Plou i neva (Plou o faig una altra cosa 2ona part)

Anar al País dels Pirineus a la primavera i a la tardor és quan millor s'està, no hi ha gent i pots realment gaudir del país.

Pujàvem amb el cotxe i tampoc feia tan mal temps com havien predit, la pujada va ser sense pluja i amb sol a estones, amb el que queia el dia abans! Haviem sortit tardíssim al final i per tant no és d'estranyar que arribéssim tard, si a més tenim en compte que havia calgut parar a treure diners i com no a fer pipí, que jo si no marco territori no em sé estar!. Creuàvem la frontera que deurien ser les tres, quarts de quatre. Van començar els nervis, encara hi ha neu i molta, podríem fer rando, però jo no tinc esquís per fer això, no els porto. Podiem provar a llogar-los si el tio tenia obert. Vam arribar a la botiga i era tancada, vam esperar una estona fins l'hora que deia, però aquell no pensava obrir aquella tarda. Vam continuar fins a casa i llavors tot van ser presses. Va ràpid ens canviem i sortim a la muntanya. Jo faria el que podria, si havia molta neu, no podria fer gaire, ell es va calçar els esquís i va començar a pujar. Jo vaig deixar el cotxe abans del que hauria hagut de deixar-lo, per por a trobar la carretera malament, té nassos la cosa, ara m'agafava la por, jo que he pujat la Collada de Toses tota sola nevant i sense posar cadenes quan tothom parava! i he passat per carreteres gelades abans que no passi la màquina!. Plovisquejava quan vaig deixar el cotxe i vaig començar a caminar, massa aviat, molt probablement no arribaria als estanys, però si podia fer alguna foto, ja estaria bé.

Per fi, notava la pluja fina com queia al damunt i les gotes anaven empapant-me els cabells, no m'importava i no m'agrada posar-me la caputxa, no em deixava veure el paisatge. Després de caminar una estona vaig arribar a un punt a partir del qual tot estava nevat i apartir d'aquí la pluja es convertia en neu. La neu em transportava a un món silenciós, no fa soroll i els núvols ho feien tot fantasmagòric.

Vaig arribar a un refugi, no hi havia ningú, quin gust, allà tota sola. Pot resultar estrany, però és agradable poder estar tota sola en un lloc així. De tant en tant és necessari poder gaudir de la solitud si és desitjada. És clar que no hi havia ningú! qui més pot estar tan sonat per començar una excursió a aquella hora! Després de fer unes quantes fotos i mirar l'hora que era, vaig decidir que era hora de tornar avall, per tal de que no m'esperés més del que fos necessari, sinò es posa molt nerviós aquest home!. La baixada va ser molt més ràpida, com sempre i encara vaig poder fer més fotos, no totes les que hauria volgut, perque la neu i la pluja, no fos cas que la càmara es mullés i llavors si que hauriem begut oli.

Ja eren quarts de set i vam tornar a pasar per casa per canviar-nos, jo ja em dutxaria després, primer calia tornar a la botiga per intentar llogar l'equip de rando, continuava tenint tancat, aquell no obria el diumenge a la tarda. Una mica desinflats vam tornar a casa, abans vam parar a comprar pa. Quan vam arribar, vam començar a preparar el dinar i llavors em vaig dutxar, perque si una cosa tinc, és que sóc neta i pulida i això d'anar fent pudor ho deixo per altres a qui no els fa res, però els meus cabells han d'estar sempre perfectes, allò del "descuidadamente cuidado" s'ha de cumplir sempre.

Per dinar, vam preparar spagueti i carn de segon, no és un gran dinar, però el dia havia estat prou intens. Ens posàvem a dinar a les nou, si heu sentit bé, encara no haviem dinat. Això no vol dir que les coses no s'hagin de fer bé. Vam parar la taula i com era de suposar no va faltar el ví, si les copes, però tampoc es pot demanar més a una casa de circumstàncies!. A la ràdio sonava una música una mica revival, no sé perquè, però totes les emissores de ràdio andorrana són així i la tele també, però no hi havia tele a casa. També s'agafava alguna emissora en francès, la qual cosa fa posar a l'amic, per quins mecanismes? això és totalment desconegut. Quan havíem començat a dinar encara era clar, i per la finestra veiem la muntanya d'enfront i el riu que ens bressolava, el que em faltava! Perquè cansada ho estava. Mentre dinàvem, anàvem recordant el dia passat, intens i reiem, jo em queixava, perque segons ell, mai no faig prou i el que ell fa sempre és més difícil i té més mèrit, a mi tan me fa, jo el que vull és disfrutar. Ja ja va, sé que hi ha algú que vol saber que va passar, si és que va passar alguna cosa.

En acabar de dinar, amb el got de vi a la ma em vaig alçar de la cadira i em vaig repenjar al marc de la finestra per veure les últimes llums del dia. Estàvem recollint la taula, quan de sobte, de forma molt lleugera vaig notar les seves mans al damunt de les meves espatlles, era un massatge com feia temps, va continuar amb carícies, acaronant el meu coll, era molt agradable poder acabar el dia així. Els seus llavis van contactar amb el meu coll i em va girar. Les nostres boques es van trobar i les seves mans grans i segures recorrien tot el meu cos, fent que tot el meu cos s'ericés. Jo notava el seu sexe fort i dur i vam fer l'amor de forma animal, fins que vam jeure un al costat de l'altre exhausts, amb la remor del riu de fons. Ens vam adormir, després d'un dia tan intens i sense haver sopat, havíem estat uns minyons dolents?.

Quan l'endemà, ens vam llevar, vam aconseguir trobar la botiga del lloguer oberta i per fi, vaig poder fer rando.

Vam pujar i feia bó. No havia fet mai esquí de muntanya i em va agradar, és cansat, la baixada és agradable, encara que et deixa amb ganes de més, si sóc insaciable.

La tornada cap a casa, va ser dura, plovia molt i no es veia gaire res. A la duana, un membre de la "benemérita" ens va aturar i va fer que li obrís el cotxe, au dona explicacions de perquè portes les bosses al seient i el portaequipatge ple de coses incomprensibles per anar a passar un cap de setmana fora.

I, ah! per cert, com sempre passa en totes les llegendes, hi ha una part de veritat i una altra d'imaginació, així que ara us toca a vosaltres esbrinar que és veritat i que no, que vagi bé.