divendres, 24 de maig de 2019

Una mica farta!

L'altre dia, en pujar al metro, el meu festajador es va trobar una coneguda que jo no coneixia. Ens presenta, per educació, doncs a ell tant li fa. Es pregunten que tal tot i els nens i en un punt de la conversa, ella es dirigeix a mi i em pregunta: Entens el català? Sí, clar, vaig contestar.
Em vaig quedar tan parada! No vaig saber tenir una contesta ràpida i aguda. Si hagués fet com la meva àvia! Hauria contestat alguna cosa del tipus, nena, que et penses? L'entenc, el llegeixo, l'escric i el parlo des que vaig nèixer.
La veritat, n'estic una mica molt farta. Qualsevol resposta per part meva pot quedar racista i xenòfoba, però ja cansa que em diguin que si tinc aspecte magrebí, indi, gitano. No tinc res en contra de cap raça o ètnia, però això de l'altre dia de preguntar si entenia el català, comença a ser la gota que fa vessar el got.
Apa, ja m'he desfogat una mica

divendres, 28 de desembre de 2018

CONCERTS 2018

Arriba el moment de fer resum i repàs de tot el que ha passat aquest any. Com que no he anat fent cap entrada dels concerts, que m'hauria agradat de fer-los un per un, però quan ja ha passat dies, perdo el control. Doncs aquí van els concerts.
Pocs? molts?. No ho sé, dependrà de cadascú. em surt una mitjana de 1,4 concerts per mes, però clar els festivals, fan que el total sigui diferent. Si els comptem de forma individual, seria de 2,75 per mes.

1.- Niño de Elche
2.- Eleanor Friedberger
3.- Arcade Fire
4.- Primavera Sound:
      Belle & Sebastian
      Ezra Furman
      Sparks
      Nick Cave
5.- Nacho Vegas
6.- Vida festival
      J. Bernardt
      Calexico
      Los Planetas
      Novedades Carmiña
     da Souza
     St. Vincent
     Franz Ferdinand
     Albert Pla
    Bart Davenport
    Elvis Perkins
    Iron & Wine
    They Might Be Giants
7.- Eels
8.- Mishima
9.- Jeffrey Lewis & Los Bolts
10.- La Mercè'18:
       Hazte Lapón
       La Bienquerida
11.- The Wave Pictures
12.- The Limiñanas
13.- Sr. Chinarro
14.- Spiritualized
15.- Los Planetas
16.- David carabén
17.- Loquillo
18.- Mishima
19.- Els Jóvens
20.- Bob Dylan

Aquesta és la llista i ara faré com fan els savis musicals a les revistes especialitzades, però clar a la meva manera, que no soc una saberuda del tema

Grup descobriment: da Souza. Son uns nanos de ses illes


El nen que em té el cor robat: Ezra Furman




Vaca sagrada i més que consagrada: Bob Dylan. No hi ha vídeo per que no deixa i et persegueixen si veuen un estri amb possibilitats d'enregistrar video o fer foto.

Els internacionals que omplen grans espais: Nick Cave, Arcade Fire. En Nick Cave, sempre et deixa amb aquella cosa al cos, sempre tan fosc i salvatge i que et fa regirar tot amb un calfred de dalt a baix. Arcade Fire...una banda impressionant amb un espectacle increïble.






Els que s'ho passen bé i estan de festa fora de casa per molts cops que vinguin: The Wave Pictures


Per nostàlgics: Sparks. Ja tenen una edat, i fa anys que van pel món, però tot i això, com uns nanos!!!



Per "poperos" i una mica happies: Belle & Sebastian




De gran diva de la música: St. Vincent, al més pur estil de la Madonna, amb un espectacle genial.





Divertits: They Might Be Giants. Uns tios que fan cançons que tracten del sistema solar i altres coses per l'estil.





Menció especial per que s'ho mereixen, però no hi ha cap categoria: Eels, Calexico i Franz Ferdinand









Entre els de petit format: Eleanor Friedberger, en aquest cas, tan petit, que hauríem cabut tots al menjador de casa. I The Limiñanas, una sala una micona més gran, però que abans era petita i així s'ha quedat, aquests francesos del sud van venint per casa nostra.








En la categoria de peninsulars, i així hi té cabuda tot.

Flamenco, per dir alguna cosa. Niño de Elche. No es pot explicar, s'ha d'escoltar.




Com "La alegría de la huerta":  Nacho Vegas, la categoria de la qual és guanyador, ho diu tot.




Als més estripats: Novedades Carmiña, aquests gallecs amb nom de botiga de poble o de barri ranci.


Com a incorruptibles: Los Planetas, en format festival al Vida, amb els seus seguidors incondicionals allà tots o en format auditori i fent allò tan de moda ara, celebrar els 25 anys d'un disc, amb un concert només del disc en qüestió.






Com indefinible i indescriptible:  ALBERT PLA, i sí en majúscules, per que ell s'ho val, això i més o qui sinó és capaç de pujar a un escenari vestit de peixatera, vestit o bata i botes de pluja, anomenades katiusques per la meva àvia. No hi ha ningú més al món que et pugui portar a un estat tal.



Els domèstics: Mishima, més que res, per que són els de casa i sempre els tens a prop, 3 cops en un any? doncs això, que els trobes de copes en els bars? I en qualsevol format, però el concert de Nadal a l'Apolo, com si fos un concert de l'Springsteen.









Els que venen per La Mercè: Hazte Lapón i La Bienquerida.







En la categoria de: " Però quina mala sort! mira que ha fet concerts aquest any, amb disc nou, a Barcelona i àrea metropolitana, i no he pogut anar a cap més que aquest sense banda!!!":  
Sr. Chinarro.




En: Es pot ser més xulo que jo?:  Loquillo. Barrejant generacions, un senyor, alt i ja no tan prim com era, vestit de negre, com diu una cançó seva, voy de negro y de negro me verás. Però el que tothom vol, són les clàssiques i ara fa aquests concerts, amb els temes clàssics on tothom canta a cor que vols i ell descansa a estones la veu, i pot beure i fumar.




En l'apartat Teloners:  Els Jóvens, una "canalla" del País Valencià. Molt divertits.


dimarts, 7 d’agost de 2018

Quan a l'agost, Barcelona era dels barcelonins

Sembla que reprengui un tema del que havia parlat, però no. Tampoc és massa llunyà, però no és el mateix.

Fins fa uns anys, tampoc no masses, a l'agost, si no marxaves de Barcelona, era un goig passejar-s'hi. podies anar allà on vulguessis, que no havia cap problema, havia lloc a les terrasses dels bars, les botigues eren un plaer, les que havia obertes, per que feien vacances. El cine, aquest és un altre tema, que ara mai hi ha gent. Quedava poca gent a la ciutat. I quan eren les festes del barri de Gràcia, encara s'hi podia anar.

En que ens hem, transformat?. Ja ho dic jo, en una gran merda, la meva ciutat, ja no és la meva ciutat, ni estiu ni hivern, amb l'afegit que ara a l'estiu, no em puc anar a passejar tranquil·lament per on sigui. No és que a l'hivern sigui una joia, però està una mica millor. Tot just fa un any de l'atemptat a Les Rambles, no va haver víctimes d'aquí, clar que no! Els barcelonins, poc hi voltem per allà, i a l'estiu menys.
Si parlem de les festes de Gràcia, no he estat mai massa devota d'aquestes festes, i ara, encara menys, una gentada, que agobia, durant el dia, van a veure els carrers, durant la nit, de festa, però cada cop més... no sé com dir-ho.

Recordo, els carrers buits de Barcelona, plaça Universitat amb poc trànsit, el metro també desengelat. Lloc al carrer per aparcar, a tot Barcelona, ara ja ni al meu barri, que també tenim un hotel!

diumenge, 3 de setembre de 2017

NO HE DEIXAT EL BLOG DE BANDA!!!!!

Ara ho he mirat, fa cinc mesos que no feia cap entrada, cap entrada ni tampoc entrava al blog, una vergonya! ja ho dic jo abans ningú m'ho digui.
No penso abandonar el meu blog, però en cosa de sis, set mesos, la meva vida ha canviat de forma brutal i tot s'ha vist afectat. De fet el canvi. no ha sigut de cop i volta. El canvi a la meva vida, diríem que va començar fa uns sis anys quan em vaig trencar el llegament lateral intern del genoll esquerre, potser algú recorda que cada dia feia una entrada amb alguna foto que feia del que veia desde la finestra de casa, això va durar uns tres mesos i llavors després em van acomiadar de la feina i fins llavors tot un periple laboral de pena. Però ara tot ha canviat i no és de penan i no tinc temps per gaire res.

TO BE CONTINUED...

dijous, 22 de juny de 2017

EL LABERINTO DE LOS ESPÍRITUS. CARLOS RUIZ ZAFÓN

De gairebé tothom són conegudes les històries que formen part de la saga aquesta del Cementerio de los libros olvidados.

Però amb aquesta última entrega, que voleu que us digui? Amb la meitat de llargada del llibre, probablement hauria estat millor, i ho dic en cindicional i no ho afirmo simplement, per què tampoc n'estic del tot segura, un cop llegida aquesta última entrega, fins i tot dubto que qualsevol altre després de La Sombra del viento, fos necessari haver-se escrit. No diria que no m'ha agradat, però tampoc que és fantàstic, Desconec si tota aquesta saga, estava pensada desde un inici quan es va escriure la primera novel·la, però a mi em sembla que no i així també m'ho transmet el llibre. Es fa llarg, de vegades sembla que hagi dues persones escrivint l'obra. És molt pressuposar que els lectors recorden fil per randa tot el que ha passat en els altres llibres, una pel·lícula, hom la pot tornar a veure, és factible, però una novel·la de les dimensions d'aquestes, no, i ja fa uns anyets per poder recordar. Caldria fer-se un diagrama de personatges i a mi em perdonarà el senyor Ruiz Zafon, però per a mi, llegir el seu llibre, és un divertimento i un entreteniment i no vull que em doni més feina i haver de fer un diagrama. Ell deu tenir molt clar, com van aquesta gent del llibre, però és molt creure que jo em recordi de tots els personatges de la novel·la que es va publicar al 2001!

No dic que estigui malament, però li sobren pàgines. De vegades, he pensat, que el meu excap, tenia raó quan deia que era pseudoliteratura. A voltes, semblava que volia imitar al gran Eduardo Mendoza, però només això que volia imitar, d'altres quan és ell i no vol semblar a ningú, m'agrada més, d'altres, deixa molt palès que ha escrit molta literatura juvenil.

Sé que és molt fàcil criticar, però això han fet sempre els crítics de tot, jo no escric perque no  en sé, ni tinc cap mena de traça en escriure, però sí que sé quan una cosa m'agrada o no i soc lliure de poder expressar els meus gustos. Sovint, la gent no sap cantar, tocar un instrument, escriure, jugar a futbol, però sí que saben qui ho fa bé i qui ho fa malament.
Suposo que ja no és novetat i que tot ja deu estar escrit, però ara l'he llegit i volia expressar la meva opinió

dimecres, 11 de gener de 2017

LOS AMIGOS DE LO AJENO

Han passat molts dies i moltes coses desde la meva última entrada, el títol de la qual era, Adeu al meu estimat objectiu 18-55. Aquesta d'avui, es podria dir també Adeu al meu estimat objectiu 18-55 i moltes altres coses. Sóc frívola, banal i superficial i ara també es podria dir que materialista, per que al cap i a la fi no deixen de ser coses, però collons!, eren les meves coses!
El cap de setmana just abans de nadal, els amics d'allò que els hi és aliè, van entrar a casa meva i van remenar i passejar-se per casa meva com els hi va venir de gust i és clar, també van poder triar i remenar entre totes les meves coses i prendre aquelles que més els va agradar i els va sortir dels pebrots de robar-me. L'ordinador, les càmeres de fotos i tots, quan dic tots, són tots els accessoris i gadgets, inclós el nou objectiu que el meu festejador em va regalar pel meu aniversari, un 18-200, ha durat menys que cap altra cosa que hagi pogut tenir mai, unes cremes per la cara que encara estaven amb el paper de cel.lofan, colònies començades i totes les meves joies d'or, les de la meva mare i les de la meva àvia. Ni jo, ni la meva mare, ni la meva àvia erem de moltes joies i per descomptat de grans joies, però, totes les joietes de tota una vida, incloses les agulles de bateig meva i dels meus germans, passant per les arracades i demés de la comunió i un número de cosetes que amb els anys et vas comprant i et van regalant, doncs fa el seu què.
La cara que et queda quan arribes a casa i t'ho trobes tot remenat i regirat i tot per terra, no és la teva cara, és la d'una altra persona, per que la imatge que et torna el mirall no la reconeixes com a pròpia, és una altra, per que a mi no em pot passar això, sóc pobre, no tinc diners, no tinc joies, ni obres d'art cobejades, però sí, vas mirant per casa i sí, t'ha passat a tu, uns cabrons, fills de puta, han entrat a casa teva i s'han emportat tot el que han volgut i més. Per que a banda del que és material, aquests mamons, han profanat el teu santuari, el lloc on hom es troba sa i estalvi i a recer del món exterior. Encara ara, de vegades, penso que ha estat un malson i que em despertaré, però no, aquest malson és massa llarg i jo continuo sense tenir les meves coses.
I amb la policia i les asseguradores la cosa es fa llarga, i més amb els nadals pel mig. Durant tres dies, no vaig poder dormir a casa meva i passat aquests dies, avui encara, deixo un llum obert tota la nit, els primers dies, deixava la ràdio encesa al costat de la porta. Per si no fos prou enrenou el que et deixen els lladres, els csi, al més pur estil del CSI Las Vegas, et deixen tot brut d'un polsim que costa de netejar. I amb els senyors de l'assegurança, has de justificar tot el que tens, factures i fotos on puguin sortir tots els objectes que t'han manllevat, quan contractes la pòlissa no t'ho diuen i et diuen que no es pot posar tot el que hi ha per que llavors seria inassumible per ningú el cost del rebut, però ara demanen que justifiquis tot el que dius i et fan sentir culpable. Culpable per que no has guardat una factura de fa 8 anys, no recordes quan et vas comprar alguna cosa o et vas comprar massa coses en un mateix període de temps, per que tu mateix veus que el teu discurs és de vegades inconnex i estàs encara en estat de xoc, però ells continuen preguntant i et diuen que recopilis fotos i els hi facis arribar per correu electrònic, si no tinc ordinador ara!!!! Toca demanar un ordinador a algú. Quan abans els ho enviis millor, i ara toca esperar amb cara de gilipolles que és el que voldran pagar de tot.

dimecres, 30 de novembre de 2016

ATUR

Si està a l'atur té una cosa, és que tens més temps que mai podràs tenir per pensar en tot i també sovint per sentir-te a dir moltes coses i que en altres circumstàncies, molt probablement ni els hi faries cap cas. Tens temps, però no tens diners i el compte corrent no va ni de bon tros gaire content. I el temps passa i veus l'espasa de Damocles cada cop més a prop, que qualsevol dia, la prestació de l'atur s'esgotarà i el compte corrent encara les ballarà més magres.

Sé que molta gent amb els seus comentaris, només em volen donar ànims, aquests són benvinguts, no serveixen de gaire en un sentit estrictament pràctic, per que no obtinc el que vull, que és feina, però són d'agrair. D'altres, són una mica més emprenyadors, són els que s'han fet a si mateixos i ningú no els ha donat res, com si a mi m'haguessin donat mai res! Fes cursos, reinventat i reorientat, això sovint ho diuen aquells que mai s'han format abans i ara els dona la vena de fer coses i ja comencen a tocar-me els nassos i posar-me de mal humor.
Després ja apareixen aquells pels qui sóc una llepafils i no trobo per que no em dona la gana i dintre d'aquest grup, hi ha un subgrup, que és el pitjor, i són les mames amb una feineta de mitja jornada i amb un marit que les manté. Sí, que les manté, per que si no tinguessin un marit, amb el seu sou, no podrien portar la vida que porten. Aquest col·lectiu, es creuen que són les reines del mambo i van donant explicacions i lliçons de com gestionar-se i dient a altres que hi ha llocs que busquen gent i que hi ha feina. I que mai no han intentat ni passat pel cap de millorar professionalment. No demano que la ballin tan magre com jo la ballo de fa cinc anys, només que tastessin la medicina un temps, a veure com se'n surten!!! I si serien capaces de mantenir-se amb el seu sou. Entre aquestes també hi ha les divorciades amb fills, que encara són pitjors, per que els cau la pensió i algunes fan uns tripijocs...com la "choni" amb qui vaig treballar. Que se'n vagin cagar totes plegades, a la porta de l'escola quan van a recollir els nens tan estressades!!!!

Cada dia, en llevar-me miro les ofertes i envio les que compleixo el perfil que demanen i després a esperar que truquin. Pel que sembla, vaig a força entrevistes, però no passa d'aquí, alguns contesten i d'altres ni es molesten a dir-te que no. En termes dels seleccionadors, sóc proactiva a la negació, amb tanta negació sempre com no ser-ho! El perfil dels que seleccionen es divideix en dos, els que són empresa de selecció i els propis empresaris. Però ara penso que d'això ja faré una altra entrada per que es mereix el seu post propi.