diumenge, 25 de maig del 2008

Deures

Quan a l'escola per deures li posaven una redacció, estava contenta, santa inocència! Amb els anys, aquesta alegria i il.lusió es va transformar en desídia.

Us explicaré. Tot i ser una nena riallera, alegre i contenta més o menys sempre, com anys després el seu nebot la va definir per una redacció seva a l'escola. Sempre feia els deures i s'anava sortint, de tot, menys quan calia expressar l'artista que duia dins, ni en dibuix ni en les redaccions s'en surtia, en ciències, mates i en l'anomenda llavors gimnàstica, en això si que ningú no li passava la ma per la cara i la mestra la tenia en gran estima, aquella dona a qui tothom tenia mània i per a ella era la millor. Doncs bé, quan per deures li posaven una redacció, el que començava bé, acabava com el rosari de l'aurora, mai no he sabut d'on ve aquesta dita, però és així. Començava la redacció tot just acabat de berenar i aquesta feina en principi sense complicació durava fins després de sopar i com no, amb plors.

Mancada de tota gràcia en fer redaccions, ho tenia molt assumit i per això, havia hagut ocasions en que havia dit que no l'havia fet i preferia que li posessin un zero a que la humiliessin davant de tota la classe, nenes, totes elles molt cruels a més. Si l'escola volia presentar-se a un concurs, en ella ningú no pensava, tampoc no li treia la son això. Estava clar, que havia les que ho suspenien tot i que tant els hi feia, però no era el seu cas i és clar, quan deia que no ho havia fet, allò li suposava haver d'estudiar molt més en els altres treballs i exàmens per poder fer la mitjana i tenir un cinc.
Però, va haver dos anys que allò si que li va importar, perque cada setmana havia una redacció, de vegades, la mestra posava el tema o d'altres era lliure. Què malament ho va passar aquells dos cursos! Era la redacció i calia acompanyar-la d'un dibuix, pobrissona, no dormia, no tenia temps i total per acabar fent com sempre el ridícul. Perque, en aquest cas, les redaccions es llegien en veu alta al davant de tota la classe i després es votaven, molt democràtic. Sempre guanyaven les mateixes, amb les mateixes temàtiques. Mai, mai de la vida ni per equivocació, un dels seus texts va guanyar i és clar, aquest estigma la va acompanyar per sempre més. D'altra banda, pensava que si fos tan dolenta explicant les coses, tampoc no aprovaria la resta d'assignatures, perque en aquella època molt i molt llunyana eren assignatures i no pas àrees com ara. No s'aprenia les coses de memòria, per tant, era capaç d'expressar les idees que havia llegit.
Això va durar, tota la seva escolarització. Fins, que no va anar a l'Institut Francès primer i després a l'Americà, on les coses van canviar. Per sorpresa seva, les seves redactions i compositions no eren tan dolentes com sempre li havien dit i fet creure. No eren poesia ni tampoc per viure d'això, però si que era totalment capaç d'expressar-se i que els altres comprenguessin que volia dir. Per tant, va pensar que si en dues llengües que no eren la seva, no era tan desastre, en les seves llengües tampoc no ho deuria ser. Es va animar una mica.
Va pensar, que potser, era com l'aviador del petit príncep de petit, amb les boes obertes i tancades. I així, quan vint-i-cinc anys després es va trobar amb les seves excompanyes, va poder comprovar, com aquelles que de petites semblava que havien d'arribar on se sap on. No sabien parlar de res, sinò eren tòpics, no es sabien expressar, sinò era amb opinions d'altres.

10 comentaris:

Striper ha dit...

Jo crec que un dels reptes de l'educacio es ensenyar a opinar, ensenyar a viure.

Juan Duque Oliva ha dit...

Joana no veas como me ha gustado, me has recordado las clases, las relaciones entre los compañeros, las ganas de hacer bien las cosas, la crueldad escolar.

Es así de fácil, bastó con hacerlo en francés para dar con el chic. Tendría que ser un bloqueo seguro que más debido a lo que la rodeaba que a ella misma.

Que mal se pasa en clase cuando todos se ponen en tu contra y no eres capaz de encontrar un poco de cariño ni siquiera en quien tiene que ayudarte.

La chica seguro que lo que tenía era miedo a abrirse ante una clase que no le daba ninguna confianza.

Muy valiente tu relato.


Besos Joana

Josep B. ha dit...

Joana: M'has arribat al cor.

Per sort meva vaig tenir professors que van saber veure el que no veien molts dels nens.

Recordo el primer poema, era 4t d'EGB, en castellà. Jo ja havia decidit no fer-ho però, ves per on havíem fet mates en grup i ens havia sobrat temps.

Tots ens vam posar a escriure, jo vaig fer quatre ratlles, pràcticament amb desgana.

Els companys no reien però no la van valorar, què era alló! no rimava, eren quatre paraules.

La professora va llegir els poemes, desprès de passar per molts on els hi deia d'on l'havien copiat, va llegir el meu.

Amb una cara de sorpresa em va preguntar "Has escrit tu això? de veritat?"

Aquelles quatre ratlles van salatr en les mans dels professors. Alguns companys em van respectar molt més des d'aquell moment, això sí per alguns allò va ser una ofensa, el despistat de classe no podia ser això.

Martha! ha dit...

mentre llegia l'escrit em sentia dins l'escola amb el llapis i el paper davant! A mi sempre m'han agradat les redaccions: m'encantaven, i em segueix encantant agafar un paper i refugiar-me en ell i que sigui aquest el que tregui el que em ronda dins el cap!
sembla que no però a l'escola aprenem que hem d fer coses que no volem fer!

bonnic escrit! un petó des de Tarragona!

Joana ha dit...

Striper:
Però molts cops no s'en surten. Només repetir i repetir, i ara tampoc no ha canviat gaire.

Luz de gas:
Ya contaré un día como eran mis compañeras de clase en el colegio, la palabra crueldad infantil se queda corta. Aún he salido bastante bien, después de todo. Ahora voy a empezarlo.

Skorbuto:
A mi poc em deixaven expressar, sinò estava dins els cànons marcats, i qui no recorda aquells comentaris de text, que s'havien de fer segons el gran Fernando Lázaro Carreter?. Era així, i sinò, doncs apa, com deia la de lengua y literatura española, "tienes un donut, tu misma, otro día igual y la evaluación suspendida".

Martha:
Quina sort! que et sembla, perque a mi, havia moltes coses que feia que no m'agradaven. Has tingut la sort o tens la sort, de tenir un ensenyament molt més obert, i que ara aprendre matemàtiques ha de ser divertit. A mi ja no em pegaven ni em feien cantar el cara al sol ni res semblant, però si que encara quedava alguna cosa, jo ja vivia quan va morir en Paco.

Herodes Antipas ha dit...

magnífico relato. En cierto modo, me identifico que esa chavalita, porque tuve problemillas parecidos..
Un besazo

panterablanca ha dit...

Sí, això sol passar. Jo en sé molt de crueltat infantil, doncs les vaig passar magres quan anava a EGB, tant que encara en pateixo les conseqüencies.
Petons felins.

Juan Duque Oliva ha dit...

Qué sol@ te sientes cuando eres niñ@ y eres el blanco de tus compañeros de clase.

Mireia ha dit...

Ara em feu sentir un bitxo raro, jo no recordo passar-ho malament a l'escola. En general , en tinc un bon record

Joana ha dit...

Herodes:
No estar en la norma hace que seas distinto.

Panterablnaca:
Doncs havien de ser-ne molt de cruels a la teva escola! Hi ha gent molt bèstia pel món.

Luz de gas:
Si no tienes a nadie que te apoye o comparta lo mismo.

Mireia:
No et sentis un bitxo raro. Jo també en tinc de bons records, però al teu cole de poble potser era diferent que al meu de barri i tu que eres molt bona nena.