Diferent

No havia pujat mai a esquiar a Núria, perque és l'estació més petita de tot el Pirineu i ningú no la volia acompanyar. Li feia molta il.lusió poder pujar encara que fos sola i per qüestions de feina, no era el mateix que anar amb els seus amics de sempre, però com que tampoc no tindria tot el dia per esquiar, no calia que l'estació fos molt gran, així es podria treure aquella espina. Vall de Núria té fama, de tot i ser petit tenir les pistes de més dificultat.

Pujar a Vall de Núria http://www.valldenuria.cat/ , sempre és una delícia, la pujada amb el cremallera i ja al cap vespre la fa melangiosa i si comencen a caure flocs de neu fan l'arribada encisadora. Pujar amb el cremallera a aquella hora, amb poca gent al vagó i el tren al seu ritme, anar fent, la transportaven a una altra època, en que el temps es deixava escolar com si res i no tenia cap valor, no recordava, qui li havia dit no feia gaire, que abans la gent no portava rellotge perque el temps no tenia valor, de totes formes va pensar que això li diguessin al conductor del tren!!!Aquestes sensacions la feien evadir de totes les presses i neguits que li generava la gran ciutat.

En aquest punt, hom podria pensar que potser seria una mica avorrit si no anés a fer res, doncs la meditació i la calma no són el seu fort. Deixem les coses clares d'entrada, anava sola, però això no vol dir que anés a estar sola, estaria envoltada de gent, amb qui normalment només es trobaven un cop a tot estirar dos cops l'any, amb un sol nexe comú, l'esquí. Per tant sabía que no havien mals rollos ni res per l'estil i la diversió, tot i que feina al cap i a la fi, estava assegurada.

Sabia, que podria esgarrapar a tot estirar dues baixadetes per la Pala Bèstia a primera hora del matí abans d'engegar amb la seva feina. És quan més li agrada deixar-se lliscar per les pistes, poc o gens trepitjades per altres. Així, va anar a dormir en una habitació amb possibilitats.

L'endemà, quan va sonar el despertador, es va llevar sense mandra, després de dinar ja tindria temps per mandrajar. Es va dutxar, es va vestir de feina, va baixar a esmorzar al menjador de l'hotel i ja un cop esmorzada es va calçar les botes d'esquí. Ja estava preparada per fer al menys la baixada del dia abans de posar-se a la feina. Abans d'arribar al telecadira, ja es va trobar amb els altres i també amb el treballadors de Vall de Núria, amb qui és un gust tractar, sempre tan amables i amb un somriure al rostre. Van pujar al telecadira i d'allà estant es veia la pista, sempre li fa una mica de cosa la Pala Bèstia, per allò del nom, i pel pendent d'un 36,64% que té! però que coi! no era pas el primer cop que la feia!. No feia fred, però a la nit havia gelat i va ser quan van començar a veure la pista, que va començar a patir una mica. Per qüestions logístiques i de pes, havia pres els esquís menys pesats i més tous en lloc d'agafar els altres que a més si que els hi havia preparat les soles feia pocs dies. Perque tothom ho entengui, des de dalt, la pista brillava com un mirall. Ja li agraden, ja, les pistes dures, tot ha de ser dur. Però entre neu dura i gelada hi ha un abisme i si els esquís tenen pocs cantells, l'abisme és enorme. Així, van arribar a dalt i van baixar del telecadira, allò era una pista de patinatge, com brillava i es reflexava tot el bosc del voltant! Quin goig! " Que han de fer una Copa del Món aquí?", era el comentari més escoltat. No tocava el sol i fins que no toqués, la neu no es transformaria, però no es podien esperar allà fins aleshores. Havien de baixar i així que ho van començar a fer, havia trossos en que més que esquiar derrapaven, però calia mantenir la dignitat i l'orgull i ella és més xula que ningú, no era el moment de lamentar-se i enyorar els cantells dels altres esquís. No podia fer-se la nena tonta i emporuguida i anava seguint el ritme dels altres dos pels qui la neu i l'esquí era la seva feina. Com que el seu turmell esquerra feia mesos que no rutllava gaire fi, en fer un gir cap a l'esquerra, no va apretar prou i el mirall que tenia sota els seus peus va fer el que estava intentant desde feia estona, fer-la caure en el tram més costerut de tot el recorregut. Va picar amb tot el seu costat esquerra sobre el gel. Es va espantar molt i intentava parar de forma desesperada, però no havia aturador per allò, ràpidament va decidir que no faria res, sentia com tothom li cridava que clavés els cantells, però era inútil, no s'aturava, i aquells pantalons que li havien jurat i perjurat que no relliscaven i li havien costat un munt de calés, què? Cap a la meitat de la pista la neu ja no estava tan dura i per fi va poder parar. Ja sabem que a ningú no li agrada caure, però en ella especialment més, perque després li fa molta mandra aixecar-se, és especialment gandula per aquestes coses. Al seu darrera en baixava un altre igual, lliscant per la pista, va caure abans i parar més avall que no pas ella. La caiguda, va ser espectacular i quan va parar, tothom li preguntava si s'havia fet mal, ella que ja feia uns quants anys s'havia trencat els lligaments del genoll esquerra, sempre va tot al mateix cantó. Sentia tot el seu costat esquerra fregat sobretot els dits, però no li feia res mal, tret del seu orgull. Es va aixecar, i va continuar baixant fins el final, amb una neu dura, però esquiable.


Va fer la feina i ja després de dinar i dutxada un altre cop, a la tarda va sortir a fer algunes fotos al voltant del santuari, sempre és agradable passejar pels voltants, que com ja començava la tarda molta gent anava marxant i només quedaven aquells que s'estaven a l'hotel. S'estava passejant per davant del llac que era gelat i no l'havia vist mai, i això que havia pujat d'altres cops en hivern! i anava fent fotos, anava pensant que amb les presses al preparar la bossa no havia pres cap llibre, quin error, s'hauria donat cops al cap si hagués pogut i no fos tan covard. Fotos al llac, fotos al gel, fotos al santuari, ara amb la tecnologia digital no cal tenir por a pitjar el botó de la càmara, això mai no li havia fet por i a casa seva les fotos en comptaven per centenars. Doncs mentre pensava si entrava o no al Santuari a veure altre cop la famosa Olla de Núria, on mai no havia posat el cap, per si de cas no fos veritat. Li agradaven molt totes les llegendes i tot pensant en això, es va trobar amb un d'aquells que al matí havia tingut tota l'estona al seu costat. Havien rigut molt tots dos plegats. Li va proposar d'anar fins el mirador, tenien temps abans d'anar a sopar i no es fes fosc. El seu orgull encara estava ferit per la caiguda del matí. Ell li va recordar i la va consolar traient-li importància al fet. El sol es ponia per darrera les muntanyes i la boira començava a pujar, i van decidir tornar cap a l'hotel a sopar. Van sopar i després d'unes copes van pujar amb l'ascensor cap aquelles habitacions amb possibilitats..............