La foto no té res a veure amb el post.
Fa temps que hi penso i després d'aquesta setmana i el post d'avui de la Mireia i un altre de no fa gaire, deia no fa gaire que ella no pensava que el seu blog fos dels que es diuen personals, però que resulta que si. Avui ens demana a tots que escrivim a mà un post (ja ho faré), perque ens coneixem força, encara que no ens coneguem.
Suposo que a aquestes alçades, gairebé tothom imagina que la Mireia i jo som amigues i no només del blog. Però no amb tothom és igual. La Yvonne es pensava que tots els que deixeu comentaris aquí sou coneguts meus com ella i la Mireia. Quan va saber que no era així, es va quedar parada: "I no els coneixes?". Doncs no, no els conec personalment i no sé quina cara fan de debó.
Amb una companya de la feina, fa uns mesos, parlant de totes aquestes noves maneres de comunicar-se, ella deia que preferia la coneixença personal i no la virtual que era gent a qui no coneixies de debó. Li vaig dir, que molt probablement, seria gent amb qui ens podriem portar més o menys bé. No cal semblar-se, ni tenir les mateixes aficions, però el fet de parar en un blog o altre, alguna cosa vol dir. A mi no s'em passa pel cap d'entrar dues vegades en un blog de fatxes, un cop per error, pot passar, però no ho repetiré pas. Tots tenim clar, que un blog, no és un xat de "ligoteo" i tots tenim altres coneixences "reals", ja enteneu que vull dir.Potser ens coneixem més del que d'entrada ningú hagués pensat, de mica en mica anem explicant coses, que semblen xurrades, però en el fons diuen molt de cada un.
Seguim un blog i no un altre, perquè? Evidentment, afinitats, no crec que a ningú li descobreixi la sopa d'all.
Jo no sóc gaire de "feisbuc" i no vaig buscant a gent, si algú em troba doncs benvingut, però jo no busco. No és cap crítica, fa uns dies, un paio, que no conec, em demanava de ser amic meu, no conec, ni és amic de cap amic, així que el rebutjo. En el messenger, hi ha algú que no tinc en els meus contactes, que de forma continuada, si em deixo l'aparatet obert a la nit, em crida de matinada, com que estic dormint, no obté resposta, ni la obtindrà pas.
Casualitats o no, de fa ja temps, no ho sé, no porto agenda de quan començo a visitar un blog i deixar comentaris. Resulta, que sense adonar-nos durant temps hem estat passejant-nos pels blogs i se n'adonat ella, la Núria, haviem anat plegades a la facultat i tenim una amiga comuna companya de facultat.
7 comentaris:
Ja ho he vist això de la Núria. Quan va dir que li sonaves vaig fer el mateix que tu , anar al eu perfil ( el meu cas pura xafarderia) i vaig veure que havia estudiat Biologia a UB i vaig pensar que potser us coneixieu i apa, doncs sí.
Tens raó pel que fa a que trien els blogs per afinitats i va ser molt divertit veure lacara de la Yvonne quan li vam dir que només coneixiem virtualment a la gent que comentavem i ens comentaven (exceptuant alguns poca casos com l'actual).
A vegades no cal possari cara per saber si el que estas llegint es d'una persona que t'atrau com a persona, per afinitat, i sense coneixer, jo tinc molts bons amics a qui mai he vist, i teniu rao, no sempre es cert que li has de possar cara per saber si t'agrada o congenias amb una persona. Oi?
Petonets guapa
De fet hi han moltes manetres d'anmistat hi aquestes es una.
El que hauria donat per veure la cara de la Y. En tot cas, si coneixes la persona sempre miraràs més aquell blog, però la gracia de la bloquesfera es això, que sense coneixer fisicament la persona puguis opinar sobre els temes comuns que ens agraden, p.exemple entrar a la bloquesfera malgratenca i opinar sobre coses del poble, però també sobre llibres amb algú que no coneixi de res i que viu a anys lluny meu, tant fisicament com per edat, ideologia o qualsevol altra cosa, i que potser si l'arribés a coneixer ni tant sols em cauria bé
Mireia:
Amb totes les sèries tipus CSI que veiem, les dots investigatòries s'han de desenvolupar per força. acabo d'inventar una paraula.
En un blog d'algun tema molt especialitzat, potser si, que només es té en comú allò i ja hi ha prou, però en blogs com els nostres, que parlem una mica de tot i expressem la nostra opinió, si agrada o no agrada alguna cosa i expliquem, sobretot jo, moltes coses de les que faig, està clar, que qui ho llegeix i deixa comentari és perque tot i que tant se li pot enfotre, allò li fa gràcia o se sent identificat.
Lisebe:
Està clar, que no cal posar cara. De fet, la ràdio és el màxim exponent d'això o també la premsa escrita, ens agrada allò que sentim o llegim.
Striper:
I tant que si! Quan te n'adones que potser algun blog que segueixes, fa temps que no fa res, penses: "Que li deu passar?"
Martí:
La cara de la Y i el seu, Nenaaa, que dius?, no pot ser!
Si coneixes la persona el mires més, està clar, no hi ha dubte. La gràcia està com bé dius, en poder conèixer a gent que pot ser molt llunyana i que mai no coneixerem i que mai no haguéssim conegut doncs per edat o d'altres.
Quina gràcia, entro al teu últim post i trobo el meu nom volant per allà jeje. La cara q vaig fer quan m'ho vau explicar deuria ser bona jeje. És q encara em sorprèn això q us escribiu amb gent q no us coneixeu, bé matitzo, q no us heu vist mai. No ho veig malament eh simplement em sorprèn. No se ja saps q jo mai he estat de blogs i per tant no estic en aquest mondillo, soposo q és el q es fa. Continuo dient...i si tots us coneixeu i no ho sabeu??
Ah juani i això del facebook jo com tu, ignorant a gent q no coneixo. Per descomptat q no l'utilitzo per conèixer gent. Vaya rollo Puig!!!!!!!!!!!!
Hvala za intiresny Blog
Publica un comentari a l'entrada