RESPECTE

No ho havia vist mai, ja no ho podré dir. Ja fa un mes més o menys, vaig veure com un tio li donava un cop de puny a un altre, el desencadenant? Tirar una cadira i dir: "Eso se lo dices a tu padre". No sé, que li passa a la gent, que sempre han de dir coses dels parents dels altres i els altres prendre-s'ho per la banda que punxa. A mi i als meus amics, el boxador ens té en gran estima i mai no hem tingut res. Ahir aquest tipus, ens parlava de les seves treballadores, que són qui li fan la feina i prou bé, amb un menyspreu que era esfereïdor. Aquestes noies són totes la mar d'agradables i atentes i el que jo he vist sempre és això. Segons ell, amb tothom no són iguals i el tracte que tenen envers nosaltres no és el que tenen amb d'altres. Potser, en aquestes noies, les estic tractant com si fossin un més i no les menyspreo. Em fa l'efecte que allò de que el client sempre té la raó no és veritat. Si vull que em tractin amb respecte, he de tractar amb el mateix respecte a tothom. Es mereix el mateix respecte el director del Banc d'Espanya, que el senyor metge o l'advocat, que la senyora que ve a fregar, o l'escombriaire. Tant és, no només he de mostrar respecte pels meus iguals o pels que se suposa superiors. Intento ser igual d'educada amb tothom. Hi ha qui pensa que per tenir més diners pot mirar pel damunt de l'espatlla a un altre més desafavorit econòmicament, o que per tenir més estudis pot menysprear a un altre sense el seu nivell. El mateix passa amb molta gent que tenen treballadors, es pensen que perque els hi paguin un sou, tenen a dret a tot i no senyors. I aquest despotisme es perpetua generació rera generació. Nens que no diuen bon dia a ningú quan entren a un lloc i que sovint als pares s'els gira el seu comportament, perque en ells també els acaben tractant igual, però això ja seria una altra història.

QUINS DIES!!!!

De primer moment, divendres semblava que el cap de setmana no anava a començar a gaire bé. El divendres a primera hora de la tarda no em va sortir com jo volia i així d'entrada vaig pensar que ja m'havien esguerrat la tarda i vaig tirar cap a Camprodon, tenia feina allà divendres a la tarda i dissabte. Vaig arribar amb temps més que de sobres i com que per sort sempre carrego amb la càmera, i encara havia llum, vaig decidir que aniria a fer algunes fotos, primer vaig pensar en fer fotos al pont, que en tinc ganes, però em feia una mica de vergonya de trobar-me algun conegut i que no entengui el motiu de tanta foto  i pensi: "Mira, aquesta de Barcelona!" I a més en aquell moment no tenia ànims ni ganes de trobar-me a ningú i haver de parlar. Total, vaig anar a passejar pel riu acompanyada de la meva càmera. Fred?, si, deuria fer com un grau o dos sota zero, i la humitat del riu, però pagava la pena. En començar a caminar, tampoc no podia aventurar-me gaire, anava vestida de ciutat i no podia arribar bruta de fang. Només entrar al caminet vaig començar a trobar Galanthus nivalis, no em sabia avenir, ostres i no podia agenollar-me per fer fotos! Vaig fer fotos i em va animar, vaig provar tots els "complements", com si fos la Barbie fotògrafa, i després en tornar cap el cotxe estava la mar de contenta, sembla mentida! una cosa tan tonta.

A la nit va nevar, tampoc era la gran nevada, però el vent i el fred van fer que dissabte estés tot gelat, de forma que tot just passat Setcases un treballador de Vallter no et deixava passar si no posaves cadenes o duies rodes de contacte. La ventolera era impressionant i feia que la neu es posés a la carretera i fins i tot que no deixés veure. Arribar fins a Vallter va ser "durillo", feia una rasca impressionant, onze sota zero. L'estació no va obrir i la feina per la que anava es va suspendre, arribaria abans a Masella. No havia manera de poder parar per treure les cadenes, gairebé fins a Setcases no va poder ser. En aquell moment ja va ser una altra cosa, però quin desastre, vaig voler netejar el vidre i no sortia líquid: " Si dimarts havia anat a revisió, com podia ser? En arribar a La Molina, no veia tres dalt d'un burro de la capeta de merda acumulada al vidre, vaig parar per netejar-lo amb el limpiacristales que porto al porta-equipatge, i quina va ser la sorpresa, en veure que no podia obrir, semblava enganxat amb cola d'impacte. Doncs, apa, fins a Masella sense guipar-me. Com que tot just començar a baixar de Vallter, havia parlat amb en Manel, ja sabia que m'esperaven i ell sabia que alguna cosa no anava gaire bé per que m'ho havia notat, i tant que no anava bé si quan parlàvem el cotxe m'havia relliscat en una corba!

Quan per fi vaig arribar a Masella, tenia el temps just per prendre una coca-cola, una mica de glucosa pel cervell, no aniria malament, eren gairebé la una del migdia i només havia près un cafè amb llet i un donut a un quart de vuit, amb l'estrés que portava de posar, treure cadenes i no veure-hi, les cames em tremolaven i estava reventada. Vaig deixar el cotxe aparcat de qualsevol manera, autoritzada pel ,ja conegut per tots, municipal, em vaig canviar i vaig pujar al Pla. Si més no, podria fer el curset, havi arribat a temps. En Manel m'esperava, vaig poder jugar a pirates abans amb en Pau ( el fill d'uns amics) i ja va arribar el grup d'el curset i el "moni". Quan vaig pujar al telecadira, amb el solet, em volia quedar allà a viure! però s'ha de baixar. Estava atontada i agilipollada, però tot i de vegades, veure dragons en alguns llocs molt concrets, aquest dia no en va sortir cap i les tres hores de curset van anar prou bé i tot els exercicis que ens feia fer em sortien bé, i em va arribar a dir que ho feia bé!, tenint en compte que el tio, no es prodiga mai en elogis.

Per si no fos prou, no poder obrir el porta-equipatges i que no pogués tirar líquid als vidres, calia afegir que al final de la tarda va començar a nevar (jo no vull tornar a posar cadenes!) i un llum del cotxe havia deixat de funcionar també. Quan vaig arribar a casa, no vaig ni sopar, vaig fer una dutxeta i a dormir que l'endemà tornava un altre cop. La tornada del diumenge, va ser eterna, collada, que al túnel havia una cua de cal deu i neu  i pluja de baixada, sense un llum, sort de les antiboires del davant!

Dilluns va ser durillo llevar-se, però estava bé, no em feien mal les cervicals, ara ja si tornen. Vaig portar el cotxe al taller, que pobret, li tocava i ja pensava que si s'havia bloquejat el porta-equipatges, podia també passar amb la porta i que em trobéscom en José Luís López Vázquez a la peli de La Cabina o que qualsevol altre cosa deixés d'anar. Un fussible, va dir el senyor mecànic, no vaig voler entrar en més detalls o com havia estat possible, si dimarts havia anat a revisió!. Tinc una teoria, però ho deixo així.

BUFFFFF!!!!

Fa molts dies que no faig cap entrada i no és que no tingui idees, que els tinc pendents de fer. També tinc fotos per posar-les, però no tinc temps per fer-ho.
Tampoc no entenc com és que no tinc temps, no estic fent més que altres vegades, o potser si que tinc més feina. El que si sé segur, és que potser passo menys temps davant de l'ordinador, que no sigui de feina.
De Nadal a ara, les cervicals cada dia em fan més la guitza i acabo amb molt mal de cap, i ara ve la primicia, demà he d'anar a recollir les ulleres a l'òptica, si. Vista cansada, així, que a partir de demà a la tarda, per llegir i aquestes tindré aspecte de Senyoreta Rotenmeyer, no sé si s'escriu així. I ara plego que les cervicals em fan mal.
Fins demà.

ELS MUNICIPALS I JO

Mireu l'enllaç, val la pena, no té res a veure amb l'entrada frívola i superficial.

De sempre he estat i ho continuo sent, molt reconsagrada en aparcar el cotxe. El meu pare ja ho era i el meu germà i la meva germana també ho són, així que deu ser genètic, en el sentit oposat, trobariem el meu tiet i els meus cosins, que tradicionalment han deixat aparcat el cotxe allà on els ha donat la gana, damunt la vorera, en doble fila. Les conseqüències tampoc han estat les mateixes, nosaltres ni una multa i ells una darrera l'altra, ens guanyen per golejada.

En general, respecto sempre els senyals i el que s'ha de fer. Si em diuen que no es pot parlar per telèfon, no parlo, un cop a Sant Cugat un municipal em va dir si m'enfotia d'ell, perque em va aturar i jo parlava per telèfon, era de feina, i el vaig fer esperar, no em va posar multa, em va dir que la propera si, però no hi va haver propera. Si tenen tallat un carrer i em desvien, pregunto, però si no em deixen passar no passo i faig la volta, com aquest estiu a Andorra, que em va tocar fer una santa volta perque havien tallat un carrer. Aquells senyals grocs que hi ha a les cruïlles, també els respecto, no paro damunt dels passos de zebra o de piatons. Diguem que sóc bona nena i em porto prou bé, la meva mama, diria que he estat ben educada i que a més he anat a colegi de "pago".

Però..., tot això s'esvaeix com la boira quan surt el sol, quan arribo a Masella. Això passa de fa un any, fins aleshores sempre havia aparcat bé i si em deien que anés a l'aparcament de terra, hi anava. Potser hi posava una mica de morro si em deien que havia d'aparcar molt lluny i li demanava al noi si segur que no havia cap lloc més aprop, són anys pujant i sovint el noi, sempre el mateix, s'apiadava de mi i em deia on podia trobar un lloc, val a dir, que sempre era quan he anat sola o ja havia deixat a tothom i descarregat.

Doncs, de fa un any, més o menys, sóc capaç de deixar el cotxe el doble fila, com es veu a la foto, tot el dia i anar-me'n a esquiar tan panxa, ep! hi ha truco. Sempre deixo les claus als de la botiga o al bar.

Fins aquí, no hauria cap cosa rara, deixo el cotxe mal aparcat, però controlat i si algú vol sortir pot fer-ho. Un monitor em deia fa uns dies: "Tu sempre tens el cotxe aquí al davant!" Quan va saber que el deixava així tot el dia, tampoc no es va posar les mans al cap, no sóc la única. Ara per Nadal, jo tenia el cotxe ben aparcat, on està el cotxe blau a la foto i em vaig estar dues hores i mitja per sortir, perque haver un que em va tancar i no podia sortir, finalment vaig sortir però va caler moure tot el que es veu a la foto i el que no es veu. L'endemà quan vaig tornar, vaig saber, que a l'individu li havien dit de tot menys guapo per haver deixat el cotxe malament i que ja havien trucat als mossos i aquell dia el municipal que va a controlar tot això (però només està fins les dues), em va moure uns conus per que aparqués i sabia que m'havien tancat. Vam pensar amb els nens, que el tio té control. Aquest dissabte passat, com molts dies, arribo que tinc pipí i vaig deixar el cotxe de mala manera, per anar al lavabo i després anar a aparcar i quina va ser la sorpresa, que el municipal em va cridar: "Joana!, espera, entra'l una mica més i ja està, que aquests no surtiran, que són uns monitors i no pleguen fins tard i tu ja hauràs baixat un altre cop" Em va guiar en la maniobra per ajustar el cotxe i tot.

Jo no he fet res, hauré de preguntar com es diu aquest home, per si em torna a dir alguna cosa o si li he de dir jo, que sempre està bé estar a bones amb l'autoritat, però això només em passa a Masella, a Barcelona, la urbana no és tan comprensiva amb mi.

I AL FINAL, ELS REIS MAGS!!!

Avui la Yvonne m'ha renyat, perque fa molts dies no feia cap entrada, i té tota la raó, però he estat de vacances i no havia tigut temps, volia fer alguna entrada, ja excuses de mal pagador, però arribava tard a casa, per sopar i el temps just per descarregar les fotos del dia.

Aquets dies, han estat potser més estressants que anar a treballar.

Vaig començar les vacances el dia 24, tot molt justet, sense temps per poder preparar-me psicològicament per la marató familiar i de menjar. No és que no m'agradi, total, som els de sempre, però canviem d'escenari cada dia. I, a part d'això? Doncs qui a aquestes alçades no sàpigue que he fet no em coneix. Per dates, ha tocat comprar, a mi m'agrada comprar, però aquests dies m'atabala, per tant, he comprat. He anat a esquiar, "of course". He excercit de tieta amb els petits. He quedat amb amics que feia temps no ens veiem. I fins i tot he tingut temps, per passar per urgències a Vall d'Hebron a portar la meva mare. Així que temps no me n'ha sobrat.

Les cervicals han fet de les seves, fins el punt de pensar que no podria anar a dinar el dia de Nadal.

Evidentment, tot documentat gràficament. Que quedi clar, que a mi cap monitor, no m'ha esperat mai amb els braços oberts, tot i que potser no m'importaria que algun m'hi esperés.

Un cotxe aparcat en doble fila, em va tenir tancada durant més de dues hores a Masella, ara el municipal ja em tolera que jo el deixi mal aparcat, per pena!. He patit una hora i mitja de retenció per culpa d'un accident, espectacular!, bombers, helicòpter, mossos, guàrdia civil. Un tio avançant en línia continua i en una corba, si no és mort, es merexeria que el rematessin, xoc frontal, el pobre desgraciat que baixava bé quina culpa té!i la resta, que vam haver d'estar parats tampoc i la despesa inútil, que es podia haver estalviat, per culpa  d'un inconscient, per no dir una altra cosa.

Quedant amb els amics a la Vila Olímpica, que feia segles que no hi anava, també es poden fer fotos, com si fos una turista, no és un lloc que mai m'hagi entussiasmat, però si tots hi volen anar, i per cert, la zona blava es paga en diumenge, quin morro! com si no paguèssim ja prou.

I els grans protagonistes d'aquests dies, els petits de la casa. M'ho passo bé amb ells, però no paren i llavors, necessito unes vacances per recuperar-me, veiem el Libro de la Selva, el Rey León, Los Aristogatos i altres coses per l'estil, juguem amb cotxets, blocs de construcció. Hem anat al mercat i li ha encantat, no havia anat mai. Ha vist la castanyera en una gitana de la porta del mercat, que ven alls asseguda a terra.

I els reis mags, els hi portaran a casa meva una cuineta de fusta amb la seva fireta, que és preciosa!

A mi el tió, em va cagar un filtre degradat neutre.

A portar-se tots molt bé que demà a la nit venen els reis! Les sabates ben enllustrdes i totes les joguines recollides, que sinò passen de llarg els barbuts!

HERETGE

Aquesta tarda he anat a la "pelu" i és clar, com és sabut per tothom les pelus són el reinat de les revistes on surten tota aquella gent que jo no tinc ni la més remota idea de qui són. Per això no les miro quan me les ofereixen, i a mi que m'importa si la Pilili s'ha liat amb el Tetito i li ha prés el marit a la Carmen Martínez-De los Terrones de Azúcar (primer cognom) Fernández-De los Alcornocales Roidos (segon cognom) Marquès de los Humedales Podridos, si no sé qui són, que m'importa a qui es follen i es deixen de follar. Si els conec, pot tenir la seva gràcia. Com que no els conec, perque tampoc miro els programes de la tele on surten tota aquesta gent, doncs tant me fa. De vegades em sento un bitxo raro, perque la gent parla de coses que jo desconec, però tampoc no m'afecta. Ara bé, hi ha gent d'aquesta que ni que no vulguis, saps qui són.

L'exemple que ens ocupa és la Belén Esteban, portada de les revistes aquestes i anomenada la "Princesa del Pueblo", ni Leticia, ni Lady Di, ni hòsties, la Belen Esteban. Aquesta tia, que l'únic que ha fet en sa vida, ha estat follar-se al Jesulín i tenir una filla amb el paio aquest, i apa anar de programa en programa a parlar de misèries. Doncs ara, sembla ser que s'ha operat i li han fet una cara nova i és literal, mira feina pels cirurgians. El "peluqueru" jove m'ensenya la revista i em demana si sé qui és, li dic que si, perque vaig veure una foto en el yahoo, comentem que li han fet la boca més petita, però que si no deixa de ficar-se pel nas allò que de segur es deu ficar i no pas el dit per burxar burilles, en dos dies tornarà a tenir-lo igual. Ell em diu , mira la "palurda" aquesta i jo dic, és burra i aquí haviem acabat, saben que no sóc d'aquest pal i no em dóna la tabarra amb aquestes coses mai. Però... havia l'altre "peluqueru", pentinant a una altra dona, i uffffff, com s'han posat tots dos, que si la Esteban és burra, també ho són els directors de les cadenes de TV? Aquests, no són molt llestos, es baixen els pantalons per l'audiència i si la gent vol Esteban i això els fa guanyar calés doncs ells posen la Esteban encara que no els agradi. I els altres que surten als programes amb ella i que si són periodistes també són burros? Aquests es guarden la seva opinió i com que el que estan fent és feina, si volen treballar en aquell programa s'empassen les seves conviccions mentre estan fent aquell programa, trist, si. Jo he comentat, que un amic cirurgià m'havia explicat que saben qui va de coca, perque el tabic nasal es desfà i tota la cara queda com endins, que ha vist casos de gent que fins i tot tenen el paladar desfet, d'aquí allò tan famós del tabic de plata (Ag), coses dels mots encreuats. L'altre "peluqueru" i l'altra clienta, dient que tothom diu que si es droga i que això no és veritat, que que sap la gent, que tenia la cara d'aquella manera per culpa de la seva malaltia, que és diabètica. Aquí he callat de fer  cap comentari, no valia la pena poasr-se al seu nivell, a mi la tia aquesta me la bufa. Però, el que si m'indigna és que els pobres diabètics, ara malaltia mediàtica, igual que ser biòleg per culpa de la Obregon. Tenen molts problemes i en poden tenir molts sense cap culpa. Qualsevol ferideta, que per qualsevol altre no és més que això, una esgarrapada, per a ells és molt perillós, es pot infectar per culpa de tenir més glucosa del normal en sang. Es poden arribar a quedar cecs. Cal tenir molta cura amb la pell, que s'asseca més als altres i no es poden fer tallets. Amb els peus "otro tanto". I això seria el més evident i que es veu, problemes de cor, de ronyó es poden complicar molt per la diabetis. La meva mare és diabètica insulinodependent desde fa al menys 40 anys i per això puc afirmar que als diabètics no s'els posa cara de yonqui, he anat a acompanyar molts cops a la meva mare a l'endocrí i no és com anar a la narcosala!

Sóc una heretge, perque he parlat malament de la Esteban, la Princesa del pueblo, he dit que és burra. Ara ja només cal que posin llenya i em cremin com si fossin la Santa Inquisició. Ja és trist, ja. Podem expressar la nostra inquietud vers la Independència del nostre país, podem riure'ns del rei i de l'església, però no de la Esteban. Us ho explico aquí, perque sé que m'entendreu, però hauré de fer cas del que em deia la meva àvia, segons el que, que no et senti ningú, aquestes coses no es diuen fora de casa.

EL SUMUM

Avui m'han dit que els pals que portava estaven molt bé, pressuposant que eren nous, la qual cosa no és així, mentre m'han donat peu a poder reclamar els pals que han de fer joc amb els esquís. A tot això,  resulta que els pals han de conjuntar amb la roba interior, i els fabricants d'esquís, botes i pals, intentant conjuntar aquestes tres coses i fins i tot amb els anoracs i pantalons i no! Els pals han d'anar de conjunt amb els sostenidors, perque si mai tens un "calenton" al telecadira, estiguis a punt, que ara aquests transportadors de ganduls són molt ràpids i el morbo està això, en que et doni temps abans d'arribar al final. No nego, que pugui morbo, que el té, però dues coses. Primera, amb la quantitat de roba que cal treure abans, quan arribes en aquest punt ja ningú no es fixarà en això. Segona, amb el pànic que tinc als telecadires, si es paren, em quedo callada, i si fa vent, ja és per apretar a còrrer, apreto la barra o la ma de qui hagi al costat, si hi ha prou confiança, doncs amb aquest historial, com per anar fent moviments convulsius. Ara, pel que sembla, sóc capaç de fer que no es noti.

A partir d'ara hauré de buscar conjunts que combinin amb els pals, per si ja calia invertir prou temps en pantalons i jerseis, ara també la roba interior. La combinació de la foto seria la més fàcil, però hauré d'anar provant i anar comprant pals també, suposo.