dilluns, 12 de gener del 2009

VERGONYA

Com cada dissabte, des que comença l'hivern vaig pujar a Masella. L'hora de pujada fins ara ha estat la dels senyors, per si hi ha algú que li costa d'entendre, vol dir que sortiem de casa meva a les 9, però a partir d'aquesta setmana això s'acaba i matinarem per ser-hi a dos quarts de deu per posar-nos-hi a les 10. La pujada va ser distesa, després d'haver assumit la decebedora actitud d'un amic, ja podiem parlar més relaxadament. Tot i saber que les condicions meteorològiques no anaven a ser les millors, som gent de costums i el dissabte toca pujar a Masella. Pluja, boira i neu també, impressionant tot plegat, tranquils, les carreteres molt netes i sense necessitat de cadenes. Un cop arribats, primer que res cal esmorzar, entrepà, cerveseta i aquí pot variar segons els gustos, jo un tallat amb la llet natural, els altres dos, el seu carajillo, a mi no m'agrada el carajillo. Ara ja estem a punt per començar la jornada. En Q. agafa les seves classes amb el seu moni, en M. i jo a estones fem de guardespatlles o altrement dit fem també com el Guadiana, ara hi som amb ells, ara no. Però aquest dia a més es va "acoplar" una altra amb un molt baix nivell d'esquí. Ens estàvem divertint, tampoc no es podia pujar a la cota alta perque la visibilitat era nul.la, així que en M. i a mi ja estava bé per on anàvem fent de guardespatlles. Vam passar al davant, per fer un tros seguit i esperar al final. Però no va poder ser, en aquell moment, aquí la narradora, que baixava eufòrica i pletòrica per la pista perquè s'havia tret les ulleres que estaven entelades i veia d'allò més bé, no va continuar exactament per la pista i qualsevol altre dia no hagués passat res, però amb la quantitat de neu caiguda i la que queia, el tou de neu als marges era considerable, per la qual cosa, en notar que entrava en neu verge i que es sentia frenada i sense poder rectificar, es va fotre una nata d'aquelles que fan història, va quedar colgada en mig metre de neu. QUINA VERGONYA! amb tot el públic que tenia. És de suposar que la nata va ser espectacular, perquè el moni dels seus amics va baixar corrent a preguntar-li si s'havia fet mal, ella va respondre que en principi no ho semblava, però en el fons ella sabia que s'havia fet molt mal, el seu orgull i amor propi estava ferit. Com que afortunadament hi ha molta neu, El Pou de glaç, que és la negra d'aquella banda era oberta i en bones condicions i la van poder fer un parell de cops, això va fer que el seu amor propi s'enlairés una mica.
Van continuar amb la seva jornada pujant i baixant i passant fred, està clar, tot i que no pas tant com es pensaven. Ella, havia quedat amb en Juan de Luz de Gas, que de fa unes setmanes fa un programa de ràdio pel blog, que el trucaria per parlar en el programa, ja feia dies que li havia demanat i en els altres programes tampoc ella no podia ser a casa, coses de l'hivern, però com que li feia il.lusió de participar al programa del Juan, li va dir que ella el trucaria. I així ho va fer, per no fer esperar gaire els altres dos, va fer la trucada mentre pujava en el telecadira, de manera que havia vegades que no acabava de sentir bé que li estava dient, els altres dos rient, perque com que no tenen ni punyetera idea de que és un blog, els semblava estrany que estés parlant amb algú que no coneix, però que per contra es coneixen prou bé.
Així, doncs, aquesta és la imatge que es veia quan feien l'entrevista en el blog de Luz de Gas. Fins aquí, tot seria normal, calia escoltar l'entrevista, el que va fer quan va arribar a casa i QUINA VERGONYA! altre cop, entre entrevistes serioses, de persones que escriuen blogs amb problemes reals, seriosos i que saben escriure i parlar, estava ella amb el seu blog banal, frívol i superficial dient que estava pujant en un telecadira i tant contenta i amb la preocupació que amb la càmera de fotos compacta que s'ha comprat i que porta sempre a la butxaca de l'anorak, no li queden les fotos igual que amb la réflex, però que sense ella tampoc no podria fer les fotos de les jornades d'esquí. Com sempre, Juan molt educat.
Però la VERGONYA, no acaba aquí, i ara només en fa un apunt i queda pendent per una entrada més seriosa, la vergonya al.liena i la vergonya que li fan sentir de ser dona, algunes dones amb el seu comportament escalfabraguetes, però això serà una altra entrada.

9 comentaris:

Striper ha dit...

Sincerament me he fet un xic d'embolic al final, pero sembla que va ser una jornada d'esqui prou moguda.

Juan Duque Oliva ha dit...

Estuviste genial, a mi me encanto cada entrevistado/bloguero tenia su historia particular y eso fue lo bonito.

Te he mandado un traductor definitivo porque el que tienes no va muy bien.

Muchas gracias por la colaboración, infinitas gracias y de vergüenza nada

Besos

Joana ha dit...

Striper:
Moguda és dir poc!

Luz de Gas:
Con dos al lado que no saben lo que es un blog y la cobertura fallando un poco. Cuando lo oí en casa, yo riendo, que tampoco varía mucho de lo que hago siempre, pero con blogueros de tanto peso y yo hablando de excursiones y los mundos de yupi. Gracias por el traductor, lo cambio fijo.
Gracias a ti por dejarme participar en tu programa.
Besos.

Jordi Casanovas ha dit...

El primer i últim cop que he anat a esquiar, vaig acabar baixant a peu amb els esquís a l'espatlla, mentre nens que no aixecaven un pam de terra passaven amb casc, a tota hòstia i sense pals seguint al monitor... això és vergonya!

Antonio ha dit...

¡Magnífico! Quizás la entrevista de mayor altura... y en esos 'telecadiras' que me recuerdan mi etapa de instituto...

Joana, la magia de esta radio con luz propia es que por diferente se hace amena y entretenida. La próxima... pérdida en un bosque pirenaico...

y no tengas vergüenza, aquí tenemos también escalfabraguetes ....

me encanta la palabreja...

Saludos
Antonio

lisebe ha dit...

Ay noia no vaig poguer escoltar-te el disabte, jo estava penjada a Madrid per la neu a l'eroport, pero per el que expliques, no passa res, més d'un cop he caigut jo a la neu i fins i tot una vegada vaig menjar-me un arbre, i qué, coses que passan.

La vergonya era verde i se la va menjar una vaca!!!

Tranquil.la que les coses una se les ha de pendre amb bon humor i punt.

Molts petonets maca

lisebe ha dit...

Joana carinyo:

A casa meva tens un regalet per tu a sobre del meu gatet Lui

Petonets de nou

Joana ha dit...

Jordi Casanovas:
Un no es treu mai els esquís per baixar, encara que et passin baldufes a la velocitat de la llum. I això és que ho has provat poc, has de tornar-hi!

El Callejón de los negros:
Hombre Antonio, seguro que estaba colgada más que nadie en aquel momento. La verdad, es que siempre que me he perdido, he descubierto lugares maravillosos. No dudo que por ahí también tengais escalfabraguetes, de esas hay por todos lados y me queda pendiente esta entrada.

Lisebe:
Ja vaig llegir que t'havies quedat penjada a Madrid, quina mala sort! És vergonya, perque no havia d'ahaver caigut si hagués parat una mica, només una mica d'atenció. Ara passo per casa teva, gràcies.

Mireia ha dit...

jeje, tot una experta caient... si vingués jo no aixecaria el cul de terra, això seria vergonya i no tenir un despiste.

A veure sis aquest cap de setmana escolto l'entrevista que m'has fet entrar curiositat i
sobretot, sobretot, sobretot explica el tema vergonya aliena, que si només riem la meitat que avui dinant,pot sortir unpost molt divertit