Les nenes de la meva classe

Quan anava a l'escola, una escola on només hi havia nenes. Si, era una escola de monges, com moltes altres. Tota la meva educació va estar marcada per monges i capellans, però això no té cap misteri i no em va provocar cap trauma, de fet, el que explicaré ara tampoc no em va traumatitzar ni em va crear cap problema.

Jo era una nena molt normal, no era ni grassa ni prima, ni massa alta ni massa baixa, ni guapa ni lletja i com tampoc no em deien a casa tot el dia "la nena més maca del món", doncs no ser guapa no era cap drama, però tampoc era prou lletja per destacar per això. No duia i encara no porto ulleres, mai no em va caler ni em cal una ortodoncia. Si havia i hi ha una cosa que em podia fer ser més diferent és que el sol m'estima i molt, i jo també i mai no l'hi he fet un lleig. Feia i faig amics amb facilitat. Total, que era una nena alegre, que s'ho passava bé, reia tot el dia i li agradava jugar amb d'altres nens i nenes. La única cosa que em va ocasionar algun problema a nivell acadèmic és que era un belluguet i xerraire com una mala cosa, i per tant vaig passar algunes hores de la meva educació castigada al passadís, però per com era la resta de les nenes de la meva classe jo era una santa i una bona nena que a més anava estudiant.

Les altres nenes de la meva classe, en general, eren una mica salvatges, per no dir alguna altra cosa més forta. Com que anàvem plegades des d'els quatre anys, ja es veia qui prometia. De petites, les entremeliadures, eren això i no passaven d'aquí. Els anys van anar passant i a primer d'EGB, ja es veia qui despuntava més. Aquest costum que havia a les escoles de monges de no posar a les amigues assegudes juntes!, va fer que les dues que més mania es tenien i que coincidia amb que eren de les més "angelets" estessin de companyes durant una avaluació. Com a resultat d'això, una li va clavar un llapis al cap de l'altra i a mi que m'asseia al seu davant l'ungla del dit gros d'una mà arrencada, si si, heu llegit bé. Us recordeu d'aquells "afilalápices" que eren una gilet?, doncs amb això, salvatges?. Recordo, que es tallaven les ungles amb això, jo no en tenia, perque a casa, els meus pares no m'ho compraven perque deien que era perillós. Un dia, jo els ho demanava i em van dir que m'ho feien elles, i em van arrencar l'ungla, com que no era una cosa molt legal i començàvem un dictat, jo no vaig dir res i amb el mocador em vaig embolicar el dit. La mestra, mentre feia el dictat, es passejava per entre les taules i em va veure que tenia sang i va haver una bronca monumental. Vaig anar a l'infermeria i allà em vaig quedar fins que la meva mare em va anar a buscar. A l'escola, no sabien com dir-li a ma mare! i encara em van renyar, què perquè m'ho havia deixat fer!. Aquest parell, tot ho amenitzaven amb barelles, que distretes ho estàvem!. Val a dir també, que aquest parell no eren gaire bones estudiants i una d'elles, en un exàmen de "sociales", havia una pregunta que deia: "¿Porque hay montañas que se les llaman jóvenes?" i ella va contestar: " porque son muy viejas y les llaman así para ver si se animan" i es va quedar tan ample, aquest era el nivell!.

Les barelles, eren a l'ordre del dia. A mi, per tenir els cabells arrissats, la meva mama, em pentinava sempre amb els cabells ben recollits i encoloniats, cuetes i coses per l'estil, la meitat del dies sortia escabellada d'estirades als cabells, eren unes provocadores! I com que la meva millor amiga era la nena més famosa de tota la classe i que totes volien ser la seva amiga, no sabien com fer-ho per separar-nos i llavors a l'hora del pati, jo me la passava plorant tota sola com una ànima en pena, em feien el buit! si, tan petites i tan cabrones ja! Les marginades llavors em venien a consolar. No ho van aconseguir, perque amb aquella nena, continuem sent amigues. Em provocaven fins que jo ja no podia més i llavors em tornava, no us penseu, jo no he estat mai una nyicris i si alguna es ficava amb mi també rebia de valent.

Però, els anys passaven i les ilegalitats van aparèixer. Va haver unes, de les que treien males notes, que van falssificar "el boletín" de notes, com ho feien?, quan a l'escola els donaven elles esborraven els "insuficientes" i es posaven la nota que els venia de gust, els papes les veien i les signaven, i elles tornaven a fer la mateixa operació, posant les males notes, però és clar, el paper sempre era el mateix i això calia fer-ho cada avaluació, tan esborrar, al final les van pillar.

Ja feiem vuitè, i ens havien posat a l'últim pis, separades de tothom per no destorbar el bon funcionament de la resta de l'escola, i una il.luminada, va veure una mosca a una finestra i no va tenir cap pensada millor, que matar-la d'una patada, vidre trencat i un cotxe que havia aparcat just a sota amb el sostre abonyegat. Totes castigades, perque això si, delatores?, cap, també per les repressàlies, que era pitjor? no ho sé?. Finestres trencades? un munt, i si no sortia la culpable, que no sortia mai, tocava pagar-la entre totes.

Com que a la classe no em feiem una de bona, erem considerada la pitjor classe de tota l'escola i per aquest motiu ens vam quedar sense el tan ansiat viatge de vuitè, perque no hi havia ningú a tota l'escola que ens vulgués acompanyar.

Aquestes són les més grosses que es van fer i ja m'estic fent pesada.

Jo ja estava acostumada a ser considerada del grup dolent i quan vaig canviar d'escola al BUP, vaig anar a petar a la millor classe de tota l'escola i jo no desentonava amb les meves noves companyes, era com elles!.