LA CASTANYADA

Ja ho he dit altres cops,  a casa meva es celebra tot i si es tracta de festes on hi ha menjar pel mig, llavors és segur. Com que al meu pare, li agradaven molt els panellets, no havia dubte, que de ben segur que la nit de tot sants, es menjaven panellets, castanyes, moniatos i també magrana. A mi els moniatos, no m'entusiasmen, les castanyes les prefereixo crues, però la magrana! mmmmmm, m'encanta! i que dir dels panellets. Així, mentre que quan jo era petita, a l'escola, no es feia la castanyada com ara, a casa si que ho feiem i jo bevia vi dolç amb aquestes menges. 

Tant era, que els panellets es compressin de pastisseria o es fessin a casa, no en faltaven. Després, sempre ha estat una festa capdalt, més fins i tot que el Nadal. Al menys durant quinze anys, la vam celebrar la colla. Feiem, LA CASTANYADA, si, amb majúscules. Ens anàvem tots a l'apartament d'algú a Llavaneres, una condició indispensable, era que no haguessin pares i per les dates, com que ja feia fred i no era època de platja, pocs veïns havia o cap. Preparàvem el sopar, el que va començar com una tonteria, va acabar sent una tradició. Tocava sopar fondue, bevíem vi per sopar i després cava i el que hagués més. Menjàvem panellets i castanyes. Si, tot això feiem i erem molt joves, quan vam començar, teniem vint-i- pocs anys. De normal, erem uns deu, vam arribar en alguna ocasió a gairebé trenta. Com ja he dit, en els apartaments no havia ningú més i això feia que poguéssim fer tot el xivarri del món, sense cap queixa, així, que allà ens quedàvem tota la nit, per regla general, no anàvem a cap discoteca, ens muntàvem la festa allà. Algun cop havíem sortit, però molt pocs.

Aquests dos últims anys, havia passat la castanyada, sense pena ni glòria i havia menjat panellets, per que la Mireia, en fa i me n'havia donat. Aquest any, ja ho celebrat dos cops, ahir a casa de la meva germana, que havia comprat panellets i avui a casa del meu germà, que n'ha fet, amb els nens i també hem menjat castanyes. El meu germà, ha foradat una paella per fer les castanyes, amb un taladro, res del martell i el clau d'abans, feia un soroll de mil dimonis. Però als nens, els encanten aquestes coses. I com que a l'escola fan la tardor i la castanyera, divendres en vaig veure una, de moment se'ls ha passat la dèria americanota d'aquella festa de la carabassa i al meu germà, que també ha tingut feina a rectificar cada cop que deien "jalouin" durant tots els anys.