dijous, 23 de febrer del 2012

Tietajant i un esquinç de genoll

Si la setmana anterior vaig fer un intent amb l'Àlex, la setmana passada vaig fer un completo. Per fi, dijous passat amb l'Àlex vam poder anar a esquiar a Masella. S'ho va passar bé i amb ganes de tornar. Divendres, els tocava el torn als petitons. Era un dia rúfol ja de bon matí i feia fred. Vaig anar a recollir-los i no sabia a on anar. Abans de marxar, calia instal·lar les cadiretes al cotxe, no volia agafar el de la seva mare i que ella agafés el meu, sempre té cosetes. Posar aquells enginys diabòlics va ser tota una odissea. Al final, amb tot a punt, el cotxe, tot sol va enfilar cap el Montseny. Vam arribar a Santa Fe i estava tot nevat. Quina sorpresa i quina alegria! I és que són molt agraïts els dos petitons, per que ells volien pujar a La Molina, que era on van veure les seves primeres vaques i l'Albert em va dir per telèfon el dia abans que volia anar a la granja aquella dels cavalls i les vaques. No podia ser, aquell lloc ara hi ha neu, poca, però hi ha. Aquell dia, que era setembre de fa dos anys, vam dinar al sortir del telecabina de La Molina, que a l'hivern és la pista de Dues estacions. Així que vam anar a Santa Fe, no es van adormir al cotxe i ho miraven tot amb ulls esbatanats i amb una emoció impressonant. Sembla ser que sóc la única persona qque els porta d'excursió i no els crida i renya tota l'estona. Ja haviem estat al mateix lloc una primavera fa un parell d'anys, però llavors feia sol, calor i havia gent. L'Albert ho recordava i volia veure el pont de fusta i la riera i animalons. Però, la neu, va fer que tot fos fantàstic. No pensava pas trobar neu! I hi havia força. L'Albert és més intrèpid i passava per damunt d'algunes llampes, l'Oriol, anava agafat de la meva mà. La neu és blanca, freda i mullada, aquesta va ser la seva definició i conclusió. 

Com que jo em vaig posar d'allò més contenta quan vaig trobar el Galanthus nivalis colgat per la neu, ells també es van posar contents i amb una alegria desbordant, de veure aquella petita planta que desafiava el sentit comú i treia el cap per entre la neu, van tocar la flor, sense arrencar-la i la volien veure i saber més coses, volien que li fes fotos. No són cap meravella les fotos, els nens ja campaven a les seves i no podia posar el genoll a terra si no em volia deixar els texans tots xops. Vam dinar a un restaurant, per que feia fred i no era cas que agafessin fred, a més ja els havia canviat les sabates i anaven eixuts. Es van portar d'allò més bé a l'hora de dinar, com no es porten mai amb els seus progenitors. A la tornada es van quedar ben adormits al cotxe i els vaig haver de portar a casa seva abans d'hora, per que ells volien anar a la meva casa i veure a la iaia. Jo vaig acabar ben rebentada.

L'endemà, era dissabte i tocava Masella, això és sagrat! En Manel, em va venir a recollir i vam pujar, el dia prometia, de ben segur, hauria molta gent a pistes, bon temps després de molts dies de fred i bona neu. Per la carretera, ja es veien molts cotxes i molts amb esquís d'aquells d'abans de la guerra. Quan vam arribar, havia molta gent i gairebé tot ple. Va, ràpid, hem d'esmorzar i no podem fer tard a la classe. Quan ens vam reunir amb els nens i nenes de la classe i amb el profe, jo em podia haver portat bé, com les persones normals, però, no. Em vaig posar a jugar amb un nen, té 17 anys,  em passa pel cap baix un cap i uns quants quilets més que jo. I jugant, jugant, a veure qui movia a qui, el meu peu esquerre, va quedar trabat a la neu i no es va moure, la qual cosa si va fer el genoll i tota jo, va anar a petar a la neu, al mateix Pla de Masella i sense ni haver-me posat encara els esquís! No podia ser, tanta mala sort! No podia aixecar-me de terra, del mal estava marejada. Quan em vaig posar de peus, el genoll em tremolava i em feia mal, però era l'hora. El meu súpermoni, em va demanar si podia moure'l, si, podia, això no vol dir res, però....Doncs, vinga, som-hi, deixa ja de fer tanta tonteria! Em vaig posar els esquís i cap el telecadira. Em feia una mica de mal en apretar la fixació, però com que vaig arribar més o menys dignament a la cadira, doncs vaig pujar. En arribar a dalt, em vaig acabar de tancar les botes, com sempre i tocava fer el de sempre, baixar per la Familiar cap a la Pia. Em vaig quedar la última, per anar tranquil·la. Vaig començar a baixar, semblava que anava prou bé, fins que una mica anabs d'arribar al tros pla, el genoll em va fallar i vaig caure o em vaig deixar caure, per que pensat després, la manera tan controlada com vaig aterrar, és una mica sospitós. Fos com fos, el genoll havia fallat i aleshores no em  podia aixecar de terra, em feia molt mal, no responia. No podia ni tan sols fer saltar les fixacions. Com que anava la última, el grup ja era a baix i quan vaig cridar no em van sentir. Un home, va parar i em va fer saltar les fixacions, però el pobre no sabia com clavar els esquís en X per senayalar i com que estava en mig de la pista i tot de nens baixant en cunya descontrolada, em feia pànic, a part del pànic que tenia pel que em podia haver tornat a passar. Li vaig dir a l'home, que avisés al meu grup, que el monitor era a baix amb el grup i que ja vindrien i avisarien, l'home va baixar i mentre jo buscava el telèfon amb mans tremoloses i mig plorant, va baixar un monitor de l'escola, va clavar els esquís en X per damunt meu, ja estava més tranquil·la. Mentre el noi, avisava per ràdio al seu  "jefe", jo trucava al Manel, que ja estaven avisats i vaig sentir la crida per emissora en estèreo. Quina vergonya! Van avisar la moto i en un tres i no res, va ser allà. Em van portar al servei mèdic i el diagnòstic va ser un esquinç de genoll, però que tal i com el tenia, amb la hòstia de feia tres setmanes contra la llampa, caldria vigilar, havia líquid al genoll i blaus i estava inflat i feia mal i una mica de badall articular, que sempre dóna mal rollo. Encara que no ho sembli, va ser tot molt ràpid, l'hora de l'informe mèdic és de les 10:51 i jo havia començat a fer el tonto a les 10 tocades. En Manel i en David, em van aparcar a la terrassa i allà vaig passar tot el dia. Anar rebent visites dels coneguts que em distreien amb la cama estirada i sense poder-la moure.
Però, la mala astruga ja planava a l'ambient, i després per la tarda dos amics també es van fer mal, un una luxació d'espatlla i l'altra es va trencar el lligament encreuat anterior del genoll.
Dilluns, vaig pujar a l'hospital a que em miressin altre cop, ja havia baixat la inflamació una mica i així podrien fer radiografies, és un esquinç,  no hi ha res trencat i el menisc sembla que està bé, és un esquinç i ha hagut un vessament articular, el que es diu normalment, que tens aigua al genoll, però, amb una mica de repós relatiu, ja estarà bé en un no res, que estic fent bondat!, poca cosa més puc fer a part d'estar apalancada i navegar per internet i llegir.

Malgrat els comentaris negtius que sempre se senten a Masella, per part de la gent en general, altre cop, jo només puc que agrair el tracte que tenen amb mi tot el personal de l'estació i en especial els de l'escola que em malcrien i consenteixen en tot.





5 comentaris:

Carles Casanovas ha dit...

Totes aquestes lessions son emprenyadores,debades duran molt de temps a tornar a la normalitat. Cuida't i no et facis la valenta.

Mireia ha dit...

AHGRRRR!!! neeena!

Joana ha dit...

Carles:
Si, són emprenyadores. M'estic portant d'allò més bé aquesta setmana.

Mireia:
Si, GRRRRRRRRRRRRRRR! Ho porto força controlat, però no deixa de ser un conyàs.

Pons ha dit...

Masella? no m'agrada pas gaire aquesta estació, es força cara pel que es.

Judit ha dit...

·Que te quiten lo bailao" que diuen els castellans. Ara paciència i a fer bondat, que això dels esquinços a vegades poden resultar molt emprenyadors!
Un petó curatiu!!!