DE TORNADA DE TOT

Doncs, ja està, les vacances ja s'han acabat i des de dijous ja torno a treballar i ara ja esperar que arribin les de l'any que ve. Després de 751 fotos en tots el dies de vacances, ja podeu imaginar quin és el meu estat, fent tries i més tries de fotos, per posar al picasa, per enviar per correu electrònic, i ara encara em falta per mi la més complicada, la que quedarà en paper, en un àlbum com els de tota la vida.

Què, que he fet? A part de les 751 fotos, és clar, perque a mi si em deixen les puc fer desde la finestra de casa i no sortir ni de casa, però, no, he sortit de casa. Tot i que tampoc han estat unes vacances de grans desplaçaments, ni avions. La primera setmana, va ser una mica de bogeria, perque tal i com vaig plegar de la feina, l'endemà, vaig marxar a passar el cap de setmana a l'Ariege i l'Alta Garona, passant abans i després per Andorra, que la veritat, no sé pas, perquè tants viatges a Barcelona, quan tot ho havia de fer pels Pirineus, però també havia d'anar a la platja i a fer una paella a Calella de Palafrugell amb la Yvone, ai, que és Yvonne, que després s'enfada i la Mireia i en Martí que també va venir. Doncs, que en cosa de tres dies havia fet ja tres maletes diferents, bàsicament amb la mateixa roba o tota molt semblant, que els Pirineus, sigui la vall que sigui són els Pirineus i amb un temps molt semblant.

Després d'un inici un tant desquiciat, vaig anar a la Vall Fosca, com sempre, per poder fer les fotos de sempre.

Vet aquí el cementiri de la Torre de Capdella, és potser una de les novetats, així com les fotos de nit, amb presència d'esperits i aures.

El banyet al gorg del rus i per tant les fotos de rigor a l'esmentat gorg, que sempre són les mateixes, més que res, per veure l'evolució, si les muntanyes creixen o no, i si les pedres i rocs es mouen de lloc i d'una vegada per totes adopten la capacitat de desplaçar-se.

La pujada a l'Estany Gento també és obligada, per veure també que totes les pedres siguin al seu lloc.

Això si, aquest any, tot era verd o molt verd, amb moooooooooltes floretes encara per tot arreu, que també vaig fer fotos, encara que no les posi i mooooolta aigua per tots els rierols, torrents i torrenteres.

Com sempre, vaig al mateix hostal, on any rera any sempre hi ha bàsicament la mateixa clientela, les quatre iaies que les porten els fills i després les tornen a recollir quan ja han passat quinze dies, la "Isabel Coixet" i el Maquinavaja, els nens, que van creixent i ara ja surten de nit i demanen el cotxe als papas o a les mamas.

Com està la Vall després de la fallida i el bluf de Martinsa-Fadesa? Les pilones de formigó allà són, i la vegetació aquest any ja comença a tapar moltes runes, hi havia més gent que no pas l'any passat.

Però els dies a la Vall Fosca s'acaben i toca baixar a Barcelona, per l'endemà tornar a pujar aquest cop amb la Yolanda cap a la Vall d'Aran, ja ho he dit que anava de valls pirinenques.

De pujada cap aquesta vall tan reial, vam parar per fer el Congost de Montrebei, feia més de deu anys que no hi anava, però la sequera dels anys anteriors encara no l'ha deixat recuperar-se i en el pont penjant no hi havia ni una gota d'aigua, i pensar que m'hi havia banyat! Des que la Fundació Territori i Paisatge de la Caixa de Catalunya el va agafar o comprar o el que sigui que va fer, més o menys com amb la Pedrera de Barcelona, està més canviat, han posat com una mena de baranes a les parets i també bancs per que la gent pugui seure, el primer cop que hi vaig anar em vaig menjar un prèssec asseguda al terra al mig del congost, que llavors ningú no coneixia i per això no hi havia quasi ningú, ara estava a petar. Malgrat aquests canvis que puguin no ser gaire del meu agrat, el Congost de Montrebei, no deixa de ser espectacular i encara més espectacular, quanta menys aigua porti, doncs fa que la caiguda de les parets sigui més gran. És Montsec i el Montsec crea addicció amb el seu cel blau retallat amb aquella mole calcària. I deixo de parlar del Montsec que no acabaria mai.

Després de tanta calor i sol al Montsec, com tocava, ja a l'Alta Ribargorça, passat Vilaller, va començar a ploure i no poc, i així vam arribar a Vielha, la capital de la Vall. L'hotel al rovell de l'ou, tot i que no sigui un ou gaire gran.




Amb l'hotel allà al mig, gent passant amunt i avall del carrer. El senyor que regentava l'hotel és el Manolo, tot un crac, donava consells i indicacions d'on poder anar i que veure-hi. Amb nosaltres ho va intentar, però va desistir ràpid, en veure que ja portàvem planejat on voliem anar. El seu interès, no era només servil, que ningú no es pensi que a la Vall d'Aran són la mare Teresa de Calcuta! pel que sembla té servei de taxis i fa escursions.
El primer dia sencer allà va continuar plovent, com quan vam arribar, i per això, el dia es va dedicar a visitar els pobles del Bais Aran. Havia una fira artesanal a Les, sort que no era gaire gran! Com que plovia i en un d'aquells rampells, que m'acostumen a agafar de vegades, quan buido el cotxe, havia portat el paraigües a casa, no en tenia cap llavors i em vaig haver de comprar un, que ara és al cotxe. Vaig aconseguir el meu somni, a l'esglèsia de Vilamòs, vaig pujar al púlpit, hi ha document gràfic i també a l'altar poder llegir la carta als apòstols segons Sant Lucas. Com va ser possible? no hi havia ningú a l'esglèsia i al púlpit no havia cap cadenat com sempre passa.

A partir de l'endemà, va sortir el sol i el paraigua ja no va sortir del cotxe més. Les excursions, han estat per anar a veure ermites i llacs, Montgarri, Colomers, Baciver, fent una petita incursió en territori francès, per anar a Toulouse i Luchon.

Com que hi ha temps per tot, encara vaig poder quedar amb l'Eva, que feia dos anys que no ens veiem, va coincidir que anaven a la Vall els mateixos dies que jo.

Coses a dir de la Vall d'Aran:

1.- L'estanc-forn que fa vint anys existia, encara hi és.

2.- A les botigues, no tenen persiana metàl·lica, només l'aparador de vidre.
3.- Es parla l'aranès.

4.- Hi ha una creperia, que és caríiiiiiiissima i en entrar sembla la casa de la bruixa de Hansel i Gretel.

5.- A Vielha, tots els restaurants són cars, i et donen molt menjar.

6.- Vaig veure danses tradicionals i els turistes fent fotos i filmant en video, ai! pobres els amics quan hagin de patir les fotos i els videos.

7.- És el lloc amb més policia, mossos, policia nacional i guardia civil, tots per totes les carreteres i fent controls.

8.- Tot i ser car, és més barat que a França, per la qual cosa, hi ha un munt de francesos que van a posar benzina i a comprar tabac i alcohol, en alguns estancs no tenen el tabac d'aquí, perque els francesos no el volen. Una mica com quan nosaltres anem a Andorra.

Ja un cop tornada de la Vall d'Aran, em vaig dedicar a anar cada dia a la platja, no perque no hagués tornat morena, que ja estava prou marrona, sinò perque a casa feia moooooolta calor i no era plan.