diumenge, 23 de maig de 2010

TEMPS D'AVENTURA!!!

Quan s'acaba l'hivern i la neu, comença el temps d'aventura, anar d'excursió a la muntanya, fer els passejos de la senyora Enriqueta, anar a veure floretes, fer fotos. Una mica de tot. Com sempre, es tracta de sortir i passar-ho bé, si faig més o menys, no és important. Aixo si, el lloc ha de pagar la pena.
Ahir, amb la Yolanda, vam començar aquesta etapa de l'any, en que també comencem a parlar d'on anirem de vacances i com, que la Yolanda, en aquestes coses és especial! Avions, autocar, cotxe, aquell país no, que són problemàtics, càmping i bungalows tampoc, bany a l'habitació per descomptat! La cosa es va definint de mica en mica.  Quan sortim, ho fem sense haver planejat abans on anar. Portem els mapes i les guies per decidir que fer i així anar segures. De vegades ho tenim molt clar i sabem ja de temps on anirem i ho preparem d'una altra manera. Ahir, jo volia anar a trobar un lloc, però no ho vam aconseguir! i vam acabar per Ridolaina, molt bonic, un riuet, bon dia, caloreta. El corriol que anava pel costat del riu, estava molt embrossat i vam anar pujant fins que vam poder, aleshores vam començar a pujar fins a trobar un camí, que no sabiem ni on anava ni d'on venia, però nosaltres, cap allà que hi falta gent. Un bosc de ribera preciós, uns prats magnífics, verds, amb floretes grogues (Taraxaccum, pels repelents) i els dents de lleó, tot molt bonic. Al bosc hi havia floretes liles, grogues, blanques, roses i totes les tonalitats de verd que hi poden haver. Vaig llegir un cop que el verd és el color que l'ull humà pot trobar més  tonalitats diferents. El camí era planer, erem al pla i no hi havia gaire desnivell, per no dir gens, anava pujant una miqueta molt miqueta, només per que el riu pugui còrrer. Com sempre, anar caminant i anar xerrant. En arribar a un punt, el camí i el riu, es creuaven, això volia dir que calia travessar el riuet, havia unes pedres, però estaven massa separades per les notres passes, encara que volguéssim saltar i la fondària, tot i no ser el Mississipí, superava l'alçada de les botes, ens vam descalçar, la Yolanda, no les tenia totes, estàs segura?, em va dir, o ens descalcem o tornem enrere, vaig dir jo. A mi em venia de gust mullar-me els peus, et quedes millor que bé, és una sensació que et desperta, total vam travessar el riuet descalces,després eixugar-se amb l'herba i el solet. Després el camí quedava obert amb un prat a la dreta, i quina sorpresa! quan només feia cinc minuts que haviem passat el riuet, ens vam tornar a trobar el riuet creuant el camí altre cop!. Aquest cop havia pedres per poder passar el riu i també un tauló, tot i així al principi, les pedres eren massa separades per saltar-les i cantelludes, vaig buscar un roc més o menys pla i el vaig tirar per afegir-ho al pas. Comprovat que les pedres eren segures, vaig passar el riu. Va Yolanda, que ara et toca a tu, vigila el tauló que està rellicós i jo he posat els peus a l'aigua. La Yolanda, va començar a passar, i en posar el peu al tauló, XAF!!! de cul a l'aigua. Els pantalons tots molls, la samarreta també i els mitjons també i el cul de la motxilla també. Els pantalons s'eixuguen ràpid, però el cop de cul amb una pedra probablement cantelluda i el blau que segurament li deu haver quedat, no passa tan ràpid.

Aquest és el pas en qüestió.


La tornada fins el cotxe, va ser plàcida, no sense trobar però, dos tolls enormes d'aigua al camí que ocupaven tot el camí i ens va obligar a ficar-nos al mig del fang com diu la cançó i després encara, ja a la pista on havia el cotxe ens va tocar menjar la pols, ho vam fer en l'ordre canviat de com ho diu la cançó, no sé si l'efecte és el mateix, em sembla que si, acabes marranot igualde totes dues maneres.

6 comentaris:

Striper ha dit...

Temps de gaudir de la natura!

Joana ha dit...

Striper:

Això sempre!!
Petons.

GURMET ha dit...

el bon temps invita a preparar un bon menuper emportar,si no et pots permetre anar de restaurant i gaudi de la natura que ja es una bona aventura.

Joana ha dit...

Gurmet:

D'entrepà, que sempre anem a misses dites i mai no saps on t'agafarà la gana o serà l'hora de dinar. Ara, un entrepà ben fet i segons en quin lloc, és com el menjar més exquisit!

Mireia ha dit...

ja comencen ls teves excursions....

Agnès S. ha dit...

Per una caiguda de cul com aquesta, vaig estar 6 mesos sense poder asseure'm en una cadira dura. Sort!