Mi mono Amedio y yo, pasamos mil aventuras....

M'ha quedat molt llarga aquesta nova entrega, podeu llegir-la per capítols, jo aniré treballant en la resta d'entregues intentant resumir i sintetitzar. Cosa molt difícil en mi.

Doncs, si, quan em vaig llevar l'habitació continuava sent un "zulo", no havia estat un somni o una al.lucinació per gana i son. Era el primer dia a la Garfagnana, una comarca de la Toscana, situada al nord, entre les serralades dels Apeninos i els Alps Apuani, que no tenen res a veure amb els Alps de debó. Tocava, un cop dutxada i vestida, pujar a esmorzar, una mica de vista des del menjador no aniria malament, aquest àpat, en contra del que és habitual als hotels i viatges, no ha estat cap dia a la mateixa hora. Quan vam estar ja tot el grup a punt, i a la porta de l'hotel ja teniem l'autocar a la porta esperant-nos, com que el grup era petitet, només erem 27 i 28 amb la guia, era petit. Si una cosa tenen aquests viatges, és que coneixes a gent de molts llocs diferents i no només a altres catalans. Així, em sento com un bitxo raro, que no s'ha mogut mai de la casa on ha viscut sempre. Aquest cop no havia gaire andalusos, només eren quatre sevillanos ( con musho arte miarma!), tot i que no eren xistosos i com molt bé va dir un dia un: "Yo aunque sea sevillano no tengo ninguna grasia contando chistes". Ja sabem tots que els sevillanos són molt xovinistes ( que no se me enfade nadie ) i mai no els sents a dir res dolent, no passa el mateix amb els barcelonins i madrilenys. Madrilenyes, havia les tres madrilenyes i una de vallecas, que no és pas Madrid, pel que sembla!. Una parella de pamploniques, ella un terratrèmol i ell un sant, que deia amen a tot, i qui no amb tanta dona!. De Bilbao, eren tres, una parella, on ella era la que més típica era, grandota i molt "echá palante", i una altra de Bilbao que anava sola operada dels llavis. Unes noies que venien de Tenerife, però que no eren d'allà amb la qual cosa en un primer moment l'accent desconcertava de quin era el seu origen. Els catalans, evidentment, com sempre perfectes i sense res a dir. I per últim, perque són dignes de menció, una parella de valencians, no sé, no és per criticar, però amb els valencians com que no hi ha gaire bon rollo i amb aquests no va ser una excepció, tampoc és que la resta del grup els tingués molta simpatia i tothom tractava de desempallagar-se d'ells, el primer que es veia era que ella portava uns llavis operats que semblava la Yola Berrocal, però el millor, va ser en el moment de reunir-se el grup a la porta de l'hotel, anàvem a una excursió a la muntanya i ella semblava que anés a fer la desfil.lada de moda de la Columbia, pintada, amb la calor que feia, si em poso jo aquellles pintures als deu minuts ja tinc uns regalims que deixo el rastre per tot el camí, però el millor de tot, era que anava amb una samarreta amb l'esquena a l'aire i escotada i és clar, segons diuen les males llengües, les dones som dolentes i el comentari quan la confiança ja apareix, és: "No solo lleva los labios operados, sino también las tetas, con la edad que tiene la tia, a quien es la guapa que se le aguantan así sin sujetador?"

Un cop ja a l'autocar, la guia explica l'excursió, d'on se surt, on s'arriba i el desnivell a fer, de dificultat, cap excursió no ha tingut dificultat. Anàvem a un poble que es diu Barga per començar
l'excursió.
Allà, recolliem a un guia de la zona, aish! Ja tothom pensant en un italià guapo, jove i ben plantat, fins que la guia va dir: " Es un guia voluntario del Club Alpino Italiano de Barga, es un jubilado" Oooooooh! fins aquí va durar la intriga. Vam arribar a Barga i ens vam trobar amb en Vezzio que era el nostre guia voluntari, un iaio. El iaio, prometia, si tots i totes sabem que els italians són uns "ligones" i de vegades enganxosos, a sobre un vell. D'entrada els va agafar "carinyo" a les tres madrilenyes i a una de les de Barcelona, dels homes i que eren pocs, no es va aprendre cap nom. L'excursió no va estar mal, va ser un passeig per una castanyeda, per sort és un bosc tupid, perque amb la súper calda que feia, com per ser al descobert! I no trobar aigua, aquesta font a mig camí i una altra en arribar a Sommocolonia van fer que no ens deshidratéssim. A l'hora de dinar ja tornàvem a ser a Barga, per poder visitar el poble després. I jo que sempre busco llocs fresquets per passar les vacances i ja em teniu al davant de la col.legiata a les quatre de la tarda, jugant-me l'esquena per poder fer la foto de l'esglèsia i no portar-me una cremada de primer grau de record. Quan ja va estar acabat el poble vam tornar cap al nostre poblet de Castelnuovo di Garfagnana, la dutxa, intentar quedar una mica decent i sortir a fer un volt i sopar. El nostre poble, era turístic, però de turisme nacional, no era molt gran i per tant un grup d'espanyols, donava una nota exòtica. Aquells dies hi havia una festa de la cervesa, molt alemany tot, cervesa, salsitxes i taules llargues per seure a menjar i beure tots plegats i cantar amb el grup que tocava amb les gerres plenes de cervesa.

El següent dia, tornava a ser radiant, un sol esplèndid i que de ben segur arribariem als 38 graus, que jo volia estrenar el meu impermeable nou! Perque qui era el guapo que s'emportava el paravents de gore-tex de no sé quantes capes?. Aquell dia, l'objectiu era un poble que es diu Campocatino i que estava en un coll i la carena, allà també un refugi com deien, perque de fet era un bar restaurant, quina mania en dir refugi, si es pot arribar en cotxe per carretera sempre que no m'enganyin. Un refugi, és un lloc, on no es pot arribar facilment en cotxe o només es pot arribar a peu. Un cop arribats allà, que com totes les caminades no va ser dura, només per la calor, vam beure aigua i vam continuar fins a la gruta d'un sant de la zona, que segons van explicar la guia i el iaio, el seu mèrit era que va descobrir una planta molt nutritiva i es va fer ermità, abandonant a la dona i els fills, el mèrit de debó era que va saber com abandonar a la familia sense haver de pagar una pensió de manutenció i per això els italians el veneren, aquest sant es diu Sant Viviano que etimològicament vol dir vividor i de ben segur que a la vickipèdia deu haver una entrada sobre el tema. A la gruta s'arribava per una fageda molt xula i per sort fresca i ombrívola. El nostre iaio anava fent de les seves, ai el amore, tot el dia amb el amore! a les que els havia agafat més carinyu ja no els feia tanta gràcia, semblava ser que les mans no les tenia gaire quietes! El dinar en el refugi va ser un caos, aquella gent amb una parsimònia incomparable i amb una desorganització total i això que estaven avisats! De primer pasta, uns llacets amb tomàquet una mica pastossos i després d'haver paït els llacets, un segon que era una carn de no se que, que la deurien haver tallat amb microtom i en servir-la portaven un microscopi electrònic amb els coberts.

A la nit, i per treure'ns el mal gust de boca del dinar, perque si una cosa tenia clara abans de començar el viatge era que menjar no havia de menjar malament!, doncs això, a la nit a sopar pizza. Vam anar a un lloc que les pizzes eren boníiiiiiiiiiiissimes. Vam entrar al menjador, i allà hi havia tota una familia típica italiana, com a mínim eren tres generacions. Era com està vivint en directe una peli del Marcelo Mastroiani, parlaven molt alt i fort i gesticulaven molt, on estaven els centreeuropeus a que jo estic acostumada a les vacances?. "Ma questa cosa". El xivarri, era considerable, una familia italiana amb nens i un grup de sis espanyoles (és que dir provinents de les diferents federacions o autonomies existents al territori de la Península Ibèrica queda massa llarga, encara que amb la llargada d'aquest post, no vindria d'aquí. Podeu llegir-ho a capítols a estones), ja podeu imaginar. Nosaltres com que el dinar havia estat pobret teniem gana, i estàvem devorant les pizzes, uuuummmm, la de quatre formatges, oh la quatre estacions, i aquesta de tonyina?, totes delicioses! I jo que estava d'esquenes a la familia, sento un soroll de líquid que cau al terra, en girar-me perque havia vist les cares de les meves companyes de taula, veig un dels nens italians que semblava l'estatua del Menaken Pis que treu aigua, dir això és molt lleu, perque més semblava la nena de l'exorcista, com li pot caber tanta aigua a una criatura i després expulsar-la d'aquella manera. Ràpidament, vaig agafar la meva càmera de fer fotos, no es mullés i també el bolso. La familia es va disculpar, però ja es podien haver marcat un detall i menys disculpes. Van renyar al nen, amb molts crits i molt moviment de mans i van marxar. Nosaltres també vam marxar i vam anar a prendre alguna cosa a un bar de la plaça, que era la plaça i també la carretera, ai com enyorariem després aquell Martini que costava 1 euro 80 cèntims!

L'endemà, tocava visitar Pisa i Lucca i era un aperitiu del que serien després els dies a Florència. Calor amb l'asfalt sota els peus i escales per pujar a totes les torres, que quina falera tenim en pujar a totes les torres quan anem de vacances i pagar, això si, una pasta per cansar-te com una burra i suar. Quan vam arribar a Pisa, era d'hora, però ja hi havia un munt de gent, en allà ens vam adonar que els espanyols fem vacances a l'agost, hi havia molts espanyols i evidentment catalans també, se sentia, "oh que maco" i també: "Paco, saca una foto de la torre y que salga yo también". Doncs, apa ja hi som fent cua a les guixetes per poder entrar a visitar-ho tot. Ja hi havia estat, i la plaça aquella la recordava més gran. Colló! 15 euros que et claven per pujar a una torre que està mal feta, si, perque si és torta, és perque la van construir en un terreny que no era gaire adient i pel que sembla sense fonaments, però si algú se sap vendre, aquests són els italians. Quan compres l'entrada, et donen hora per pujar-hi i només hi pots estar mitja hora, si en Galileu no l'haguessin deixat més temps ara no tindriem la llei de la gravitació universal i no sabriem com la Terra i Mart no xoquen, i perque a mi no em deixaven estar més estona?. Ah! em vaig comprar unes arracades de marbre rosa. Haviem d'anar cap a l'autocar i a la porta de la muralla, mentre esperàvem a la parella de valencians, que per cert i no és per criticar, ella anava damunt d'una bastida! i jo amb bambes!, havia una paradeta de penjolls i més coses així i vaig anar a mirar, no a comprar, i el noi de la paradeta, així com qui no va la cosa, em pregunta que si vaig amb el meu novio o el meu marit, en dir-li que no, em va dir que ell tenia un amic italià i que si el volia, per cinc euros el podia tenir!, estic convençuda que si vaig a un lloc de turisme sexual no m'ofereixen res. A dinar vam anar a Lucca, un poblet amurallat molt bonic, vam dinar en una trattoria on no havia turistes, es veia gent que tenien pinta d'estar treballant, en una taula uns que semblaven d'un banc i en una altra uns que semblaven muntadors d'alguna cosa, vaja, que era com estar dinant al Solsona, però més maco. Quan vam sortir, a visitar coses, una esglèsia, una torre, és clar, la plaça del amfiteatro i veure botiguetes i com és evident la compradora compulsiva que porto dins va sortir per segon cop en el mateix dia. En una botiga d'aquestes que podia trobar a Barcelona, tipus Natura, em vaig comprar uns pantalons. I així, cansades, assedegades, perque tenia la boca seca com si fos Lawerence de Arabia perdut al desert, vam tornar a Castelnuovo a sopar i a dormir, que ningú no tenia ni la més remota idea de que ens esperava l'endemà.

He posat la foto d'un bolet, per il.lustrar aquest dia, perque no sé pas si va ser una al.lucinació col.lectiva o ens van donar algun opiaci sense saber-ho, cony! aquestes coses s'avisen. Va ser un dia que van passar moltes coses. Tocava fer un cim, el Pania di Corfino, no era res de l'altre dijous en quant a dificultat, uns 400 metres de desnivell només, gairebé tots per dins d'una fageda molt xula. Però, anem al que interessa, aquest dia el nostre iaio, en Vezzio, va portar un amic amb ell, era un altre iaio, evidentment, que es deia Conrado, aquest iaio era més discret que en Vezzio, però tot va ser agafar confiança i el passar de les hores que també es va destapar. El Conrado, anava tancant el grup i és clar, com que jo vaig parant a fer fotos, molts cops el portava just darrera de la meva esquena i ja m'avisava si havia alguna cosa que no feia fotos i si em deixava algun fruit sense menjar, pels que no ho sabeu, a mi les maduixetes silvetres em poden i si hi ha aranyons o gerds, tampoc no els faig un lleig. Així doncs, en Conrado em feia notar el que s'em passava. Vam fer el cim i ens vam fer la foto de grup de rigor a la creu, aquest dia les tres madrilenyes, que en Vezzio els tenia molt carinyu no van venir perque estaven rebentades, així doncs en Vezzio va ampliar les seves xarxes i la Yolanda no es va poder lliurar d'ell a l'hora de dinar. Jo crec, que durant la baixada fins el refugi on vam dinar alguna mala cara li deuria fer o algun signe d'aquests no verbals i que va entendre a la perfecció. Tots sabeu i els que no ara ja ho sabeu, que a mi no m'agrada molt que qualsevol se m'acosti massa, en això sóc molt europea i a mi la companyia d'aquell iaio, s'em feia una mica pesada i feixuga, tanta tonteria i tant "amore", de tant en tant explicava coses interessants. Doncs el que interessa, a l'hora de dinar que ho vam fer a un "refugi" a Campaiana, es va seure al costat de la Yolanda, la meva amiga, és que hi havia també una altra Yolanda. Es va seure al seu costat, perque jo no vaig voler i ara ho reconec, vaig ser mala persona, vaig fer seure la Yolanda al seu costat, sabia, que el dinar podia ser molt dur sinò i que a mi no m'agrada que em toquin, ja ho sé Mireia, que un cop vaig dir que no m'agradava un metge perque no em tocava, però entre poc i massa. La Yolanda, pobra, va passar un dinar d'allò més angoixant, perque si a mi no m'agrada la proximitat excessiva, en ella encara menys, digue'm que el seu espai vital és encara més gran que el meu i pel nostre iaio el seu espai vital semblava ser mínim. Li posava la mà damunt el braç i li acariciava, li passava el braç per damunt les espatlles, la cara de la Yolanda era un poema, això si, sempre molt educada ella i el iaio li deia la "Dolce Yolanda". Doncs, com era de suposar vam dinar, la guia havia dit que més o menys costava uns dotze euros, i vam dinar, la Yolanda que és de poc menjar i a més si cal continuar l'excursió, perque era així, només es va demanar un primer, sempre tan previsora i calculant tots els pros i contras. Però vam acabar de dinar i tocava pagar i jo vaig sortir, perque com que la Yolanda és la que porta els diners i la meva economia quan anem de vacances. No us penseu pas que sóc una mantinguda! Ella fa de tresorera, quan el fons comú s'acaba em diu que he de posar diners i jo els poso, per això quan van demanar el compte jo vaig sortir, no calia més gent de la necessària. Es va decidir que ho pagàvem a parts iguals. Fora estant, amb la Rebeca, la noia de Pamplona, fent un cigarret, li va preguntar a l'Ignacio: "Cari, cuanto nos cuesta?", i aquest rient i de broma va dir: "Todo sube 450 euros", a la qual cosa la Rebeca va dir: " No, va en serio, cari, cuanto es". Dins, els del refugi estaven encara fent el compte, semblava que estessin sumant amb un àbac, boletes amunt i avall, però, el nostre dubte es va esvaïr quasi a l'instant, eren tres-cents-cinquanta euros i escaig. Total, que sortia a pagar per persona ni més ni menys que 27 euros. Si ens punxen no ens surt sang, haviem menjat bé, però tampoc era això, ens vam quedar tots de pasta de moniato. Vam marxar ràpid no es repensessin i encara ens fessin pagar més. Vam començar a baixar pel camí, que havia de ser una cosa ràpida i plantar-nos a Corfino en un tres i no res. Però el nostre guia local, en Vezzio, va voler canviar el camí i fer-nos passar per la Fonte dell Amore, tot dient, que el camí era més maco. Si que era maco el camí, una fageda, semblava el Montseny a Passavets, amb el seu rierol hi tot. El Vezzio, deia que qui bevia d'aquella font trobava l'amor, però de forma inmediata, i l'home fent propaganda de la font i que haviem de beure, com sempre, perque en bec de totes, siguin o no de l'amor hi vaig beure, tranquils, perque no vaig patir cap efecte ni transformació, ni em vaig declarar a ningú. Però, pels iaios, va ser com si s'haguessin pres una anfeta o qualsevol altre estimulant i excitant. De la font fins a Corfino, un grupet ens vam quedar més endarrerit amb els dos iaios, i quin patir, aquells dos vells tota l'estona invocant l'amor, i anaven caminant i anaven dient amb tota la potència que podien els seus pulmons: "Ai, el amore!!!". El Vezzio anar dient-li a la Yolanda, :"Oh, Dolce Yolanda, el amore" i anar fent-li caricietes, la Yolanda volia avançar, però no podia, era un corriol i jo no volia quedar-me amb el Vezzio just al darrera, de fet ningú no ho volia. La Pilar, la de Vallecas, no de Madrid, no volia marxar d'Itàlia sense "pillar cacho" i li va preguntar al Vezzio si tenia fills i que com eren i li va etzibar: "Pues mañana, te traes a tu hijo, que por edad me va mejor". Els iaios anar cantant cançons d'amor i anar dient "Ai el amore" i totes intentant anar depressa, la qual cosa no podiem fer, perque havia una al davant que anava més a poc a poc i limitava la velocitat. Per un moment va semblar que estessim a una missa negra de Broocklin o en un programa d'un telepredicador americà, dient allò de :"Dios es amor, hermanos! amaos todos". Per sort, la guia amb el gruix del grup van arribar a un trencall i allà es van parar a esperar-nos i la cosa es va diluir un xic, sent més, tocava més a repartir la cremamenta que portaven els iaios. Al final vam arribar a Corfino i ja en el poble i tots dispersats la cosa es va acabar.

Però no el dia, és que va ser un dia molt llarg. S'havia decidit que a la nit llogàvem l'autocar per anar a sopar a Barga, a una festa que és una Sagra, i també hi ha ball. Era al camp de futbol, com si aquí l'haguéssim fet al camp de l'Hostalric, per dir algun lloc. Realment, era una festa de personal autòcton, els únics forasters erem nosaltres. L'autocar era el de sempre, però, l'autocarero no, ens van posar el de sortir de nit, però tenia una pinta una mica de xulo-piscines. Com era d'esperar, vam sopar i després vam anar cap a on estava el grup que tocava i que havia el que diriem la pista de ball. El grup tocava i cantava cançons tot italianes, molt conegudes per ells i no per nosaltres, també tocaven moltes cançons per ballar en parella i clar, no era el nostre cas. Havia una pobra iaia, molt gran, que tots s'entestaven en ballar amb ella, de ben segur que volien matar-la per repartir-se l'herència!. El grup va començar a cantar alguna cosa que no calia parella i vam anar a ballar, però quan estàvem tots d'allò més animats, tornen amb la música de parella. A la Maite, la de Bilbao que anava sola, un senyor la va treure a ballar, era un senyor molt posat i que la feia donar voltes com una baldufa. Com que erem com la ventafocs, a les dotze haviem de marxar cap a l'autocar. Ja tots dins l'autocar i algú li diu a la Maite :" Que tu Armani ha salido a despedirte". La tornada a l'autocar va ser cantant cançons d'aquelles que tothom coneix, des del Marco, en honor a les muntanyes que ens feien de casa, passant per l'abeja maia, pel clavelitos i demés, Asturias, patria querida, inclosa. El nivell, impressionant!
I ho publico ja, perque ja cansa!

Però, adverteixo, to be continued...