dissabte, 7 de setembre de 2013

UNA SETMANA MEDIEVAL

INTRODUCCIÓ
Sí, la primera foto no té res a veure amb l'edat mitjana, però la bossa és un element imprescindible per marxar fora uns dies i em sembla que mai li havia fet una foto a la bossa i pobreta sempre m'acompanya, com la guitarra a en Serrat en aquella cançó. Tant fa quants dies marxi, sempre va plena, sempre torna amb coses que no he fet servir, però que hi són per si de cas.

Com sempre, mai no sé com fer l'entrada, si per dies, però es fa una mica avorrit per tothom per qui ho llegeix i per mi que ho escric o d'alguna altra forma, per temes o per aspectes curiosos. Enguany, el tema és un sol, l'Edat Mitjana al Llenguadoc-Rosselló. Així doncs, quedarà un poti-poti d'indrets i activitats. El destí era la Vall del riu Buèges i la base d'operacions un poblet medieval que es diu St. Jean de Buèges. Queda una mica per dies, per que les fotos les he triat dia a dia, una que és així!



CAPÍTOL 1er

Per qüestions d'intendència, vam llogar una casa a l'esmentat poblet, anant amb canalla és més pràctic. Però cal arribar fins allà i fins que no es faci efectiu el teletransportador del futur, com ja existeix el lleixiu, que apareix a totes les pelis de ciència ficció, la manera com ens hem transportat ha estat en cotxe. Una mica abans d'arribar, vam parar a dinar a un poble que es diu Aniane i que tenen la Boulangerie Moderne, en el seu dia, per que ha jutjar per l'estat en que es troba l'edifici, en deu fer un grapat d'anys que era moderna.


Fauna, aquest és una mostra. Quan vam arribar al nostre poblet que era una cucada, i després de rebre les instruccions de l'amo de la casa llogada, que era enorme, el senyor, li va fer els honors de com anava la tele i altres coses al meu festejador i la senyora em va ensenyar a mi on estava la cuina i que cada matí, passava el forner amb un cotxe fent sonar la botzina i així poder comprar pa del dia. El so de la botzina era aquella cançó de la cucaracha, la cucaracha...Doncs, un cop instal·lats, vam anar a veure el castell del poble, St. Jean de Buèges és un poble medieval i té un castell encimbellat al turó, ja hi haurà fotos del castell i del poble més endavant, aquest castell ja semblava el Cervino amb tantes fotos com li vaig fer. El tema fotos és un altre part important que tractaré en un altre capítol. Ja divago, en arribar al castell, feien una exhibició de rapinyaires i vam anar a veure-la, semblava que als nens els feia gràcia i tampoc havia gaire més a fer a part de passejar un poble de 160 habitants. No he estat mai al Cim d'Àligues ni res semblant i com no era massa llarg, tampoc va cansar, va ser interessant i en petit comitè, i es van poder veure de prou a prop, com aquest ocellet que mira amb aquests ullets.
Però l'apartat fauna, no s'acaba aquí, els espiadimonis eren força abundosos i confiats amb l'espècie humana, fins el punt de voler passar la nit penjada al sostre d'una de les nostres habitacions, la qüestió està en que nosaltres no volíem que la passés amb nosaltres. Així, que vam tenir una actuació extra, fer fora l'espiadimonis sense que patís cap desperfecte ni la bestiola ni cap element de la casa.

CAPÍTOL 2on.

Era el primer dia d'estada en el territori que properament volem reconquerir, un cop haguem assolit el pas previ. Però cal fer un treball previ i prendre mides, de dins i de fora i de totes les particularitats que ens pugui oferir el territori i quina és la millor forma sinó fent fotos? Portava les tres càmeres de fer fotos, dues només les toco jo, però la tercera la deixo als nens. Hem tornat amb un total de 1984 fotos. La cova des Demoiselles, un espai soterrani impressionant, podríem entrar en consideracions de si s'ha d'entrar i alterar un espai així, però com ja està alterat, doncs entrem i el veiem. El grup amb el que vam fer la visita guiada, eren tots francesos. Mai no havia estat abans en una cova així, que es fan visites guiades i està tot tan preparat i no es pot entrar si no és pagant una entrada. Les coves en les que jo he estat, a part de "casa" d'algun conegut, són més modestes i sense tanta infraestructura o cap i més salvatges. Però aquesta era enorme, la Sagrada Família hi cabria dins.

I com que estem de vacances, que fa més vacances que dinar a una terrasseta al costat del riu, tacar-se la brusa i que els nens dinin cada dia nuggets de pollastre, per que el menú infantil allà sempre és el mateix i les altres coses o són massa menjar o no els agrada.


I a la tarda, visitar la Bambouserie, que és com un jardí botànic, però de bambús i sequoies i altres arbres així exòtics. És un lloc curiós. El paio que el va fer, era una mica friqui, per que es va gastar tota la seva fortuna en montar aquest jardí.



Com que en la benzinera del súper ens havien dit que el tancaven a les vuit, tan tranquils, però en arribar a dos quarts ja havien tancat i posava a la porta que tancaven a dos quarts, dies després vam comprovar que els súpers de la mateixa cadena, no tenen tots el mateix horari. D'aquesta manera ens vam trobar que era tard, no havíem pogut comprar i que quan arribéssim al nostre poblet no podríem anar a comprar res, per que no havia cap botiga, bé, n'hi havia una, una épicerie, però era força cutre i no tenien gaire cosa que fos utilitzable. El nostre raconet, tenia molt encant i una créperie i un restaurant i el bar del château. I així va ser com vam sopar al restaurant amb encant del nostre poblet.



CAPÍTOL 3er.

Després de dos dies de força cotxe, tocava un sense gaire cotxe. Una excursioneta de natura pura i dura. Seguint el curs del riu Buèges arribar fins el pont de Varielles i allà fer-nos un banyet, però no va poder ser, a la meitat del curs del riu, aquest desapareix de la superfície per tornar-se soterrani, sembla ser que va haver un moviment i un trencament i el riu cau al subsòl, cosa que desconeixíem. però malgrat l'absència de riu durant un tros del recorregut, l'excursió va pagar la pena. Feia molt temps que no passejava per un bosc mediterrani.





Dinar al bar del Château, amb aquest plataner monumental, com tots el del poble, però aquest era el més gran sense cap mena de dubte. Cal fer una menció especial al bar del Château, era una terrassa, la part interior del local molt petita i la vida es fa a la terrassa. Je suis desolée, per que al balcó de just al damunt de la porta del bar, si hom s'hi fixa, veurà uns barrils, la porta del bar i el balcó, en aquest balcó, sempre hi havia un tipus més aviat gruixut, que fumava i bevia cervesa tothora. A aquest personatge no li cal ni baixar al carrer, és al centre neuràlgic de la vila, el tros de carrer que es veu, és la carretera.

I com que fem monogràfics, a la tarda, visita a la Source de Buèges, aquí sí que hi havia aigua, pensàvem que del aparcament a la font caldria caminar una mica, però era molt molt poquet. La font, és un lloc molt tranquil, no hi ha molta gent a la zona, així que tampoc hi ha molta gent enlloc i després visita a Pegairolles-de-Buèges, que és un poblet en un turó i que té 50 habitants i baixant, pel que he llegit. Molt bonic, això sí, però la gent en fer-se gran allà no s'hi pot quedar a viure, tot és costerut. 




CAPÍTOL 4art.

Tocava un altre dia de cotxes per carreteres amb més revolts que el Dragon-Khan i això suposa tot un repte si hi ha algú que es mareja. L'imponent Circ de Navacelles i el petit poble de Navacelles que queda envoltat per un antic meandre dessecat del riu, quan aquest, fa com 6000 anys o sis milions d'anys? no ho recordo, va decidir tirar pel dret i fer seva la màxima de la llei del mínim esforç i no fer la volta. El poble és molt petit, però com té un riu i és molt turístic, doncs té força restaurants. Hi ha un pont que travessa el riu i un salt d'aigua on hi ha uns gorgs i la gent s'hi banya, de fet, els francesos, es banyen en qualsevol tram de riu! Aquí, fins i tot hi ha que semblen "domingueros" de les nostres platges. En els gorgs, la gent va a prendre el sol i les joves fan top-less i s'acaricien els pits, vaig fer foto, però m'ha fet cosa posar-la! 




I, després de riu, toca ciutat medieval, La Covertoirade. Per cert, aquests francesos, fan pagar per tot. El poblet, molt bonic, una tia d'una botiga una mica borde però. El poble, reconstruït, però no ratllen el ridícul com a Vilafranca del Conflent o en nostrat Pals empordanès. Trobar un lloc on poder fer un gelat els nens i nosaltres una cervesa, impossible. Val la pena anar a veure'l, tot i haver de fer molts quilòmetres per carreteres plenes de revolts.
En arribar, vaig pensar que havíem arribat a la Manxa, damunt d'un turó que hi ha darrera de la muralla, hi ha un molí, com els manxecs i contra els que lluitava el Quixot d'aquell que va morir un dia de Sant Jordi del 1616 i que no era el que va escriure Romeo i Julieta.
I com que estàvem assedegats, ja de tornada i abans de passar pel supermarché, que va ser quan ens vam assabentar que no tots tanquen a la mateixa hora i vam comprar coses vàries i entre elles una mena de llonganissa o fuet, però que no ens va acabar de convèncer cap. Doncs, abans d'això, vam parar a fer prendre alguna cosa fresca, que ens assadollés, en un poblet. I... va ser en allà on vaig veure el que tant esperava, pot semblar una tonteria, però ja sabeu que a tonteries pocs em poden guanyar i tants anys de francès al cole i a l'Institut Francès i pelis, fa que sense haver estat mai en un lloc, arribis a saber força coses. I el que jo volia veure, era a dos habitants bevent Ricard, sí allò que sembla un anís molt fort i que ho barregen amb aigua. Vam parar al bar d'un hotel, que tenia terrassa, nosaltres vam demanar dues cerveses, però un dels nens va demanar sirop de grenadine, fins aquí cap problema, però el sirop estava massa fort de gust i volia afegir més aigua, li agradava com el del bar del château del nostre poble, així que jo li vaig demanar al paio que regentava l'establiment més aigua, On peut ajouter un peu de l'eau? i el paio em contesta, quiere que le traiga la botella de agua? Collons! Tantes classes i hores de francès i diplomes i diners gastats pels meus pares per que la nena parli francès, per que li contestin en castellà!!! 

I finalment arribar al nostre poblet, per poder veure el capvespre amb nuvolets i colors de postal.





CAPÍTOL 5è.

Era l'últim dia en terres occitanes abans de tornar cap a casa i vam anar a una altra ciutat medieval, amb el seu art romànic, castell i carrers estrets, tocava el torn a Saint Guilhem-le-Dèsert, un poblet que és llarg, de fet un carrer, que va del riu fins al castell. Toca pagar aparcament altre cop. En aquí, es concentra un munt de gent que va a fer canoes pel riu i tot tipus d'activitats aquàtiques, sembla el nostrat Sort i Llavorsí pallaresos, gent per la carretera en banyador i xancles i tovallola. Al poble, hi havia força gent. Hi ha un monestir o abadia, amb un claustre xulo, ja sé que tinc una manera de classificar els monuments un tant estrany, però sóc de Barcelona, que voleu? i les coses són xules i maques. Feia sol, però per sort nostra, no feia ni una calor insuportable ni xafogor. Una servidora, sense tenir una formació en història, ni en romànic, és un període que m'agrada i per tant els monuments romànics del nostre país petit m'agrada d'anar a veure'ls i fer-los-hi fotos, no en va, em vaig proposar i ja ho tinc engegat, fotografiar totes les ermites romàniques del Berguedà i també de La Cerdanya. No menyspreu el valor de tot el que he vist, però moltes de les nostres petites ermites i que potser es troben en un estat força deplorable, tenen elements decoratius molt més treballats que monestirs com el de St. Guilhem, força auster.

Vam dinar a una pizzeria, l'interior de la qual, estava excavat a la roca, vam dinar a una cova, ja havia dinat en coves abans, com a l'entrada de la Cova dels Muricecs al Pallars, allà al congost de Terradets, però de bocata i per que plovia. I apa! altre cop coses de l'idioma. La senyora de la pizzeria, encaparrada en parlar-nos en anglès en aquest cas, nosaltres contestant en francès. Coi! ja he dit que els meus pares van invertir molts diners i jo temps en conèixer la llengua francesa i caram! em defenso millor en francès que no pas en anglès. D'entre els parroquians, que vam ser nou persones, cal destacar una tia, que semblava la "bruja averia", amb els cabells pintats de colors i un nas important.





Després de dinar, ens vam acostar fins al Pont del Diable, curiós, per que a tot arreu hi ha un Pont del Diable, per veure les gorges i si s'esqueia fer un banyet. Allò semblava la platja de Castelldefels, quina munió de gent, gent banyant-se, fent canoes, tirant-se de qualsevol sortint a les roques al congost. Jo no em vaig banyar, em feia mandra canviar-me, no era qüestió d'anar a ensenyar el cul i les vergonyes a tots els francesos, però els nens i el meu festejador sí.


De tornada al nostre plàcid poblet de Saint Jean de Buèges, vàrem parar al mirador des d'on es divisa tota la vall per poder fer unes fotos i veure el que havia estat el nostre destí aquells dies.


CAPÍTOL 6è.

Les tornades no agraden mai i encara menys a mi, que em suposava haver de tornar a la feina al dia següent. De tornada, vam visitar St. Martin-de-Londres, hi ha un bar que es diu del turista, però no hi havia gaire públic ni al bar ni al poble, val a dir que potser era l'hora de dinar. Tocava dinar i vam parar a un altre poble, on no havia cap lloc per poder dinar i així vam acabar dinant en el mateix poble on ho havíem fet el dia que vam arribar.

EPÍLEG

És un epíleg gràfic, una foto del bar del Château, unes altres d'una servidora fent el burro al mig de la carretera que va al poble i una a la zona recreativa o poliesportiu que hi ha, amb camp de futbol i de volei.




2 comentaris:

Mireia ha dit...

un reportatge molt complet. I l'he llegit tot de pe a pa que consti Veig que us heu passat molt bé! Així m'agrada

Carles Casanovas ha dit...

Bufa noia!... quines vacances més xules i culturals. Possiblement jo ho agafi com a guía per les meves. Gràcies!