dilluns, 16 de juny de 2008

Perquè?


Crec que sempre he estat molt assenyada tot i tenir els meus moments de rauxa, com a bona catalaneta, és clar. Doncs dijous, estava, com dir-ho?, una mica com el temps a les fotos. Tenia la necessitat de sortir i trencar amb tot. Com que per molt que es digui, que vull canviar i trencar amb tot, és difícil, per no dir impossible. El meu trencament va ser momentani i sempre dins d'uns límits, cal ser responsable i tan bon punt vaig poder, en acabar la feina, vaig prendre el cotxe i cap al Turó de l'Home, quan vaig arribar, volia fer les Agudes, no tenia temps per més, em volia cansar. Vaig començar i el cim cada cop es tapava més, es va sentir tronar, no hi havia ningú, estava completament sola, un gust. El cim no es veia, però jo continuava caminant, fins que van començar a caure gotes, llavors vaig entrar en una part de fageda i em vaig aixoplugar, el soroll de les gotes en les fulles cada cop era més fort, havia de prendre una decisió, doncs en poca estona els faigs no em farien ja de paraigua. Vaig girar cua i vaig emprendre la tornada, en sortir de la fageda plovia a bots i barrals i jo sense impermeable, però no m'importava, feia fresca. L'aigua va anar mullant els meus cabells i ja regalimaven i s'escorrien, em vaig aturar per poder acabar de mullar-me, mirar l'espectacle que tenia al meu davant i alliberar-me de tot el que passava pel meu cap. Vaig arribar on havia deixat el cotxe i en girar-me per mirar com estaven Les Agudes, ja no estaven tapades i hi lluïa el sol, sol de pluja, on jo era encara plovia, però va durar ben poquet. Vaig tornar cap a casa, no estava perfecta, però una bona mullena ja ho té això, et deixa força més tranquil.la.
El divendres va passar força bé, parlant, i així amb diferents punts de vista les coses agafen distancia, però amb tot plegat i tants dies sense sortir a esbargir-me, ja tornava a estar neguitosa, com els nens petits, cal cansar-me. I tot i que sempre he dit a tothom que a la muntanya no es pot anar sol, perque és perillós i imprudent, així ho vaig fer dissabte i a més vaig trencar la meva paraula de que tant fa el temps que triguis. Això ja és l'últim que em faltava per fer sola, sóc capaç d'anar sola a la platja, a esquiar i ara ja també a la muntanya. M'he fet gran? He canviat? M'he tornat una eixelebrada i imprudent?. No ho sé, però el que si sé, és que si m'he de quedar a casa perque estic sola i ningú no em vol acompanyar, no m'hi quedaré pas a casa.

Vaig anar a Coll Formic i d'allà al Matagalls, el matí prometia, se suposa, que es triga una hora i mitja i jo amb parades a fer fotos, vaig trigar una hora i quaranta-cinc minuts, a les tres tornava a ser a casa a dinar. Tot el matí va ser així, núvols i alguna mica de solet, que com m'estima molt (si més no, el sol m'estima sempre i de forma incondicional, tal com sóc) ja tinc la marca de la samareta als braços, no molta, però ja hi és. No hi havia gaire gent, però com que vaig arribar a l'hora de les persones, el camí el vaig fer amb una familia ara al davant ara al darrera, depenent de l'estona que jo parava a fer les meves fotos, a plaer, sense sentir-me pressionada perque no feia esperar ningú. Altres també feien el camí, i hi havia qui ja l'estava fent de baixada. A quina hora han arribat aquesta gent?. D'acord que jo vaig sortir una mica tard de casa, però començava a caminar a tres quarts d'onze, que tampoc és cap deshora!
A la violeta aquesta (Viola bubanii) li vaig fer no sé pas quantes fotos, així com d'altres coses. Em vaig estirar a terra, em vaig punxar, però s'ho val. Feia tant de temps que no estava tot tan verd!
En aquest coll vaig fer també un munt de fotos, al fons hi ha Sant Segimon i també hi ha aquest pou de gel o de neu o de glaç, com volgueu anomernar-lo, però jo prefereixo pensar que és el forat d'un camp de golf enorme on juguen els gegants, quin handicap deuen tenir?

Veieu! Ja hi havia qui baixava. I jo anava dins el temps marcat, si que em feia gràcia arribar a dalt, però com que també el que volia era fer fotos, doncs si no hi arribava per temps doncs feia mitja volta i tan contents.
A l'alçada del desviament de la font de la rosa, que rajava com un bé de Déu, es veia que hi havia algú reomplint les cantimplores. Ja es veu el cim amb la seva creu, que sempre he pensat, que deurien ser els gegants els que van pujar la llosa de la taula que hi ha i la creu també, perquè pujar aquella "pedreta" fins allà!.

El cim ja es veu, ja gairebé hi sóc, ja només queda un moment i ja està. Quan arribes a dalt, però cal abrigar-se, posar-se el micropolar i el paravents. Feia fred i molt vent, com toca al Matagalls, encara sort, per tots els que hi erem allà dalt que els núvols, tot i no deixar veure Les Agudes es movien i alguna cosa es veia. Una estoneta, poqueta dalt del cim, per poder fer les fotos, perque cada cop hi vaig cal fer-me la foto a la creu, no fos cas! I ja tornar a desfer el camí, aturant-me, és clar, a fer alguna altra foto.


12 comentaris:

Striper ha dit...

Noia quina excirsio i quina aventura, i deunido lo valenta que ets:

Joana ha dit...

Striper:
No ho havia fet això d'anar sola, al Matagalls si, no és el primer cop

Luz de Gas ha dit...

Te la seguridad ahora que no has estado solo porque me parecía que iba contigo.

Yo muchas veces he ido a correr campo a través por el campo y lloviendo, es una experiencia única y maravillosa, te olvidas de todo, ves las cosas desde otro punto de vista.

Las fotos son preciosas, sobre toda la de la violeta y el paisaje de ensueño.

Gracias por dejar que vayamos contigo, me ha encantado la excursión.


Muchos besos guapa

Herodes de la Bética ha dit...

Que gozada de excursión. Sólo ver los paisajes ya estoy muertecito de envidia, jejeje. Gracias por compartirlo ;D
UN besazo

Jordi Casanovas ha dit...

L'aigua de pluja al cap, ajuda a endur-se'n avall les cabòries i la pols.

El tacte de les paraules ha dit...

M'encanten les teves escapades!

Joana ha dit...

Luz de Gas:
Otro punto de vista siempre es interesante. Que alegría saber que no iba sola.

Herodes de la Bética:
Vamos, que tampoco quiero ahora daros envidia. Pero.... si es precioso.

Jordi:
Tot el que emboira l'enteniment, que no en tinc gaire.

El tacte de les paraules:
Gràcies, però a mi no em semblen cap cosa de l'altre món.

Luz de Gas ha dit...

Uy perdona que puse "solo" en vez de "sola" y "te" en vez de "ten".

Perdona es que llevo unos días tremendos. Ya nos dieron la llave del piso el lunes, en el trabajo desde las nueve de la mañana hasta las 16 horas que me voy a ensayar hasta la noche, se acerca el estreno a los Esther Williams

Joana ha dit...

No hay problema Luz de gas, así que ya teneis las llaves del piso, solo de pensar en un traslado me pongo enferma. Cuando estreneis, supongo que alguien os grabará en video? así que quiero un enlace en el youtube, haces una entrada y andando! A mi me costaría, esto de las nuevas tecnologias! pero parece que al resto del mundo no!

Luz de Gas ha dit...

Lo intentaremos, muchos besos guapa

Mireia ha dit...

Cada vegada vaig més tard a deixar les entrades però porto tota la setmana desconectada. Ens veiem dilluns

menta fresca ha dit...

i no és també una imprudencia aixoplugarse sota els arbres en una tempesta a la muntanya!! ai aquesta noieta aixalabrada com diu ella. Jo he anat quasi tota la meva vida sola a tot arreu,i és ara, que torno a estar sola que em vé molt de gust quedarme a casa. Ja res es igual i em cal algú per compartir les sortides, però es tant el que hi perdut darrerament...quin gust no quan arrives allà on volies, eh?