dimecres, 2 de juny de 2010

FETS CONSUMATS!!!

Aquest cap de setmana he excercit de tieta, això vol dir, que dissabte a la tarda vaig anar a buscar als dos petits i els vaig portar cap a casa. Tenia les cadiretes del cotxe i podia fer de les meves. Ara ja estic més o menys recuperada, però diumenge a la nit estava que no podia amb la meva ànima.
El dissabte va ser "durillu", arribar a casa, i després de jugar una estona i començar a preparar els llits, preparar el sopar, llom arrebossat per tots, petits i grans, veure El Libro de la Selva, que és d'obligada visió quan venen a casa, sobretot l'Albert, l'Oriol no li fa gaire cas a la tele. Finalment es van adormir, més tard del que ho fan a casa seva, i d'haver menjat una mica com els dóna la gana i gelat de postre, ja saben on estan els gelats!!! Però, ja se sap, perquè estan les iaies i les tietes?
Tenia la seguretat que es llevarien ben aviat, com va ser, encara, no es van llevar fins les vuit i no es van despertar en tota la nit. Ja ho havia pensat, malgrat el meu germà em deia, a l'Albert, li agrada molt el parc de sota de casa teva. Però , quins parcs fan! Ni una ombra, els nens, i els grans que els acompanyen es couen a les barres dels gronxadors i demés coses que hi ha, al tobogan es pot fer nen a la brasa, perque ara són una xapa d'alumini o alguna cosa semblant que a més et cega i que el nen no et quedi al punt com un bon entrecot, ara, es faran una cremada en lloc d'un repeló als genolls amb aquell terra d'escuma tot tovet que hi ha en lloc de la terra de tota la vida.
Diumenge es van llevar o millor dit, ens vam llevar a les vuit, vam esmorzar i estava pensant que aniriem a fer un volt per allà i que no els portaria a la muntanya, perque havia pensat d'anar a Núria i veure vaques. Però, després de veure com tota la caixa plena de cotxets i la bossa plena de peluixos estaven per terra i que a continuació aniria el cilindre amb els blocs de construcció, vaig decidir que era el moment d'anar a la mutanya a veure floretes!!!
Vam anar  Santa Fe de Motseny, és el lloc fàcil i amb dos nens de un any i mig i tres anys, és la millor opció, ah! i la meva mare, que és pitjor que un nen. No vig dir res als pares de les criatures, perque, sabia que si dei res, el meu germà en diia que no, que és un merder, que anem al parc. Si no han anat mai a la muntanya, no sé que es deuria pensar l'Albert que hi trobaria, però s'ho van passar d'allò més bé. Vam campar a les seves i jo sense haver de patir, que em fa patir molt anar al parc.
L'Oriol, que és el petit, anava agafant totes les pedretes que veia i ens les ensenyava, alguna aterrada va haver, però ni un repeló, l'Albert, m'ensenyava totes les flors i deia: "Mira quina flor blava més bonica". Van bufar pixallits i l'Oriol gairebé s'el menja. Quan vam arribar a la riera, van al·lucinar amb l'aigua, els havia d'aguantar, que no duia roba de recanvi. La fageda és un bosc molt fosc i els va imprssionar una mica d'entrada. Quan va ser l'hora d'anar a dinar, no volien anar al restaurant, volien anar a veure més floretes. Anaven bruts, però s'ho havien passat d'allò més bé corrent amunt i avall,, seient-se a terra per poder veure les flors i qualsevol animaló que trobessin. A l'hora de dinar, per si a mi, no em costa prou haver decidir qe menjo jo, havia de decidir que menjaven els nens i la meva mare. Això si, gelat de postre, per acabar d'enguarrar-se, ja no venia d'aquí!. 
Fer pujar l'Oriol al cotxe i lligar-lo a la cadireta va ser tota una odissea, no volia marxar! Es va dormir al moment d'arrancar el cotxe, l'Albert estava tan cansat que no podia dormir i ho deia, estic cansat, no puc dormir! 
Quan estàvem baixant cap a Sant Celoni, va trucar el meu germà desesperat, que estava trucant a casa i al meu mòbil (que s'havia quedat a casa) demanant, que on erem? A la meva resposta, va dir, ho podies haver dit, si home, i que em digui que no els porti a la muntanya!
El dilluns, l'Albert, va parlar per telèfon amb la seva cosina, que és una mica més gran que ell, i li va dir, que havia anat a la muntanya amb mi i amb la iaia i que si ella voldria anar un dia.

4 comentaris:

Núria ha dit...

Ei! El gran s'assembla a tu! Així m'agrada, que els portis a veure món! Tampoc cal anar gaire lluny, és la sort de viure en un país on tot és a tocar.

Joana ha dit...

Ara feia temps que ningú no ho deia. Ja veurem si em tornaran a posar les cadiretes un altre dia. És la sort que tenim de viure on vivim!

lisebe ha dit...

Molt bé nena quina ricura de nens!!!

Que guapos que son!!!

De tant en tant toca ser tieta a mí em toca quasi cada cap de setmana amb uns bessons que em tenen enamorada.I que em portan també de cap moltes vegades tot se ha de dir però gaudeixo d'aquest moments com ningú i la seva mare descansa jaja!

Petonets preciosa

Agnès S. ha dit...

No m'extranya que acabessis cansada!; Perô ser tieta, ês xulîssim! eh que sî?