EL MÓN DIGITAL

No m'he presentat mai a cap concurs de fotografia, tot i que la familia i els amics i fins i tot molts coneguts, em diuen sempre que em surten bé les fotos, que han de dir! Pobres, ara ja molts cops no les veuen, abans, si, perque era qui portava la càmera i feia les fotos de l'esdeveniment.

La meva primera càmera de fer fotos, va ser una Kodak instamatic, d'aquelles que portaven aquell rodet que era tot un cartutxo que no es veia el negatiu i tenia flash, uns cubs que havia quatre bombetes i que costaven un "paston". Me la van portar els reis quan tenia 9 anys i era afortunada perque a la meva classe només la meva amiga en tenia també i la seva no era tan ultra-mega com la meva. Els rodets eren només de 24 fotos i s'havia de passar la pel·lícula a ma, no portaven pil·les i no calia mirar si quedava o no bateria. Evidentment, era molt moderna, perque era automàtica, però jo sempre volia fer fotos amb la del meu pare que era una reflex, que pesava una passada, calia enfocar-la manualment, posar l'obertura i el temps, tot i que era d'objectiu fixe, no tenia zoom, era el "novamas" perque tenia fotómetre. Aquesta càmera, que encara la tinc a casa, ara té la menyspreable edat de 48 anys i molts cops penso en fer-la servir, però a que li faig foto? Hauria de ser en blanc i negre per quedar més autèntic. El meu pare me la va deixar emportar quan vaig anar al viatge de fi de curs de 3er de BUP, tot un mèrit! i després la vaig fer servir força, tenia també una automàtica compacta, analògica, per les fotos de festes i coses així, que no té paciència la gent quan has de començar a mirar exposició i demés coses.

Així doncs, de sempre he fet mooooooltes fotos. Per mi, anar de vacances i tornar amb 10 rodets era el normal. Sortir un dia d'excursió i haver-me pulit tot un rodet de 36 no era cap misteri, començava a tenir un problema d'espai a casa, per guardar aquesta ingent quantitat de paper, però al final em vaig comprar la reflex digital, després d'arrossegar per aquests mons de Déu la reflex analògica. I ara és quan torno d'una sortida que sense cap esforç puc haver fet 186 fotos, no totes són aprofitables, és clar, que les floretes també es mouen encara que molts no s'ho pensin.

Com més miro, més veig que em falta molt per fer bones fotos, però també veig que hi ha gent que no té cap mena de vergonya en exposar fotos, que fan autèntica pena. Ara tothom fa fotos, tinc la teoria, que són tots uns garrepes, ara si, quan jo en feia 10 rodets i havia de pagar els revelats, llavors en feien un i de 24.

Dissabte, amb la Núria, deiem que ara estudiar les plantes pel pràctic de botànica deu ser molt més fàcil, vas a la sortida amb la teva càmera, fas les fotos i ja les tens, no cal fer l'herbari i expoliar la natura. Prens nota de les espècies que et van cantant i ja ho tens, nosaltres haviem d'aprendre apunts i inventar alguna manera de recordar aquella planta, per mi, el lledoner, Celtis australis, era el que feia olor de kikos i que estava al pati de casa d'en Ramon, igual que la Linaria cymbalaria. No podiem fer foto de cada planta, que a més per fer-ho bé cal pel cap baix fer-ne tres, fulles, flor i general. Si en una sortida et cantaven 200 espècies, quantes fotos caldria fer?, que parlem d'estudiants! El món digital té un punt a favor.

Pel mateix motiu, té un punt en contra, ens tocava esforçar-nos i observar molt més i també inventar-nos el sistema per recordar allò.

No estic pas en contra del món digital i la tecnologia, però no crec que les generacions que pugen i les futures siguin més inteligents que nosaltres. Ells saben, sense mirar el manual d'instruccions, com funciona un telèfon de pantalla tàctil o el dvd o la tele de pantalla plana o la play, que si bé, per nosaltres és tot molt novedós, per a ells no i per tant igual de pal, estudiar amb un llibre fet de fulls de paper o amb el contigut volcat en un servidor a mil kilòmetres de distancia. Els pares, es pensen que els seus fills seran més llestos i que aprendran més i és que l'èxit o el fracàs escolar no està en el suport en que estiguin els continguts. Els llibres de text i els llibres en general, diuen, que són cars, també hauran de comprar l'ordinador, tenir la connexió a internet i acabar imprimint moltes coses. El fracàs escolar està en el sistema i en els educadors i en els pares, tots en tenen culpa. No anem a donar la culpa a la immigració, que paisos com França i Alemanya també en tenen i no tenen aquests resultats tan desastrosos. Pobrets nens! Que no s'ens traumatitzin, s'ha esforçat, doncs deixem que passi curs, encara que no hagi assolit els objectius i així anar fent. Els nens, que són nens, però no pas tontos, medeixen forces i li prenen el pèl al mestre, a la mare i al pare i a tothom que puguin per sortir-se amb la seva, i quina és la seva? La llei del mínim esforç, això ho aprenem tots de petits.

I, a qui li toca ara el rebre? Al llibre digital i l'ebook, es pensen de debó, que la gent llegirà més per fer-ho en un suport electrònic? Millor dit, haurà més gent lectora? Llegirem els mateixos que ara llegim, ens comprarem l'e-book, quan comencem a no trobar els llibres en paper o no, quan el preu i la mida siguin adients. En vaig veure un que costava 200 euros i era de mida com una PDA, per això ja tinc la PDA i segons com, ja tinc el miniportàtil.

Si, tinc molts trastets, així que no sóc jo algú que no s'ho mira tot!!!