divendres, 22 d’octubre de 2010

COSES QUE PASSEN

El dia abans de marxar de vacances a l'agost, quan vam arribar a Malgrat, la Mireia i en Martí em van acompanyar a una merceria, quines botigues les merceries!, d'això he de fer un post. Doncs, vam anar a una merceria a comprar una senyera per poder penjar-la de la meva motxilla.
És més que probable que en qualsevol dels bars i restauarants que anem a dinar, la carta ens la portin escrita en castellà o en restaurants que se suposa de llocs turístics, estigui la carta escrita en tots els idiomes imaginables, menys el català i no es tracta només de la carta o el menú als restaurants, sinó tot, els folletons dels monuments turístics i llocs similars. El que potser em va frapar més (una paraula singular que no sé pas com m'ha sortit) va ser a Zermatt a Suïssa, on tenien les cartes en japonès i en canvi, l'italià, llengua oficial a Suïssa, brillava per la seva absència. Algú s'imagina com es pot sentir un suís del cantó italià quan va a dinar i veu que no està la seva llengua? Sent català, ens ho podem imaginar molt bé. Perque que ningú no s'enganyi i digui que els suissos coneixen les tres llengües oficials, que no. Al concessionari Opel d'Interlaken només parlaven alemany, em vaig haver d'esperar que arribés una noia que sabia castellà, perque havia estat treballant a Platja d'Aro. Sóc capaç de defensar-me prou bé en francès i en anglès en cas d'urgència, com era, també m'hagués fet entendre i hagués pillat alguna cosa, però en alemany ni un borrany!.
Ara bé, de vegades, també ens emportem sorpreses agradables. Aquest estiu, al Sud de França, Llenguadoc, Ariège, Rosselló i tot aquest trocet que de vegades diem Catalunya Nord i una mica més, em vaig trobar que a tots els castells i demés podies triar el folletó entre francès, occità, castellà, català i potser anglès, però en català era a tot arreu, podia no estar en castellà i si en català. Això enrabiava a alguns companys del grup de viatge o sobtava, però en català em podia fer entendre si ho volia. És una zona amb gran quantitat de descendents de refugiats de la guerra civil i la proximitat i la història fan que hagi una barreja curiosa.
En les botigues dels monuments, que sempre hi ha, havia llibres en català, la qual cosa de vegades no la trobem a casa nostra, rètols a les botigues també, anunciant que es parla en català. El més impactant, va ser per això a un restaurant de Carcassone, que quan ens van portar la carta, estava en anglès i català i prou. Quan ho vaig veure, vaig riure molt i quan vaig dir: " Apa, si és en català!!" Un noi andalús del grup em va dir: " A lo mejor es occitano?" Jo li vaig contestar, que si era occità, de cop i volta sabia occità, que allò era català. Els vaig haver de traduir la carta.
En baixar del castell de Montsegur, al poblet de Montsegur, la senyora d'un petit hotel on vam parar a la terrassa a fer una cervesa, va demanar si erem catalans, és clar, jo vaig dir que si, amb la meva flamant senyera penjant de la motxilla, però els altres que eren més van dir que no, tres a un, es van sentir més. Però, el millor de tot és que aquella senyora ja gran, estava més informada que els andalusos, que d'altra banda, no eren tontos i gent desinformada, al contrari, gent molt informada en tot i interessada en tots els temes. Dels bascos, no en parlem, que en general no parlen de política. Generalment, jo tampoc no parlo de política, és un tema que de sempre m'ha avorrit. Doncs, la senyora, quan tot just feia un mes de la mani, va dir que els espanyols tenien un mur de Berlin amb Catalunya. la resposta evident per part de tots va ser que no, la senyora no va acabar de creure-s'ho, si molt probablement havia vist les noticies i perque no, potser veuen TV3, deuria pensar que els espanyols eren gent rara. En un viatge així, de totes formes, el millor és no treure segons quins temes que poden ser prou complicats. Ep! i aquests amb els que estava, són gent que em van caure molt bé i no són pas espanyols rancis.