diumenge, 1 d’agost del 2010

ABANS DE MARXAR

No anava a fer aquesta entrada fins el vespre, però sempre hi ha imprevistos, jo tenia molt pensat com anava a ser aquest diumenge, però si neix el nen de la teva cosina, l'has d'anar a veure i més si l'endemà no hi podràs anar perque ja marxes de viatge.
Estic de vacances, de fet no comencen fins de demà, però tota la setmana, que ja estic paranòica amb el tema de tenir tota la roba neta i recollida per poder triar entre tot, que és el que agafo. Aquesta setmana a la feina ha estat rara, dilluns ja ho tenia tot enllestit, de manera que poca cosa tenia per fer o millor dit, no tenia res a fer, però calia estar de guàrdia, com dic jo, per si de cas. Després que dimarts el "jefe" ens reunís a tots i fes el balanç i arengués la tropa, que li agrada molt, ja només em faltava divendres d'anar a l'oficina a passar el dia i no fer res, que això cansa molt. Si pots estar de xarrera o llegint o mirant que diu la gent pels blogs, cap problema, però no és així, ha de semblar que estàs treballant i no parlar, que aleshores ens renyen. Doncs, vaig decidir que dimecres reuniria el meu equip i faria una mica d'equip.
No seria una reunió normal, com he fet d'altres, a casa, i ja està, seria per dir-ho, l'excursió de final de curs. No era una reunió de feina per parlar de feina, tot i que sempre es parla, o si més no es fa referència. Com que a diferència d'altres, el meu equip, és més assilvestrat i fins i tot potser, anti-sistema, ens en vam anar d'excursió, si, d'excursió, a banyar-nos a un gorg. Entre pitos i flautes, anar recollint per tota la geografia catalana a tots i esmorzar, vam arribar al gorg a quarts de quinze, després vam anar a dinar, de restaurant, això si, que serem assilvestrats, però també mengem i sabem menjar bé, que quan ens van veure arribar tan tard, els va fer una gràcia! Durant el dia, a més de fer equip i saber tots una mica més de tots, vaig encunyar una nova paraula, NEOURBANITA, faré la definició: Persona d'orígen rural que s'instal·la a la ciutat, normalment Barcelona, per dedicar-se a tasques i viure segons les normes que regeixen una ciutat.

Continuant en la meva tònica iniciada la setmana passada, ahir vaig tornar a anar sola d'excursió. Pot semblar trist, i en algun moment ho és, però entre quedar-se a casa i renunciar i menjar-se l'olla pensant el que podries estar fent o marxar a escampar la boira i intentar que fugin molts fantasmes, doncs decideixo marxar, encara que sigui sola, no necessito a ningú per fer res. Ahir vaig anar a Andorra, a Engolasters, no vaig anar al llac, que els nois de la caseta d'informació em van dir que havia molta gent. Vaig anar a Engolastres, tot i que volia anar a Sorteny, però el fet de poder trobar-me algú conegut em va fer tirar enrera, no volia haver de donar explicacions. Tot i que Andorra va a la seva bola, també ha plogut molt aquesta primavera i ha anat més endarrarida, pel que també està tot impressionanment verd i encara florit. Abans d'arribar a Engolasters, em vaig firar, si, no em vaig poder estar, un flash, per la càmera, feia temps que ho duia de cap i ahir, tot i que vaig entrar per preguntar per una altra cosa, vaig acabar amb el flash, amb la noia de la botiga ja ens hem fet amigues i ara he de trucar per quan els arribi un altre gadget, sóc un desastre. No havia comprat el flash abans perque, anava a mirar i preguntar per les botigues i eren cars, o no, el preu que toca, però llegint per internet, deien que es podien trobar per 30 euros, però jo el més barat que havia trobat era un per 75 i semblava de joguina, no sé de vegades, penso que sóc tonta i que tothom em pren el pèl. Total em vaig comprar el flash, no l'anava a estrenar, perque feia molt sol i no calia, però ja frisava per arribar a casa i provar-lo, tampoc era tant!
Ja tothom sap a hores d'ara, que no m'acaba d'agradar com em queden les fotos de paisatge, ahir, vaig fer un descobriment, per mi, per que no em quedin els cels cremats i es vegin els boscos i al revés, posar el filtre de llum pol·laritzada i el degradat neutre, tot a l'hora, ja he aconseguit alguna cosa. Això, si vas amb més gent, no ho pots fer, entretenir-te així, fins que aconsegueixes el que busques. I si, a més li afegeixo la lent de gran angular al màxim zoom, queda la frivolitat d'aquí baix.

Un cop vaig acabar la meva excursioneta, vaig dinar en un lloc impressionant, amb una visió que relaxa a qualsevol. Quan vaig tornar al cotxe, havia un grupet de 4 o 5 papes i dic papes, perque eren només homes, amb un total de 13 nens, perque ho van dir, que tenien un merder allà muntat, de bosses, motxilles i tendes. Pel que vaig interpretar, anaven a fer una acampada amb els nens. No sé, com els deu haver anat, però era un espectacle. Portaven un dinamòmetre per pesar les motxilles i llavors repartir el que era comunitari. Tots els papes estrenaven botes, que les estaven treient de les capses i hi havia un que no portava aigua a la cantimplora i comptava omplir-la en el primer riu que passessin, cagarrines de les fines al canto, vaig estar a punt de dir que a cinc minuts, pel caminet d'on jo venia, hi havia una font, però era més divertit veure-ho i no dir res, uns italians d'un motorhome allà aparcat també els miraven divertits.

Després d'ahir, he arribat a la conclusió, que la gent surt a la muntanya només a fer kilòmetres i a dir que ha fet, sense saber que hi ha per allà on passa, el programa dels caçadors de bolets ha fet molt mal i la gent van a buscar bolets a la tardor i ha sortir a fer desnivell, com més millor, la resta de l'any, a mi si el lloc no m'agrada, m'importa un bledo, si l'esforç que he fet és o no gran, em sento decebuda i timada, tant esforç per trobar un xurro, per això pujo i baixo les escales de casa fins a fer el tres mil metres de desnivell!
L'evidència que la gent no coneix res de res, la vaig poder trobar ahir, era un camí prou transitat i al marge del camí vaig poder trobar encara maduixetes, no és normal! A mi ja m'està bé, en vaig menjar un munt i això que no m'hi vaig posar a buscar una mica més, només les que havia al marge. Vaig fer fotos a unes quantes abans de menjar-me-les. Aquí les teniu, que també comparteixo!


3 comentaris:

Núria ha dit...

Ei, Joana. Així que no vas anar a Sorteny per no trobar-te coneguts? Doncs vas fer bé perquè jo rondava per Ordino!!! Engolasters és xulo però si vols flora bona, la propera vegada entra cap el Madriu fins al refugi de Fontverd.
Ahir mateix, a Ordino, vaig veure catifes plenes de maduixes i el comentari també va ser que no les havia collit ningú! D'aquí uns dies passeja't pels mateixos llocs i trobaràs tots els nabius que vulguis.
Molt bones vacances!!

Joana ha dit...

Núria:
No voler trobar coneguts no anava per tu. No ho entenc, que no collin les maduixetes! No saben que són? Per això no cal saber gaire, ja de petita sabia conèixer-les! Quan torni, se ben segur que algun dia torno a pujar a Andorra i llavors aniré a Sorteny.

Núria ha dit...

Si puges cap Andorra, i et ve de gust, digues-m'ho i t'acompanyo!