dilluns, 23 de febrer de 2015

També tinc el meu pronto, jo!

Si una cosa em sembla que tinc, és paciència i molta i procuro ser educada i no molestar i no faltar al respecte a ningú, però tot té un límit. En quatre dies, vaig tenir dos incidents molt semblants. El primer, va ser en el concert dels Sr. Chinarro, d'entrada, dir que si vas a un concert, és per que el que està allà cantant t'agrada i si no t'agrada i hi vas, has de tenir-li un respecte per la seva feina i no estar de xerrameca, per això ves a un lloc on puguis parlar amb els amics i no molestis a la resta de personal que han anat a sentir cantar en aquell que està dalt de l'escenari. En això cal afegir que ma mare no em donava dos petits suís, així que en ocasions on no hi ha lloc per seure, cal buscar el lloc estratègic per poder-ho veure. Vam arribar prou bé de temps per poder triar una mica la posició i que les torres que ja eren davant no obstaculitzessin massa la visió. Bé, el Chinarro surt a l'escenari, tot el públic s'acaba de reposicionar, uix! aquell forat s'ha fet més petit, però com que el concert és a un bar, hi ha gent que deuria acabar ben torrada, per que no parava d'anar a la barra a buscar cerveses, aquestes ties d'aquí al davant que s'han colat toquen els nassos, no callen i es mouen constantment, coi! si t'has posat davant d'algú pel morro, sigues discret i no toquis la pera, doncs, no! passa i traspassa i fes que una altra amiga també vingui aquí, fins que ja va ser el sumum, un tio que també es va escolar entre la noia que tenia al meu costat (que també estava fins el cap de munt) i jo, un tio, que per baixet que sigui em tapava, quan es va posar al davant, em va sortir un Cony! i que més! sí hombre! em van sentir i la meva cara d'emprenyada deuria ser...el noi, assenyat, va dir, ja marxo d'aquí, les ties, encara airades em miraven malament i van marxar tots, i em va dir una, ja et pots posar al davant! collons! jo hi era abans que elles i s'hi  havien posat al davant meu per la força! Quina barra!!!! 
Això, passava un dijous i el diumenge següent, quan vaig pujar a Masella, després d'haver gaudit d'una neu impressionant i un temps que va respectar, vaig anar a dinar al bar de sempre. D'entrada feia bo i vaig seure a la terrassa amb uns amics a fer una mica de "vermutillo" una cerveseta i unes braves, el cel es va tapar i van començar a caure flocs de neu, ells van marxar a dinar a casa seva i jo vaig decidir fer un entrepà al bar, com que semblava que la nevada s'animava, vaig entrar dins el bar, encara havia lloc, vaig seure a una taula, va venir la cambrera i vaig demanar. Fora la nevada s'intensificava i ara, ningú no volia seure a l'intempèrie, la cervesa del "vermutillo" ja estava fent el seu efecte i si una és pixanera com jo, ja ho tenim! Vaig deixar el meu anorac damunt de la taula i li vaig dir a la noia del bar que pujava al lavabo, a la taula del costat, un noi m'havia demanat si les cadires eren lliures i va sentir com li deia a la noia que anava al lavabo i si podien estar al cas de l'anorac (és el bar on esmorzo i dino, fa com deu anys mínim quan vaig a Masella, és com si fos a casa) I quina seria la meva sorpresa, quan, en tornar del lavabo, sense tampoc entretenir-me més del necessari, que et vigilen l'anorac, però els amics del que és aliè són molt ràpids. Quan vaig arribar a la taula, me la vaig trobar ocupada per una família, els vaig dir, dirigint-me a la dona, perdona, però aquesta taula està ocupada, estic jo i la tia, em diu que no, que no estava ocupada, com que no? he anat al lavabo i he deixat l'anorac, sí, estava l'anorac, i l'hem penjat als penjadors, però no hi havia ningú, clar, jo he anat al lavabo, m'estava començant a sulfurar! a veure, perdona, li torno a dir, indicatiu, que m'està tocant allò que no sona i que em puc posar de molt mala llet i acabar sent desagradable, però no hi eres a la taula, només havia un anorac i la taula no estava ocupada, el meu to de veu, ja de normal és fort i si m'emprenyo encara puja una mica més, no em cal cridar. Li vaig dir, si vaig sola i he d'anar al lavabo, que faig, m'emporto la taula amb mi o vinc sondada? I la tia sense pensar-s'ho, em respon, si vols et pots posar aquí amb nosaltres, et fem lloc, li vaig contestar, que em tornés el meu anorac i que si estava dinant sola era una decisió personal i per que em sortia dels collons i que ningú i menys ella m'havien de tenir de llàstima, que era jo, en tot cas, qui els feia favor. Jo ja havia vist un lloc lliure a la barra, també ben posicionat. Els del bar, ja estaven per fer-los fora de la taula i el noi de la taula del costat flipava en colors, doncs ell els havia dit que la taula estava ocupada, que havia una noia que havia anat al lavabo. Davant seu, vaig mirar les butxaques de l'anorac, que no em faltés res.