, encara ho hauria de ser més. Sóc calurosa o el meu termostat es mou en un rang diferent de gairebé tothom. Per tant, en condicions normals, a mi em cal prendre roba d'estiu estiu, per anar d'excursió, si fa bo, tirants i pantalons curts, però també samarreta de màniga curta i llarga per si no fa tanta calor i clar, això traslladat a tots als àmbits, per la tarda cal roba de carrer per anar a fer la cerveseta. A més, no val repetir roba, cal justificar la súper-bossa que porto, la meva germana, que són tres portaven tant equipatge com jo soleta. En Manel, diu que sóc una "barbi", per la quantitat de conjunts que tinc per totes les activitats. L'altre dia, l'amiga de la meva germana, em va dir que portava conjuntat el mocador o el buf del cap amb la samarreta, no en sóc conscient, em surt de forma natural, no ho penso. Clar, això suposa que després tinc un munt de roba per rentar.

Quan ahir vaig arribar després de dinar, ho tenia tot calculat i controlat i encara hagués estat més perfecte sinó hagués hagut de recollir aigua. Vaig posar una rentadora i estava recollint coses i desant, desfer el necesser, guardar les sabates, la roba que no he fet servir, la que està portada només una estoneta, rentar a ma la que deixa i no es pot posar a la rentadora. Doncs, en una d'aquestes anades i vingudes a la cuina, em vaig trobar tota la cuina anegada d'aigua, em va tocar estar mirant la rentadora motxo en ma per que quan sortia ho feia de forma massiva, per aquestes coses prefereixo les rentadores de càrrega frontal, al menys veus la roba donar voltes si has d'estar al davant mirant, però si vull tenir rentaplats també, l'espai requereix una de càrrega superior. Com que la rentadora ja té els seus anys, he decidit que no l'anava a fer arreglar, que em cobrin un paston per acabar comprant una de nova m'emprenya molt.

De manera, que aquesta tarda, m'he mentalitzat i quan ja no feia tanta calor, com que ma mare ha d'anar a casa cada dia encara que ja hi sigui i toca sortir, cap a a les set ens hem anat a comprar una rentadora nova. Per comprar qualsevol cosa de no res, cal fer un màster! Com vols el centrifugat, de 5, 5.5 o 8 Kg de roba, planxat fàcil, roba poc bruta, molt bruta, de color, blanca. És una passada la de coses i botonets que pot arribar a tenir una rentadora! i pensar que encara recordo la rentadora de turbina que havia a casa quan era petita! He anat al Corte Inglés, on sinó? El que em queda més a propet i t'ho porten a casa, instal·len i s'emporten la vella, obert sempre i amb estoc. Havia un munt de gent, sembla ser que els dilluns hi ha molta gent i més a la tornada de vacances tot s'espatlla, la rentadora, la nevera i si sense rentaplats es pot passar uns dies, sense nevera o rentadora no.

M'he firat una rentadora amb un munt de botonets, llumetes i amb pantalleta on surten unes lletres que diu el programa i totes aquestes coses, enrere ha quedat la roda del programa per veure quan falta per arribar al final. Me la portaran dijous, així que fins dijous no puc rentar, per sort tinc molt roba!

FRIVOLITATS

2011-08-21T00:06:00.000+02:00

Com que sempre les meves entrades són molt previsibles i ja faré el resum quan torni a casa, deixo un pentagrama natural d'orenetes i aquest ca esperant veure com evoluciona la festa major del seu poble.

UN DIA DE VACANCES

2011-08-18T23:50:00.000+02:00

Humitats a les parets d'una esglèsia "moderna".

A 18 d'agost i encara hi ha violetes, quin any més estrany!.

Festes majors a molts pobles.

PER LLOGAR-HI CADIRES

2011-08-18T01:22:00.000+02:00

Hi ha dues fotos molt diferents i per tant, dues parts molt diferents també.

Mentre estava de baixa, vaig veure un pseudoreportatge on no se que havia passat, però l'espècie humana despareixia de la Terra, no quedava ningú, quedava animals i plantes, però cap humà i com sense la presència de l'home a la terra, la natura acabava tornant a colonitzar el planeta, passaven segles.

Doncs a la Vall Fosca, fa uns anys, es van inventar montar un súperultramega pijo resort, que els havia de convertir a tots els de la Vall en ultra rics. Uns van vendre, d'altres es van hipotecar pel que se suposava era una inversió. Fins aquí, res a dir, tinc les meves opinions sobre fer una altra estaciód'esquí al Pirineu i més al de Lleida, sempre havia pensat que no havia pastís per tots, però tothom té dret a guanyar-se la vida i el més important, no marxar de la vall i abandonar el territori. De ser un lloc tranquil, van començar a arribar màquines infernals que remenaven terra i havien molts treballadors de la construcció, havien de fer cases, un hotel, un gran pàrquing pels cotxes, construir un telecabina de gran capacitat i un camp de golf. Havia de ser un resort que funcionés a l'estiu i a l'hivern. Tot això, passava mentre no havia crisi i tots tenien molts diners, però la constructora que remenava el cotarro va fer figa, va ser de les primeres que van palmar i van deixar a molta gent penjada i tota la vall empantanagada, com aquesta pilona del que havia de ser el telecabina, valles i l'oficina de venda dels apartaments.No he anat pel camí del Filià, que és on s'havia de fer l'estació d'esquí i no sé com està, però per com estava de camions movent terra, podeu comptar. Total, no haurà estació d'esquí i no es faran rics i si els han deixat una vall una mica destrossada i per que tothom ho pugui veure, la pilona de formigó, de molt bona qualitat, no està gens ni mica colonitzada per cap herbeta.

L'altra foto, és un divertimento, no hi ha cap truc, és tal qual, ja sabeu que jo no toco les fotos, no les edito mai o quasi mai i fer això seria massa per mi. La teranyina, amb totes les preses de la senyora aranya i si són alguna de les que es va moure, era de nit i on estava la teranyina no podia plantar el trípode, ja directament fa por.

SÓC AIXÍ!!!

2011-08-17T00:29:00.000+02:00

No ho volia fer, ho no tenia pensat fer cap entrada, havia agafat l'ordinador només per descarregar les fotos, no fos cas que mai tingués un ensurt i els passés alguna cosa a les targetes de memòria. Però, com que aquí hi ha connexió wifi, doncs m'he decidit a penjar alguna foto. No diré el lloc, perque em sembla que ja ho he dit abans, a més aquesta ermita ara ja és tan o més mediàtica que el Santuari de Núria, la cota 2500 de Vaqueria, o la 1900 de Masella, per dir algunes. A més que es pot dir d'un lloc on reguen el riu?

Demà més, si tinc ganes, que estic de vacances!

UNA GUARRADA (ho sento)

2011-08-13T13:37:00.000+02:00

Si, ja ho sé, és una marranada, però això havia ahir davant de la meva finestra. No sóc tan marranota com per haver baixat a fer la foto. El cas, és que feia molt temps que no veia cap rata, ni viva ni morta, pel meu poble. Sabia que hi havia, sembla ser que hi ha a tot el poble, fins i tot als barris més rics, aquells que en diuen la part alta, tampoc se'n lliuren. M'ho va dir el noi de l'empresa que ve a fer la desratització i desinsectació de l'escala de casa. No hi ha gaire coses que em facin fàstic, però hi ha dues que no puc suportar i són les rates de cloaca i els escarabats aquells negres. Puc veure coses esgarrifoses a l'hora de menjar o parlar de merdes i sang, però amb les rates i els escarabats no puc, la seva presència em posa molt nerviosa.

El que més em va sobtar de tot plegat, no va ser que hagués una rata morta a la vorera, que tampoc és una vorera que hi passi molta gent i menys ara que som a l'agost i no hi ha gairebé ningú per aquí. Va ser el fet que sembla ser que hi havia una altra, que jo no vaig veure de la meva finestra, perque la meva mare i la que la cuida van baixar i van sentir el comentari de dues dones que deien que havien vist dues rates mortes en mig del carrer. El més curiós de tot és que no se'ls va passar pel cap de trucar enlloc per dir-ho com vaig fer jo. Tenir aquesta visió no és gaire agradable i vaig trucar al 010 per demanar que s'havia de fer, em van donar un altre telèfon, gratuït, on em van dir que passaria una brigada a fer l'aixecament del cadàver i a recollir proves i obrir una investigació criminal si era el cas, tot un equip del CSI ratil coordinats també amb els cerebirnes del Jefersonian de la doctora Brenan.

Bé, deixo aquestes fotos, no molt grans, que fa una mica de fàstic, i que no serveixin de precedent per altres entrades. Dilluns marxo cap a la Vall Fosca i les properes entrades tornaran a tenir imatges en la meva línia, no hi haurà entrades mentre sigui a la Vall Fosca, com a molt, podria haver alguna entrada al twiter o al facebook, però no són sant de la meva devoció aquestes coses. Si demà no faig entrada, fins a la tornada.