divendres, 9 de maig de 2008

Anem a Irlanda ? o ens quedem més apropet? (fragment)

Quan aquell dia es van llevar les tres amiguetes, la primera la Y, com sempre, tot i que aquest any no cosia i descosia hombreres, després la Z i la J, tot sigui dit de pas, per ordre de "rapidesa" i emperifollament. La J, va sortir a la terrasseta que tenien a l'habitació per veure el dia, no era esplèndid, però ja canviaria i aleshores van decidir que anirien al Valle de Cabuérniga, que és allà on els pobles semblen el tan nostrat Pals, però no tan arreglats, que aquest qualificatiu el deixem per Santillana del Mar.
an començar a fer el camí cap a l'esmentada vall i tenien molt clar que anar a veure, a Ruente, la Fuentona, que sort del show lèsbic que els van oferir aquell duet còmic, que es barallava per veure quina de les dues es refredava en posar-se a l'aigua, només fins els genolls per recuperar la càmara de fotos que els havia caigut a l'aigua, les tres amigues no entenien res. Però, si amb tanta estona ja es deu haver fet malbé? Va ser la reflexió de totes tres nenes, perquè una cosa si que tenen les nostres amigues, són molt assenyades, que per alguna cosa són catalanes. Continuant el camí amb un dia on no hi havia ni un sol núvol al cel i tenia un color blau, només comparable al del Montsec a l'estiu van arribar a Barcenillas on buscaven una església amb un retaule d'incalculable valor, segons deien, però no ho van opder veure perquè la senyora que tenia la clau era a comprar, segons va informar el seu nebot. Una cosa era certa, el número d'habitants humans no era molt elevat, però la població canina si que ho és i aquest fet que per cqualsevol altre no tindria cap mena d'importancia passa a tenir-ne molta si la Y és present. No van poder entrar a l'església, però aquest contratemps no es va desanimar per poder pujar al campanar.
Durant el camí, les exclamacions de Oh! Què maco! Quina passada!, s'anaven repetint. No cal oblidar que les nostres amigues són de Barcelona. I que què faria el món sencer sense els de Barcelona dient Oh! Què maco! a cada cosa que veuen?. Les muntanyes verdes amb els seus contorns suaus es retallaven en el cel blau que era de tant en tant tacat per algun rapinyaire. En aquest punt, la Y no es podia estar, per molt que es mossegués la llengua de dir: "J, ja pots estar per tot? No et canses? Si vols mirar el paisatge, parem!".
La Z des del darrera mirava un paisatge enlluernador, tan enlluernador, que no es va poder estar de reflexionar en veu alta: " I totes aquestes muntanyes, qui en té cura? Qui talla la gespa perquè estigui tota igual?". En aquella carretera plena de revolts, camí de Carmona, el cotxe es va aturar tot sol, "Què has dit Z?" va exclamar fins i tot el cotxe i totes les falgueres que les veien passar. Que passa? va dir la Z, com qui no ha dit res i que no recorda que després totes les nostres misèries i secrets més íntims quedaran palesos en el diari que escriu la bocamoll de la J.

4 comentaris:

Mireia ha dit...

Joana, ho poses noms o sembla que estigui llegint un problema de maths. I saps , em sembla que ja tinc identificades dos lletres?

Striper ha dit...

Oh que maco!!! eh no soc de Barcelona pero m'ha semblat i molt descriptiu , interesant.

Luz de Gas ha dit...

Oh! Què maco! Jejeje, la Generalitat tiene unos jardineros para cuidar los montes, por supuesto, jejeje. ¿La Carmona de que hablas es la de aquí? Esa si que la conozco y es una ciudad impresionante.
El sohw lésbico absurdo me ha encantado

Joana ha dit...

Mireia:
Pots suposar qui era la tercera, abans erem tres anant de vacances, fins que se li va girar el cervell

Striper:
Si, sóc de Barcelona, i no hay mejor defensa que un buen ataque.

Luz de Gas:
No, es la Carmona de Cantabria, un pueblecito muy pequeño y encantador en el Valle de Cabuérniga. Y realmente aquellas dos tias hicieron un show sin sentido alguno