Pels péls!!!!

Era diumenge a la tarda i tornava d'un dinar de familia. L'autopista de la costa anava plena tot i que plovia a bots i barrals. Com era costum, havia deixat la bossa al seient del darrera, i per la llei de Murphy segur que el mòbil sonaria, com així va ser. No el va contestar perque no hi arribava, no perque el cotxe fos massa gran, sinò perque ella no era prou llarga. però quan va arribar al peatge va agafar el telèfon per tenir-lo a la vora per si de cas tornava a trucar el mateix. Amb el temps que feia, no fos cas que algú tingués una emergència. No havia fet gaires kilòmetres que la va tornar a trucar.

Era ell, sempre amb presses, "Ens podem veure avui?", no li anava gaire bé de quedar aquell vespre-nit, amb ell, els vespres sempre acabaven sent nit i sovint matinada i tot. " Va, vinga, que necessito urgentment unes fotos, em pots fer el favor?" Sempre es deia a si mateixa, que no tornaria a caure en les urpes del xantatge, però era inútil, sempre hi tornava, fos qui fos el qui li demanés. I si era ell, segur que li deia que si. No sabia perquè, no tenia cap encant, però ell confiava en ella i sempre li demanava la seva opinió i el que era millor, li feia cas. Ningú més al món ho feia i amb ell a més tenia doble mèrit, perque era la persona més desconfiada que havia conegut mai, ella que era tot el contrari. I si li demanava que li anés a fer unes fotos, com dir no.

Com era de suposar van quedar. "D'acord, passo per casa, miro unes coses de la feina, agafo la màquina i vinc". Van quedar on sempre. Quan es van trobar, li va explicar que potser es podia vendre aquell cotxe antic que tenia i que el volia vendre per poder arreglar els altres, però que el que estava interessat volia veure el cotxe, la qual cosa li va semblar d'allò més normal. Les trobades amb ell, sempre eren d'allò més surrealistes, com el dia que van fer l'amor en un dels cotxes antics. Però, havia de ser tot molt ràpid, i calia fer les fotos del cotxe, en un local que no tenia llum, en aquell moment, per després enviar-les per correu electrònic a l'interessat. Quan van acabar de fer les fotos i decidir quines eren les millors ja eren les deu de la nit i per enviar-les van anar a un locutori. Ja us podeu imaginar quin tipus de gent podia haver en un locutori regentat per dos semi-adolescents francesos d'origen magrebí un diumenge a la nit. Van haver d'escanejar una foto del cotxe que ell tenia en paper i com que això ho va fer en Mohamed, van començar a sortir connexions i negociacions.

- ¿Cuanto pide por el coche?

- Seis mil euros

- En Bélgica podria sacar hasta 60.000

- ¿Que conoces el mercado?

- Hay gente de dinero, tiene prisa por venderlo

- No, ninguna.

Van descarregar les fotos per enviar-les i en Mohamed va tornar per allà per dir-li que tenia un amic jueu israelià que era agent en una companyia de diamants. Fins aquí, no havien pensat que pogués passar res, però amb la desconfiança d'ell i la por encomanadissa, en ella no li feia cap gràcia que les fotos triguéssin tant en carregar-se al missatge, allò s'estava fent més llarg que un dia sense pa. Els minuts s'escolaven en la pantalla de l'ordinador i anar pagant. En Mohamed va trucar al seu amic jueu i aquest va dir que havia de venir i que llavors li compraria. Ell ara ja no les tenia totes i va començar a malpensar més del que és habitual, però no li va dir res en ella encara, sabia que si li feia algun comentari, ella li diria de marxar d'allà inmediatament, sense acabar d'enviar les fotos al "sevillano" que era l'interessat en el cotxe. Finalment van poder enviar el missatge, van pagar i van marxar.

Van anar a prendre alguna cosa, i allà estant ell li va explicar totes les seves pors, i si ens han seguit i quan tornem m'han buidat el local, va ser el primer que li va dir quan van estar asseguts a la taula d'un bar on tothom parlava en català, per estrany que pugui semblar. Ella ni tan sols hi havia pensat, però ara, allà estant ho va minimitzar tot i li va treure del cap totes aquestes cabóries. Van estar parlant de tot el que sempre parlen quan es troben i com que era diumenge a la nit van decidir d'anar a dormir cada un a casa seva. Mentre caminaven pel passeig en aquella nit agradable, van sentir soroll de sirenes. Allà al cantó havia la municipal i no hi van donar cap importancia al fet, fins que van arribar on havien aparcat els cotxes. Uns metres més enllà, havia el locutori que fins feia una estona hi havien estat. Al davant, era plé de cotxes de policia i de lluny estant, van veure com s'enduien en Mohamed i d'altres que ells no havien vist. Els van agafar totes les pors, es van dir adeu depressa i van marxar.

L'endemà, van llegir als diaris, que havien trobat un "zulo" en un locutori, on es tramava de tot menys coses legals, que havien detingut als que allà hi eren i que la policia no descartava més detencions. Van passar tres dies i cada cop que sonava el telèfon o l'intèrfon de casa o veia un cotxe de la policia, tenien una desgàrrega d'adrenalina comparable amb res que mai els hagués passat. I amb aquest neguit continuen vivint.