QUINA IL·LU!!!!

Avui torno a fer una entrada de l'excursioneta del cap de setmana, feia dies que no ho feia, però tots tornem un dia o altre als nostres orígens.

Diumenge vaig anar a Núria, ja està feta la sortida a Núria d'aquest any, una cosa enllestida. Com que matinar, el que es diu matinar per sortir d'excursió no ho faig, doncs no es podia fer la pujada per Queralbs i no trobariem el marcòlic groc, la flor emblema de Núria, però si que es podia anar desde Fontalba, si ja sé que la pista és un pal, però, i ja sé que estic repetint molt però, més que anar a Núria, la gràcia és el camí, que és un passeig preciós. En teoria, per fer això només es trigaria com a molt dues hores. Nosaltres després de tres hores i 104 fotos vam arribar, és clar, si fas 104 fotos i t'entretens no pots arribar en menys temps, amb tantes "floretes" i aigua baixant per tot arreu. Com es pot anar més despressa?. Fóra poc menys que un sacrilegi, trigar menys.

Entre tantes fotos, hi ha un munt de floretes i paisatges, que ja posaré en una presentació de diapositives. Havia flors i flors i flors i més flors i encara més flors que haviem vist, també havia vaques i vaques, pujant per la pista amb el cotxe, que sempre dic el mateix, al cotxe li pot passar qualsevol cosa a qualsevol lloc, però si us plau, que mai hagi de dir a la feina que he fet un parte i he de portar el cotxe al planxista perque un remugant li ha fotut una coça. Doncs això, a més de vaques, també cavalls, amb els seus poltres, tot molt bonic i bucòlic. Tots pasturant en llibertat i armonia. Si, ja paro, que sóc de Barcelona i em moro de calor i aquestes coses les portem molt endins.

104 fotos després vam arribar a Núria, vam dinar al prat del llac esquivant pilotes i nens, quin munt de gent, famílies senceres amb cotxets de nens i tot! Els cremalleres baixaven ben plens i de gent que puja caminant tampoc no ni faltava pas!

La tornada havia de ser ràpida i sense entretenir-se, que ja ho haviem fet a l'anada, així que la càmera guardada a la motxilla i sense aturar-se, era la consigna. Així va ser, fins que ens vam trobar aquesta cosa tan bonica, ens va fer trencar el ritme i parar a fer no sé pas quantes fotos, li deuria fer com 20 o 30, perquè li agradava que el miressin i el pipip d'enfocar la càmera i el shric del disparar la foto l'atreia cap a nosaltres, va baixar fins el corriol i va venir fins a deu metres. Imagineu si era tranquil·la i confiada la bestia que em va donar temps de treure la càmera, canviar l'objectiu i encara pensar com volia la foto. La bestiola tan panxa i jo nerviosa a més no poder, que algunes fotos m'han sortit borroses, el teleobjectiu i la bestia movent-se pel camí, si ho sé, monto el trípode!!!

Amb l'alegria d'haver trobat aquesta bestiola vam continuar, no sense trobar-nos una colla de cavalls al mig del camí, que no ens deixava passar. Sempre fan respecte, els cavalls tan grans i amb aquells ulls que et miren de costat.
I com que ja era tard, que això té l'estiu, pot ser tard, però encara és clar de dia. Ja baixant per la pista amb el cotxe vam trobar una daina espantadissa, aquesta si, al mig de la pista.
El marcòlic, no el vaig veure, però vaig veure un munt de coses!!!!