VES PER ON!!!

La foto no té res a veure amb el post.

Fa temps que hi penso i després d'aquesta setmana i el post d'avui de la Mireia i un altre de no fa gaire, deia no fa gaire que ella no pensava que el seu blog fos dels que es diuen personals, però que resulta que si. Avui ens demana a tots que escrivim a mà un post (ja ho faré), perque ens coneixem força, encara que no ens coneguem.

Suposo que a aquestes alçades, gairebé tothom imagina que la Mireia i jo som amigues i no només del blog. Però no amb tothom és igual. La Yvonne es pensava que tots els que deixeu comentaris aquí sou coneguts meus com ella i la Mireia. Quan va saber que no era així, es va quedar parada: "I no els coneixes?". Doncs no, no els conec personalment i no sé quina cara fan de debó.

Amb una companya de la feina, fa uns mesos, parlant de totes aquestes noves maneres de comunicar-se, ella deia que preferia la coneixença personal i no la virtual que era gent a qui no coneixies de debó. Li vaig dir, que molt probablement, seria gent amb qui ens podriem portar més o menys bé. No cal semblar-se, ni tenir les mateixes aficions, però el fet de parar en un blog o altre, alguna cosa vol dir. A mi no s'em passa pel cap d'entrar dues vegades en un blog de fatxes, un cop per error, pot passar, però no ho repetiré pas. Tots tenim clar, que un blog, no és un xat de "ligoteo" i tots tenim altres coneixences "reals", ja enteneu que vull dir.

Potser ens coneixem més del que d'entrada ningú hagués pensat, de mica en mica anem explicant coses, que semblen xurrades, però en el fons diuen molt de cada un.

Seguim un blog i no un altre, perquè? Evidentment, afinitats, no crec que a ningú li descobreixi la sopa d'all.

Jo no sóc gaire de "feisbuc" i no vaig buscant a gent, si algú em troba doncs benvingut, però jo no busco. No és cap crítica, fa uns dies, un paio, que no conec, em demanava de ser amic meu, no conec, ni és amic de cap amic, així que el rebutjo. En el messenger, hi ha algú que no tinc en els meus contactes, que de forma continuada, si em deixo l'aparatet obert a la nit, em crida de matinada, com que estic dormint, no obté resposta, ni la obtindrà pas.

Casualitats o no, de fa ja temps, no ho sé, no porto agenda de quan començo a visitar un blog i deixar comentaris. Resulta, que sense adonar-nos durant temps hem estat passejant-nos pels blogs i se n'adonat ella, la Núria, haviem anat plegades a la facultat i tenim una amiga comuna companya de facultat.

Ves per on! I qui sap si la Yvonne té raó i tots som coneguts i no ho sabem?

ELS QUE NO PERDONEN

Aquest post fa més d'un any que el volia fer. De fet quan vaig tornar de les vacances del 2008 a la Toscana i vaig veure els resultas i vaig recordar i buscar.

Entre les dues imatges hi ha ni més ni menys que 26 anys de diferència, com aquell que res, així dit, sembla un número més, no gaire alt, si pensem en la infinitat de la numeració, però no quan es tracta del pas del temps, que comença a ser una xifra respectable. Si, és una xifra respectable, quan ets capaç de recordar alguna cosa que va passar fa 26 anys i encara més de trobar una foto. En el meu cas, trobar la foto no és cap cosa extraordinària, sóc un desastre en l'organització o més ben dit en l'ordre, però si es tracta de les meves fotos sóc la més tocada i posada en l'ordre, data, lloc i tot en els seus àlbums o carpetes, depenent de en quina època es van fer les fotos.

La gràcia o no, és que totes dues es van fer més o menys al mateix punt de la Torre de Pissa, no se si havia dit on era la foto, tot i que em sembla prou evident endevinar-ho.

Ara, no té cap mérit, segur que tothom dirà, tens la mateixa cara! si, és clar, no m'he fet pas transplantament de cara i per tant és la mateixa, la ganyota pel sol també és la mateixa.

Coses rares? Estic si fa no fa igual de grossa, potser una miqueta més ara, però no gaire més, que ningú es pensi ara que aquells texans encara els tinc, no, no els tinc, tot i que no fa pas gaire vaig llençar unes bermudes de dos anys després, però els texans, només per ús es fan més malbé i com que jo era una nena de col·legi de monges i una mica kumbas, de tocar la guitarra i cantar cançons tipus "cal que neixin flors a cada instant", "si em dius adeu", o "Fent camí", doncs els texans i les bambes eren l'uniforme que totes portàvem sota la bata, que no la duiem quan vam anar a Itàlia. Doncs, el que deia de les coses rares. Ara, en general, ningú no em diu que estic grossa, em diuen que estic bé, normal, una mica gorda, siguem sincers, però "bueno". En canvi, si que em deien llavors que estava grossa i ara si que és personal, veient la foto i com em quedaven els texans, no em sembla que estés pas grossa, però és clar, sempre al revés del món.

La carona amb setze anys, tot i que sembli la mateixa, ha canviat i els anys no perdonen i les arrugues i els gestos d'expressió fan la seva aparició.

Una diferència, que és més que suposada, és que l'any passat les vacances me les vaig pagar jo, i llavors m'ho van pagar els "papas", tot i que durant dos anys vam estar fent "bote" i algunes activitats per recollir diners pel viatge, però misèria, comparat amb el que costava el viatge. Malgrat no tenir gaire diners per gastar, vaig portar regals per tothom de casa igual que faig ara, ho he fet sempre i això de comprar, ja sabeu que és la meva pega.

LA TIETA CIBERNÈTICA

Amb el títol, que ningú pensi que sóc jo. Els meus nebots ho podrien dir, però no és el cas. D'aquella manera, però encara sóc capaç de moure'm per la xarxa i provar coses sense que em suposi un gran drama.

Suposo, que és un homenatge a la meva tieta. Tinc una tieta cibernètica. No tindria cap mena de gràcia, com dic abans que el meu nebot ho digués de mi.

La gràcia en la meva tieta, com ja us podeu haver imaginat tots, és que aquestes coses de les noves tecnologies li han agafat una mica gran. És la germana gran de la meva mare i fa tot el que ni ma mare, ni l'altra tieta que encara és més jove, no han fet mai, ni tan sols han tingut pensada de fer-ho. Durant molts anys va estar vivint a Suïssa i per això, no només parla el francès, sinó que també el llegeix i l'escriu i a més entén l'italià i alguna cosa és capaç de dir. Quan va tornar aquí, ja jubilada, va decidir que volia aprendre a nadar i va anar a fer els seus cursets per aprendre. Va anar a classes de català, per aprendre a escriure'l i saber més coses del nostre país. Es va treure el carnet de conduir, quan la meva mare i l'altra tieta, s'excusaven en que elles no se l'havien tret perque no el necessitaven i no havien volgut, quina barra! la meva mare, que de tota la vida, ja amb el meu pare primer i després amb nosaltres sempre va frenant, jo li dic que un dia trencarà el fons del cotxe de tant apretar, i compte amb aquell, vigila l'autobús! A part de llegir sempre i escoltar música i estar enterada del que passa i anar a concerts en el seu poble.

Doncs ara, ha entrat en el camp de les noves tecnologies. Ha anat a curset d'informàtica i ja té connexió ADSL, correu electrònic, està en el faceboock, xateja (que en francès es diu clavardage) i parla per l'skype, i com que un dia, quan va venir a casa, va veure que estava parlant per la webcam, li va fer molta gràcia i ja hem comprat la càmera per que pugui parlar i veure's per l'skype amb els meus cosins i els seus nets, escampats pel món.

Em va costar molt trobar la càmera web per l'ordinador, perque és un mac i una versió una mica antiga, però ho vaig aconseguir. Va venir un dia a casa i vam instal·lar la càmera i ho vam aconseguir, que és un mac, jo que sóc de PC i que parla francès. Però ho vam aconseguir i tret d'algun dia que em truca per demanar que no li va l'skype o com descarregar una foto que li han enviat per correu electrònic, ara a casa per parlar amb la meva mare ho fa per webcam, he d'estar jo, que ma mare seria capaç de desconfigurar l'ordinador i esborrar el disc dur i no es recordaria de res.

Així, que quan algú diu que aquestes coses són per la gent jove, no us el cregeu pas. Ara, quan hi ha alguna cosa, que s'em resisteix o és una cosa nova hi poso la banya i penso en la meva tieta cibernètica!

TEATRE

Ahir a la nit vaig anar al teatre, a veure, El Messies. feia molt temps que no anava al teatre, resulta una mica car i no és pas que no m'agradi. A mi m'agrada que m'expliquin històries i per tant, tan cine com teatre m'agrada, però trobar una obra de teatre per anar costa una mica, que no et decebi i no et maxaqui, que ja tenim prou coses, com per que anar al teatre o al cine, et deixi més mal rollo.

Doncs, això, vaig anar a veure El Messies, que surten en Toni Albà i en Fermí Fernàndez, primer dir que no són dos actors que em cridin gaire, el seu humor, el trobo de vegades una mica com de reperesentació de nadal dels nens de 6è a col·legi, o potser perque l'Albà em recorda a un veí de petita, que feia les mateixes tonteries i és clar, el que et pot fer riure als 11 anys, quan n'han passat 33 ja no et fa cap gràcia.

Però em va sorprendre molt gratament, va pagar la pena anar-hi, com que m'esperava menys em vaig divertir i vaig riure més del que pensava. Ja ho diuen, que "para gustos, clores", l'amic amb qui hi vaig anar, esperava més i no va sortir tan satisfet com jo.

És un humor blanc, que ningú no es pensi que es pot trobar gaire subtileses ni cap crítica, però va estar bé. Per cert, si a algú li havia despertat la curiositat, ahir era l'últim dia que la feien a Barcelona, així, que caldrà esperar que la portin a d'altres llocs, si és que ho fan, que no ho sé.

JO TAMBÉ EL VAIG VEURE!

Llevat d'algú que no veiés TV3 ahir al vespre, segur que tothom va sentir al Tomàs Molina molt emocionat explicant el gran Arc de Sant Martí que s'havia vist ahir a la tarda a Barcelona i tota l'àrea metropolitana.

Jo també el vaig veure i aquí ho demostro. Altres vegades, potser ni ho he vist, però tenia les cortines corregudes per allò de que era molt negre amb la que havia caigut i encara plovia quan va sortir tímidament una mica el solet, amb una llum molt estranya i el vaig veure. Un arc perfecte, vaig haver de posar la lent de gran angular i encara i així surt justet. L'altre més ténue no surt a la foto, no hi cabia.

Ja dic que la llum era molt estranya.
I després de tot l'aiguat, va quedar una nit molt clara encara que força ventada i vaig voler fer alguna foto amb els arbres i palmeres movent-se. No és pas un gran paisatge! però és el que es veu desde casa.

I ALGUNA COSA MÉS?

Per culpa de la feina, em toca esmorzar i dinar molts dies fora de casa i això vol dir que també visito molts lavabos, perque ho diré així, una mica bèstia, però de qualsevol altra forma seria disfressar-ho, sóc una pixona. Sóc una experta en lavabos i ja sé on es pot anar i on no.

Quan hom va a dinar, a part d'anar a fer un pipí, cal rentar-se les mans abans de dinar, sempre m'ho han dit des de petita i per això cal entrar al lavabo.

Llavors, es fa l'examen, si és net, si té paper, si és molt petit i cal fer contorsionisme per entrar i sortir, si la rajola és de colors estridents i fa posar nerviós i per tant segur que aquella gent pateix de restrenyiment, totes aquestes coses que hom es fixa quan entra a fer el que s'ha de fer.

Però especial menció, es mereix el d'un bar-restaurant de "comidas caseras", que es menja bé i no gaire car, de Terrassa. El lavabo, si més no, el de dones, és prou gran -per poder fer la foto-, està net, té llum, té paper sempre i té també literatura a la porta. Estressa una mica, tantes instruccions i només en falta una, no et descuidis la bossa després d'haver passat l'escombreta i el fregall!

LES MEVES NANCYS

La setmana passada ja volia fer aquesta entrada, però al final no ho vaig fer. Estava molt emprenyada, igual que aquesta. I si hagués de fer una entrada per com estic, no seria gaire agradable, per això he decidit de fer una que sigui banal.

De vegades, entro en una pàgina web que és d'antiguitats i miro, comprar, no compro mai, però sempre miro. Els microscopis antics, les càmeres de fer fotos i també les joguines. Fa uns dies, hi vaig entrar, feia molt temps que no entrava i per això, no sabia com estava el mercat. Pel que fa a les joguines, com està el mercat m'importa ben poc, però em fa gràcia saber-ho. Es paguen quantitats indecents, que els nostres pares, no van pagar per allò ni bojos, m'explico. Per una Nancy, de les de "brazo duro y tobillo gordo" poden arribar a demanar 300 euros, pels vestits de la nina, doncs depen, però dels trenta euros no baixen. Per uns pantalons d'aquells que eren com de vellut, en demanen quaranta euros i pel vestit rosa amb fils daurats setenta. Pels madelmans dels primers, si tenen tots els complements, demanen tres-cents euros.

Com que a casa, sempre s'ha guardat tot, doncs les tinc, però a més, estan en bon estat. La meva primera Nancy deu tenir entre 40-41 anys, és una edat per una nina, si a més penseu que hi vaig jugar i molt, la tinc en perfecte estat. No només tinc guardades les nines, sinò també tot els seus vestits, en el seu bagul i tots els seus complements.

La Nancy, era una nina, amb la que es podia jugar. Volia ser una noia moderna, per que totes les nenes ens hi volguéssim semblar. Moderna, perque feia totes les activitats que es podien fer, però sempre molt femenina, sense arribar a ser ni sexy ni voluptuosa, com la barbie. Amb la Nancy, es podia jugar al tenis, anar a esquiar, a la platja, passejar per paisatges romàntics amb vestits vaporosos, anar a collir flors de forma molt pastoral, fer la comunió, casar-se i moltes altres coses. Totes, amb tots els complements i no faltava res. Els seus vestits estaven fets amb una perfecció perfecte, vull dir, que la seva confecció era bona, anaven folrats i ben acabats.

Després de veure que van tan buscades, vaig preguntar a gent, si encara les tenien i si les tenien, el seu estat. en general, tothom les ha llançat i qui les té, només conserva la nina, feta pols, li havien tallat els cabells i totes aquestes coses.

Jo havia jugat molt amb les meves Nancys, però les conservo en un estat perfecte. A la meva cosina, cada any li compraven una o més i no en té cap. A mi, per reis i l'aniversari i el sant, em compraven vestits de la Nancy. No tinc cap interès en vendre-les, evidentment, que no hi jugo i les tinc guardades en un altell, però m'agrada retrobar-les de tant en tant, quan busco alguna altra cosa o faig neteja.