divendres, 6 de novembre de 2009

ELS QUE NO PERDONEN

Aquest post fa més d'un any que el volia fer. De fet quan vaig tornar de les vacances del 2008 a la Toscana i vaig veure els resultas i vaig recordar i buscar.


Entre les dues imatges hi ha ni més ni menys que 26 anys de diferència, com aquell que res, així dit, sembla un número més, no gaire alt, si pensem en la infinitat de la numeració, però no quan es tracta del pas del temps, que comença a ser una xifra respectable. Si, és una xifra respectable, quan ets capaç de recordar alguna cosa que va passar fa 26 anys i encara més de trobar una foto. En el meu cas, trobar la foto no és cap cosa extraordinària, sóc un desastre en l'organització o més ben dit en l'ordre, però si es tracta de les meves fotos sóc la més tocada i posada en l'ordre, data, lloc i tot en els seus àlbums o carpetes, depenent de en quina època es van fer les fotos.


La gràcia o no, és que totes dues es van fer més o menys al mateix punt de la Torre de Pissa, no se si havia dit on era la foto, tot i que em sembla prou evident endevinar-ho.



Ara, no té cap mérit, segur que tothom dirà, tens la mateixa cara! si, és clar, no m'he fet pas transplantament de cara i per tant és la mateixa, la ganyota pel sol també és la mateixa.

Coses rares? Estic si fa no fa igual de grossa, potser una miqueta més ara, però no gaire més, que ningú es pensi ara que aquells texans encara els tinc, no, no els tinc, tot i que no fa pas gaire vaig llençar unes bermudes de dos anys després, però els texans, només per ús es fan més malbé i com que jo era una nena de col·legi de monges i una mica kumbas, de tocar la guitarra i cantar cançons tipus "cal que neixin flors a cada instant", "si em dius adeu", o "Fent camí", doncs els texans i les bambes eren l'uniforme que totes portàvem sota la bata, que no la duiem quan vam anar a Itàlia. Doncs, el que deia de les coses rares. Ara, en general, ningú no em diu que estic grossa, em diuen que estic bé, normal, una mica gorda, siguem sincers, però "bueno". En canvi, si que em deien llavors que estava grossa i ara si que és personal, veient la foto i com em quedaven els texans, no em sembla que estés pas grossa, però és clar, sempre al revés del món.

La carona amb setze anys, tot i que sembli la mateixa, ha canviat i els anys no perdonen i les arrugues i els gestos d'expressió fan la seva aparició.

Una diferència, que és més que suposada, és que l'any passat les vacances me les vaig pagar jo, i llavors m'ho van pagar els "papas", tot i que durant dos anys vam estar fent "bote" i algunes activitats per recollir diners pel viatge, però misèria, comparat amb el que costava el viatge. Malgrat no tenir gaire diners per gastar, vaig portar regals per tothom de casa igual que faig ara, ho he fet sempre i això de comprar, ja sabeu que és la meva pega.


18 comentaris:

Luz de Gas RadioBlog ha dit...

Que suerte tienes, los viajes que te pegas y te digo que ahora estas mucho mejor.

BEsos guapísima

Striper ha dit...

Coi jo et veig igual de jove i guapa a les dues.

Striper ha dit...

Coi jo et veig igual de jove i guapa a les dues.

kika ha dit...

segur que pisa ha canviat molt més que tu en aquests anys, no?

Mireia ha dit...

Quina gràcia!

Yvonne ha dit...

Ostia nena primera foto q et veig de jove, doncs jo si q et veig canviada i molt!!la faceta de portar detallets quan vas de viatge veig q et ve des de l'adolescència, tu com la Mireia sempre tant detallista!!

lisebe ha dit...

Doncs que et vols que et digui, sempre es estat igual de guapa.. no trobo massa diferencia!!

Pasan els anys que no la vida desde dins oi??

Petonets binica!!!

lisebe ha dit...

Volia dir bonica!!!! errata.. jajaj!! però se que m'entens

Mes petonsssssssssssssssssss

Joana ha dit...

Luz de Gas:
Mientras pueda, seguiré saliendo.
Besos.

Striper:
Sempre tan encantador!

Kika:
Doncs, que vols que et digui, els italians en això conserven les coses quasi com quan les van fer!

Mireia:
Quan la vaig fer, no hi vaig pensar que ja la tenia.

Yvonne:
Tots tenim un passat! Per que són els diners, sinó per gastar-los en allò que ens ve de gust?

Lisebe:
No em va costar més de pujar-la!

yvonne ha dit...

Millor q no caigui a les teves mans una foto d la meva adolescència pq et pixes!!!!
I tant els diners per gastar-los!!!jo com sempre amb un forat la mà però com disfruto regalant tb!

Núria ha dit...

Ostres, ets molt valenta. Jo no seria capaç de penjar una foto meva de 14 o 16 anys. Era un horror! Una amiga meva, si en podem dir amiga a això, va penjar unes fotos del viatge de 8è al Facebook i quasi me la menjo!!!
I ara que veig una foto teva de quan tenies 16 anys, de fet fa dies que m'ho pregunto, tu i jo pot ser que ens coneguem d'alguna cosa més que de tafanejar blocs?

Joana ha dit...

Yvonne:
Vigila, que puc pintar barba, bigoti i totes aquestes coses.
A mi m'agrada més regalar que no pas que em regalin, buscar allò per la persona.

Núria:
Valenta, no, inconscient, si. També era un horror, però amb l'edat he perdut la vergonya.
Pel que dius de si ens podem conèixer, pel que dius al teu blog ets biòleg, i dedueixo per un comentari que vas anar a la UB, jo també i per edat, segur que vam coincidir en el temps i qui sap si fins i tot en alguna classe. A tu a les fotos no t'acabo de veure prou bé i és clar, a la facultat si és d'això, em semblava més a la foto dels 16 anys que no pas a la d'ara. Acabarem d'investigar!

Núria ha dit...

Ostres, segur que és de la facultat. Tu eres amiga de la Cristina Serradell?

Joana ha dit...

Siiiiiiii, tu també! Quina casualitat! Segur que ens coneixem. Mira que hi ha blogs i anar a coincidir.

Núria ha dit...

Bingo! Buscaré alguna foto de quan era a la facultat. Segur que en tinc alguna amb la Cristina. Ja li explicaré aquesta coincidència!
La gent es troba pel Facebook però també pels blocs, qui ho diria... Quan temps fa que ens repartim comentaris? Un any, potser? I sense saber que ens coneixiem. Increïble...

Tot l'equip del museu ha dit...

Osti Joanna!
Que fots per aqui!
Com va tot?
Aviam si quedem un dia!
Petonets!
Cristina

Núria ha dit...

Ostres, Cristina, has estat molt ràpida!
Què t'ha semblat això, Joana?

Joana ha dit...

Cristina:
I tu, que?. Jo tinc un blog, és obvi. Doncs, a veure si quedem, que fa temps que no ens veiem.

Núria:
Si que ha estat ràpida la Cristina. Perquè el "feisbuc" si ens trobem en els blogs? Que de ben segur i som totes al "feisbuc". Al proper diccionari demanaré que catalanitzin aquesta paraula.