Deures

Quan a l'escola per deures li posaven una redacció, estava contenta, santa inocència! Amb els anys, aquesta alegria i il.lusió es va transformar en desídia.

Us explicaré. Tot i ser una nena riallera, alegre i contenta més o menys sempre, com anys després el seu nebot la va definir per una redacció seva a l'escola. Sempre feia els deures i s'anava sortint, de tot, menys quan calia expressar l'artista que duia dins, ni en dibuix ni en les redaccions s'en surtia, en ciències, mates i en l'anomenda llavors gimnàstica, en això si que ningú no li passava la ma per la cara i la mestra la tenia en gran estima, aquella dona a qui tothom tenia mània i per a ella era la millor. Doncs bé, quan per deures li posaven una redacció, el que començava bé, acabava com el rosari de l'aurora, mai no he sabut d'on ve aquesta dita, però és així. Començava la redacció tot just acabat de berenar i aquesta feina en principi sense complicació durava fins després de sopar i com no, amb plors.

Mancada de tota gràcia en fer redaccions, ho tenia molt assumit i per això, havia hagut ocasions en que havia dit que no l'havia fet i preferia que li posessin un zero a que la humiliessin davant de tota la classe, nenes, totes elles molt cruels a més. Si l'escola volia presentar-se a un concurs, en ella ningú no pensava, tampoc no li treia la son això. Estava clar, que havia les que ho suspenien tot i que tant els hi feia, però no era el seu cas i és clar, quan deia que no ho havia fet, allò li suposava haver d'estudiar molt més en els altres treballs i exàmens per poder fer la mitjana i tenir un cinc.

Però, va haver dos anys que allò si que li va importar, perque cada setmana havia una redacció, de vegades, la mestra posava el tema o d'altres era lliure. Què malament ho va passar aquells dos cursos! Era la redacció i calia acompanyar-la d'un dibuix, pobrissona, no dormia, no tenia temps i total per acabar fent com sempre el ridícul. Perque, en aquest cas, les redaccions es llegien en veu alta al davant de tota la classe i després es votaven, molt democràtic. Sempre guanyaven les mateixes, amb les mateixes temàtiques. Mai, mai de la vida ni per equivocació, un dels seus texts va guanyar i és clar, aquest estigma la va acompanyar per sempre més. D'altra banda, pensava que si fos tan dolenta explicant les coses, tampoc no aprovaria la resta d'assignatures, perque en aquella època molt i molt llunyana eren assignatures i no pas àrees com ara. No s'aprenia les coses de memòria, per tant, era capaç d'expressar les idees que havia llegit.

Això va durar, tota la seva escolarització. Fins, que no va anar a l'Institut Francès primer i després a l'Americà, on les coses van canviar. Per sorpresa seva, les seves redactions i compositions no eren tan dolentes com sempre li havien dit i fet creure. No eren poesia ni tampoc per viure d'això, però si que era totalment capaç d'expressar-se i que els altres comprenguessin que volia dir. Per tant, va pensar que si en dues llengües que no eren la seva, no era tan desastre, en les seves llengües tampoc no ho deuria ser. Es va animar una mica.

Va pensar, que potser, era com l'aviador del petit príncep de petit, amb les boes obertes i tancades. I així, quan vint-i-cinc anys després es va trobar amb les seves excompanyes, va poder comprovar, com aquelles que de petites semblava que havien d'arribar on se sap on. No sabien parlar de res, sinò eren tòpics, no es sabien expressar, sinò era amb opinions d'altres.