MOSSOS

CAPÍTOL 1.

Ja era de nit, nit, i els nens dormien plàcidament. Ja s'havia posat el pijama, molts segurament, en aquelles hores ja dormien també, era la una tocada. I el més petit, es va despertar tot bramant amb uns plors que semblava que l'estessin matant. Com que no parlava encara, no sabia que li podia passar i així anar provant coses ràpidament, per que no es despertés l'altre nen, que continuava dormint sense sentir res. Ho va provar tot, aigua, per si tenia set, la pomadeta de les genives per si eren les incipients dents, que empenyien les genives, finalment un biberó de lleteta per si tenia gana i com sempre passa, l'última opció és l'encertada. Mentre es debatia en aquesta incertesa i nerviosa, va sonar el timbre escardalenc de la porta. Ràpidament, va anar, tenia un nen despert i per res del món volia que l'altre es despertés. Va mirar per l'espiell a l'hora que preguntava, qui és?. Cosa absurda on les hagi, perque ho estava veient, eren els mossos, que s'havien equivocat de porta, anaven a casa dels veïns, que l'exmarit estomacava a la dona. Es va quedar amb les ganes de preguntar que passava, però no li van donar l'opció, com tampoc li va donar la veina dos dies després.

CAPÍTOL 2.

Eren els volts de les set de la tarda d'un dissabte, quan van trucar a la porta. Va anar a obrir, però al moment va mirar per l'espiell, mentre preguntava qui era. No esperava ningú i aquella manera de trucar no li agradava. Era un home, de segur més jove del que semblava. Va obrir la porta i com que en el temps establert pel protocol normal l'home no li va dir res, li va preguntar qui era i que volia. No va obtenir resposta, l'home s'estava allà palplantat entre l'ascensor i la porta de casa seva, mirant-se-la amb cara d'atontat i ulls ensorrats en una cara apretada. Li va dir que s'equivocava i va tancar la porta. No havent-se quedat tranquil·la, quan havia passat potser una mitja hora, va tornar a mirar per l'espiell. Aquell home estava assegut als esglaons de l'escala, esperant, que?. Com que aquest fet la va neguitejar, va trucar als mossos, no volia tenir aquell desconegut assegut al davant de la seva porta, no li agradava, li donava mal rollo. I com que quan hom espera alguna cosa, el temps s'escola molt i molt a poc a poc, els mossos no arribaven i ella anava sortint a mirar i l'home continuava allà, ara es recolzava als genolls, ara es tirava enrera. En una d'aquelles anades a la porta, va veure com l'individu s'havia alçat i estava al davant de la porta d'un altre veí, no veia ben clar que feia, però semblava que volia obrir la porta, trucava al timbre i picava a la porta. Ella sabia que aquell home no era d'aquell pis i per això va tornar a trucar als mossos.

Mentre explicava al seu interlocutor,a l'altra banda del telèfon, el veí va sortir molt emprenyat i li va etzibar a l'home: "T'he dit que marxis! Que aquí, tu no vius! Ja n'hi ha prou!". Estava molt trasvalsada (no he trobat aquesta paraula al diccionari), no sabia que podia passar, però l'individu, després d'això va baixar per l'escala.

Per telèfon, va trucar al veí, per dir-li que ella havia trucat als mossos i que esperava que arribessin i que no li havia picat a la porta per si de cas s'emportava una plantufada.

Finalment els mossos van arribar, com sempre tard per no molestar-se gaire, estaven en un altre incident. Els mossos van preguntar, com era l'home, i que havia fet, si anava drogat o mamat, fer fer, el que es diu fer, no gaire, tret de forçar la porta del veí, però a ningú no li agrada tenir un home a la porta de casa. Ella i el veí tenien una sospita d'on era l'home aquell. Dos pisos més avall del seu hi havia una gent que semblava que tenien llogats dos pisos en el mateix replà, en una hi vivia la familia original i a l'altre, segons la teoria d'ella, hi vivien només homes i que estaven rellogats en habitacions per la familia original, que tampoc era la propetària de cap dels pisos. Tots aquests eren brasilers, que no ho podien dir per que no es digui que són xenòfobs i racistes, com si ella quan va veure que aquell home es quedava a la porta s'hagués posat a pensar quin origen tenia, que més dona, no és un comportament de persona normal, independenment del seu origen.

Els mossos van anar escales avall, per si veien algú i van arribar en aquests pisos i poca estona després van tornar a pujar, per explicar: "Sembla que ser, que són d'una ètnia sudamericana (quina novetat!) i que són una familia molt nombrosa, i que d'on venen, les portes sempre són obertes i que és dissabte i potser algú havia begut més del compte i amb el"jolgorio" s'havia equivocat de pis". Les forces de l'autoritat van marxar tan panxos, dient que ja els havien dit que si algú mama més del compte que el vigilin.

Des d'aquell dia ella no ha entrat mai més tranquil·la a casa seva, pensant on es pot trobar a qualsevol, que es vulgui esmunyir dins el seu pis.