Gent rica o amb diners hi ha molta, més de la que ens podem arribar a imaginar. També hi ha aquells que viuen bé i es poden permetre certs capritxets. I també hi ha gent pobre, que no és el mateix que una pobra gent. Però deixem de banda tota la tipologia de gent que hi ha al món, perque llavors podriem entrar en guapos i lletjos, alts i baixos......Però, hi ha un tipus de gent que tant fa que tingui o no diners, però si resulta que en tenen encara és pitjor. Es tracta dels fanfes, fantasmes o com vulguis que es diguin.
La Cristina no era rica, perque treballant ningú no es fa ric, però per diferents raons podia anar tirant més o menys bé. I d'un temps ençà es feia amb gent, que culturalment si que pertanyien al mateix nivell, però en quant a guanyar-se les garrofes, se les guanyaven millor. Cap problema, ella sabia on podia arribar i això no l'amoïnava. De feia temps, aquest grupet era un trio molt particular, fins que fa poc al trio es va afegir un altre personatge. Segons un, era un "tio" amb molts calés i que tenia molts negocis que anaven molt bé. Quina sort! va pensar la Cristina, que tot li vagi tan bé. En ella, les coses no li anaven malament del tot, però tampoc era per anar tirant coets i de cop apareixia aquell personatge, a qui semblava que totes li ponien.
Un dia vindrà amb nosaltres en Carles i ja veuràs, li deia en Toni, té un Porsche model no sé que, perque a la Cristina això no li interessa gaire i un BMW també d'aquests, de ves a saber quants cavalls, tants que molt probablement no els podrien encabir en el Cuartel de la Remonta de l'Hospitalet!. En Miquel, deia que no acabava d'entendre el tema dels diners i la dona d'en Toni no el veia aigua clara. I per fi, va arribar el tan ansiat dia. La Cristina va conèixer en Carles, n'havia sentit a parlar tant!. Físicament, un tio normal i per la seva edat prou ben conversat, però no per dir que semblés més jove.
Així doncs, va entrar en una parcel.la de la vida de la Cristina aquell personatge, qui dels cotxes normals com els que tenim tots parla amb menyspreu o ja està bé per una dona, però no per a ell. Ell no tindrà mai un cotxe així, però després de dos mesos la Cristina mai no havia vist el seu súpercotxe, tan fantàstic i meravellós, perque amb aquell cotxe no es pot circular per carreteres de muntanya. Qui es compra un cotxe que no et pot portar a tot arreu? I si és cert que té tants calés, com és que no té un tot terreny? Això es preguntava la Cristina, igual que tots us ho pregunteu, perque jo també m'ho pregunto. En Carles sempre parlava de cotxes, dels "seus" cotxes, i així un dia va aparèixer el concepte de cotxe-joia. La Cristina no s'en sabia avenir, una joia, és quelcom que un cop comprat, no perd valor, ens al contrari, en guanya, a l'igual que una obra d'art. Cotxe-joia són tots aquells cotxes, de les marques que ja us podeu imaginar, Porsche, Ferrari, Jaguar, BMW i així, però que són edicions limitades, com evidentment eren els seus. La Cristina no ho entenia, una joia és quelcom que no perd valor o si més no, no es fa malbé i a més fet amb un metall noble, i per a ella els cotxes, costessin el que costessin no entraven en aquella categoria.
La Cristina, mai no pregunta a ningú a que es dedica i menys el primer dia que coneix algú, però aquell tipus li va dir que feia "bussines" de forma totalment gratuïta, que són "bussines"? es va preguntar i quin tipus de "bussines"?.
En Carles és el tipus de gent que menysprea tots aquells que el serveixen i a tots els seus empleats i que es pensa que tothom es pot comprar, així un dia, va fer el comentari: "Per 10 euros, ja veuràs com en Jordi em guarda lloc davant del bar i em vigila el cotxe", aquell cotxe fantasma que la Cristina mai no va veure. En Jordi era el cambrer del bar on anaven a fer l'entrepà i les cerveses cada dissabte quan pujaven a La Cerdanya. En Miquel, un dia es fa sincerar amb la Cristina: "A mi em fa una mica de vergonya quan es posa en aquest plan, perque un favor és un favor i l'està menyspreant si li ofereix diners" Tenia tota la raó del món, però si es pensa que amb diners tot val, així acabarà.
I ja l'últim tòpic, perque és certament un topic, les dones. A la Cristina allò la posava dels nervis, però per respecte en Toni i en Miquel, no li contestava el que realment pensava. Totes les dones li agraden, però totes són uns pendons tret de la seva dona, que és guapíiiiiissima i les seves filles que també són guapíiiiiiiiissimes. La Cristina suposava, que en ella la respectava més o menys, perque era amiga d'en Toni i en Miquel i perque el seu nivell d'esquí era molt superior al d'ell, trist que el respecte estigui basat en això, però millor això que res, així, no es pensen que són els número u en tot i a sobre superats per una dona, va pensar la Cristina. Un dia tornant, en Miquel li va dir, que en Carles i en Toni cumplien tots els tòpics del típic mascle, cotxes, dones i esport. I és que encara queda molta gent així al món plural, obert i global del segle XXI en el que vivim.
La Cristina no era rica, perque treballant ningú no es fa ric, però per diferents raons podia anar tirant més o menys bé. I d'un temps ençà es feia amb gent, que culturalment si que pertanyien al mateix nivell, però en quant a guanyar-se les garrofes, se les guanyaven millor. Cap problema, ella sabia on podia arribar i això no l'amoïnava. De feia temps, aquest grupet era un trio molt particular, fins que fa poc al trio es va afegir un altre personatge. Segons un, era un "tio" amb molts calés i que tenia molts negocis que anaven molt bé. Quina sort! va pensar la Cristina, que tot li vagi tan bé. En ella, les coses no li anaven malament del tot, però tampoc era per anar tirant coets i de cop apareixia aquell personatge, a qui semblava que totes li ponien.
Un dia vindrà amb nosaltres en Carles i ja veuràs, li deia en Toni, té un Porsche model no sé que, perque a la Cristina això no li interessa gaire i un BMW també d'aquests, de ves a saber quants cavalls, tants que molt probablement no els podrien encabir en el Cuartel de la Remonta de l'Hospitalet!. En Miquel, deia que no acabava d'entendre el tema dels diners i la dona d'en Toni no el veia aigua clara. I per fi, va arribar el tan ansiat dia. La Cristina va conèixer en Carles, n'havia sentit a parlar tant!. Físicament, un tio normal i per la seva edat prou ben conversat, però no per dir que semblés més jove.
Així doncs, va entrar en una parcel.la de la vida de la Cristina aquell personatge, qui dels cotxes normals com els que tenim tots parla amb menyspreu o ja està bé per una dona, però no per a ell. Ell no tindrà mai un cotxe així, però després de dos mesos la Cristina mai no havia vist el seu súpercotxe, tan fantàstic i meravellós, perque amb aquell cotxe no es pot circular per carreteres de muntanya. Qui es compra un cotxe que no et pot portar a tot arreu? I si és cert que té tants calés, com és que no té un tot terreny? Això es preguntava la Cristina, igual que tots us ho pregunteu, perque jo també m'ho pregunto. En Carles sempre parlava de cotxes, dels "seus" cotxes, i així un dia va aparèixer el concepte de cotxe-joia. La Cristina no s'en sabia avenir, una joia, és quelcom que un cop comprat, no perd valor, ens al contrari, en guanya, a l'igual que una obra d'art. Cotxe-joia són tots aquells cotxes, de les marques que ja us podeu imaginar, Porsche, Ferrari, Jaguar, BMW i així, però que són edicions limitades, com evidentment eren els seus. La Cristina no ho entenia, una joia és quelcom que no perd valor o si més no, no es fa malbé i a més fet amb un metall noble, i per a ella els cotxes, costessin el que costessin no entraven en aquella categoria.
La Cristina, mai no pregunta a ningú a que es dedica i menys el primer dia que coneix algú, però aquell tipus li va dir que feia "bussines" de forma totalment gratuïta, que són "bussines"? es va preguntar i quin tipus de "bussines"?.
En Carles és el tipus de gent que menysprea tots aquells que el serveixen i a tots els seus empleats i que es pensa que tothom es pot comprar, així un dia, va fer el comentari: "Per 10 euros, ja veuràs com en Jordi em guarda lloc davant del bar i em vigila el cotxe", aquell cotxe fantasma que la Cristina mai no va veure. En Jordi era el cambrer del bar on anaven a fer l'entrepà i les cerveses cada dissabte quan pujaven a La Cerdanya. En Miquel, un dia es fa sincerar amb la Cristina: "A mi em fa una mica de vergonya quan es posa en aquest plan, perque un favor és un favor i l'està menyspreant si li ofereix diners" Tenia tota la raó del món, però si es pensa que amb diners tot val, així acabarà.
I ja l'últim tòpic, perque és certament un topic, les dones. A la Cristina allò la posava dels nervis, però per respecte en Toni i en Miquel, no li contestava el que realment pensava. Totes les dones li agraden, però totes són uns pendons tret de la seva dona, que és guapíiiiiissima i les seves filles que també són guapíiiiiiiiissimes. La Cristina suposava, que en ella la respectava més o menys, perque era amiga d'en Toni i en Miquel i perque el seu nivell d'esquí era molt superior al d'ell, trist que el respecte estigui basat en això, però millor això que res, així, no es pensen que són els número u en tot i a sobre superats per una dona, va pensar la Cristina. Un dia tornant, en Miquel li va dir, que en Carles i en Toni cumplien tots els tòpics del típic mascle, cotxes, dones i esport. I és que encara queda molta gent així al món plural, obert i global del segle XXI en el que vivim.
3 comentaris:
No hi dubteun post per reflexionar dels valors de la vida, Bon post.
Trist, molt trist.
M'has fet recordar tots aquells que coneixo que guanyen menys que jo i van cada any de vacances al Carib, es canvien el cotxe cada 3 anys i viuen pendents de l'extracte de la visa.
Serà que no es dificil viure ja dignament sense deutes tot i que el teu cotxe tingui 10 anys i no tinguis per marxar de vacances.
Som una societat d'obrers a la que ens han acostumat a voler viure amb plaers de rics (delicatessen cada dia a la taula, esqui, etc).
Segons diuen els experts, Jordi, hi ha molta gent a qui li embarguen el cotxe per no poder fer front al pagament, i anar de vacances al Carib és el que surt més barat, em sembla que deu ser més barat que no pas anar a La Tortuga Ligera de càmping. Però el cert, és que el tio aquest sembla que té molts calés de debó, però en el fons és un desgraciat.
Publica un comentari a l'entrada