dilluns, 20 de setembre del 2010

SÓC MOLT, PERÒ QUE MOOOOOOLT BURRA!!!!

Més burra no puc ser, perquè a sobre ignorant. De què sinó hauria fet aquesta foto i moltes altres?.Va ser la cirereta del dia. Ja estàvem cansats de totes les emocions del dia (que serà un altre post o el que faci la Mireia). La foto és el Castell o Fortalesa d'Hostalric, feta desde la Torrre dels Frares. Després que en Jaume, ens fes de guia per Hostalric, que en sap un munt! i baixèssim de la Torre, ja tocava tornar cap a casa. Quan vam arribar al cotxe, van decidir que en Jaume acompanyaria a la Mireia i en Martí a casa i que jo ja podia agafar l'autopista allà mateix, que vaig més ràpid per allà que per l'altra. Va ser aleshores, quan en anar a obrir la motxilla de la càmera per treure les claus del cotxe, no les vaig poder treure perque no hi eren. Si, les claus, no hi eren a la motxilla, i on eren?, vet aquí el problema. Després de regirar tota la bossa, vaig acabar arribant a la conclusió de que me les havia deixat dins del maleter del cotxe, sinó era així, les havia perdut. Sóc burra, si moooooolt però que mooooooolt burra. No podia agafar el cotxe, tenia les claus de casa també dins del cotxe. De fet, llevat del moneder i la càmera, tot era al cotxe. El cotxe tancat i barrat i a Hostalric, que no és res!. Va començar l'odissea, vam anar a buscar el cotxe de la Mireia a Malgrat i d'allà cap a Canet a recollir el seu moneder que es va caure al cotxe d'una amiga seva, amb l'objectiu final Barcelona i la meva clau de recanvi. La meva mare, a Canet ja havia trucat com quatre cops, sort, que puc dir tres vegades el mateix i no passa res! però cansa i era un element més de cansament. En sortir del garatge, la Mireia li va dir en Martí, s'ha de posar benzina, però primer cal recollir el moneder que hi tinc la targeta. En el cotxe va aparèxer el missatge de "Debe repostar" i apa, a patir tots tres, que no trobàvem cap benzinera. Per fi! Una benzinera! Salvats! I la meva mare anar trucant.
Quan vam arribar a Barcelona, a casa, havia tres possibilitats.
1era.- Sopar i agafar les claus i tornar tots tres altre cop cap a Hostalric.
2ona.- Sopar i donar les claus a la Mireia i en Martí i que em baixessin el cotxe l'endemà.
3era.- Sopar i que l'endemà agafés el tren cap a Hostalric.

L'opció escollida va ser la segona, però al final no van voler sopar, ja havia començat a preparar l'amanida, però en Martí començava a tenir el "bajon" i havien de tornar, així que es van prendre un cafè (de la Nespresso, com no podia estar d'altra manera). Ja l'endemà, tots descansats o si més no, havent dormit, em van baixar el cotxe a casa. Quan van obrir el cotxe la Mireia va trucar, les claus eren a l'altra motxilla, ni tan sols a la bossa, si ja ho sé, porto un munt de bosses i coses al cotxe.
Ah! i quan arribeu a casa envia un sms per saber que heu arribat sans i estalvis, que amb tota la tonteria eren ja la una!

Avui, tot el dia que tinc paranoia amb les claus, no me les torni a deixar tancades!!!!

5 comentaris:

Juan Duque Oliva ha dit...

cuidadito con las llaves que las carga el diablo.

Que foto más bonita.

Besos guapa

Martí ha dit...

Acabes de dir burro a 3/4 parts de la humanitat, que un cop o altre s'han deixat les claus dins el cotxe, aixi que et flagelis que això ens passa a tots!

Joana ha dit...

Luz de Gas:
Que inútil me sentí.

Martí:
Però a mi no m'havia d'haver passat mai, sempre les poso a la butxaca o en algun lloc on abans es trenquen les claus que quedar tancat el cotxe. I vosaltres viatges amunt i avall. Gràcies

Mireia ha dit...

Jo ho vaig fer abans ue tu deixar-me les claus al cotxe. ;)

Agnès Setrill. ha dit...

El Martí te raó.