LA PIZZERIA

Com és obvi, no cal, em sembla, a hores d'ara que us digui que vaig fer per l'1 de maig. Havia neu? Estava Masella encara oberta? Si les respostes a aquestes dues preguntes són afirmatives com és el cas, no cal que expliqui més.

Amb els nens o altrament dit, "El equipo médico habitual" vam pujar a fer una de les últimes esquiades de la temporada (el post de tancament de temporada el tinc pendent), però com que estem a dia 1 de maig i tot i que hi ha molta neu al Pirineu, si fa sol i calor no es pot esquiar fins més enllà de la una o les dues, si no és que vols arriscar més del necessari i prendre mal, i com que la que us explica això ja es va fer mal un cop, no vol repetir l'experiència d'un trencament de creuats i dos mesos de baixa.

El pla era el següent, pugem aviat, aprofitar el matí i que la qualitat de la neu a la cota alta és bona a primera hora, si fa sol i calor, també ens torrarrem i tornarem amb la cara com un tomàquet i no és plan. Pleguem a la una, quarts de dues, ens canviem i anem a dinar en algun lloc de la plana com les persones. Efectivament, feia molta calor i molt sol i així ho vam fer. Fins aquí, cap cosa que sigui remarcable, entra dins de la banalitat, superficialitat i frivolitat que caracteritza aquest bloc i el que continua encara subscriurà més aquesta tesi. Quan a l'hora d'esmorzar ens vam trobar amb l'Isabel al bar, aquesta va dir: "Us va bé anar a dinar a Llívia a una pizzeria? He de trucar per acabar de reservar." Doncs, a tots ens estava bé anar a dinar a Llívia. Però, com tot, havia una segona part i la segona part venia quan ens diuen que és una Pizzeria-Taller i que només obre els caps de setmana i cal tenir reservada la taula perque sinò no hi ha lloc, que el tio de la pizzeria ha guanyat no sé pas quants premis i que és com el Ferran Adrià de les pizzes. En aquesta última part, ja pots començar a tremolar, brrrrr.

Teniem taula reservada a les tres, així que cap a quarts de dues vam decidir que tocava fer la última baixada del dia, bé mai no és la última baixada, més que res perque sembla que dir això porti mala estrugança i sempre és en la última baixada que la gent es fa mal. Doncs això, vam baixar cap el cotxe, ens vam canviar per semblar persones, que anàvem a una pizzeria de fama i no era cosa de semblar uns esparracats i que semblés que ens haguessin de fer caritat, com deia la meva àvia. El canvi total també era molt subtil, uns texans ( a poder ser de marca) pel pantaló d'esquí ( que evidentment sempre és de marca). I d'aquesta manera, un cop canviadets, vam anar cap a Llívia. Vam arribar a LA PIZZERIA, petitona i amb una decoració una mica kitsch, a la taula no hi havia estovalles de roba, sinò hules de plàstic estampats com de còmic, em fa molta ràbia els hules, perque a l'estona de ser-hi se m'enganxen els braços amb la suor, però que hi farem! Ens porten la carta i Déu meu senyor del cel! si em caldrà demanar un crèdit per pagar el dinar! La mitjana de preu d'una pizza era de 35 euros. però com que nosaltres som així de xulos, vam demanar el "menú sorpresa", que et costa 49 euros per persona i et porten el que els dona la real gana, perque el paio molt preguntar que si havia alguna cosa que algú tingués alèrgia o no li agradés per no posar-ho i jo vaig dir que la carn crua i d'entrant va i porta carpaccio!. Vam menjar pizza amb or comestible, de múrgules i d'altres coses per l'estil i de postre pizza de xocolata. Total de la broma amb begudes, cafès, tallats i carajillos, 60 euros per barba!!!. L'amanida estava bona i les pizzes no estaven pas malament, però vaig trobar que 60 euros per haver menjat pizza, per molt de disseny que sigui era una mica car, quan a la lucania al barri de Gràcia a BCN les puc menjar tant o més originals i tots plegats no ens hagués costat gaire més car que el que va pagar un de sol, això si: el sucre del cafè era de colors diferents. Ara bé, anar a llocs així et fan cosmopolita, donen glamour ( que falta em fa) i encara fan el meu blog més frívol, banal i superficial.