dimarts, 17 de maig del 2011

EL QUE VEIG XV

Com que de moment no sé quan podré fer fotos a flors de debò. Sé que ha estat un hivern gens fred i amb poca neu i que l'inici de la primavera va ser molt càlida. El que ja no sé, és com està sent, em fa l'efecte que al ritme que vaig les úniques flors a les que podré fer fotos són les que tinc a casa i amb això m'hauré de conformar.
Si una cosa no falta a casa meva són trastos i coses velles en totes les seves modalitats, però em sembla que el que s'emporta la palma, són els llibres. Hi ha alguns de força antics, que eren d'un oncle de la meva àvia que es veu que era capellà, i que eren a casa d'un cosí de mon pare i nosaltres drapaires de mena els vam recollir i portar cap a casa, també alguns de la meva àvia, que segons explicava ella, com que s'havia mogut molt amunt i avall per tot el país, n'havia perdut molts en els trasllats igual que el "mundu". En queden del meu pare de quan era petit i després dels que ja havien comprat els meus pares i està clar, de meus. Però, hi ha un llibre, que és del que vull parlar, es diu, Vida Sexual Sana, amb aquest títol, ja s'intueix de quina època és. El seu lloc, sempre ha estat en els prestatges més alts de les llibreries de casa i de petita o potser de ja no tan petita, era un llibre que em cridava molt l'atenció, però mai no vaig poder agafar-lo per veure'l, després van passar els anys i la prohibició va desaparèixer i en la mateixa mesura el meu interès pel llibre. El llibre continua al seu lloc i mai no l'he tocat, llevat del moment en que s'ha hagut de treure la pols (molt de tant en tant). Ara, amb l'aparició a casa de l'equatoriana que ve a cuidar a la meva mare, el llibre surt del seu lloc. No sé, una tia que amb 45 anys ja té dos néts, quin interès pot tenir en un llibre com aquest, escrit fa un munt d'anys. Un dia d'aquests, el fullejaré per saber que diu i com ho diu. Ja us mantindré infomats.


1 comentari:

òscar ha dit...

El interès per la salut mai està de més. Aquí i a l’Equador, sembla ser.

A ca mons pares n’hi havia un (“Canciones de Bilitis”) que Déu ni do el xoc que vaig tenir en llegir-lo per primer cop. Vaig agafar-lo com qui agafa un Tintin i, la veritat, ben bé un Tintin no és.

Ara està a casa meva.