dijous, 12 de maig de 2011

EL QUE VEIG X

Començo a veure el final del túnel, però em diuen que no em faci gaire il·lusions no sigui que vagi al metge i m'ho torni a posar. Ja compto quantes xeringues d'heparina queden a la caixa. Malgrat els deures aquests que em va posar la Mireia, el temps continua passant lennnnnntament molt lennnnnnntament.
Ara que ja vaig amb sandàlies i roba d'estiu, quan algú em pregunta que m'ha passat i com m'ho he fet, sobretot el com m'ho he fet, em fa una mica de vergonya i fora de temps respondre que em vaig caure esquiant. Només dic que em vaig caure, només quan em pregunten altre cop, però com vas caure? on vas caure? Llavors ho explico, i la cara de tothom és com d'incredulitat, esquiant? Si no hi ha neu i fa una calor de mil dimonis! Però, és clar, fa un mes, encara feia "fred" i les pistes eren obertes. També algú em va dir, que si no anava a denunciar l'estació, em vaig quedar sorpresa. Què he de denunciar? És la meva responsabilitat esquiar i l'estació no m'enganyava quan deia la qualitat de la neu. Va ser mala sort i haver dit que era la última baixada del dia, això no s'ha de dir mai, mai, mai de la vida, ni pensar-ho!




2 comentaris:

Mireia ha dit...

sigues pacient... per nassos, ho sé. per cert hi ha unes quantes fotos que no sé que són. L'últim dia ens ho diràs, no?

Joana ha dit...

Mireia:
Ja ho sé, però ara ja es fa llarg, molt llarg, encara que no em donin l'alta, que ja sé que quan m'ho treguin no podré sortir corrent, però espero amb impaciència el dia que pugui conduir. Digues quines són les que vols saber i resoldré l'enigma. Si ningú no diu que no ho sap, jo penso que es veu que és.