dilluns, 7 de juliol del 2008

Una mica de tot.


Si, feia estona que estava intentant fer el post, però no podia. Perque si hi ha algun esport que m'enganxa veure, és el tenis i si el partit el juguen en Federer i en Nadal, llavors ja hem begut oli, perque no faig res més. Molts cops, de forma conscient em castigo i no el miro, però com comenci ja em teniu enganxada a la tele i patint per tots dos, perque tots dos són els millors. Jo era com els espectadors de Wimbledon, que no volia que s'acabés amb tres sets, volia els cinc sets. Però van acabar a les deu de la nit i jo encara intentant fer el post.

Faré una cosa que no faig mai, una crònica esportiva. El partit va estar fantàstic i tots dos es mereixien la victòria, però només pot guanyar un. Van haver de parar dos cops per culpa de la pluja. M'encanta com surten els nois a posar la lona per tapar la pista! Tan ordenats i ràpids!. Doncs res, a mi un partit de tenis, si els que juguen estan igualats, com era el cas i ho fan bé, em pot més que un partit del Barça, i en aquest cas no hi ha colors, simplement el goig de veure jugar a dos realment bons, tant em feia qui guanyava , només el plaer de v eure bon tenis. Potser hauria d'explicar perque aquesta passió pel tenis, jugo a tenis des que tenia sis anys, ara en fa dos que no puc per culpa de les crevicals, cada cop que ho intento pillo uns colocons de cal deu!.

Ara ja puc passar a fer l'entrada. Dissabte a la tarda, vaig anar d'excursió, ara amb el dia més llarg es pot sortir a la tarda i començar a les sis, abans és una bogeria sortir a caminar. L'excursió va ser a la Vallgrassa, a tocar de les costes de Garraf i no hi vaig anar sola, vaig anar amb una amiga. Havia semi-preparat la sortida, buscat el mapa i la ressenya a la web de la diputació, però no et pots fiar gaire d'aquests!. La ressenya deia del pàrquing de la masia de Vallgrassa es puja cap a la carretera, però havia un cadenat per arribar, així que vam deixar el cotxe a la carretera. M'havia deixat el mapa a casa, però vam veure una estaca d'aquestes de ferro de la diputació i sense encomanar-nos ni a Déu ni a sa mare les vam seguir. De fet tant feia. Quan vam sortir de Barcelona, feia sol i calor i tot just arribar al peu de les costes de Garraf, que ens haviem de desviar tot era núvol, el sol havia desaparegut, millor, no faria tanta calor i en un lloc on el que domina no és pas els boscos doncs ja estava bé.


Vam començar per un corriol, i durant una estona va ser així, seguiem les fites, però de cop vam anar a petar a una pista ampla i el paisatge tot eren vinyes i feixes abandonades. El recorregut és part d'un itinerari que es diu Les Masies del Garraf, i es passa per masos que encara funcionen i estan explotats i molts altres que estan abandonats. No passava ningú, però per la pista es veien les roderes de neumàtics, tant de cotxes com de bicis. Vam parar a fer alguna foto, la primera que surt a dalt i també a fer aquelles coses que ningú més pot fer per tu! I van haver de passar dos cotxes molt seguits, au vinga tota la polseguera pel damunt!.
El camí era agradable de fer i com que a la tarda el sol ja va de baixa, perque.... Tot just haviem arribat a la pista els núvols s'havien esvaït i el sol havia tornat a lluïr. Anàvem caminant i xerrant, com sinò? A mi feia temps que em venia de gust fer una sortideta pel Garraf, però sempre ho vas deixant, com que està tan apropet?. Feia olor a romaní, farigola, sajolida i altres aromàtiques. I com no, vam trobar el margalló, espècie protegida, que qui ho havia de dir fa uns anys, uns quants! perque quan feia segon de carrera i vam fer la sortida de botànica al Garraf, per trobar-ne un, el que va costar! Crec, que tot i no poder fer volar coloms, el margalló no s'extingirà. Val a dir, que el Garraf, ha patit una agressió brutal! Pedreres a cel obert, carreteres, urbanitzacions mil i dos incendis que déu ni dó.

Com que realment tampoc teniem un objectiu clar on arribar, anàvem caminant, ens vam creuar amb un parell o tres de ciclistes solitaris, res multitudinari, és clar, amb la platja a dues passes, qui és el descerebrat que es fot a la muntanya amb una xafogor que et fa suar sense moure's?. Saludaven, pensant segur, "Aquestes ties estan sonades", nosaltres anar xerrant i caminant. Cal preparar-se per la Toscana, que de ben segur farà calor i també humitat, així que el Pirineu el deixem per més endavant.
No havia cobertura pels mòvils, per cap companyia, estàvem aïllades.
Quan deuria fer una hora i mitja que haviem començat, i ens vam trobar que semblava que calia voltar un puig, vam decidir que hauriem de fer mitja volta, s'ha de ser assenyat i no tornar a fosques i sense frontal.
Vam tornar pel mateix camí, la llum era diferent i per tant semblava un altre lloc també, tranquils!, no ens vam perdre.
Ens vam tornar a creuar amb els mateixos ciclistes solitaris, que també tornaven. La meva amiga m'anava explicant coses, ens haviem de posar al dia i feia molt temps que no ens veiem. perque de fet si no hem sortit com sempre ha sigut perque ella tenia feina i per això una sortida de tarda.
Tornant, altre cop, parada a fer més fotos, i aquesta així i aixà?. Jo explicant que si el Willy Fog em té fins el cap damunt i posa aquella cara de no enterar-se de res i que així no es pot treballar. Una mica de tot. L'aeroport del Prat, queda força aprop i es senten els avions, tot i que no es veuen pas tants. Quan ja estàvem gairebé a punt de tornar a prendre el corriol, vam sentir soroll, un cotxe. Era un 4x4 que ja ens haviem creuat abans a l'anada, en el punt més estret de la pista i nosaltres sense ni poder apartar-nos i els tios anaven com si estessin a l'AP-7!.

Encara van aixecar més pols, i tot just ens van haver passat, al revolt de la pista van parar. Que si jo sóc poruga, la meva amiga encara ho és més. "Han parat! Que hacemos?" Doncs continuar caminant! Baixent? No, no van baixar, jo no em vaig ni girar, per si de cas, calia sortir corrent!
Feia una xafogor del quinze i sense estar cansades, perque no era per estar-ho, però feia calor i ja començava a pondre's el sol, així que els meus amics mosquits, ja van començar a aparèixer. Com gairebé sempre vaig tornar amb records de les seves picades. Perque, si vaig jo, a la resta no li cal cap repelent pels mosquits, ja actuo jo de repelent per ells. I això que aquest any m'he comprat un repelent anti-mosquits d'aquests que emeten en una freqüència d'ultra só, però m'el vaig deixar a casa! A la presentació de diapos teniu més fotos!

14 comentaris:

Striper ha dit...

M'encanten les teves excursions i com las plasmas despres aqui.

Mireia ha dit...

jod.. vull apa! però quin catxo post que has fet. i jo que no escric ni ala de tres. Què t'ha fet ara en Willy Fog, com llegeixi el blog veuràs?

Joana ha dit...

Striper:
Gràcies altre cop, però les excursions no tenen cap secret.

Mireia:
Si, m'ha quedat massa llarg, però com qui diu eren dos en un. Doncs, explica qualsevol cosa, he portat la Bruna a passejar, a pelar, jo que sé! Ara fer no m'ha fet res, que sàpiga, en Willy Fog, però explicava el que m'havia fet aquest any, dubto que llegeixi el bloc, i a més jo sóc la seva jefa, no em pot fer res, jejeje.

Juan Duque Oliva ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Juan Duque Oliva ha dit...

Menuda excursión y además bien acompañada, me alegro.

Que pena los incendios que acaban con lo mejor que tenemos y casi siempre por intereses económicos.

Los ciclistas me parece a mi que querian un poco de pasión entre los cultivos.

Vaya susto con los del 4x4, como el que nos acabamos de llevar en una esquina volviendo para acá, tres tipos con muy mala pinta aparecen con unpalo como para darnos y yo pego una voz: QUE PASA. Ellos: Nada, nada, campeón.
Menudo vengo hecho misto todo el día sin parar. Voy a cenary ducharme, hoy no pongo ni la tele.

Besos y gracias por la excursión siempre es un gustazo

Joana ha dit...

Luz de Gas:
Anda, que vaya susto, unos tios con palo! Pues, a los ciclistas, tal vez les apetecía un poco de pasión entre los cultivos, pero a mi no me motivaba ninguno. Esa comarca ha tenido dos incendios grandes en pocos años de diferencia, uno en el 82, que lo recuerdo muy bien porque teniamos una casa allí, pero en el lado de la playa y a nosotros no nos llegó el fuego porque está la carretera, pero era atroz, ver todo el horizonte amarillo y rojo y la ceniza. Y el otro en el 94, que también fue de armas tomar.

Juan Duque Oliva ha dit...

eso si que da miedo y pena, se saltan unas lágrimas cada vez que se quema el monte.

El Caliz de la Canina ha dit...

Ojú Luz de Gas para coger una bolsita un empezar a coger caracole ..... jajajajajajajajaj

Bellas imagenes ......

Joana como fué lo del Serranito .....

La Canina seguirá cavilando .....

Joana ha dit...

Luz de Gas:
Cuando, voy por ahí y veo que está todo negro, me da no sé que!Este año parece que con lo que ha llovido, aún la cosa está bien y no hay tanto riesgo. Pero, ya he llamado yo unas cuantas veces a los bomberos cuando he visto humo.

Canina:
Pues no te creas, no había muchos caracoles el otro día. Lo del Serranito lo tengo pendiente, ya me apunté lo que y un día de estos me lo hago, con tortilla de patatas incluida.

Juan Duque Oliva ha dit...

Sigue la luz y busca hay algo para ti que te mereces.

Besos

Mª José ha dit...

Has de conèixer ben bé tots els llocs ben macos per fer excursions de catalunya, i serà ben segur que ho coneixerás de fit a fit...

em dones consells per poder anar d'excursió? :)

Joana ha dit...

Luz de Gas:
Me paso el lunes, que me voy el finde, muchas gracias.

Venus:
Alguns conec, ja m'agradaria conèixer més o tot. Consells? Depen del que vulguis i busquis. Però per sobre de tot prudència.

El tacte de les paraules ha dit...

Camina, caminaràs...quines excursiones més maques!

Per cert, jo jug a tennis des dels 5 :)

Joana ha dit...

El Tacte de les paraules:
Si, caminar ja camino. Hi ha unes excursions més maques que altres, però s'intenta si més no passar-ho bé. He de tornar a intentar jugar a tenis, però amb les cervicals des que em van donar tres cops amb el cotxe amb molt poc temps de diferència, quan ho intento després necessito tres setmanes per tornar a ser jo. Quan vaig començar de petita la raqueta era més gran que jo, m'arribava a la cintura.