dissabte, 16 d’octubre de 2010

SÓC UN DINOSAURE

Això és el carrer de casa quan la nevada del 63. Sóc un dinosaure, però encara faltaven alguns anys per nèixer jo, no gaire, però faltaven. L'edifici de casa encara no existia i si volgués fer una foto des d'el mateix lloc no podria.
A la feina, entre el meu equip sóc la més gran o un dinosaure. Són tots força més joves que jo i per altres posts, ja he comentat que tots som dediferents  llocs de Catalunya. Doncs, la gent de poble, si vol estudiar ha de venir a Barcelona i hi ha qui pot anar i tornar a casa i hi ha altres que els toca quedar-se a viure mentre dura la carrera i hi ha una part que pels motius que siguin decideixen quedar-se a  Barcelona. D'entre aquest últim grup hi ha dos en el meu equip de la feina. Són dos nois que van venir a estudiar a Barcelona i ja s'hi han quedat. Els agrada Barcelona i també viure Barcelona, no  reneguen del seu poble, però ara no hi tornarien pas, és la seva opció.
Aquests últims dies ens ha tocat pringar a tots, però a ells dos especialment. A mi també m'ha tocat, no tant com a ells, però ha hagut dies que he anat amb ells. Un dia anant amb en Ramon, que és més murri, com ho són tots a la seva comarca, que no és pas una crítica, que té la seva gràcia. Quan ja tornàvem cap a l'oficina em va dir: "Ets potser la persona més barcelonina que conec" Em vaig quedar parada, perquè? El motiu de la seva reflexió era que durant el matí que haviem estat voltant Barcelona, ell havia descobert una Barcelona que no sabia que existia i estava sorprès i en canvi jo li anava dient aquí vaig estudiar el BUP, allà el COU, aquí vivia una companya de classe, allà uns coneguts, més enllà vaig a comprar el cafè, aquí vinc al dentista i així. No pas barcelonina per no sortir, sinó perque colonitzo tota la ciutat i no em quedo només al meu barri. Ha descobert, que viure a ciutat, si sempre ho has fet al mateix lloc que jo, és com un poble i tothom sap qui ets. Això d'aquí era una fàbrica quan jo era petita i el carrer no era així, segons la meva àvia era una riera i per això sempre haurà humitat a les cases. El cementiri de Sant Andreu és al cantó de casa i ja hi tinc la meva casa adosada per quan palmi, al cantó de casa, a tocar del garatge i també del Corte Inglés i del gimnàs, per si em ve de gust anar a fer un volt, que tot això no hi era i eren uns tallers de la Renfe i una bòbila, la Meridiana es passava per ponts i per anar a casa de la meva germana, ho feiem pel camí del tractor com deia el meu nebot.
Un altre dia anant amb en Sergi, em demanava com era Barcelona abans de les olimpíades, em vaig quedar així, doncs igual, bé, no havia les rondes i per arribar a la facultat calia fer una volta guapa, res del vint minuts d'ara. I van haver de fer fora a molta gent de casa seva per fer-la? No ho crec, perque no hi havia cases, a part de l'hospital, l'escola, poca cosa més havia, quan jo feia COU, van fer el velòdrom d'Horta i no havia la ronda. I com estava Barcelona durant els jocs olímpics? Atestatada de gent, segons on. No vaig anar a veure cap acte esportiu, sóc una mica asocial en aquests aspectes. A mi no em va donar aquella follia, quan van nomenar Barcelona com a seu olímpica. Només vaig sortir un dia a copsar l'ambient i va ser per anar a les fonts de Montjuic, que mai no m'han fet el pes, em fa no sé que! i tot perquè l'endemà marxava de vacances i calia anar a dormir tard per poder dormir a l'autocar, que el viatge era de 24 hores! Ah! es va construir la Vila Olímpica, que mai no m'ha agradat coma espai d'oci per anar de copes, no sé era tot molt sintètic, vull dir massa nou, imposat.
Quan anar parlant, vaig dir que havia anat al cine a veure d'estreno "La Guerra de las Galaxias", em va dir: "Has viscut moments històrics, tu!" i tot havia començat perque deia que un cop es tenen fills, ja no es pot fer el mateix i cal trobar el dia per poder deixar els nens. Doncs el dia que se m'escapi que vaig anar al concert d'Amnistia Internacional al camp del Barça! Una té un passat!
Però, si una cosa els va cridar l'atenció quan van arribar a Barcelona, va ser el que per nosaltres és el més natural del món. Quan es troba un grup de gent i es parla català i castellà de forma indistinta, segons a qui es parli i que depen de com s'hagi conegut la gent.
Així, sóc un fòssil vivent!

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Joana, la gran nevada va ser el 62 i no el 63, la vaig viure en plena adolescencia...una guapada, com aquella de moment a Can fanga cap més ni la de l'any passat ni de lluny.

Joana ha dit...

Anònim:
Jo no hi era, la foto era a casa i posa febrer del 63, no serà la gran nevada, però al febrer del 63 deuria nevar encara que no fos la gran nevada. La d'aquest any deu ni dó, si més no pel caos que es va montar!

Striper ha dit...

No se de on aquesta foto, i es posible que fos hivern de nevades jo vaic neixer amb la del 62 al desembre.I es clar no la recordo pero com vaig neixer a casda me l'enrecordaven els veins.

Núria ha dit...

Joana, amb tot això m'has recordat que sóc tan dinosaure com tu: la Meridiana de molt carrils i algun pont per travessar, les fàbriques del Poble Nou i els descampats d'on ara hi ha Diagonal Mar, Can Dragó, els carrers València i Diputació per anar a la facultat si és que hi anava en cotxe, no hi havia Rondes. Però m'han impactat dues coses: jo també vaig anar a veure d'estreno la Guerra de les Galaxias (el meu pare va fer un munt d'hores de cua per arreplegar entrades numerades) i al concert d'Amnistia Internacional al Nou Camp (4.000 peles em va costar l'entrada)!!!

Joana ha dit...

Striper:
És a Barcelona i ara tot és plé de cases i un carrer de 4 carrils amb molts cotxes!

Núria:
Buf! Quin concert aquell!

verdial ha dit...

Yo también soy entonces un fósil viviente como tú, pero cargada de recuerdos y experiencias (también como tú).
Que nos quiten lo bailao.

Me ha encantado la fotografría. Yo no conocía Barcelona en ese tiempo, pero me hubiera encantado conocerla.

Un abrazo