dimarts, 2 de juny de 2015

En faig una mica més que cinc cèntims

Ho acabo de mirar, desde el 23de febrer, que no faig una entrada com toca, vaig fer un apunt de Sant Jordi, que ja la faré un dia d'aquests. Però d'aquella última entrada fins avui, han passat moltes coses, algunes de bones, com les pujades al Pallars, la Setmana Santa a Donosti i tornar a engegar amb el projecte de fer les fotos a les ermites romàniques del Berguedà i anar de concerts i al futbol i a passejar per Barcelona i agafar el metro.


Santuari de la mare de Déu de Montservós.


Sopeira.


Santa Maria d'Avià.


Platja de la Concha desde el Monte Igeldo.


El Peine de los Vientos, que jo també vaig a veure escultures, tot i ser banal, frívola i superficial.


Això de superficial, per agradar-me el futbol i anar.


Un video del concert del Joan Miquel Oliver, per posar algun vídeo d'algun concert i que sigui una mica animós, que en la segona part del post, hi haurà per plorar i posar-me de mala lluna.


La Vil·la Olímpica, que feia una calor de mil dimonis, jo no em vaig banyar, ni portava banyador.


I el metro, per que hi hagi un testimoni gràfic.

I si al principi de tot, deia algunes coses bones, vol dir, que han passat algunes de dolentes, a partir d'aquí, ho relataré de forma cronològica. El mes de gener i febrer, són els mesos de ple hivern, no, no parlaré de Masella, ni d'esquí, només, que a mitjans gener, vaig tenir la grip, amb febre inclosa, tota una setmana, això em va provocar, que baixa de defenses, una setmana després, agafés otitis, un mal d'oïda com els que agafen la canalla, per sort, la febre va ser en cap de setmana, vaig tornar al metge i llavors em van citar per treure'm un tap de cera, que com que cal tot un protocol, va ser per finals de febrer, fins aquí tot seria la mar de normal. A finals de febrer, quan vaig anar a la infermera, tenia un petit (o no tan petit) problema ginecològic, pel que ja havia demanat hora per la doctora per tal que em derivés a l'especialista pertinent, però encara faltava una setmana per la data i jo estava molt cansada i m'anava arrossegant per aquests mons com podia. Li ho vaig comentar a la infermera i em va dir que anés a ginecologia, que havia urgències i que em dirien alguna cosa, em van començar a espantar. Vaig baixar a la planta que toca i amb la noia del mostrador vaig tenir la conversa més surrealista del món, per que si són urgències i l'ambulatori és obert, total eren quarts de set de la tarda! Les urgències ja s'han acabat, demà tornen a haver-hi, al matí de 11-12 i a la tarda de 4-5. Vaig decidir que tornaria l'endemà a la tarda. L'endemà a la tarda, dijous, just a les 4, era allà, per anar a la doctora d'urgències, la mateixa noia al taulell, em diu, ja estan plenes, no hi ha hora, com? quines urgències cal agafar visita? si ahir m'ho haguessis dit, que calia demanar hora! si, ja, i ara jo que he de fer? no em trobo malament per anar a l'hospital (i en petit comitè, diré que a sobre feia bona cara), li pregunta a la companya, que cal fer, per que jo no feia cara de contenta, ni d'alegria, fan reunió darrera el mostrador i decideixen donar-me visita pel dilluns a última hora del matí. El cap de setmana, d'excursió pel Pallars. El dilluns, 2 de març, al migdia vaig a la visita, la doctora, em pregunta que em passa, li explico, i em fa seure en aquella butaca inspirada en els aparells de tortura de la Santa Inquisició. Després de remenar tot el que va voler, em diu, tienes un quiste grande en la matriz, te hago el papel para que te hagan una ecografía, pero esto hay que sacarlo (com si fos una taca de xocolata!) pide la hora en el mostrador, te lo pongo urgente y que te den hora para volver con los resultados. La noia del mostrador, em va donar hora per la prova pel divendres 6 de març i hora amb la doctora pel dilluns següent, 9 de març.
El 4 de març, un camió "hormigonera", es va refregar pel costat del meu cotxe i el tiu, encara em deia que li estava destrossant el camió, si el meu lateral, va quedar com aquelles llaunes d'espàrrecs d'abans!
Quan em van fer l'ecografia, el doctor aquell, em va empringonar de gel per tot arreu, que no havia manera de fer net després. Amb tantes anades al metge, i encara havia aconseguit no perdre gaire temps de feina i que no es ressentís la feina. L'ecografiste, em va preguntar que me habían dicho que tenía, jo flipava, no tinc pas aquest aparell que deu costar una pasta impressionant i ell sí i em demanava que tenia! Un quiste grande en la matriz, No! un quiste muy grande en el ovario, mide 22cm. El cap de setmana vaig pujar a Masella a esquiar. Va arribar, el dilluns 9 de març, i tenia visita amb la doctora pels resultats de l'ecografia. S'ha d'operar, és un quiste enorme a l'ovari esquerre, no facis esforços, ni exercici físic, una altra temporada d'esquí acabada abans d'hora, et derivo al Vall d'Hebron, no t'espantis pel que posa el paper (servei de ginecologia oncològica), és per que vagin més ràpids ( i tant que van anar ràpids), li dones a la noia del mostrador de fora per que et programin la visita, la noia de fora, em va dir, et trucarem avui mateix per dir-te l'hora i el dia, no em van donar ni temps d'arribar a casa i visc a prop! la visita és pel dia 12 de març. Per si no havia fet prou exhibicionisme, anar al Vall d'Hebron, ja és per cobrar entrada! tanta gent en aquella consulta, l'adjunt, els residents i infermeria. Aquell dia, van confirmar que calia operar, que no semblava maligne, però que era molt gran, aquest ja va diagnosticar, quiste gigante, ocupa todo el abdomen, quan abans ho traiem millor. S'acostava la setmana santa i jo que a frívola, en sóc un tros, li vaig demanar si podia ser després de setmana santa, sí, en principi, dependrà dels resultats del preoperatori, però, pel que sembla amb aquesta ecografia, sí. Van programar, el preoperatori pel dia 17 de març, una marató de proves i el 26 de març tornava a tenir visita pels resultats i ja quedar amb quin dia seria la intervenció. El 26 de març, es confirma que podem esperar a després de setmana santa, però que no faci gaire esforços, no fos que aquell alien es regiri i llavors haguem d'anar d'urgències, la intervenció serà el 14 d'abril. En poc més d'un mes ja m'haurien operat i tot! Qui diu que la sanitat pública és lenta?
Li ho explico al meu "jefe", clar, se li ha de dir o potser no i fer que era d'urgències. No veia al puteru, cabró, fill de puta desde principis de febrer, per que m'havia tocat anar a Bilbao a unes jornades de formació, que d'altra banda no el veia ni hi parlava desde feia mesos, ja ni ho sé. Em diu que vindran per tal que cap client quedi desatès mentre estigui de baixa. En un correu, em diu que un dels fills i su persona misma vindran els dies 9 i 10 d'abril. Preparo aquells dos dies a consciència, el dia 9, un amic, em va avisar de que la Sònia, una companya de la facultat, amb qui havia fet les obligatòries de botànica, no havia pogut superar el càncer i havia mort aquella matinada. Entre que tenia al cap la meva operació, que se suposava que no havia de ser res dolent, però fins que no ho analitzen no tens la seguretat absoluta, estava nerviosa, i ara la horrorosa notícia de la Sònia, per que això sí que és una mala notícia! i aquells dos sense deixar de donar la tabarra tot el dia fins que ja van ser quarts de vuit i vaig poder anar al tanatori, ja que no podria anar a l'endemà a l'enterrament per que tenia el "jefe" i el dia 10 cap a les dotze del migdia, ja els deixava a Sants per tornar a Madrid, els havia deixat la tablet i el mòbil. Quan ja arribava a casa, vaig rebre una trucada al meu mòbil personal desde Bilbao, el noi d'administració, em deia que havia d'anar a recollir un sobre a Seur aquella mateixa tarda, que voldran ara amb tantes presses, som divendres i dimarts m'operen, dilluns no tindré temps de res, per que he d'anar a l'hospital al banc de sang! Però, quina seria la meva sorpresa, quan en anar a recollir el sobre a primera hora de la tarda, descobreixo que era la carta d'acomiadament, amb data d'aquell mateix dia 10 d'abril i que el molt fill de la gran puta, l'havia signat amb data del dia 9. S'ha de ser cínic, malparit i sàdic, per dir alguns dels qualificatius que li escauen a un personatge així i covard, per no ser capaç de dir-ho a la cara!
No ho vaig verbalitzar fins que vaig arribar a casa i llavors sí, vaig plorar com una madalena! Érem divendres 10 a la tarda, el dimarts 14, m'operaven i quan tothom em deia que havia d'estar tranquil·la per la intervenció, va i m'acomiaden de la feina! Havia de fer la bossa, per anar a casa del meu festejador, era divendres i a més el postoperatori el passaria allà, no podia estar sola a casa, per allò de que després d'una operació has d'estar vigilada, suposo, que si no hagués hagut ningú que se'n fes càrrec de mi, la meva estada a l'hospital hauria estat més llarga. En aquell moment, estava a casa, asseguda al sofà, plorant i sense ganes de fer res i el meu festejador, em va dir, fes la bossa i vine cap aquí, que fas tota sola a casa? res, doncs, ja està, els nens i jo t'esperem ja!

L'operació, com tothom deu imaginar. va anar bé, no podré posar-me biquini aquest estiu per les cicatrius, que no els toqui el sol, però ja està. Em feia mal, les grapes són malparides i si les posen al voltant del melic... i no eren poques. Durant uns dies, no em podia posar ni els mitjons i no podia parlar i caminar a l'hora! Jo! que no callo ni dormint. Quan vaig tornar al metge quinze dies després, em va rebre dient-me: era un quiste difícil, de los que nos gustan hacer, el informe de anatomía patológica ha confirmado lo que ya pensábamos, que no era maligno, com si es tractés de Llucifer.

Així que, en poc més d'un mes, em van diagnosticar un quist gegant, em van acomiadar de la feina i em van operar!



1 comentari:

Núria ha dit...

Hosti Joana, quin mes...
Quan parlaves del jefe dient putero... pensava que podia arribar a llegir-ho. Però veient com ha acabat la història és el mínim respecte que li deus!! Me n'alegro que, com a mínim, la història del quiste hagi acabat bé.
La Sònia de qui parles, la devia conèixer jo també, oi? Puto càncer...