UNA ANOMALIA, UNA NOVETAT I UNS BOJOS

Han passat moltes coses , però com sempre i seguint la meva tònica banal, frívola i superficial, explicaré com sempre les tonteries.

Divendres, havia d'anar a recollir el cotxe al concessionari i seguint el ritual que marca el banc, cal deixar el cotxe vell a l'empresa i anar a buscar el nou a on et diguin. Doncs, per aquest motiu, divendres, després de molt temps, vaig agafar el metro i vaig baixar a una parada que encara feia més temps que no trepitjava.

L'experiència en metro, com sempre. No era pas hora punta i tampoc no s'anava tan malament. Però, si hi ha una cosa que em molesta és el transbordament, sobretot i ara encara sort que no cal sortir al carrer com quan havia les obres, el transbordament de Sagrera sempre m'ha semblat un autèntic "coñazo", res comparable amb el de Passeig de Gràcia, però un pal.

Havia d'anar a un concessionari que hi ha a La Maquinista i vaig haver de baixar a Torras i Bages. Ai! Mare de Déu del Cel! La línia vermella, ha estat totalment remodelada i totes les estacions són ara molt modernes, sense cap reminiscència d'estar a l'escenari de la Plaça del Diamant. Però, això deixa ser així, quan un arriba a Torras i Bages. Les andanes han canviat i hi ha molta llum, hi ha també unes passeres i un ascensor ultra modern, però ai! quan arribes dalt de les escales!. Les rajoletes grises continuen existint i tot està com quan era petita i quan arribes a la porta de l'estació també, ja podeu veure la foto. I jo que em pensava que havia estat transportada per una màquina del temps!.

Després d'aquest viatge a un temps obscur de la nostra història, tocava arribar a La Maquinista, per recollir el cotxe. M'explicaré, pels que no saben que és La Maquinista. És un centre comercial, com força "pijo" en un barri que no ho és i que està envoltat d'un polígon i tallers i vies del tren i tallers de la renfe i d'aquí ve el nom del centre comercial, perque està posat en el que era el lloc que ocupava una fàbrica que es deia La Maquinista i que em sembla que feien màquines de tren o vagons, coses d'aquestes.

Per arribar al concessionari, vaig passar pel mig i és clar! no em vaig poder resistir i vaig fer una compra, que us preguntareu tots/es? doncs una cosa que no és del que jo més gasti i si no fos pel preu no ho hauria comprat, una faldilla texana, d'aquelles que també es pot dir que són un cinturó ample. Així, encara més cofoia, arribava al concessionari, on hi havia un senyor que m'esperava per fer-me entrega del cotxe. Era el mateix que ja tenia, però nou, amb més "pijades" i si una cosa no tenia molt clara era el color que havia triat, sempre em lio amb els colors dels cotxes i acabo escollint colors que no estic gaire segura de quin és, però de moment m'acabo sortint prou bé i el color és prou xulo. Ja veieu el cotxe, net i lluent per poc.

Quan vaig sortir amb el cotxe, no estava acostumada a que els vidres i miralls estessin tan nets i tot m'enlluernava, quina claror i per sorpresa meva el dipòsit no estava totalment buit, així que abans de passar per la benzinera vaig anar a provar el cotxe i que millor que anar fins a Sabadell a que m'instal·lessin un portaesquís nou, que amb l'altre ja m'estava carregant la protecció dels esquís. Vigileu, amb aquestes coses, perque cal fer un master per comprar-ho. Com són els enganxes? Cal posar adaptador?. En el meu cas, calia tot, adaptadors, barres i portaesquís i és clar, ja que estem posats, doncs que sigui el de sis parells d'esquís, per sort, perque deuen ser esquís de fons! I a tot això cal afegir que ara tot això queda molt amunt i a mi em cal una escaleta per poder penjar els esquís.

Després de tot això i havent dinat mentre m'instal·laven l'estri, que ja els va costar per ser experts! tocava l'estrena amb la mama i l'Àlex, el meu nebot gran, que també el volia portar. Com qui no va la cosa i per l'estrenya percepció que tinc de les distancies ens vam anar fins a Mataró.

Però, si el cotxe vol fer una estrena de debó, cal que pugi a Masella i clar dissabte cap a Masella que hi falta gent! Aquest dissabte va pujar amb nosaltres la Yvonne, una amiga de la feina, que per no conèixer als altres va estar a l'altura de tots els bojos! Que si ja no haurà neu, que si fa molta calor! Després els comentaris eren diferents, diuen que les previsions són de mal temps, i així va ser, una nevada memorable, amb boira i neu verge, perque com no hi havia gent, ningú no la trepitjava. Després de dinar erem els únics a l'estació, tot Masella per nosaltres sols. Vam acabar ben xops, però ben cofois també. I el cotxe va tenir la seva estrena com li tocava, neu i pluja per poder provar totes les "pijades" que porta! Que la pantalleta t'avisa per dir-te que el terra pot relliscar!

Unes imatges més pròpies de l'hivern que no pas de la primavera, però a la primavera ja se sap!

COM SEMPRE, UN PLAER!

Aquesta setmana tocava Vall de Núria, i d'entrada Núria fa mandra, ja em perdonareu, però, només això, d'entrada, perquè després, és el lloc on millor em tracten, em tracten com a una reina. Fa mandra, perquè al cremallera, cal pujar tots els trastos, que no són pocs, però sempre m'ajuden i quan arribo a Núria, sempre ja tinc un comitè de benvinguda, que no és que m'ajudi a descarregar! sinò que m'ho descarreguen ells. Retrobaments d'any en any, però sembla que ens acabem de veure fa dos dies.

Per mi, pujar a Núria, és com estar a casa, puc deixar les coses escampades en els llocs més inversemblants, sabent que no em posaran cap pega i que els meus desijtos seran acomplerts, bé tots menys un, perquè l'habitació amb possibilitats sempre la desaprofito, però això, ja formaria part d'una altra història.

A Núria tocava pujar a treballar, així, que durant moltes hores, aquella imatge de pau , tranquil.litat i de deixar escolar el temps, passa a ser un somni, per trobar-me immersa en la mateixa bogeria que a qualsevol altre lloc, però amb aquella calidesa i simpatia que tots els treballadors de Vall de Núria tenen envers meu.

Tot i la feina, el dissabte a la tarda encara vaig tenir temps de poder fer unes fotos, està impressionant! Quan ja va ser de nit i no podia fer res més fora de l'hotel, i com que jugava el Barça, vaig decidir prendre el llibre i l'ipod i baixar al bar de l'hotel a llegir, pensant que no hi hauria ningú, però no va ser així, allà em vaig trobar a tothom. Portar llibre i ipod, són garantia de que no ho faré servir. Prendre una cervesa abans d'anar a sopar amb la tranquil.litat de saber que tens tota la feina feta, tot comentant com ha anat de bé la cursa és reconfortant.

Què feia fred?, si és clar, som a l'hivern. I que es pot esperar! Que ningú no es perdi aquest espectacle! Qui ja coneix Núria, doncs, no puc dir-li res més. A qui no ha estat mai a Núria, que no perdi més el temps i hi vagi. No es pot pujar en cotxe, només es pot arribar a peu o en cremallera, de totes dues maneres, el paisatge és espectacular. Molt més petit i per sort, però seria comparable a Zermatt a Suïssa i més aquest any amb la quantitat de neu que hi ha!

SERÉ CAPAÇ?

Si senyors! En aquest món hi ha coses difícils de que passin o esdevinguin certes i també impossibles o increibles. Potser hi ha qui no ho creu impossible. Però, jo ho creia impossible, fins l'altre dia, que com cada dissabte quan comença la temporada d'hivern o Masella obre les seves instal.lacions i vaig, cap a Masella que hi falta gent.

Com tothom en aquest sant país, on es venera al Tomàs Molina i al Francesc Mauri, havia vist i sentit les previsions del temps i no eren pas de cel serè i bon temps, però això no ens desanima a pujar. Què fa mal temps? I què? si vull esquiar, és perque vull que nevi, són faves comptades. Tot i així, com a bons catalans tenim seny i per tant vaig anar pel túnel del Cadí i no pas per la collada, que és una butifarra i si cal posar cadenes és massa llarg i no s'acaba mai.

Hi ha, però dues opcions, Das o Alp, com que el primer que es troba és Das, doncs per aquí que vaig anar, sense pensar que Das mai no neteja la carretera. I a la primera de canvi dos cotxes parats i lliscant per la neu. És clar, un cop pares, no hi ha manera de tornar a engegar si no és amb cadenes. I així ho vam fer, vam posar cadenes, amb una eficiència envejable per qualsevol mecànic de Ferrari o Renault. Però, pel que fos, als pocs metres i dic METRES, vaig sentir alguna cosa que repicava al palafang de la roda de la meva banda, que era la cadena que jo havia posat. Vaig parar i vaig baixar a mirar. I si senyors!!! la cadena estava trencada, he trinxat una cadena de neu, com que trenca un fil de cotó.

Volia fer una foto de la cadena i posar-la, però no he tingut temps. Perque a mi encara em sembla impossible i això que porto les cadenes al cotxe i la veig cada cop que hi pujo. Sóc més incrèdula que Sant Tomàs. Però he estat capaç, sóc com aquell súper heroi, que es tornava verd, se li estripava la camisa, però no els pantalons, cosa que no he entès mai

Ja ha començat!!!

Sé que hi ha molta gent, a qui no li agrada el fred i que el troben desagradable. A mi m'agrada, això de poder fer coses i no suar com un porc o com una porca en el meu cas.

Doncs si, ja ha arribat el fred i també el tant esperat inici de temporada. Masella va començar la temporada l'altre setmana, però no vaig pujar perque sabia que com que no obrien tots els remuntadors, les cues serien espantoses. Però, aquesta setmana ja no em podia estar, saber que es podia anar i no fer-ho em neguitejava, ja havia oberts els telecadires, així que no podia ser tan espantós, tot i que no hi havia cap altra estació que obrís, per a molta gent la temporada no comença fins el pont de la constitució, encara que aquest any amb un saltet en tindrem prou, no caldrà un pont per passar-lo. Aquesta és la pinta que tenia la Tossa, impressionant. Si voleu veure més fotos, aquí teniu l'enllaç.

Els nens, no anaven a pujar, tenien coses rares i "rollos" que cada cop entenc menys, però és la seva vida i ja s'ho faran. I anava a pujar sola, com altres vegades, però com que amb la Yolanda ens quedava pendent anava a dinar al restaurant d'Urús, que l'home ens havia portat el dia que ens haviem perdut pel bosc de Comaoriola, doncs la vaig trucar per proposar-li, que jo pujava a Masella i que si volia, després podiem anar a dinar a Urús, perque la Yolanda no esquia. I va dir que si.

Després d'unes quantes baixadetes, gaudint com una camella, tot i que pel meu gust havia massa snows, són com una plaga. I evidentment no tots, però si que hi ha molts de molt mal educats i que no tenen ni "puta idea" de com cal comportar-se en una pista d'esquí i evidentment són els que tampoc no saben comportar-se fora. Vaja, com els que van sortir diumenge al Telenotícies vespre vanagloriant-se d'haver donat positiu al control d'alcoholemia que havien fet els mossos a Montcada a les set del matí. A mi amb vint anys em passa això! i només de pensar amb la bronca que tendria a casa, s'em passa de cop la "taja". Doncs, al que anava, que sempre em passa el mateix i acabo fent una entrada més que llarga.

Després d'unes baixadetes i la cerveseta a la terrassa de la cafeteria, vam anar a dinar al "Racó d'Urús", fantàstic i meravellós, el restaurant molt maco i acollidor, no vol dir nyonyo i romàntic, que anant amb la Yolanda no toca això. I el menjar boníssim i el preu? normal.

Però, no tot anava a ser tan idílic, a la baixada, una caravana d'aquelles històriques, tres hores per fer un recorregut que amb una hora es fa, però que hi farem!.

Ja sé que amb tanta gent amoïnada per la crisi, patint per que no el despatxin de la feina ( jo m'incloc, en aquest punt no hi ha ningú sa i estalvi), per si pujen les hipoteques i tot i els sous no pujen i jo fent un post frívol i d'anar a gastar, però si hi ha crisi a la carretera no es notava i a pistes ja us ho diré al final de temporada.

No sé si li pot interessar a algú, però aquest any és l'any del centenari de l'esquí a Catalunya i a La Molina els dies 13 i 14 de desembre es farà una prova de la Copa del Món d'esquí Alpí femení.

Ha arribat el fred!

Dilluns encara feia calor i tothom pensava que tornariem a menjar les castanyes i els panellets en màniga curta com els últims anys. Però no! dimarts la temperatura va començar a baixar i dimecres a les muntanyes, va caure la nevada de l'any, a la resta de Catalunya ha plogut a bots i barrals. Fred, neu i ja frisàvem! Jo em mirava els meus esquís i feia uns dies que pensava que volia comprar-me una Wii, però en arribar el fred les prioritats van canviar! Si el que realment necessito són unes botes noves d'esquí. Sé que aquesta entrada és frívola i superficial i més amb els temps de crisi que corren. Les trucades amb els amics yetis es van materialitzar ràpidament! Has vist com neva a Masella? Perque si, anem a esquiar a Masella. I ahir, amb tots els elements de la natura en contra, vam pujar cap a Masella a treure'ns el forfet de temporada, a gastar-nos els calés. Amb una alegria!. Cotxes carregats amb esquís i botes i cap amunt! Jo els vaig agafar per deixar-los a la botiga dels nois per fer soles, cantells i encerar. Però un cop allà, no ens vam poder estar de posar-nos les botes i amb els esquís a l'espatlla pujar per Isards un tros per poder fer la primera baixadeta de la temporada. El mateix paisatge que diumenge passat vaig caminar en màniga curta encara, ahir era ben nevat. Tots els cims de la Cerdanya estaven nevats. Vam saludar a tothom que s'havia de saludar i em la feina feta ja vam tornar a baixar, sense escatimar la parada habitual al bar de Ribes a fer el bocata, amb més salutacions als del bar i anar a la pastisseria a comprar encenalls de xocolata.

Per cert, no erem els únics sonats, l'aparcament de Comaoriola era ben ple de gent.

Plou i neva (Plou o faig una altra cosa 2ona part)

Anar al País dels Pirineus a la primavera i a la tardor és quan millor s'està, no hi ha gent i pots realment gaudir del país.

Pujàvem amb el cotxe i tampoc feia tan mal temps com havien predit, la pujada va ser sense pluja i amb sol a estones, amb el que queia el dia abans! Haviem sortit tardíssim al final i per tant no és d'estranyar que arribéssim tard, si a més tenim en compte que havia calgut parar a treure diners i com no a fer pipí, que jo si no marco territori no em sé estar!. Creuàvem la frontera que deurien ser les tres, quarts de quatre. Van començar els nervis, encara hi ha neu i molta, podríem fer rando, però jo no tinc esquís per fer això, no els porto. Podiem provar a llogar-los si el tio tenia obert. Vam arribar a la botiga i era tancada, vam esperar una estona fins l'hora que deia, però aquell no pensava obrir aquella tarda. Vam continuar fins a casa i llavors tot van ser presses. Va ràpid ens canviem i sortim a la muntanya. Jo faria el que podria, si havia molta neu, no podria fer gaire, ell es va calçar els esquís i va començar a pujar. Jo vaig deixar el cotxe abans del que hauria hagut de deixar-lo, per por a trobar la carretera malament, té nassos la cosa, ara m'agafava la por, jo que he pujat la Collada de Toses tota sola nevant i sense posar cadenes quan tothom parava! i he passat per carreteres gelades abans que no passi la màquina!. Plovisquejava quan vaig deixar el cotxe i vaig començar a caminar, massa aviat, molt probablement no arribaria als estanys, però si podia fer alguna foto, ja estaria bé.

Per fi, notava la pluja fina com queia al damunt i les gotes anaven empapant-me els cabells, no m'importava i no m'agrada posar-me la caputxa, no em deixava veure el paisatge. Després de caminar una estona vaig arribar a un punt a partir del qual tot estava nevat i apartir d'aquí la pluja es convertia en neu. La neu em transportava a un món silenciós, no fa soroll i els núvols ho feien tot fantasmagòric.

Vaig arribar a un refugi, no hi havia ningú, quin gust, allà tota sola. Pot resultar estrany, però és agradable poder estar tota sola en un lloc així. De tant en tant és necessari poder gaudir de la solitud si és desitjada. És clar que no hi havia ningú! qui més pot estar tan sonat per començar una excursió a aquella hora! Després de fer unes quantes fotos i mirar l'hora que era, vaig decidir que era hora de tornar avall, per tal de que no m'esperés més del que fos necessari, sinò es posa molt nerviós aquest home!. La baixada va ser molt més ràpida, com sempre i encara vaig poder fer més fotos, no totes les que hauria volgut, perque la neu i la pluja, no fos cas que la càmara es mullés i llavors si que hauriem begut oli.

Ja eren quarts de set i vam tornar a pasar per casa per canviar-nos, jo ja em dutxaria després, primer calia tornar a la botiga per intentar llogar l'equip de rando, continuava tenint tancat, aquell no obria el diumenge a la tarda. Una mica desinflats vam tornar a casa, abans vam parar a comprar pa. Quan vam arribar, vam començar a preparar el dinar i llavors em vaig dutxar, perque si una cosa tinc, és que sóc neta i pulida i això d'anar fent pudor ho deixo per altres a qui no els fa res, però els meus cabells han d'estar sempre perfectes, allò del "descuidadamente cuidado" s'ha de cumplir sempre.

Per dinar, vam preparar spagueti i carn de segon, no és un gran dinar, però el dia havia estat prou intens. Ens posàvem a dinar a les nou, si heu sentit bé, encara no haviem dinat. Això no vol dir que les coses no s'hagin de fer bé. Vam parar la taula i com era de suposar no va faltar el ví, si les copes, però tampoc es pot demanar més a una casa de circumstàncies!. A la ràdio sonava una música una mica revival, no sé perquè, però totes les emissores de ràdio andorrana són així i la tele també, però no hi havia tele a casa. També s'agafava alguna emissora en francès, la qual cosa fa posar a l'amic, per quins mecanismes? això és totalment desconegut. Quan havíem començat a dinar encara era clar, i per la finestra veiem la muntanya d'enfront i el riu que ens bressolava, el que em faltava! Perquè cansada ho estava. Mentre dinàvem, anàvem recordant el dia passat, intens i reiem, jo em queixava, perque segons ell, mai no faig prou i el que ell fa sempre és més difícil i té més mèrit, a mi tan me fa, jo el que vull és disfrutar. Ja ja va, sé que hi ha algú que vol saber que va passar, si és que va passar alguna cosa.

En acabar de dinar, amb el got de vi a la ma em vaig alçar de la cadira i em vaig repenjar al marc de la finestra per veure les últimes llums del dia. Estàvem recollint la taula, quan de sobte, de forma molt lleugera vaig notar les seves mans al damunt de les meves espatlles, era un massatge com feia temps, va continuar amb carícies, acaronant el meu coll, era molt agradable poder acabar el dia així. Els seus llavis van contactar amb el meu coll i em va girar. Les nostres boques es van trobar i les seves mans grans i segures recorrien tot el meu cos, fent que tot el meu cos s'ericés. Jo notava el seu sexe fort i dur i vam fer l'amor de forma animal, fins que vam jeure un al costat de l'altre exhausts, amb la remor del riu de fons. Ens vam adormir, després d'un dia tan intens i sense haver sopat, havíem estat uns minyons dolents?.

Quan l'endemà, ens vam llevar, vam aconseguir trobar la botiga del lloguer oberta i per fi, vaig poder fer rando.

Vam pujar i feia bó. No havia fet mai esquí de muntanya i em va agradar, és cansat, la baixada és agradable, encara que et deixa amb ganes de més, si sóc insaciable.

La tornada cap a casa, va ser dura, plovia molt i no es veia gaire res. A la duana, un membre de la "benemérita" ens va aturar i va fer que li obrís el cotxe, au dona explicacions de perquè portes les bosses al seient i el portaequipatge ple de coses incomprensibles per anar a passar un cap de setmana fora.

I, ah! per cert, com sempre passa en totes les llegendes, hi ha una part de veritat i una altra d'imaginació, així que ara us toca a vosaltres esbrinar que és veritat i que no, que vagi bé.