Plovia, sempre li havia agradat veure ploure, però en aquell moment es conformava amb sentir com plovia. De cara a la pantalla de l'ordinador i d'esquenes a la finestra, ja ho havia posat així per no distreure's. Havia hagut d'obrir el llum perque de cop s'havia fet negre nit i no tocava per l'hora. Continuava treballant, tot i que no en tenia ganes, hagués preferit poder sortir o ser en un altre lloc per poder sortir quan parés de ploure. No li agraden els cargols, tot i així, sortir a buscar cargols després de ploure era divertit.
Ja era un pèl tard, però continuava treballant, ja se sap, quan un té horari flexible, es poden fer les tantes i continuar treballant. Però com que anaven de cara l'estiu encara era clar, sentia com plovia, quan va veure en la paret d'enfront un raig de sol, es va aixecar de la cadira i va veure l'arc de Sant Martí, potser no era la imatge ideal de veure'l, però allò és el que tenia al seu davant, així que va intentar gaudir-lo tant com pogués.
Es distreia amb molta facilitat, per això havia posat la taula de cara a la paret i no havia volgut mirar com plovia i així va estar, va començar a imaginar coses. La gent passava pel carrer, els que la pluja els havia enxampat sense paraigua, els més joves corrien, potser aquell noi feia tard a l'entrenament de futbol, o aquell senyor gran que no corria però si s'apressava potser havia d'anar al metge a demanar receptes. I aquelles dues noietes que anaven sota un sol paraigua, es podrien explicar millor els seus secrets. Una senyora gran cridava al noi d'una moto que havia passat el semàfor ja in extremis. Un autobús feia sonar el seu clàxon perque havia un cotxe aturat , un dels esports nacionals, i no el deixava portar tots els avis a l'ambulatori, un altre dels esports nacionals. A la tele de fons, se sentia un concurs on els participants no guanyen molts diners, i és per això que no són tan ignorants. Va sentir, també el rellotge de cucut, que tanta gràcia feia al seu nebot petit, donar les vuit i es adonar que havia de deixar de badar i acabar la feina.
6 comentaris:
i qui no es distreu? opino que tots.. tot i posar-se el màxim en una cosa: ens acabem despistant amb coses que sovint són insignificants.. i desprès pnsem:: carai! el temps passa volant..
si es que de vegades el malgastem!
gràcies per les visites al meu blog!
De tant en tant Joana el millor es esta distret embadalit en el no res i en el tot que ens envolta.
Cuando nos distraemos a veces es cuando vienen las mejores ideas, yo suelo encabezonarme con algunas cosas y me bloqueo, gracias a una distración puede llegar una ilumiación.
Desde luego el ambiente que había en la calle era como para no distraerse, que no ponga la mesa mirando a la pared que entonces tendrá más curiosidad por lo que no puede mirar, que mire a la calle de frente, se distraerá menos, bueno no se si servirá
Gràcies per enllaçar-me. Jo també t'he enllaçat.
procuraré visitar-te de tant en tant.
salutacions
Martha:
Ja des de petita, que em distrec amb el vol d'una mosca.
Striper:
T'ha quedat molt filosòfic
Luz de Gas:
Este trozo de calle que se ve desde casa da para mucho, mi abuela se montaba unas historias que eran alucinantes.
Jesús m.:
També està bé tenir un enllaç més professional, jejeje.
molt bon escrit
bona foto
salut!!
Publica un comentari a l'entrada