dimecres, 30 de novembre de 2016

ATUR

Si està a l'atur té una cosa, és que tens més temps que mai podràs tenir per pensar en tot i també sovint per sentir-te a dir moltes coses i que en altres circumstàncies, molt probablement ni els hi faries cap cas. Tens temps, però no tens diners i el compte corrent no va ni de bon tros gaire content. I el temps passa i veus l'espasa de Damocles cada cop més a prop, que qualsevol dia, la prestació de l'atur s'esgotarà i el compte corrent encara les ballarà més magres.

Sé que molta gent amb els seus comentaris, només em volen donar ànims, aquests són benvinguts, no serveixen de gaire en un sentit estrictament pràctic, per que no obtinc el que vull, que és feina, però són d'agrair. D'altres, són una mica més emprenyadors, són els que s'han fet a si mateixos i ningú no els ha donat res, com si a mi m'haguessin donat mai res! Fes cursos, reinventat i reorientat, això sovint ho diuen aquells que mai s'han format abans i ara els dona la vena de fer coses i ja comencen a tocar-me els nassos i posar-me de mal humor.
Després ja apareixen aquells pels qui sóc una llepafils i no trobo per que no em dona la gana i dintre d'aquest grup, hi ha un subgrup, que és el pitjor, i són les mames amb una feineta de mitja jornada i amb un marit que les manté. Sí, que les manté, per que si no tinguessin un marit, amb el seu sou, no podrien portar la vida que porten. Aquest col·lectiu, es creuen que són les reines del mambo i van donant explicacions i lliçons de com gestionar-se i dient a altres que hi ha llocs que busquen gent i que hi ha feina. I que mai no han intentat ni passat pel cap de millorar professionalment. No demano que la ballin tan magre com jo la ballo de fa cinc anys, només que tastessin la medicina un temps, a veure com se'n surten!!! I si serien capaces de mantenir-se amb el seu sou. Entre aquestes també hi ha les divorciades amb fills, que encara són pitjors, per que els cau la pensió i algunes fan uns tripijocs...com la "choni" amb qui vaig treballar. Que se'n vagin cagar totes plegades, a la porta de l'escola quan van a recollir els nens tan estressades!!!!

Cada dia, en llevar-me miro les ofertes i envio les que compleixo el perfil que demanen i després a esperar que truquin. Pel que sembla, vaig a força entrevistes, però no passa d'aquí, alguns contesten i d'altres ni es molesten a dir-te que no. En termes dels seleccionadors, sóc proactiva a la negació, amb tanta negació sempre com no ser-ho! El perfil dels que seleccionen es divideix en dos, els que són empresa de selecció i els propis empresaris. Però ara penso que d'això ja faré una altra entrada per que es mereix el seu post propi.

dijous, 10 de novembre de 2016

Llegir o no llegir

Fa anys, quan veia que aquí Catalunya, havia el Quijote traduït al català, pensava que no podia ser possible, quin mercat té això? tots els catalans som capaços de llegir-lo en castellà, costa una mica, però igual que li costa a qualsevol castellà llegir en el castellà de Cervantes, que no és massa igual al que es parla i s'escriu ara. Jo no compro mai la traducció en català de llibres escrits en castellà, és una llengua que conec a la perfecció i en la qual em puc expressar i llegir perfectament bé, igual que en català. Permet poder gaudir de tot el llibre, com poder veure una peli en versió original. Actualment, qui digui que no és capaç de seguir un llibre en castellà, tampoc ho és de fer-ho en català.

La meva formació acadèmica, va ser tota en castellà, a l'escola, a la facultat no, però sovint pels experts en llengua, literatura i humanitats, en casos com el meu, no compta, per que jo provinc del que abans s'anomenaven ciències pures i no se'ns considera cultes o intel·lectuals. Els cultes i intel·lectuals, són els provinents de lletres, filòlegs, filòsofs, historiadors i altres coses per l'estil. Aquests incultes, sí més no, vam fer un any de llatí, assignatura que em sembla no fan ara ni molts dels que fan un recorregut més de lletres. Nosaltres sabíem, ni que fos de forma anecdòtica, que el símbol químic de l'or, Au, és així, per que prové del llatí aurum. De la mateixa manera, quan a les classes de botànica, ens explicaven com es posava nom a una espècie i ens deien que en forma vocativa, teníem unes nocions de que anava la cosa.

La noia que cuidava a ma mare, em deia que tenia molts llibres i si me'ls havia llegit tots, doncs sí, quasi tots, les guies no es llegeixen i els diccionaris tampoc, va deixar de pensar que tenia molts llibres quan va anar a casa de ma germana, que en té molts més que jo, però ella sí que és més culta i intel·lectual, no en va, és filòloga. Si no recordo malament, dec tenir sobre uns 500 llibres, de vegades, em sembla que en són molts, d'altres, no trobo que en siguin tants. M'encanta, quan vaig a casa d'algú i veig que té prestatges per tot arreu plens de llibres, al contrari em passa quan vaig a casa d'algú i veig que no té llibres o en té molt pocs.

Que jo recordi, mai em van haver d'obligar a llegir res. Si era per plaer, és a dir un llibre triat per mi, està clar que no i si eren les lectures obligatòries a l'escola, podien ser no tant del meu gust, però les llegia i quan acabava decidia si m'havia agradat o no, com ara. Els llibres són com els melons, fins que no el llegeixes, no saps com sortirà. Quan deuria tenir uns 11 anys, feia 5è o 6è, per setmana santa, els deures van ser llegir un llibre, el que volgués cada nena i fer-ne el resum, amb el meu pare vam anar a comprar un llibre nou que no tingués i per tant que no hagués llegit, vaig triar, induïda una mica pel meu pare, Viaje a la Luna de Julio Verne, per sortir del cercle viciós de les lectures habituals, en aquest, li en van seguir d'altres del mateix autor i que no eren deures de l'escola, jo demanava un llibre i me'l compraven, i no parlem dels mortadelos i altres publicacions per l'estil, ningú m'obligava a llegir i per contra, jo llegia. Quan deuria tenir ja 13-14 anys, la meva germana em va comprar el més famós de Levis Carrol i els contes de l'Edgar Allan Poe, devorava amb ànsia els contes de Poe. A l'escola, em van fer llegir, és clar, va ser allà, on vaig descobrir en Pere Calders amb les seves Cròniques sobre la veritat oculta o el Mecanoscrit del segon orígen del Pedrolo i m'hi van enganxar, o Nada de Carmen Laforet, que llavors no li vaig trobar el què, però anys després la vaig tornar a llegir i em va encantar.

Vull dir, que sempre he llegit, el que m'ha vingut de gust i el que m'han fet llegir a l'escola. Ara a les escoles, els llibres que els nens i joves els fan llegir, en diuen lectures obligatòries, això ja fa posar de punta al qui li toca haver de llegir-les. Els pares, compren les lectures obligatòries, sovint novel·letes de l'estil en Zoo d'en Pitus (que aquesta era una obra d'art) però per posar exemples, aquelles de la formiga Piga i altres bestieses, això a primària i també els compren altres llibres adequats per l'edat dels seus plançons, però sovint, a la criaturada, això no li agrada. A la secundària, la cosa es complica una mica més, i les lectures obligatòries, sovint són adaptacions i ni així els professors acaben sortint amb èxit de l'empresa, ara una feina feixuga, de fer que els alumnes llegeixen o agafin gust per la lectura. Llavors apareix l'opinió, que llegeixin el que sigui, mentre llegeixin alguna cosa. Però, si no t'agrada, no t'agrada i no llegiràs res de res. La meva opinió, és que no els agrada per que la seva comprensió lectora és dolenta, és a dir, no entenen el que llegeixen i per tant, és més fàcil veure la tele o jugar al que sigui que no impliqui llegir. No tenir una bona comprensió lectora, no és només un problema en les assignatures de lletres, és un problema per tot, entendre l'enunciat del problema de matemàtiques o les instruccions de qualsevol joc i ja en l'edat adulta pot implicar no saber posar la rentadora. Ara, em demano, quan tota aquesta generació hagin de fer l'examen teòric de conduir, com s'ho faran? si les preguntes són tan enrevessades com eren...





divendres, 4 de novembre de 2016

FOTOS, FOTOS, FOTOS!!!!

Quan tinc temps i quan no també, sovint passo moltes hores endreçant i organitzant totes les fotos que tinc i he fet al llarg dels anys i que vaig fent, per que la cosa no s'acaba mai. Si posem per exemple identificar totes les "floretes", una feinada sense fi, doncs quan és primavera i es pot sortir a fer fotos a la vegetació, després no hi ha temps per poder gestionar-ho i queda aparcat per temps més freds, com se suposa que ens esperen ara i que no hi ha flora per fotografiar. De totes formes, sempre hi ha alguna cosa que es pugui fotografiar ni que sigui des de la finestra de casa estant! Afegim, en aquesta dèria, la de fotografiar les ermites romàniques, en aquest cas, la seva catalogació és més senzilla, ja sé quina és abans d'anar i quan descarrego les fotos ja puc posar nom a la carpeta i organitzar-ho per localitat i zona. Tot plegat està ben documentat i arxivat a les seves carpetes, hi ha tantes maneres de classificar com persones que ho facin, jo me les arxivo per data i per lloc, cada lloc té la seva carpeta, recordar quan vaig anar a un lloc és per mi més difícil que no pas buscar les fotos d'un lloc i després trobar-les en aquella carpeta. Tinc un munt de negatius, que esperen ser escanejats, vaig fent, és una tasca lenta i a més distreta i molt entretinguda, són molts anys d'anar acumulant negatius, molta gent em preguntava que per que volia els negatius un cop ja tenia les fotos en paper. D'alguna manera, em sembla que em converteixo en la memòria i la salvaguarda de tots uns records.

Quan arribo  a casa després d'haver fet fotos, el primer que faig és descarregar-les, abans fins i tot que desfer la bossa. Tinc la mateixa il·lusió que abans quan anava a recollir les fotos revelades a la botiga. Ja fa anys, que em vaig adonar, quan encara havia fotografia analògica i digital convivien, que de cop la gent feia més fotos i a la meva amiga Yolanda li vaig comentar, la gent són uns garrepes! Aleshores, t'ensenyaven les fotos a la pantalla minúscula que tenien aquelles càmeres digitals i els havies de dir que estaven molt bé, centenars de fotos de la festa de l'escola, mogudes. Em vaig resistir molt a fer el pas a la fotografia digital, per qüestions tècniques de la qualitat en les càmeres. Ara el personal, ja ha abandonat les càmeres de fer fotos i tots els turistes van amb els seus mòbils, jo vaig amb el mòbil, la càmera samsung galaxy i la Canon reflex amb tots els seus gadgets. Tothom fa moltes fotos de tot, les exhibeixen al facebook, ep! que jo també en tinc! al twiter, que també en tinc i al instagram, que també en tinc. Fan milers de fotos però no les gestionen o és la sensació que tinc pel que sento que diu la gent. 

Un altre dia, m'esplaiaré amb les lectures i tot l'enrenou que crea la supressió de les humanitats dels plans d'estudi, però això és un altre tema!


dimarts, 20 de setembre de 2016

Adeu al meu estimat objectiu 18-55mm de la meva Canon 400D

La setmana passada, quan va haver la tempesta, no podia dormir i em vaig llevar a fer fotos a la tempesta, així al menys el temps serviria per alguna cosa a part de donar voltes al llit sense poder dormir. Vaig fer unes quantes fotos, un eufemisme, per dir que en vaig fer moltes, com és de suposar en mi. Vaig muntar el trípode, el disparador per control remot, tots els gadgets que tinc o quasi tots. Una tormentassa com feia molt que no havia, quarts d'una i jo amb la finestra de l'habitació oberta, descalça, en pijama, a fosques, fent fotos. Cap problema, tampoc és el primer cop que ho faig, ni serà l'últim.

Ja acabava la sessió de fotos, sense haver aconseguit el meu objectiu principal, que era caçar un llamp, no era el millor dia de tempesta, havia massa núvols i contaminació de tot tipus per poder caçar llamps, però una que és tossuda de mena i no es rendeix en això de fer fotos des de la finestra de casa. Feia les últimes fotos, quan de cop i volta, em va aparèixer un missatge a la pantalla de la càmera, error i en vermell, això no pot ser bo de cap manera. Vaig apagar la càmera i vaig anar a dormir, demà amb la llum del dia, ja hi pensaré, semblo aquella d'Allò que el vent s'endugué.

L'endemà, un cop havent esmorzat i havent enllestit tota la feina de casa, que tampoc en tinc tanta, vaig agafar la càmera i em vaig posar a veure que passava, vaig començar a disparar sense mirar massa que feia, només per disparar i veure que passava i va tornar a passar, Error, això no m'agrada. Obedient com sóc, vaig fer el que diu el text de sota, com es pot veure a la foto. Per què vaig fer la foto? per si calia anar al mecànic de càmeres i passa com quan el cotxe falla i fa sorollets que no passen quan arribes al mecànic.



Provava i provava i sempre passava el mateix, potser havia un moment en que no passava, però després d'unes quantes fotos, tornava a passar, el maleit missatge. Les mans em suaven, tenia un nus a la boca de l'estómac i a la gola, i no podia pensar amb claredat. Vaig enviar un whats al meu festejador: La càmera no funciona, dona un error. Estic desesperada!!! La resposta va ser: OIstres! Has posat al google aquest error?. Ho vaig fer i no sé si encara em va desesperar més, que aquest error 99, pot ser qualsevol cosa, no ajudava gaire a mantenir la calma, però vaig trobar un article on explicava això, que podia ser qualsevol cosa, però que la càmera, no sabia que era, només sabia el mateix que jo, que no funcionava. Vaig fer tots els consells que deia l'article, vaig canviar la bateria, vaig canviar la targeta de memòria, no intenteu canviar la targeta de memòria mai a una persona que té per amic aquell metge alemany que t'amaga les coses, no funciona, vaig netejar la càmera amb tota la cura del món, deia que podia ser per alguna mica de pols o humitat ( l'últim que havia fet eren fotos durant la tempesta), vaig disparar sense targeta i sense objectiu, vaig canviar l'objectiu. Vaig reinstal·lar el firmware de la càmera. Fet totes les comprovacions, tot un matí, en posar l'objectiu 18-55, tornava a passar, tot indicava que era l'objectiu, però no sempre passava, podia estar disparant estona sense que passés, però vaig detectar que en moure l'anell del zoom, donava l'error. Segons l'article que havia llegit, podia ser l'objectiu o la càmera qui tingués el problema.
Una de les últimes fotos que vaig fer desconeixedora del problema.

Vaig decidir que a la tarda, baixaria al centre a alguna botiga d'aquestes de gent saberuda i coneixedora de totes les coses de les càmeres, es diuen professionals de la fotografia. Vaig posar la càmera en la bossa de transport i a la tarda, vam anar al centre a passar la tarda. Estava nerviosa, no, la meva càmera no es pot espatllar!!!! El noi del taller de la botiga on vaig anar, en quant va veure la càmera i després de les meves indicacions, ho va tenir claríssim. És l'objectiu, és un petit cable que va dins, que s'ha trencat. No val la pena arreglar-lo, són objectius molt senzills, que surten amb la càmera com a kit d'inici per poder començar. És millor canviar-lo, si vols pots trobar de segona mà i tot (però si és tan senzill, com comprar un de segona mà). Quan li vaig dir que la càmera l'havia comprat al 2008 i que era el que anava d'origen, em va dir que em podia sentir la dona més afortunada del món que m'hagués durant tant l'objectiu.

Així doncs, va començar la recerca d'un nou objectiu, que com s'acosta el meu aniversari, el meu festejador, em va dir que seria el regal del meu aniversari. Els consells dels professionals, si cal comprar un de nou, millor substituir-lo per un 17-200, que és més que aquest, tot i que jo els deia que ja tinc un tele de 70-300. D'aquesta manera, vaig decidir que em decantava pel 17-200 de Tamron, sense estabilitzador (decisió presa amb tota consciència). Ara espero la trucada de la botiga dient que ja el tenen, no els n'hi quedaven, o és que hi ha poca gent que el vol sense estabilitzador.

Només puc dir, que enyoraré molt el meu objectiu 18-55mm, era lleuger i l'he portat a tot arreu amb mi i estic molt contenta de les fotos que ha fet, algunes de les quals he compartit al blog. Tot i que no descarto, en un futur on la meva economia es refaci, tornar-lo a tenir. Dieu-me sentimental!!!!



dilluns, 12 de setembre de 2016

Coses de poble

Potser el poble més gran dels Pallars, primera setmana de setembre, cap a les 11 de la nit (deu ser una deshora allà), la finestra de l'habitació oberta (com és de suposar, amb les calorades que ha hagut enguany). Vaig a llegir, mentre els altres tres, es queden veien l'etapa de la Vuelta a España.

De sobta, sona l'intèrfon, ningú no el reconeix i en pocs segons (tampoc hauríem tingut temps d'arribar a contestar) el so estrident del timbre, es repeteix ( per què són tan desagradables els timbres dels intèrfons?) Es deuen haver deixat les claus de casa els teus pares, li dic al meu festejador, però és aviat per tornar, sempre tornen més tard, els avis surten cada nit amb la fresca a fer un volt pel poble i xerrar amb els coneguts.

La conversa per l'intèrfon va anar així, més o menys

- Sí?
- Sou els parents del "pepito" (el cosí del meu festejador), oi?
- Sí, que hi ha? (una trucada així, et fa pensar que pugui haver passat alguna cosa)
- Sóc la veïna d'aquí al davant (dels pisos que hi ha a l'altra banda del carrer), tanqueu el llum de dalt de l'habitació, per que em molesta, m'arriba al llit, obriu els llums de les tauletes de nit.

El meu festejador, va venir a l'habitació, per explicar-me el què.

- La dona d'aquí al davant, que li molesta el llum de l'habitació
- Eing??????? Collons!!!!! Quin control del que tens i com ho tens!!!! I ha sortit de casa per això? S'ha vestit? Ha sortit al carrer per venir a dir que li molesta el llum de l'habitació? La mandra que em faria a mi!

L'endemà al matí, ho vam explicar als pares del meu festejador. El pare del meu festejador, va dir, que no calia fer-li cas, que era una xafardera i que tot el poble ja sabia de quin peu calça. Però, la cosa no va acabar aquí, aquell mateix matí, si per casualitat o forçat, la veïna xafardera, va trobar els pares del meu festejador, i els va demanar, si eren ells els de la llum, que clar, li arriba el llum sobre el llit i com que feia molta estona que el llum era obert (mitja hora) va pensar que potser ens havíem oblidat del llum i com que el llum està tan car... I veia passar i traspassar gent! La gentada que érem! 4, 3 mirant la tele al menjador i jo a l'habitació, malbaratant els recursos d'energies no renovables.

La gallega de la meva escala. és una aficionada si es compara amb aquesta dona!!!
Quin control de que tenen i deixen de tenir els veïns dels pisos de l'altra banda del carrer, i que ningú es pensi que és un carrer estret com els de ciutat vella. Segur que si li demaneu de quin color portava el pijama, us ho sabria dir i fins i tot, tota la roba que vaig portar aquella setmana.

Aix, aquestes coses de poble!!!!!

diumenge, 24 de juliol de 2016

Sóc de bon conformar

I de vegades, una troballa que per molts només són flors i tanta gent que hi va passar sense fer-ne cap cas! I a mi, em fa tan feliç de trobar-les!!!! I aquestes tres fotos, només són una minsa representació del que hi havia


Lilium martagon. Marcòlic vermell



No sé exactament quina és, i em faria molta il·lusió que fos la que penso, però en les orquídies no estic mai segura


Lilium pyrenaicum. Marcòlic groc

dijous, 21 de juliol de 2016

Els Concerts del 2016 (de moment)

Ja fa molt que ha començat l'any i encara no havia fet cap entrada dels concerts del que portem d'any i s'acumulen uns quants, així, que vaig per feina.


Robert Foster a l'Apolo, amb els Islandia nunca quema. Aquest home, tot i que australià, em recorda al John Cleese fent de Senyor Fawlty a l'Hotel Fawlty. Els Islandia nunca quema, van fer de teloners i al final tots plegats van tocar Surfing magazing!!!! Amazing!!!!




Nacho Vegas al Palau, una mica més i ens quedem sense concert, per desavinences entre en Nacho Vegas i l'organització. Al final, va haver concert i va estar fantàstic!!!!




The Wave Pictures, a l'Antiga Fàbrica Damm. Aquests nens, que a casa seva no tenen èxit, no ho entenc, aquí triomfen. Són una colla heterogènia, el bateria, que sembla un hooligan, el baix, un indie, el que fa sorolls amb les percussions, que vagi de vacances a Cancun i el cantant, un bon nen, de casa bona, que la mama el pentina abans de sortir. Però són molt guais i divertits, i ara tinc un vinil signat per ells!!!!



Tindersticks a l'Auditori. Amb aquesta veu! I sí, sembla que porti escrita la lletra, vés a saber!!! Molt fosc, però molt xulo!!!



En Paul Heaton dels The Hosemartins i la Jaqui Abbot al Principal de Badalona. Un concert molt divertit i per a nostàlgics, però no per això ensopit o sense ritme ni força



Mishima, Za! i Pony Bravo a Razzmatazz, en el Pagar la multa de l'Helio, ja deuen haver pagat la multa, però la urbana, qui els entengui que els compri, encara els tenen el bar tancat. Un concert, bé tres concerts, com un minifestival, els  grups van actuar sense cobrar i la sala també va ser cedida per fer els concerts i clar els Mishima, no podien faltar si es tractava d'ajudar l'Heliogàbal. Una festa!!!







Quimi Portet al Barts. No hi ha paraules per descriure aquest home!!!!



Sr. Chinarro a la Terraza Martini de Barcelona. I jo que em vaig enfadar per que va suspendre el concert d'aquell dia i ja teníem les entrades comprades i després el vam veure i de franc!!!
I quina propaganda tan bona que els ha fet als de Brava fabrics amb la camisa de síndries!!! I és que aquesta gent, tenen camises i vestits molt xulos (els estampats), una mica cars, això sí, però xulos. Suposo que la camisa a l'Antonio Luque li deuria sortir de franc!


Bruce Springsteen al Camp Nou. A veure, que puc dir d'aquest home incansable, que no hagi dit en altres entrades de concerts seus anteriors?. Quina millor celebració de la lliga del Barça que un concert del Bruce al Camp Nou i és que era el dia que el Barça s'havia proclamat campió de lliga. Quatre hores d'intens concert, sense interrupcions als ja 66 anys, un no parar, amunt i avall per l'escenari, saltant al públic i fent pujar a ballar amb ell a nenes(una volia ballar amb en Jake Clemons, saxo, fill de Clarence Clemons, que havia estat el saxo de la E street band de sempre fins que va morir) que no deurien estar ni en pensament quan ell començava, si quan ell començava la seva carrera, jo tot just tenia 10 anys, les nenes de vint i pocs...Tot queda en família, els fills hereten la feina del pare. Total, un gran concert i dels que sempre surts content, bé, a mi em va faltar que toqués una cançó, que em feia il·lusió, però ja se sap, aquestes coses passen, quan és algú de qui tens tota la discografia, el concert, tot i durar quatre hores es fa curt i et quedes amb ganes de més. Va començar amb Badlands, que és el primer vídeo, i que difícil és triar quins vídeos del Sr. Springsteen poso!!!!







Sr. Chinarro al Forum al Primavera Sound. A la jornada inaugural, l'Antonio Luque, de franc altre cop. Enguany, no teníem entrades pel Primavera, però el Sr. Chinarro sí que s'hi podia anar. Quina concurrència tenia aquest tímid i jo com que venia de la feina sense poder fer el rètol de la cançó que vull que toqui!!!

Neil Young al Poble Espanyol de Barcelona. Un mite vivent, un concert genial! L'avi, per aspecte i edat, acompanyat per una banda de jovenets, pel que sembla dos són fills del Willie Nelson, així, en petit comitè, diré que el Willie, li va dir al Neil, un nano al seu costat, si podia fer alguna cosa amb els seus nanos, que volien tocar la guitarra i dedicar-se al món de la faràndula i que si així els podia vigilar una mica, en Neil, els hi va fer una prova als nanos i els va aprovar amb nota, per així portar-los a voltar món i saltar pels escenaris de forma molt més que satisfactòria per tots. I és així que en Neil Young, que de jove, només té ja el cognom, va pel món, saltant i cantant amb una banda, que per edat, podrien ser els seus néts. Però tots molt contents, ells i el públic, també experimentats, encara més encantats!!!!




Vida 2016. Festival Vida a Vilanova i la Geltrú. No em puc allargar massa, tot i que és molt llarg, poso els vídeos i ja està. Dir només que el Vida és genial. El lloc, l'ambient. Enguany, els cap de cartell eren Wilco, però no puc deixar de dir que amb El Niño de Elche, m'ho vaig passar d'allò més bé, els Triángulo de Amor Bizarro, són...indescriptibles, en Kiko Veneno, amb en Refree (Raül Fernàndez), com sempre divertit en Kiko, en Refree, no bada boca. Els Manel, que inciten a les noies en comiat de soltera a que els vagin a veure, tot i que a ells em sembla no els fa massa gràcia, en Guillem, fa un moviment de malucs, quan està d'allò més animat, res de saltar ni botar com un boig, en això està en la línia del Jeff Tweedy de Wilco, que en els moments més bojos de la seva actuació fa uns saltironets com si corregués, però molt mesurat. En Nacho Umbert, acompanyat d'en Refree, de qui podríem dir que és un fix en l'espai del Vaixell i del Vida, és el tercer cop que el veig, el primer any amb la Sílvia Pérez Cruz, amb en Kiko Veneno i amb el Nacho Umbert aquest any, vaig estar a punt de dir-li, que si volia el podíem portar nosaltres, per que em sembla que viu al mateix que el meu festejador, doncs ens l'hem trobat alguns cops, en activitats de vida quotidiana. Ara, em disperso, ja aviso, l'altre dia, anant pel carrer, dissabte al matí, veníem de comprar, ens vam creuar amb una parella, i ell em sonava, i li vaig dir al meu festejador, aquest noi, em sona i no sé de que i tot seguit, vaig dir, deu ser el cambrer d'algun bar i llavors ho vaig veure clar, AH!!! És el bateria de Mishima! Ups, que no ho sàpiga en Carabén!!! Acabo dispersió, torno al Vida amb en Nacho Umbert, és molt així, molt suau, però està bé, val la pena. The Divine Comedy, són una barreja de moltes coses, però molt bé. Espaldamaceta, una mica friqui, però divertit, per passar l'estona i fer temps per veure als Hazte Lapón, van al concert amb el fill petit en la cadireta i la dona d'un altre component del grup, els aguanta la criatura i la seva, mentre dura el concert, els havíem vist en algun vídeo d'un canal d'aquests de la tele, Sol Música, en un programa que es diu Sol Indie i m'havien agradat, així que en veure que anaven al Vida, doncs, a veure'ls i francament, molt bé, no com amb els Unkwon Mortal Orchestra, que els disc estava bé, però el directe un desengany, no vaig fer vídeo, ni vam acabar de veure'ls! i els Ultimate Painting, uns nanos, així com molt frescos.

I si, al Vida hi ha una cosa que és encara més divertida que els concerts que s'hi fan, és el personal que hi va de públic. Aquella tia, que el dissabte a primera hora de la tarda, anava encara penjada i ho ballava tot, amb els ulls tancats i amb una profunditat d'allò més profunda, amb el vestit brut de pols i els peus amb una crosta que li deuria costar de netejar...La que feia el comiat de soltera i es va colar entre dos nois fins arribar a primera fila a demanar als Manel que li dediquessin una cançó, la qual cosa no van fer, per que se la van mirar amb mala cara, com jo, per que aquella s'havia aprofitat de dos nois per colar-se, no va anar a passar entre dues noies, no hauria passat. La nena d'uns 10 anys, que volia que Manel cantés El Mar i ho cridava fluixet i la cara amb que s'ho mirava, embadalida.












Nathaniel Rateliff & The Night Sweats, Amb aquests ja acabo els concerts d'aquest any, de moment. Intentaré no acumular sis mesos de concerts. Escolteu-los, són molt animats, a mi em recorden a la banda dels "perros arrabaleros" de la peli de "Los Aristogatos"