divendres, 27 de març del 2020

EL QUE VEIG XIII 2.0

A l'escola del davant de casa, ja fa molts anys que tenen aquesta pancarta. I avui més que mai, he pensat que no té cap sentit tenir-la penjada, tot plegat és una gran mentida. No és teoria de la conspiració ni paranoies meves, en la primera no hi crec i de les segones no en tinc. Però aquesta falsa solidaritat que fa temps que tothom es penja i s'atorga, sí, és més falsa que un duro sevillano. Ni solidaritat, ni voluntariat són reals. La gent és egoista, tots, jo no me'n salvo tampoc, però si més no ho reconec. Solidaritat i voluntariat? De què? Són dues accions, que han de ser anònimes, no s'ha de dir ni anar-ho esbombant als quatre vents, es fa i punt! No cal posar-se medalles i per una altra banda ser una hipòcrita de la mida d'un campanar. S'ha de ser íntegra, no condescendent i sobretot no creure's millor que ningú. Si és la teva feina, no cal que m'escridassis i em diguis que em quedi a la meva puta casa, mentre tu salves el món, és la teva puta feina! Aquestes caixeres de súper i infermeres que aquests dies omplen les pàgines de facebook i el twiter, em tenen fins el capdamunt. Tu fas la teva feina, als altres ens han obligat a no poder sortir de casa. A més, ara volen respecte! i quan ens el falten a nosaltres? qui no s'ha trobat a la consulta del metge o a un hospital i les infermeres passant de tot i tothom i les senyores caixeres? igual, parlant entre elles o amb el de la fruita i la cua fent-se llarga. I els mossos, la nostra policia, tampoc se'n salva. Si ni sense baixar del cotxe comencen a escridassar a la gent, com volen que la gent respongui. La gent està escagarrinada, i ara aplaudirien el que fos. 

I mentre el meu cap barrinava tot això, he sentit el repic d'unes sabates  al carrer, però en girar-me...


He trobat el carrer buit, no hi havia ningú, i el repicar de les sabtes es continuava sentint. Suspito que havia de ser una noia, pel sorollet acompassat que ressonava encara.