dilluns, 29 d’octubre del 2012

Mala llet?

No, no jo. Potser, tot és mala llet per part del altres. M'explicaré. El post anterior, potser era una mica catastrofista, però és com jo ho visc. No entenc, el per que d'aquesta mala baba, per que és tenir mala baba. Jo sóc molt dolenta posant edats a la gent, no se mai dir quina edat pot tenir algú. De la  mateixa manera tampoc sóc capaç de saber el pes d'altres, ho comparo amb el meu i resulta que jo sempre peso molt més que les altres ties i si parlem de talla de roba, doncs aleshores ja és un escàndol. Per això, jo mai dic a ningú, a no ser que sigui molt, molt evident, oi, com t'has aprimat, no és per res, però no ho veig, tampoc no li diré mai a ningú, oi, com t'has engreixat. Si que veig, si algú està o no gras, però la variació, no. Tampoc, no m'ho veig en mi. Jo sempre estic "gorda", que voleu que us digui? Quan veig que m'he aprimat o engreixat?, quan em poso la roba i em queda baldera o costa de cordar.

I aquí és on entra en joc la mala llet. Fa temps que estic en la mateixa talla, la 42. O hauria de dir estava. Quan pel meu sant, el meu germà em van regalar uns pantalons, i em van regalar la 44, per que? ah! coses de la tècnica, fa temps que no la gasto. Vaig haver d'arreglar-los, cap problema, però tot i així, no acaben de quedar-me bé. Al maig em vaig comprar jo uns pantalons i després quan al juliol em vaig comprar uns altres per anar de casament, ja em vaig comprar una talla menys, i eren de la mateixa marca. La cosa ve, quan fa poc més d'un mes va ser el meu aniversari, el meu germà, que amb la seva dona, s'encaparren en voler fer-me vestir d'una manera més assenyada i amb roba que jo mai em compraria i em posaria, cosa que acabo fent, no posar-me-la, els pantalons? encara, però si es tracta de bruses o vestits, ni parlar-ne, queden a l'armari. Ja divago, ja torno a ser jo. Pel meu aniversari, em van regalar un pantaló i una brusa, talla? 44. Per que el meu germà, algú que sap clavar la talla de tothom (es dedica a la moda) i la meva cunyada també, ara s'encaparra en portar-me roba que em va gran? Misteris de l'univers. Però la cosa, no queda aquí, la sogra de la meva germana, pel meu aniversari, també em va regalar un pantaló, talla? no ho endevina ningú? va vinga, que sou tots prou bons i llestos per saber quina talla em va portar la senyora. Va, ja us ho dic jo, repicar de timbals, prprprprprpr, la 44! Bingo! Ostres, potser si que la gasto i jo no ho sé i jo m'estic comprant roba que em va petita! De vegades, la gent és rara i jo en sóc molt de rara. Jo en veure'ls, em van agradar, són macos, en veure la talla, vaig dir: Ostres! potser els hauré de canviar, són una 44 i no sé, segons potser em queden grans. La resposta va ser encara més surrealista, Grans? Noooo! Potser encara necessites una talla més! Com que era hora de dinar, vam dinar i encara feia calor per emprovar-se uns pantalons d'hivern, vaig esperar  a ser de nit i que no fes tanta calor. Quan em vaig emprovar els dos pantalons, era evident en els del meu germà, que són de roba normal, però els altres, no era tan clar. A mi no m'agrada anar com un botifarró i em vaig quedar amb els pantalons, sense pensar que després es donen i que són dels que cal que quedin ajustats. El dia que els vaig estrenar, als deu minuts, ja em queien i feien arrugues que no hauria, com que ja els havia estrenat, malgrat ser comprats, al Corte Inglés, ja no els podia anar a canviar. Cal que em posi un cinturó per no perdre'ls.
Ahir, quan em vaig vestir, em vaig posar uns pantalons que sempre m'han quedat prou bé, però ostres, ahir, m'anaven grans, em quedaven com dues talles grans, vaig pensar que de cop feia fred i potser això feia que rellisquessin. Ahir mateix, un amic, que és molt alt, quan ens vam fer una abraçada, em va dir que era molt baixeta i petita, si, sóc baixeta i tu molt alt, dos extrems, no vaig pensar més.
Avui, quan m'he vestit, tasca difícil, per que feia molt fred i encara tinc tota la roba d'hivern a l'armari guardada, m'he posat els pantalons que em vaig comprar al maig, grans i el cinturó no tenia més forats per cordar, bosses i arrugues per tot arreu. Com que no puc anar sempre amb els texans, que de moment, són els únics que no es veu tant o per que quan els vaig comprar vaig fer cas a les noies de la botiga, no em queden enormes, m'he anat a comprar uns pantalons. Com que els que em va regalar la sogra de la meva germana m'agradaven, he anat al Corte Inglés, havia pensat en uns com aquells però una talla menys i en un altre color. Jo tota dedicida, he agafat uns quants models, en la talla 42, clar, la dependenta, m'ha dit, la 40, jo li he dit que no, que impossible. I quina sorpresa, quan tots els de la 42 em quedaven grans, em pots portar la 40? això no ho havia fet mai a la vida, demanar una 40 i he acabat comprant uns pantalons de la talla 40, eren els que m'anaven a la mida. Demà els estrenaré, són els que em van a la mida, bé i els del "traje", però això és per quan ve el "jefe" i poca cosa més.

Per que fa això la gent? Jo li dic mala llet.

2 comentaris:

Núria ha dit...

El meu fill, 16 anyets el nen, em diu: petita, quin temps fa per aquí baix? Simpàtic, no?

Joana ha dit...

Núria:
Fred, fa fred. ple hivern
Avui ja no ha ventat, però deu ni do. Si, sóc baixeta, respecte grans alçades